Les plataformes socials fan la seva pròpia guerra i han contribuït a la popularització de la cultura de la cancel·lació en els últims anys. Per cancel·lació s’entén un fenomen de rebuig públic a una persona per la seva opinió o actituds. Si bé la majoria de cancel·lacions tenen a veure amb la misogínia o el racisme, també es poden usar com una eina de linxament públic o de censura històrica. El 2 d’abril, el dibuixant de còmics Ed Piskor es va suïcidar, als 41 anys, després de l’acusació d’assetjament sexual per part de dues dones. Una d’elles va publicar a les xarxes socials captures de missatges del 2020 on Piskor li feia proposicions sexuals. Automàticament, un fons cultural de Pittsburgh va anul·lar l’exposició que li estava preparant i el linxament públic no es va fer esperar. Abans de suïcidar-se, Piskor va deixar una carta de cinc pàgines on indicava que els “matons d’internet” l’havien assassinat i es declarava innocent. El 27 de febrer va sortir una notícia a través de la plataforma feminista FAC (Faràs alguna Cosa?) de la Universitat de Girona (UDG) on es denunciava que feia tres anys –també el 2020–, un professor associat de la UdG, Mostafà Shaimi, havia fet proposicions sexuals a una estudiant de màster en una reunió de treball de fi de màster i després li havia demanat el telèfon per correu electrònic. La seva cara va circular per les plataformes socials i també a TV3, on es van usar unes imatges d’arxiu descontextualitzades. A partir d’aquí la UdG va obrir a Shaimi un expedient per falta molt greu; era la primera vegada que en aquest tipus de denúncies la universitat optava per la via punitiva. Aquella persona va esdevenir, a l’acte, algú que calia erradicar. Vaig citar-me amb en Mostafà –una persona molt coneguda per la seva lluita antiracista– per parlar-ne. La setmana posterior al 28 de febrer, Mostafà Shaimi va ser cancel·lat de quasi tots els llocs on tenia compromisos laborals. Tot el que em va explicar semblava un malson kafkià. Vaig escriure un parell de correus a la FAC per saber més sobre el tema, i després de tres setmanes vaig rebre una futura data, però l’article ja estava enviat.

Per fair play s’entén, en els esports, un joc net, sense trampes. La metàfora s’utilitza per descriure moltes situacions disputades on hi ha alguna cosa en joc. Fair ens remet no només a l’absència de trucs o de maniobres sospitoses, sinó també a una noció de situació justa, adequada. Les polítiques públiques han considerat que el millor fair play el generen les lleis. Per exemple, la Ley de Contratos del Sector Público, publicada al BOE núm. 272, de 09/11/2017, per fomentar la lliure concurrència i evitar els falsos autònoms (entre d’altres), n’és un exemple. Buscava evitar el fraccionament de contractes, les portes giratòries en la contractació o, directament, el frau, però ha desembocat en un model d'hipergestió pública basada en la cadena de producció de documentació burocràtica, en la desconfiança i el reforç de la jerarquia institucional. No totes les lleis dibuixen un marc social més just perquè el que importa de la llei no són els seus articles, sinó la interpretació que en fa la jurisprudència local. Cada consistori té la seva circular interna, el seu protocol.

Aquesta setmana un dels temes més comentats, en l'àmbit cultural, ha estat la censura en consistoris on han començat a manar el PP i Vox. L’arribada de la ultradreta als governs locals s’ha fet notar. En algun municipi l’estisorada ha arribat de partits com el PSOE, com ha passat a la Ràpita amb el festival Eufònic. En alguns pocs casos, l’obra censurada (com la de Xavier Bobés i Alberto Conejero sobre un mestre republicà) ha estat reprogramada per alguns teatres com el de Girona.

És com aquella escena de la pel·lícula Roma de Federico Fellini en què es troben en una gruta uns frescos d’una casa romana de fa 2.000 anys. L’aire que entra de fora fa que les pintures mil·lenàries desapareguin davant la mirada horroritzada dels arqueòlegs. Així actua el turisme sobre els llocs, esventrant-ne la memòria per petrificar-la fins a reduir-la a un souvenir. Les plataformes socials han donat continuïtat a aquesta dimensió del turisme; els influencers treuen els indrets a la llum, els canonitzen i els deixen amb una anèmia persistent fins que desapareixen sota la multitud nouvinguda. “Aquests gorgs s’han fet famosos gràcies a Instagram”, ens diu la vigilant. A la comarca garrotxina s’han posat ferms limitant l’accés als espais naturals, l’any passat ja era així. La coherent decisió et porta a viure una situació estranya, la de fer cua per banyar-te en uns tolls on d’adolescent hi anaves i venies amb la colla d’amics a discreció. Les cues d’ara generen experiències administrades, converteixen el món en un espai de distribució demogràfica, circulem com les mercaderies, amb un lapse de temps limitat per assolir una mínima experiència. ¿Com es poden tenir experiències gratificants en un món on tot ja està dat i beneït, transitat, catalogat, gastat per endavant? La cua també ens alerta d’un excés, en aquest cas demogràfic: no hi ha espai per a tanta gent, som matèria sobrera. 

El dissabte 19 de març hi va haver una visita guiada a Narcohumanisme, l’exposició del Bòlit, centre d’art contemporani de Girona, comissariada per Eloy Fernández-Porta i Núria Gómez Gabriel, de qui he après molt d'ençà que els vaig fer l’encàrrec i que han obert un ampli debat sobre la nostra relació amb els estupefaents legals i il·legals, fora de tota moralització possible. La visita va acabar amb Eloy Fernández-Porta recordant com la seva àvia utilitzava els pots dels optalidons per fer els cercles de les seves peces de ganxet. Els optalidons eren uns barbitúrics, uns ansiolítics, que es van prohibir pels seus efectes addictius i que es compraven a les farmàcies sense prescripció mèdica.

Fa pocs dies, a través de les xarxes socials va sortir la notícia que Betevé ha suprimit de la graella els programes La cartellera, Àrtic i La família barris, o, el que és el mateix, tots els seus programes de cultura. Aquesta trista notícia em va fer pensar en quan vaig treballar el 2008 fent recerca de formats culturals que poguessin inspirar el nou canal cultural de TVE. Mà a mà amb el director, un canal sencer dedicat a la cultura! L’apagada analògica prometia més canals, més espais televisius, més diàleg amb la cultura. De tot el ventall de propostes només en van quedar un parell de programes i aquella fantasia va passar a ser un de tants canals genèrics on la cultura es mescla amb l’esport, els informatius i les migdiades dels espectadors. Des de llavors he col·laborat en programes com L’hora del lector, Amb filosofia i Correspondències, i en les taules culturals dels divendres d’Els matins… Totes les seccions o programes vivien, precoçment, la consciència de saber-se efímers, la certesa d’una mort anunciada degut a la seva vocació cultural. El 29 de gener del 2021 escrivia un article en aquest diari titulat "Un programa de llibres", una laudatio a la feina de Xavier Graset amb el programa Més 324, que havia aconseguit transformar un espai d’actualitat en un programa de llibres. No és hiperbòlic afirmar que la relació dels programes culturals i les televisions públiques ha passat a ser de quasi clandestinitat.

Aviat acabarà l’any i ens enganxarà amb un doble mandat: amb el cansament rotund de qui esprinta en l’últim tram de l’any i amb la necessitat social d’estar plenes d’energia per celebrar una nova òrbita al sol, nous prodigis i noves fites, algunes pèrdues que cal recordar, i que tot torna a començar amb el tombant de l’any. Per això, en aquest 2021 en què el preu/hora del watt d’energia ha arribat als seus límits, en què el debat sobre el col·lapse energètic s’ha disparat, en el moment en què tenim el pic d’energia personal més baix, em disposo a parlar precisament d’això, de l’energia, de la seva gestió política i dels estereotips de gènere.

Un dels temes recurrents a la premsa després del confinament va ser quant ens havíem engreixat. Era un assumpte que també preocupava als joves. S’omplien columnes, articles, comentaris, sobre com havia crescut el greix en el nostre cos a la manera d’una mutació fatídica, com si el monstre -a més a més del virus- ens hagués posseït. En els últims anys la disciplina s’ha imposat sobre els cossos a través de nous viaranys: sessions online de pràctiques esportives de tot tipus, cirurgies low cost, dietes personalitzades, dietes esotèriques, rellotges biomètrics, aplicacions de control i rendiment corporal, filtres suavitzadors de rostres, avatars digitals… Com si el cos fos una aplicació que demana actualitzar versions cada dia. La frase “Necessito un reset ” ja està en boca de tothom. La disciplina fa del cos un instrument d’ordre i mesura i l’allunya de l’altre, per tant, del desig. Fins i tot trobem a faltar l’època en què una balança era l’únic indicador de les nostres derives físiques, això i els miralls: eina de rics que es va filtrar a casa de pobres i que, quan es filtra a casa de pobres, no serveix per fer relluir les vestimentes i l’enjoiada, sinó per jutjar la magra pobresa, tot allò que mai serem.

A la pel·lícula 7 días de mayo (1964), de John Frankenheimer, Burt Lancaster interpreta el general Scott, líder d’una trama de cop d’estat que és interceptat i denunciat pel sempre bo d’en Kirk Douglas, que fa de militar que està a les ordres de Scott. James Mattoon Scott i la seva unitat militar secreta (de nom irònicament cacofònic, Ecomcon) no veuen amb bons ulls el tractat de desarmament nuclear que està a punt de firmar el president dels Estats Units en plena Guerra Freda i decideixen passar a l’ofensiva. La pel·lícula ens permet traçar alguns paral·lelismes amb l’assalt al Capitoli per part dels trumpistes. Les primeres imatges de la ficció són de manifestacions ciutadanes a favor i en contra del tractat de pau. Quan mirem les imatges del 6 de gener del 2021 (el mitjà independent Propublica ha elaborat una web amb centenars d’elles), hi ha alguna cosa que no encaixa, com si s’hagués perdut la cerimoniositat en pro de l’espectacle. L’allau de telèfons mòbils, de banderes i d'indumentària diversa ha substituït les pancartes amb reclamacions concretes. Les pancartes ara clamen a l’exabrupte (“Fuck Biden”), al miracle (“Jesus save”) o al personalisme brutalista (“Fight for Trump”, “¡Trump, Trump, Trump!”). Hi ha una tensió ciutadana irresoluble a l’aire, una tensió molt eloqüent que els mitjans de comunicació han liquat a partir de mostrar una col·lecció de freaks i de fragments de batalla campal.

Com un cant de sirena que retorna, jo també he sentit la crida per fugir a províncies, per tornar a casa, després de 22 anys vivint a Barcelona. Parlar de diàspora seria una exageració, però la combinació de la duresa del confinament, l’evidència de l’emergència climàtica i la popularització del teletreball estan fent que la gent abandoni les grans ciutats per buscar assentaments més tranquils, més respirables, més espaiosos i menys transitats. El mite que al llarg del segle XX va reunir treball i capital, viure i malviure, està perdent pistonada. O això sembla. En aquest context estrany, de limitacions d’aforament, d’actuacions virtuals i a la carta, d’anul·lacions d’activitats, sembla que aquest antic mantra de la capitalitat també es contrau. Queden lluny els projectes megalòmans de les indústries culturals en què cada poble tenia el seu auditori i en què la capital desplegava el seu punch en esdeveniments puntuals de gran volada, portant el bo i millor de fora, noms grandiloqüents per a aforaments descomunals o selectes; un desplegament de l’esperit postolímpic, hiperhormonat, que encara fa salivar una part de la cort. Un tipus d’activitat cultural que no té estrictament a veure ni amb la qualitat de la proposta ni amb l’interès o valor cultural, sinó amb l’impacte quantitatiu sobre el territori en base a un turisme cultural de peregrinació massiva. A l’anomenat talent local li guardaven un lloc privilegiat en els obituaris. Per no parlar del talent jove, que gaudia d’aquesta condició fins que, en una el·lipsi inquietant, era recuperat en els mateixos obituaris. Faig paròdia d’un fet obvi: que hem viscut unes dècades d’excitació cultural basada en el “com més gran i com més de fora millor”. Des de la crisi del 2008 fins ara, la cultura s’ha hagut d’anar adaptant a les difícils circumstàncies, marcades per les retallades i la indiferència de la classe política cap al sector. Per això, quan ara m’aturo a pensar sobre el fet cultural, em surt en forma d’elogi, perquè posar en valor també forma part del pensament crític i perquè palpo en carn pròpia i aliena la dificultat de seguir endavant. Seguir és una proesa.

Aquest dilluns els nens van començar el col·legi després de sis mesos d’absència. Fileres, mascaretes, entrades esglaonades, cursos bombolla… Són mesures transitòries de seguretat, les acceptem tàcitament. La vigília del dia esperat, mares, pares i mestres van compartir a les xarxes els ànims: “Sort a tothom!” Com a les pel·lícules bèl·liques en què la nit abans -nerviosos en la prèvia de la batalla- tots es confessen la por davant de la mort que els espera i s’emborratxen fins a perdre el coneixement. Amb la primera jornada de nens fora de casa es comença a somiar amb reprendre la vida cultural. Aquest mateix dia es posen a la venda les entrades del Sónar+D; s’esgoten en cinc minuts. Les activitats de la Mercè ja tenen pràcticament totes les reserves plenes. Podem estar contents, per fi llueix el sold out o el reserves completes en quasi totes les activitats culturals. Però els tentacles dels mites de l’èxit són extensos. El que dissimula aquest complet és un paisatge cultural de mal pronòstic.

John Berger, a Maneres de mirar, deia que mai mirem una sola cosa, sinó que sempre mirem la relació entre les coses i nosaltres mateixos. És impossible mirar els museus i el centres culturals de Barcelona al marge dels turistes. La capital en va rebre 12 milions l’any passat. El turista és un passejant que, a diferència del flâneur, busca allò que ja havia trobat prèviament (segurament a través d’una agència, d’un catàleg o d'internet) i fa de l’oci una forma de coneixement. El turisme forma part de la indústria de l’oci, és un motor econòmic i, com tot motor econòmic, té la seva petjada ecològica i cultural. La mateixa paraula visitant és explícita: algú que està de pas, que fa una visita. Aquest mot s’adequa al turisme cultural i a la seva propensió a la universalització del gust, a prescindir dels contextos culturals d’allò que mostra o a reduir-los a una qüestió moral o folklòrica, basant-se en fórmules senzilles d’una història digerida ràpidament. La qüestió és que tots som una mica turistes en algun moment de l’any. És una manera mercantilista i instrumental de moure’s, de mirar i de relacionar-nos amb les coses que ens envolten. No cal viatjar gaire lluny per ser un turista, n’hi ha prou amb girar la cantonada d’una manera determinada o amb fer passar l’scroll del timeline d’Instagram.

A la universitat portem dos mesos fent classes en línia: Zoom, Moodle, correu electrònic, Whatsapp i trucades amb els alumnes. Sabia que es perllongaria perquè a Stanford (universitat que m’havia convidat a la tardor per fer-hi un curs –com tot, anul·lat–) des del març havien previst fer classes virtuals fins a l’estiu. Quan em connecto al Zoom, primer veig els rostres dels estudiants uns breus instants, llavors ells es desconnecten l’àudio i la imatge, i contemplo el meu rostre menut rodejat d’un fractal de finestres fetes de noms sobre quadrats negres. Quan pesa el meu rostre? Poc. Convido els alumnes a participar de la classe, però la pantalla esdevé el seu refugi multitasques. No m’hi puc acostar, trencar la distància social de la pantalla. En algunes finestretes de càmeres no desactivades, fins i tot apareixen altres persones, entren en pla i riuen –mutejats– d’alguna cosa que se t’escapa. Tu segueixes oferint temari mentre, alhora, mires tot allò com un revenant, com quan a les pel·lícules dolentes el protagonista es veu des de fora i entén que ha de canviar de rumb vital. Em sento a prop de Max Headroom, el primer presentador virtual de la televisió que Eminem va fer famós anys després emulant-lo en un videoclip.

El distanciament social ha generat un context d’aïllament social per molt que alguns ciutadans hagin creat les seves xarxes de suport; un arrest domiciliari global, una mesura que, sent pel bé comú de la societat, té conseqüències antisocials. Portem més de 40 dies tancats, temps suficient per adonar-nos que la pantalla (tan útil en ocasions) no resol la distància física ni la sensació d’aïllament. La pantalla digital ens convida a accions connectives, a tasques, a multitasques. La seva capacitat agregativa fa que l’amor i l’amistat a distància es puguin confondre amb una tasca més a executar. A banda d’això, testimoniem altres limitacions, en una reunió col·lectiva virtual no es pot alçar la veu, objectar alguna cosa, la pantalla esdevé un mur de prudència i d’autorepressió que afavoreix el consens a la força i el punt de vista de qui té més amplada de banda. Amb el teletreball tampoc es poden compartir els entreactes o les reflexions sobre com fem el que fem, perquè sempre falta temps. El treball virtual ens obliga a anar al gra, i això ens fa més eficients però també una mica més propers als autòmats que responen a protocols d’actuació concrets.

La mainada no pot sortir de casa per decret llei, fruit de l’estat d’alarma. Portem gairebé quatre setmanes. El fet que la majoria d’infants siguin portadors asimptomàtics del covid-19 i que la gent gran sigui població de risc ha generat una nova lluita de classes basada en l’edatisme i ha evidenciat que la perspectiva a través de la qual organitzem la societat és adultocèntrica, sota el biaix d’un model masculí, blanc, adult, de classe mitjana i amb capacitat productiva i adquisitiva. Els nens i la gent gran estan fora del circuit de producció, tot i que al seu voltant hi ha tota una indústria molt rendible: l’economia de la cura i de l’entreteniment. Potser per aquests dos motius –no molestar la producció i la segregació en entorns passius i controlats– molts d’ells, d’una manera o altra, ja vivien una mica confinats. Ara els dos perfils són una “amenaça social”, població de risc i població que posa en risc, segons ens diuen.

com més dies passen de confinament, més difícil resulta escriure, separar-se de la contingència, passar de la primera persona del singular a la tercera, dissimular la veu excitada del meu fill petit, el recompte dels morts, afirmar qualsevol cosa. La xarxa s’omple de receptes: cultura a la carta, coaching cultural (que si Marc Aureli, Cervantes, Shakespeare… van escriure les seves millors obres des del confinament), actuacions en directe (simulacres de l'escalfor humana). Fan el seu servei, però es fan difícils de digerir enmig de la vulnerabilitat i el col·lapse col·lectiu. És com si no ens haguéssim deslliurat del tot de la idea de challenge, dels reptes col·lectius passats pel filtre de l’entreteniment de les xarxes socials.