Aquest no és un article d’economia. Va de política. I n’hem de parlar, ja que si no resolem entre tots el garbuix polític actual, la prosperitat econòmica no arribarà a les Illes i no podrà afavorir la sostenibilitat, la cohesió social ni les condicions de vida dels ciutadans. Necessitem, per això, la política, però no aquesta que patim dels dos grans partits nacionalistes espanyols, crítics uns i cínics els altres, acusant-se de corrupció i sempre supeditats a un interès que ells consideren superior al que convoca els electors a elegir els seus representants.

A través d’una proposició de Més, el Parlament de les Illes Balears vol posar límits a la utilització que fa Aena dels aeroports de les Balears, avui tractats com si fossin el pati de darrere particular de casa seva. Des del monopoli que exerceixen, en favor dels seus accionistes, multipliquen entrades de visitants i capacitats instal·lades, que els donen ingressos tant dels slots que cobren com dels equipaments que lloguen. A costos desmesurats, aquests lloguers es traslladen, després, dins dels recintes, a mercaderies amb preus prohibitius. No es pot entrar, per exemple, aigua pels filtres de seguretat aeroportuaris, i una volta a dintre dels espais no és estrany pagar quatre euros –o més– per una petita ampolla d’aigua; tal és el cost fix a repercutir per unes instal·lacions que són el gran negoci d’Aena. Igual amb les entrades i sortides dels avions. Com que no paguen el cost ambiental complet de la seva empremta de carboni, les companyies poden permetre’s pagar el que se’ls demana per a l’ús de les pistes, fent menys atractius els equipaments territorials alternatius, que desconcentrarien la demanda i esdevindrien competitius. Aquesta manera d’entendre l’interès públic com aconseguir rendiment per als accionistes casa malament, avui, amb les aspiracions dels ciutadans. L’Estat no s’hauria de comportar, per això, com un accionista més, ni fer caixa com la resta. Li toca ser sensible a les demandes d’uns indrets com Barcelona o les Illes Balears, que han dit prou. I, a falta d’aquesta sensibilitat per part de la direcció actual d’Aena, potser no queda cap més remei que acollir la demanda dels governs per la plena gestió o cogestió dels seus aeroports, i no deixar en mans d’accionistes el desig d’assolir uns nivells de turisme més raonables que els actuals.

Sembla que les administracions, i en particular la Generalitat, a partir de les seves pròpies competències, estudien reduir la fiscalitat de les rendes baixes a l’IRPF. La polèmica l’ha obert la pujada recent del salari mínim interprofessional, que es va dur a terme sense tocar el mínim exempt. Això fa que, marginalment, més gent del grup de rendes baixes hagi de presentar la declaració de la renda pel fet de no estar coberta per aquella exempció. Aquesta qüestió és a la teulada del Parlament espanyol. En canvi, el català emprèn la reforma abaixant el tipus a les rendes baixes (sembla ser que un puntet, del 10,5% al 9,5%, subjecte a l’aprovació final). Així, si aquesta és la voluntat, la millor manera de reduir la fiscalitat dels qui guanyen poc, donades les competències actuals de la Generalitat, efectivament és disminuir el tipus impositiu per a aquestes rendes, i no pas eximint-los de l’obligatorietat de declarar, com alguns partits pretenen. M’explico. Una cosa és fer la declaració de renda, i una altra tributar per IRPF. Eximir era una manera de reduir càrregues administratives, a partir del supòsit que fer la declaració és complex. Avui, però, amb retencions i un mínim d’informàtica, aquesta càrrega ja és minsa. I eximir de fer declaracions té més contrapartides que beneficis. Tothom qui tingui una renda percebuda durant l’any hauria de notificar-ho a Hisenda; i, si és el cas, no tan sols no tributar, sinó més aviat rebre "crèdit fiscal". La declaració de les circumstàncies personals i familiars no deixa de ser una fotografia de la realitat dels contribuents que ha de permetre afinar tant els impostos a pagar com el dret a rebre prestacions. A partir de les deduccions, bonificacions i tipus diferenciats és possible ajustar impostos i subsidis, i prestacions universals, però ajustades a la situació de cadascú. No es tracta de recaptar més, sinó de, a pressupost neutral, ser més curosos amb qui paga i qui rep.

Aquests dies s’inicia, tant amb treballs previs com amb la preparació del ple del Consell de Política Fiscal i Financera, el debat sobre la condonació del deute de les comunitats autònomes i del nou sistema de finançament autonòmic. Del primer n'hem tingut notícia dilluns; del segon ja es veurà. Alguns comentaris al respecte.

Anticipant-me al previsible final del sistema de protecció sanitària de funcionaris Muface tal com l’hem conegut, marcat per la lliure elecció entre assegurança privada i assegurança general pròpia de la seguretat social (avui CatSalut, a casa nostra), voldria identificar l’emergència d’un nou problema que afecta les desigualtats en salut. Es tracta d’un fet ja observat, però que la sortida de funcionaris del règim Muface cap a l’assegurança pública pot agreujar en gran manera.

Creguin-me: sé de què parlo. No només he ensenyat temes de gestió pública a nivell de graduat a la universitat i de postgraduat a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, sinó que conec bé l’administració per dins, especialment la sanitària, la social i l’educativa, i fins i tot he presidit una Comissió per a la Modernització i Reforma de l’Administració Pública per encàrrec del president Mas, l’any 2013.

En la reforma del finançament de Catalunya, més del mateix no és solució. Però el punt de partida sí que és sempre el mateix: quant contribueix Catalunya al sosteniment de l’Estat espanyol, i què rep a canvi. En finançament autonòmic contribuïm per renda, una aportació incrementada per la progressivitat fiscal de la imposició directa i pel major compliment fiscal en la indirecta, i se’ns retorna, per a les competències transferides, tot just allò que correspon pel pes poblacional respecte de l’espanyola; i molt menys, encara, per les competències que són exclusives de l’Estat i que exerceix sobre el territori del país. Així, si Catalunya aporta entorn del 22 o 23% de la recaptació total, rep per la part autonòmica una mica menys del 17% (el seu pes poblacional), i per la part de les competències pròpies de l’Estat, depenent de l’any, entorn de l’11 o el 13%. Deixo fora la Seguretat Social, que hom sap que és un sistema de base contributiva, deficitària per a totes les comunitats –per a Catalunya no ho és més que per a la mitjana espanyola–, que sempre s’ha de valorar per períodes més llargs que els pressupostaris anuals.

Sota un soroll mediàtic enorme, en aquest article intentaré traspassar les dues línies de foc del debat partidista del nacionalisme espanyol per intuir per on poden anar els trets pel que fa al pacte entre Catalunya i l’Estat. La idea seria poder neutralitzar-los i assolir una pau definitiva. Com que no hi ha bandera blanca ni comissions tècniques que busquin un acord, aquest objectiu no està garantit. Avui, els polítics, analistes i acadèmics sembla que tots formin part d’un bàndol i tinguin com a reclam acabar amb l’enemic o erosionar-lo, en un exemple d’allò del com pitjor, millor i del peti qui peti.

No apostaria diners de la meva butxaca a l’èxit de l’operació: tal és la dificultat del periple de tramitació que espera a l'acord per a un concert econòmic solidari. Per a mi, però, les recances no tenen a veure amb la falta de detall, ni amb la lletra petita –crec que no pot ser d’altra manera, donada la magnitud del canvi que està sobre la taula– ni amb la manca d’un calendari pautat –de precisió impossible–. De manera que puc entendre l’escepticisme de molts, però no sobre la base d’una desqualificació genèrica del preacord amb sentències com que és més del mateix, que no hi ha canvi respecte del règim comú, que tot és una disfressa, etc.

Davant la situació demogràfica i el sistema productiu al qual ens hem abocat, la immigració ha representat el salconduit per al manteniment del model, basat en volum i en costos salarials unitaris continguts. La població autòctona amb més talent emigra, i la més precària estrangera immigra, acceptant unes condicions que, de moment, generen excedents per a alguns. Es crea ocupació (l’any passat, de l’ocupació creada, el 64% eren treballadors estrangers), però inflant un globus que no sabem quan pot esclatar contra la cohesió social. Aquesta manera de fer ha augmentat la desigualtat en la distribució de la renda, i l’impacte sobre el territori, les ciutats, la mobilitat, etc. ha sigut bestial. I se n’han ressentit els senyals d’identitat nacional: només entorn del 40% de la població actual té ambdós progenitors nascuts a Catalunya. Els nouvinguts no troben, altrament, una societat potent d’acollida (la taxa d’immigració no apareix en la fórmula de càlcul del finançament autonòmic dels serveis socials), i l’aixopluc tradicional que es feien entre ells té, ja, descosits; se salva qui pot. Especialment, n’és el cas quan perd pes la migració llatinoamericana (ells, també, estan fent ara la transició demogràfica) i augmenta la subsahariana, moguda per una fecunditat insostenible i des de l’escarni de la inestabilitat i la violència en què sovint viuen.

La salut s’hauria de considerar, en principi, un afer de cadascú, i s'hauria d'entendre que, quan es perd, la capacitat de recuperar-la per la via de l’assistència sanitària és limitada, fins i tot en els sistemes de sanitat pública. Ara bé, al mateix temps cal reconèixer que en el nostre món global la informació per a l’autocura ve marcada per moltes incerteses que no controlem, bàsicament en els àmbits de la salut animal i en l’agroalimentari. Són les externalitats d’allò que fem i allò que respirem i mengem. I aquí neix el punt de preocupació: per l'estil de vida que portem, la prevenció xoca amb un suposat progrés que se'ns diu que és capaç de transformar genèticament els aliments i fins i tot fer variar l’ADN d’alguns animals transmissors d’alta mortalitat. Noteu que estem parlant de salut, no de recuperar-la quan es contrauen malalties: aquí, el camp del progrés està més confinat pel que cada país pot finançar des del seu nivell propi de riquesa. Ens referim al fet que el progrés tecnològic pugui pertorbar la biodiversitat amb innovacions agrícoles al blat, a l’arròs, a la soja, al plàtan, al blat de moro, a l’albergínia...! Aliments tots ells bàsics a bona part del món. Es tracta, es diu, de fer-los més productius, resistents a la falta d’aigua, a les sequeres, a les males herbes. Tota una proposta de revolució verda feta des de la base de la biotecnologia i la geoenginyeria amb aliments creats en laboratoris a través de genètica dirigida. Per exemple, l’anomenat arròs daurat, amb una fotosíntesi augmentada i més eficient, amb llavors modificades per a aquest propòsit. No hi ha, aquí, avaluacions prèvies –assajos aleatoris controlats– per als experiments, sinó una implementació directa als països pobres, que accepten les noves llavors a canvi de subvencions. Aquestes modificacions transgèniques es fan, pretesament, amb el millor dels propòsits: augmentar produccions, estabilitzar-les en el temps i prevenir infeccions, per exemple de malària. No hi ha una institució pública d’abast mundial que pugui examinar aquestes innovacions amb un mínim de rigor. I, davant d'aquesta mancança, qui s'erigeix en custodi del bé comú són els mateixos agents que ofereixen aquestes noves possibilitats des del “filantrocapitalisme”. Són les grans fundacions dels “megacapitals” –diners acumulats en altres sectors– les que, a canvi de desgravacions –és a dir, gràcies a una renúncia de l’erari públic a tenir ingressos fiscals–, substitueixen actuacions que en un altre escenari serien finançades per la despesa governamental. Està clar, però, que un cop aquests filantrops han dut a terme les seves innovacions, el missatge que arriba arreu és el de les seves intencions, que s’entenen com a socialment bones. Cosa que s’hauria de verificar en la mesura que després no negocien preus de llavors que han estat modificades sota patent i no tenen posteriors efectes sobre la salut i la biodiversitat. En tot cas, la seva pretensió, confessen, és millorar el benestar de la humanitat retornant a la societat els excedents de les innovacions mercantils realitzades en altres àrees de l’economia o de les finances.

A les Illes la mobilització contra el turisme ha esclatat. La gent s’ha cansat d’un malviure per a la majoria en benefici d’uns pocs. Es dirà que tots els illencs, un poc o molt, es beneficien del turisme. Però és, no hi ha dubte, una qüestió relativa a com es reparteixen els costos i beneficis del turisme. És dins d’una illa on es viuen, precisament, en grau més alt, les limitacions a l’activitat, que per definició s’han d’autocontenir (densitat, residus, aglomeracions, aigua...). En tot cas, no sé si riure o enfadar-me quan veig la dreta balear i la canària sumant-se al clam de posar límits a quelcom que ells mateixos, i els seus fins ara lobis protegits, han provocat, i que ara els desborda. Aquests últims es queixen, de fet, perquè altres agents, que ells controlen poc, han entrat en el negoci amb el lloguer vacacional; voldrien una protecció més!  

Amb aquesta expressió, infern fiscal, van qualificar els autors les seves conclusions en la presentació del document sobre la situació fiscal i el seu impacte en l’economia catalana encarregat per Foment del Treball Nacional. Aquest text s’afegeix al seu anterior Llibre verd de la reforma tributària. Voldria fer a aquest respecte algunes consideracions, en particular ara que en etapa electoral se senten propostes prou agosarades.

¿Encara som a temps que una proposta econòmica resolgui l’encaix polític de Catalunya a l’Estat? Algunes constatacions breus.

M’intriga pensar fins a quin punt la classe empresarial espanyola prefereix un mal pacte que unes noves eleccions. Ho veiem aquests dies. La simpatia de l’statu quo econòmic respecte de la coalició PSOE-Sumar, i qui més s’hi apunti, és perfectament descriptible. Fer virtut de la necessitat, com ha dit recentment el president del govern espanyol, convenç poc, vist qui té la necessitat i què es pot entendre per virtut, inclòs aquí el pacte de govern que ve. Una interpretació que se m’acudeix és que els qui dominen l’economia prevegin una vida curta del pacte, i que l’esquerra assumeixi ara el cost de resoldre la feina bruta generada majorment per les dretes, amb els jutges al capdavant. Una neteja que certament algú ha de fer, i que així el PP s’estalvia per continuar lluint en eleccions, que esperen properes, rigor en els principis (aquí la incoherència socialista ja no té remei), i acceptar després la no reversibilitat de l’amnistia per la seva pròpia conveniència. Un Íbex que estigui per sobre del curtterminisme del moment ho pot estar avalant. Acabar amb la interinitat del govern, amb la possibilitat d'unes noves eleccions que paralitzin de nou l’acció pública i amb un futur en tot cas incert, ho pot explicar. Aquest, però, no hauria de ser el cas si els nostres pròcers econòmics no fossin tan dependents d’aquella acció pública (pressupostos, subvencions, regulacions a l’espera...), ja que en una altra situació l’economia hauria de treure profit de l'absència de l’intervencionisme esperable durant l'impasse en el legislatiu i l’executiu. En tot cas, la situació sorprèn.

La temporada turística s'acaba. Molts treballadors de la restauració estan esgotats. Llums i ombres entre els empresaris. La impressió general és que, després del boom de demanda de l’any passat, la pujada de preus registrada pels bitllets de transport i els preus dels hotels –les parts més inelàstiques de la despesa turística– ha deixat menys diners per a la resta de desemborsaments. Efectivament, entre restaurants i botigues hi ha els que més es queixen. Amb asimetries entre ells, esclar, ja que la qualitat i la bona reputació resisteixen sempre millor la pujada de preu, compensada per l’efecte renda.

Economistes molt respectables continuen dient que la immigració és la solució a molts dels problemes que la baixa natalitat i l’envelliment consegüent generen sobre l’economia i altres aspectes diversos de la realitat social. La intuïció és senzilla: mirem al voltant de casa nostra i vegem el nombre de fills que tenen els nostres fills, lluny de la taxa de reposició; comprovem la dificultat de formar famílies emancipades en sous i habitatges, i afegim-hi la creixent dependència dels nostres majors, que necessiten suport no només social i pressionen les cures informals de cada vegada menys familiars davant de les insuficiències de les cures formals públiques. Si a això hi afegim el que passa a la resta del món amb la gran quantitat de gent que viu malament en els seus països i vol emigrar i fer la feina que calgui, especialment en llocs del mateix domini lingüístic, trobem el que alguns pensen que és la quadratura del cercle.  

El futur de l’aeroport de Barcelona està, avui, en una cruïlla prou complexa. No penso que es resolgui ara, amb les posicions temoroses dels candidats a l’alcaldia, i probablement s’haurà d’esperar també a un nou Parlament. L’actual ja s’ha pronunciat de manera poc ortodoxa, sense validar un projecte, sense analitzar la proposta i amb una confluència de mirades curtes sobre el futur del país. És el que, de moment, tenim.

Acostumo a deixar uns dies, esperant que passi la comprensible reacció de sorpresa i tristor aquiescent amb la pena de qui mor abans d’hora. Però no crec que sigui bo que l’elegia cobreixi per sempre més la realitat, sobretot per a aquells que creiem que el que fa bones les virtuts d’un personatge és precisament no ignorar les seves ombres. Aquest és sens dubte el cas de Josep Piqué, amb qui vaig coincidir, amb un any de diferència, a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, i en la seva doble condició de llicenciat en economia i també en dret, com jo mateix.

El capitalisme d’estat que tant agrada al nacionalisme espanyol té avui una pedra a la sabata. Ferrovial marxa. Un canvi de seu que no tindria més transcendència si no fos per qui el protagonitza: el senyor Del Pino, des d’un vaixell insígnia de la marca Espanya, del bo i millor de la llotja del Bernabéu sospitosa de contubernis per finançar els partits polítics, mostra de les grans obres que són capaços de fer els espanyols al món i amb una fundació arrelada a la capital.