1. Alfonso Armada, general de l’exèrcit espanyol, va ser condemnat a 26 anys, vuit mesos i un dia de reclusió major per ser, juntament amb Milans del Bosch, el cap de l’intent del cop d’estat militar del febrer del 1981. Només set anys després, i gairebé com a regal de Nadal, el consell de ministres del PSOE indultava Armada. El president d’aquell govern no era cap altre que Felipe González. Els que volien revertir la democràcia a Espanya, els que pretenien estroncar la Transició per tornar a les maneres franquistes dels últims quaranta anys, van ser indultats per un govern socialista que no en tenia cap necessitat. Potser allà ja vam tenir un indici de quin peu calçava, el personatge.

1. Pedro Sánchez ignora Núñez Feijóo enfrontant-se a Trump. Com a jugada hiperbòlica per mirar d’escapolir-se de la corrupció no està mal pensada. Bon intent de distreure l’atenció. Si el líder del Partit Popular no sap ni aprofitar aquest podrimener socialista, que hauria fet caure qualsevol govern amb un bri d’ètica, és senyal que se li comença a covar l’arròs. Amb Núñez Feijóo desorientat, els temps d'Isabel Díaz Ayuso són cada dia més a prop, malgrat la sospita de corrupció a l’engròs per part de la seva parella i a pesar de les 7.291 morts d’avis en residències de Madrid a qui se’ls va negar el trasllat a centres hospitalaris els mesos més crus de la covid. Per això, com més a la vora se sent de l’objectiu, més afina la seva estratègia. Com a titella de Miguel Ángel Rodríguez, que la fa anar per on vol, Ayuso ja s’ha adonat que el populisme més primari dona la glòria, i la catalanofòbia potser encara no dona la victòria però sí un grapat de simpaties. Dijous passat a l’Assemblea de Madrid va fer un altre monòleg indecent, aplaudit a mans plenes per la claca habitual i lloat per la caverna mediàtica.

1. Durant anys i panys, cada setmana he passat dos cops per sota de la via del tren de Sant Feliu de Llobregat. En els últims mesos, la murga de les obres de soterrament de la línia obliga a fer una volta en cotxe que, a vegades, ni el GPS sap dir-te on has anat a parar. L’obra, tanmateix, era absolutament necessària. Una prioritat. No era un caprici dels veïns de la capital del Baix Llobregat, que feia quatre dècades que maldaven perquè la via no dividís el poble. Era una pega per a la circulació, una constant d’accidents de vianants a l’hora de travessar la via i, per als més desesperats, la infraestructura oferia molts punts des d’on era molt fàcil tirar-se a la via. El novembre de 2019, finalment Adif adjudicava l’obra a Acciona Construcción per 62,6 milions d’euros. Qui podia arribar a pensar que, d’aquest total, algun polític se n’emportaria una comissió de sotamà?

1. La revista Forbes acaba de publicar la llista de “Les 100 dones més influents de Catalunya de 2025”. No calia. Però aquests exercicis, tan llaminers com reduccionistes, sempre són entretinguts de mirar-se'ls i constatar el que ja sabíem, que triar és trair. Me n’hi falten i me n’hi sobren, de dones. El capmàs té una virtut: que no les enumeren de l’1 al 100 sinó que és un totum revolutum sense rànquing. I també té un defecte: que el criteri de selecció és altament subjectiu. Perquè això no és una llista de les més riques, on el criteri és quantificable; aquí, el comitè d’experts de Forbes –que no diuen qui són– més el president de la companyia –un homenot– i Gloria Lomana han fet la seva selecció. I, en l’àlbum resultant, hi surten cromos que et preguntes en què influeixen. I és que primer caldria definir com es produeix un efecte en algú d’una manera indirecta o en quin grau es produeix aquesta influència.

1. Es pot arribar a entendre que, perquè Catalunya no marxés d’Espanya, el govern del Partit Popular fes de tot. Si el separatisme teòric ja els fa urticària, que arribessin a pensar que estàvem a punt de ser un nou estat d’Europa els va fer posar en marxa tots els mecanismes que tenien a l’abast. Els legals, els il·legals i els al·legals. Amb Rajoy, el PP va activar l’article 155, va propulsar els tentacles judicials, va ordir trames de tota mena amb els fons reservats, va esperonar els cops de porra, va teixir complicitats amb els grans grups de comunicació espanyols –que van estar encantats de contribuir a la causa– i va seduir Europa amb la vella diplomàcia d’altres temps. Menys política, van fer de tot per frenar el que consideraven que era un cop d'estat i que, en realitat, només va ser un cop a l’Estat. Suposo que l’independentisme ja comptava que la resposta seria desmesurada, per més que anés amb el lliri en una mà i l’estelada en l’altra. El que costa més d’entendre és que, ara, passats set anys de l’1 d’octubre, el mateix Partit Popular, que li està sortint barba a l’oposició, expliqui públicament que ha mogut tants fils com ha pogut a Europa perquè el català, el gallec i l’euskera no siguin llengües oficials a la UE.

1. S’ha acabat la temporada. El Barça ha guanyat els tres títols que es disputen a Espanya, el Girona i l’Espanyol s’han quedat a primera després de patir més del compte i el Reial Madrid tanca, mai més ben dit, un any en blanc. La Supercopa d’Eurocopa i el Mundial de Clubs aconseguits ja fa mesos no són consol per a un equip que venia de guanyar la Champions i que es reforçava amb Mbappé, el millor golejador del continent. El president, pecant de supèrbia, no va fitxar un relleu per a Toni Kroos, l’ànima del mig del camp que se’ls havia jubilat precipitadament. Tampoc no va contractar ningú quan se li van trencar els titulars de la defensa i així li ha anat. Sense Carvajal, Militao ni Alaba, l’equip ha estat un colador. Conseqüència? Florentino Pérez es carrega l’entrenador amb millor currículum de la història i fa fora Luka Modric, el jugador que somiava acabar la seva carrera al nou Bernabéu, aquesta autèntica llauna de sardines arquitectònica.

1. Salvador Illa sap donar titulars. Té la virtut d’encunyar frases que, dites amb el convenciment d’un catòlic auster, guanyen credibilitat. En el fastigós cas de la nena de 12 anys violada i explotada sexualment durant dos anys mentre era una menor tutelada per la Generalitat, el president Illa ha promès “arribar fins al final” en la investigació. La nova consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, també ha garantit que aniran “fins al final” per aclarir què passava a la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). Com pot ser que es cometessin delictes com aquest i no saltessin les alarmes? I, quan s’arribava a conèixer el cas –sembla que per la denúncia d’un convidat a violar la menor–, per què es mirava de tapar i de silenciar amb les formes antigues? Allò de la roba bruta es renta a casa, potser? Però això no era roba bruta, només. Ahir, en l’excel·lent reportatge de Marta Rodríguez a l’ARA, un testimoni assegurava, parlant de les nenes que resideixen en centres de la DGAIA, que “les relacions sexuals amb homes adults a canvi de regals o de diners són el pa nostre de cada dia”. Tela. Aquí fallen els controls i els protocols, en una DGAIA que ja ha sortit massa vegades als diaris en els últims vint anys. La justícia ja està fent el camí amb el cervell de la trama d’aquest cas –per a qui la Fiscalia demana 107 anys de presó– i amb els 16 pederastes investigats per agressió sexual a la mateixa menor tutelada. Potser “anar fins al final” també voldrà dir que els responsables polítics que han permès tot això, per incapacitat o per poca vigilància, també responguin davant de qui calgui. Esperem-ho. De moment, per més que la gran majoria de treballadors i educadors socials vinculats a la DGAIA facin una feina encomiable, el volum (5.200 menors tutelats que viuen en centres) i la falta d’eines per a un material tan sensible ens allunya d’una gestió òptima. Anar fins al final també obliga a repensar com fer front, d’una manera humana, possible i efectiva, a una realitat molt complexa. Fer-ho com fins ara, o posar-hi pedaços, està clar que no serveix.

1. El Barça de Hansi Flick guanyarà la seva primera Lliga. I ho farà amb molt mereixement i en circumstàncies molt difícils, havent de jugar els partits de casa a Montjuïc, que no és un hàndicap gens menor. Però diumenge, amb més ambient que mai, el Barça va sentenciar el campionat amb una altra gran victòria contra el Reial Madrid. I això que l’equip ho tenia tot en contra: un Mbappé inspiradíssim, la màfia arbitral que sabia el pa que s’hi donava, un 0-2 en contra al quart d’hora de partit i l’estadística. Mai en la història del futbol, ni Barça ni Madrid s’havien aconseguit guanyar quatre partits consecutius en una mateixa temporada. Aquest rècord també va caure gràcies a una altra remuntada històrica. El d’aquest diumenge és, sens dubte, el partit que quedarà dels dos anys d’exili a l’Estadi Lluís Companys. Va ser un altre monument al futbol. I, dels últims partits, el Barça ja en porta uns quants en què enamora el món sencer, no només la parròquia culer, que torna a estar molt engrescada. La final de Copa –també amb remuntada inclosa–, els dos partits contra l’Inter i els 90 minuts de diumenge, que van acabar 4-3 però podrien haver acabat 8-7 i no hauria estat estrany.

1. Al Raval més endreçat, prop d’una llibreria de visita obligada com és La Central, entro en una pastisseria-cafeteria per demanar un tallat descafeïnat amb gel. He arribat d’hora a una reunió que es farà llarga i, per si de cas, demano també un croissant petit, dels que tenen a l’aparador. Noto que el dependent m’entén amb dificultat. Més ben dit, no m’entén i mira de lligar caps per aproximació. L'hi repeteixo tot ben a poc a poc, per aquesta pedagogia que es gronxa entre la bona fe i la resistència tossuda. Constato que sí, que em fa un tallat, confio que sigui descafeïnat –que ja és molt confiar– però el gel no arriba mai. Alhora, em serveix un croissant. Dels grossos, dels normals, dels que fan il·lusió. Li dic que li he demanat petit. Tampoc no m’entén. Li faig el gest amb els dits, per ensenyar-li la mesura. Li assenyalo els croissantets del mostrador i, aleshores sí, me'l canvia, sense dissimular el seu enuig. No pel seu error, sinó per la meva intransigència lingüística. “Era amb gel”, li dic sense perdre la paciència ni les bones maneres. Arronsa les espatlles. No té ni idea de què li estic demanant i, aleshores, li assenyalo la glaçonera. Quan s’adona que gel és hielo em diu que no en té, que se’ls ha acabat. I li faig una caiguda d’ulls, de les que tants problemes m’han dut a la vida, i li explico que un tallat calent no el vull per a res, que no em ve de gust. I, quan ja m’ho ha servit a la safata, em pregunta si el vull o no el vull. Li dic que sí, per no semblar mala persona del tot, li pago els tres euros i mig i m’assec en un tamboret alt per escaldar-me la llengua. En faig un glop i el deixo. Estic convençut que porta tota la cafeïna de Colòmbia reconcentrada en un gotet de vidre.

1. Avui volia parlar dels mèrits de Hansi Flick, que ha guanyat totes les finals que ha disputat com a entrenador i, només al Barça, ja en porta dues i contra el Real Madrid. O de Pau Cubarsí, l’únic defensa del món que aguanta l’un contra un a Vinícius, Mbappé o Bellingham i els pren la pilota neta, amb una elegància poètica. O de Lamine Yamal, un geni tan jove i tan descarat que tant regala dos gols en una final com es tenyeix amb una mena de fideus Yatekomo que no passen desapercebuts (i que és l’enveja dels que no invertim en xampú). O de Ferran Torres, el jugador que fa tres mesos treia aigua i fang de Paiporta, amb la discreció necessària d’una solidaritat sense trompeteria, i que dissabte va ser escollit el millor jugador d’un partit que passarà a la història. La final de Sevilla va ser un monument al futbol espectacle. Jugaven els dos millors equips del món i va guanyar el més bo, a l’últim xut.

1. L’autopista que travessa Catalunya, de Castelló cap a Perpinyà, o de França cap a Espanya, és un tema de país que no es pot passar per alt. Si no fos perquè el caos de Rodalies i les nostres connexions ferroviàries són un atemptat diari, el què està passant a l’AP-7 mereixeria un debat parlamentari constant, un 30 minuts a la setmana i alguna dimissió. Ni que fos per dignitat o per vergonya professional. Però en el país del “ni un paper a terra” les revolucions passen de llarg perquè sembla que protestar ens faci mandra. I qui dia passa, caravana entoma. Aquest Dilluns de Pasqua, dia d’operació tornada, està cantat que les cues seran quilomètriques. Entre Sils i Cardedeu, paciència i ràdio. Entre Altafulla i Gelida, arrencar i parar, i ja faràs prou si pots posar la tercera en algun moment. I encara bo que, avui, camions, tràilers i altres bèsties grosses tindran prohibida la circulació. És lògic que si 600.000 cotxes volen tornar a una mateixa ciutat en un sol dia, els embussos siguin inevitables. No hi ha prou carrils per engolir tothom. Però aquesta columna no parla de situacions excepcionals del dia de la mona, sinó dels dies de cada dia.

1. En el moment de la història que el periodisme tenia més plataformes que mai per lluir-se, ha renunciat a fer bé la seva feina. No pas tothom, ja s’entén. Però sí que molt massivament s’ha deixat d’informar la ciutadania segons la llei d’interès decreixent. Era la fórmula més efectiva perquè el lector, amb el mínim temps, sabés el màxim possible sobre un fet. Així és com ens ho havien ensenyat a les facultats de periodisme des del temps de Tobias Peucer, autor de la primera tesi doctoral sobre el tema, De relationibus novellis, el 1690. De sempre, el primer paràgraf de la notícia havia de contenir el més essencial de la informació. Entre el titular i el lead s’havien de respondre les 6 W angleses, que equivaldrien al qui, el què, l’on, el quan, el com i el per què. Amb una sola llambregada, el lector ja se’n feia el càrrec. Després venia el detall, el farciment, la informació addicional per donar context.

1. Catalunya, aquest país que anava a Ítaca i que ha quedat atrapat a Rodalies, té la virtut, de tant en tant, de publicar un llibre fonamental. L’any passat va ser el Cor furtiu, que amb l’excusa de ser la biografia més completa de Josep Pla, era el Guerra i pau a la catalana. Enguany, ja ha arribat a les llibreries La memòria dels catalans, un volum fonamental. Sota la direcció de Borja de Riquer, s’explica la construcció històrica de la nostra identitat, d’una manera gens feixuga, ni encarcarada, ni cronològica. Al contrari, la voluntat divulgativa dels 136 experts aconsegueix que els 221 capítols –que ningú no s’esveri abans d’hora– esdevinguin una exploració selectiva i sàvia de la nostra memòria col·lectiva. Som on som, el 2025, per la suma de referents que han configurat la memòria nacional de Catalunya. És, doncs, una nova manera –amena i rigorosa– de presentar la història, espigolant els fets culturals, socials i simbòlics, els llocs de memòria, personatges i conflictes. A cada pàgina s’aprenen coses. Recomano prendre’n tres píndoles al dia.

1. El Barça està a una nit de la final de Copa, a dues eliminatòries de la final de la Champions i a nou partits de guanyar la Lliga. Precisament, Hansi Flick va dir, tant al vestidor com a la premsa, que el títol més important és el de la Lliga. I ho té molt bé per guanyar-la en el seu primer any a la banqueta. El Barça, després de golejar el Girona, és líder, treu tres punts al Reial Madrid, té el goal average a favor respecte als blancs i, a més a més, els d’Ancelotti han de venir al Lluís Companys. Futbolísticament, res no hauria de fer patir. L’equip està ben greixat i, en aquest 2025, s’ha fet addicte a la victòria. Tots els jugadors tenen un pla al cap, combinen velocitat i eficàcia amb la pilota als peus i, quan no la tenen, mosseguen com llops per recuperar-la al més aviat possible. La il·lusió del grapat de joves de La Masia, la maduresa de dos polonesos en ratxa i l’estat de forma d’alguns cracs que ja voldrien a qualsevol equip –Pedri, De Jong, Kounde, Raphinha, Ferran– fan que, ara com ara, cap equip jugui més divertit que el Barça a Europa. El nombre de gols d’aquesta temporada (139 en 45 partits), pel camí del rècord, en són una evidència. El fet que la darrera derrota fos el 2024 és un altre exemple de la competitivitat d’aquest equip que ha tornat la rialla al barcelonisme. Fins i tot quan un jugador es lesiona, el seu relleu aconsegueix que no se’n noti l’absència. Va passar amb Casadó per Bernal. O amb Szczesny per Ter Stegen. I quan entra Fermín per Olmo, aconsegueix revolucionar els partits.

1. Aquest mes de març, el Barça ha enviat una enquesta als seus socis per preguntar sobre la cosa que funciona millor del club: el futbol femení. Mira que la pila de carpetes de coses que el Barça hauria de fer més bé cada dia és més alta, però en la consulta telemàtica demanen la valoració sobre el perquè de l’assistència, o no, als partits per veure les campiones d’Europa. Quan has acabat de contestar, et demanen si vols respondre a quina àrea de Catalunya vius, si ets home o dona i “en quina franja d’edat et situes?” I et donen sis possibilitats. 18-30, 31-40, 41-50, 51-60, 61-70, més de 70. Ja entenc que als socis menors d’edat no se’ls consulti, en canvi no deixa de sorprendre que, en gran part de les enquestes, a partir dels 70 ja no es facin més compartiments... Sembla que a partir dels 70 ja entris a l’inquietant calaix de sastre de la vellesa. En tinguis 71, 85 o 94, l’enquesta ja et situa al caire de l’abisme. Més enllà, ja no hi ha res. En tens 60 i mira, encara tens una trajectòria per endavant. Però, al món dels enquestadors, quan en tens 70, tururut. En un club on 8.000 socis en tenen més de 80, en un país on l’esperança de vida és de 84 anys, aquesta limitació esbiaixa els resultats, és una falta de respecte i, sobretot, desmoralitza la població més experimentada.

1. A l’Espanya judicial, uns sempre se’n surten i a d’altres sempre els toca el rebre. La llàstima és que l’absolució de tots els càrrecs o llepar a base de bé no tingui a veure amb la raó ni amb la veritat dels fets. Tot plegat s’emmerda segons de quin partit polític siguis, a quina part del territori hagis nascut i què pensis de la unitat de l’Estat. Aquest any farà cinquanta anys que Franco la va dinyar, al llit, però encara hi ha un bon grapat d’hereus d’aquell règim que no han rentat la toga. Fixem-nos en tres casos ben actuals.

1. Les dèries imperialistes de Vladímir Putin no s’aturen. Ara com ara, ningú no para els peus a un autòcrata que hauria de ser detingut i jutjat pel Tribunal Penal Internacional. Al contrari, Putin fa nous i inesperats amics. La sorprenent entesa amb el nou president dels Estats Units ha agafat tothom a contrapeu. Donald Trump, el mateix milhomes que amenaça amb matar tots els ciutadans de Gaza, humilia Zelenski a la Casa Blanca, buida l’OTAN de contingut i adverteix Europa que s’espavili sola. Si vol defensar-se, de qui sigui, que no compti amb els Estats Units. Ningú va preveure, per al 2025, aquest drama planetari. La reacció de Brussel·les, davant d’aquesta pinça Trump-Putin, ha estat ràpida. En els pròxims quatre anys i segons va anunciar Ursula von der Leyen, la UE invertirà 800.000 milions d’euros més en defensa. Ha guanyat la por. Hi guanyaran molt els fabricants d’armes. I ha perdut la democràcia. La raó? Ja fa temps que va jugar a fet i amagar i no hi ha qui la trobi.

1. La setmana de la condonació de part del deute de les comunitats autònomes ha acabat amb una propina després del teló final. La presidenta de Madrid, en una entrevista de portada a El Mundo d’aquest diumenge, deixava aquest titular: “Ahora hay que asumir la deuda catalana, nos tratan de idiotas”. Isabel Díaz Ayuso sap quin és el tema que indigna una part de la ciutadania, esparvera els seus fidels i, al capdavall, dona vots al Partit Popular. És la seva versió del “Catalunya ens roba”. Fa dècades que tenen comprovat que, quan les coses van mal dades, atiar la catalanofòbia dona rèdits electorals i titulars gloriosos. A Ayuso, amb una ambició inflada i un cinisme patològic, se li’n fot que sigui veritat allò que afirma, li importa un rave que generi mal rotllo entre persones del seu mateix estat i, si convé, amaga que a la resta d’autonomies també se’ls perdona la part proporcional d’un deute que no haurien pogut tornar mai i que, només en interessos, era una sangonera per a cada comunitat. L’objectiu del Partit Popular no és altre que fer caure Pedro Sánchez i, pel que hem vist novament aquesta setmana, el fi justifica els mitjans. Però sap greu que, en aquest sil·logisme pervers, sempre rebi Catalunya. Tant se val que el Procés estigui en via morta, que l’independentisme ja no sigui majoritari al Parlament i que el català sigui tan sols la llengua habitual d’un terç dels ciutadans. Ja han guanyat, però els agrada rabejar-s’hi. Canya a “los catalanes”. Contra Junqueras i Puigdemont ja no en tenen prou.

1. ¿Va ser descoordinació, una casualitat de l’agenda o una estratègia ben pensada? El mateix dia que Salvador Illa se’n va anar a Brussel·les a negociar que el català sigui llengua oficial a les institucions europees, el conseller Francesc Xavier Vila presentava els resultats de l’Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població a Catalunya. El titular era tan esperable com decebedor: menys d’un terç de la població té el català com a llengua habitual. I baixant. Un europarlamentari qualsevol pot arribar a preguntar-se per què carai el català ha de ser oficial a Europa si a la seva comunitat cada vegada hi ha un percentatge més petit de parlants habituals. Doncs, precisament per això. Perquè la nostra llengua no és un patois. Perquè per revertir aquesta xifra cal represtigiar un idioma que ha perdut el relat, que ha deixat de ser necessari com a ascensor social, que té un Estat en contra, que té unes lleis de mínims que no es compleixen i que no ha sabut preveure que el nou món global —de xarxes socials i plataformes audiovisuals— el situaria en una tendència cada cop més residual. Camí de la invisibilització, a cada bugada hi perdem un llençol. I els titubejos polítics, i la falta de decisió dels partits catalanistes/independentistes que han manat a la Generalitat durant tot el segle XXI, es paguen cars. No han tingut la llengua com a prioritat i les iniciatives eren de cara a la galeria. Aparcat el Procés en via morta, ara potser els toca remar de debò. Per salvar la llengua cal saviesa, imaginació, emoció, determinació i urgència.

1. Per què cada dia ens llevem amb el relat de Donald Trump? Mentre Europa dorm, el president dels Estats Units firma decrets executius, fa rodes de premsa i deixa anar estirabots com els ases els pets. Un rere l’altre, sense importar-li el rastre ni la flaire. Se li’n fot que la justícia, els drets humans o la realitat frenin els seus plans en qualsevol àmbit. Ni construirà la Riviera mediterrània a Gaza, ni aconseguirà la pau a Ucraïna amb dues trobades a soles amb Putin, ni esborrarà les persones transgènere del mapa i, fins i tot, està per veure que pugui recuperar les canyetes de plàstic que van tan bé per als granissats però tan malament per al planeta. Però no deixa de sorprendre que digui el que digui Trump sigui notícia. Sovint la primera, la de portada, la que obre informatius i telenotícies. El seguidisme adotzenat del periodisme a Europa és, també, per fer-nos-ho mirar. Tanta atenció al tarambana és desmesurada. Col·laborem a entronitzar l’estupidesa, devaluem el nostre entorn i ajudem a crear monstres que, en nom de la por i de l’odi, fan el joc a opcions que ens allunyen dels valors democràtics a passes de gegant.