L’ampliació de l’aeroport de Barcelona anunciada la setmana passada ha anat acompanyada d'una allau d’informació i debat que ens ha fet perdre de vista alguns elements que no es poden oblidar. Els que jo he detectat són aquests:

Les notícies sobre el fracàs de la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència), del departament de Drets Socials, a l'hora d’atendre adequadament les seves responsabilitats, han sacsejat l'opinió pública i han comportat reaccions nominalment radicals de la consellera del departament responsable. He trobat a faltar, en tot aquest tristíssim episodi, alguns elements de realisme, que alguns cops s’han escolat per les escletxes de les informacions i entrevistes. Em refereixo a la queixa –o denúncia, per ser precisos– de les pèssimes condicions laborals de les persones a les quals es confia la delicadíssima tasca de tenir cura de les persones –infants i adolescents– que han acabat sota la tutela de la DGAIA.

L’allau d’informació d’actualitat global, política i econòmica, no para d’accelerar-se. La presidència Trump als EUA és una font inesgotable de sorpreses, ensurts i passos enrere que no deixen de neguitejar-nos. Per si no n’hi havia prou, aquest diumenge hi ha hagut tres eleccions europees importants que ens han tingut ben preocupats per la incertesa dels resultats i per les potencials conseqüències que podien tenir. En tots tres casos estava damunt de la taula el paper de forces contràries a la integració europea que podien guanyar. Encara que manca la segona volta de les eleccions presidencials poloneses, el resultat de les presidencials romaneses i de les parlamentàries portugueses no ha estat un desastre, tot i que el de les portugueses ha desbordat les previsions negatives.

Tornem a estar en una situació que s’assembla a la dels primers anys d’aquest segle: forta demanda d’habitatge per part de nacionals i d’estrangers, tant en compra com en lloguer. Tanmateix, a diferència de fa vint anys, no es construeix –o es construeix molt poc–. Fins i tot la iniciativa pública s’ha ensorrat i no torna a créixer. Cal recordar que els excedents d’habitatge que van quedar per vendre o que ningú no volia comprar després de la crisi immobiliària del 2008 han pesat durament sobre molts particulars, sobre els bancs i caixes –fins al punt de causar la ruïna d’alguns i la desaparició d’altres– i sobre les administracions. Aquests habitatges han estat impossibles de vendre o llogar perquè estaven mal ubicats i perquè s’han anat deteriorant molt. Així mateix, l’aprovació europea de noves regles –molt més exigents– sobre la concessió de crèdits ha frenat molt el finançament privat, que va ser ben dinàmic els primers anys del segle XXI. Ara no és en absolut així.

El problema de l’accés a l’habitatge està guanyant tal preeminència pública que reclama més dades, més reflexió i més anàlisi per no donar cops a cegues. Recordo alguns fets que es poden quantificar.

Les mesures aranzelàries del president Trump són tan sorprenents i mancades de fonament que estan introduint caos i confusió per si mateixes. Tothom tracta d’entendre què vol, però costa trobar una lògica als seus objectius. Es tracta d’una mesura per negociar? Es tracta d’una mesura per recaptar més impostos indirectes i després baixar els directes? És conscient, el president dels EUA, que el seu país té una balança de serveis molt favorable, precisament en les activitats de més alt valor tecnològic?

La història no dona tantes lliçons com voldríem. I les que dona sovint són dolentes. Ara bé, sí que ens diu que les guerres aranzelàries es perden. Es perden per les dues bandes. De fet, són guerres de resistència, en què tots dos bàndols esperen resistir més que l’altre. Inevitablement, qui guanya són tercers.

Sembla que hi ha un ampli consens en societats com la nostra, que ha estat sempre europeista, i en societats veïnes, que cal reforçar i reformar la Unió Europea perquè sobrevisqui amb més bona salut que la que ara té. Aquest mateix diari ha publicat una colla d’articles d’opinió –també meus– en aquest sentit. Tots els qui formem part de la UE, com a ciutadans d’estats que en formen part, ens fem el càrrec de la immensa diferència que representa formar part de la UE o no. Observem, ara, l’experiment del Regne Unit, que va decidir sortir de la UE i que en aquests moments enyora formar-ne part. Un cop superat el sentiment de satisfacció de l’orgull nacional derivat de l’afirmació identitària que era el Brexit i adoptant un punt de vista més racional i pràctic, els guanys de ser part de la UE van superant els costos fins i tot per a britànics escèptics.

El preciós llibre de Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu recorda i evoca, l’any 1941, quan el nazisme estava a punt de guanyar la guerra que havia provocat, com era de millor el món anterior a la Gran Guerra, al feixisme, als comunismes i al nazisme, quan hi havia fe en el progrés i en la humanitat. Comencem a pensar com Stefan Zweig? Ens han descol·locat tant les darreres setmanes com per sentir el vertigen que tot allò en què havíem cregut serà mal vist o, fins i tot, prohibit i perseguit?

L’encariment dels lloguers ha esdevingut el focus de l’atenció pública. Per a les esquerres la solució és sancionar els propietaris que violin el topall dels lloguers fixat per normativa pública. Per a les dretes la llibertat contractual donarà els incentius per augmentar l’oferta d’habitatge en lloguer. Els qui eviten posicionar-se en el debat dreta-esquerra insisteixen en la urgència de promocionar l’oferta d’habitatge públic –o sigui, fugir d’incentius i fugir de sancions.

Pocs dies abans de la inquietant presa de possessió del nou president dels EUA ens podem preguntar què podem aprendre de la història que ens il·lumini per als anys que ens esperen. Molt i alhora poc. Molt, perquè el passat sol estar ple d’experiències que són ben semblants a les del present. Però poc en la mesura que les repeticions històriques no són mai iguals i els detalls de les diferències poden ser molt importants. Tanmateix, en moments de canvi la Història (en majúscules) és una guia útil. Hem viscut moments semblants en el passat? Hi ha hagut un moviment simultani a tants països de retorn cap a l’autoritarisme? S’expressaven sense complexos les voluntats imperials? Existien riscos econòmics que podien significar riquesa o pobresa per a centenars o milers de milions de persones? Sentíem un perill de guerra imminent com la que ara s’insinua?

Un inici d’any nou amb un canvi radical a la presidència dels EUA i amb un nou govern de la Comissió Europea ens interpel·la directament. En molt poc temps –hores en alguns casos, setmanes en d’altres– totes les expectatives dels principals actors del món s’han redefinit. Com ens afectaran els canvis que s’han anat anunciant?

Les darreres setmanes hi ha hagut alguns posicionaments rellevants en contra de la proposta del finançament singular per a Catalunya. El Senat ha completat la seva enquesta sobre el tema. Malgrat que hi havia bons defensors del finançament singular entre els experts convocats, el Senat, de majoria absoluta del PP, va fer un informe totalment negatiu. A la conferència de presidents de comunitats autònomes (CA) el president Illa va haver de sentir crítiques contundents i desqualificacions radicals. El Col·legi d’Economistes de Madrid ha presentat un informe extensíssim absolutament negatiu. Tan fluixa és la proposta de finançament singular? Exposo alguns arguments, en determinats casos suplementaris als que ja es coneixen, per avalar i accentuar la necessitat de la proposta catalana.

El fet que fa poques setmanes, quan es discutia la reforma fiscal al Congrés, s'estudiés seriosament fixar un impost sobre les quotes que es paguen a les mútues privades d’assegurança sanitària em va sorprendre i alarmar. Vist des de les Espanyes, es consideren com un signe de riquesa alguns pagaments que s’han de fer en comunitats com la catalana, quan en realitat són un signe de maltractament econòmic perquè l’Estat no aporta el que hauria d’aportar. Es contracten mútues per accedir més ràpidament a serveis sanitaris i no haver d’esperar excessivament. La situació té una forta semblança amb el que passava –i encara passa– amb els peatges. Molts espanyols s’escandalitzaven d’haver de pagar peatges a les autopistes catalanes i ho veien com una explotació per part catalana, quan era just el contrari: l’Estat no volia invertir a Catalunya el que invertia a la resta de l’Estat. 

El desastre colossal causat per la gota freda que va caure el 29 d’octubre passat ha posat damunt la taula l’extrema dificultat de resoldre en el mínim temps possible el retorn a una normalitat acceptable. Han passat tres setmanes llargues i les millores són molt limitades. Ens trobem davant un problema que exigeix grans capacitats organitzatives. I no hi són o no han aparegut. 

Els Estats Units (EUA) han viscut en la seva història del darrer segle uns quants “cops de volant” radicals. El nou mandat del president Trump serà un cop de volant igual o superior al del seu primer mandat, perquè ara disposarà de les dues cambres legislatives –Cambra de Representants i Senat– més el Tribunal Suprem completament alineats amb els seus punts de vista. No descarto que faci mans i mànigues per obtenir una relectura constitucional que li permeti que la norma d’un màxim de vuit anys a la presidència es reinterpreti com a vuit anys consecutius.

Quin emparellament més estrany!  Segur que els disgusta a tots dos. Per a Daron Acemoglu i els seus coautors –Simon Johnson i James Robinson–, flamants premis Nobel d’economia pels seus estudis sobre com es formen les institucions i com afecten la prosperitat dels països: ells deuen veure Donald Trump com la concreció del perill d’unes institucions extractives, encara més amb la seva perillosa amistat i associació amb el candidat a màxim plutòcrata mundial, Elon Musk. I per a Trump, perquè el treball dels acadèmics no li interessa gens i l’esperit democratitzant d’Acemoglu i els seus coautors li deu semblar sospitós i fins i tot perillós. 

El conflicte entre Israel i els palestins és incomprensible si no es té un mínim coneixement dels precedents històrics. Costa molt interpretar-lo sense referir-se a enfrontaments anteriors que expliquen els odis acumulats que esclaten periòdicament. D’aquesta manera, es pot retrocedir fins al 1948, la data de la declaració unilateral d’independència (DUI) d’Israel, recordada pels palestins com la Nakba –la catàstrofe–, quan centenars de milers de palestins van perdre les seves propietats i en van ser expulsats, començant l’itinerari d’exilis i somnis de retorn que havia viscut el poble jueu en circumstàncies anteriors. Jueus i palestins despleguen davant del món històries paral·leles, però invertides.

La socialització espanyola de l’acord de finançament singular de la Generalitat de Catalunya firmat entre ERC i el PSC està resultant penosa. Penosa per a Catalunya, penosa per a ERC i per al PSC, penosa per al govern de Pedro Sánchez i per al PSOE, i penosa també per a Junts. Potser totes aquestes dificultats reforçaran l’esperit de supervivència de la majoria de què, plegats, disposen. Les veus que s'han aixecat des del Partit Popular i des de les comunitats autònomes que governen és eixordador. No es queden enrere les poques comunitats autònomes governades pel PSOE i, fins i tot, ha aparegut el lehendakari basc a defensar el caràcter solidari de la quota basca.

La negociació dels pressupostos generals de l’Estat (PGE) per al 2011 ens dona moltes lliçons. En el pic de la crisi financera, el govern del PSOE depenia crucialment del suport de diverses minories. La més gran era CiU. El govern de l’Estat estava molt disposat a negociar per sobreviure políticament en aquells moments tempestuosos, quan molts governs europeus queien davant l’embat incontrolable de la crisi financera. CiU no va voler entrar a la negociació perquè s’havia d’enfrontar al PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya que s’havien de fer aquell novembre. Sentia que un pacte a Madrid era incompatible amb la competició electoral a Catalunya. Davant la negativa de CiU a pactar, el PSOE es va haver de posar en mans del PNB. Si el PNB hagués seguit la lògica de CiU s’hauria negat a negociar atès que, des de 2009, estava a l’oposició, a conseqüència dels canvis de majories parlamentàries derivades de la il·legalització d’Herri Batasuna i de la formació que l’havia substituït a efectes electorals. Tenia molt bones raons per mostrar el seu disgust al PSOE i per votar mogut per la ràbia d'haver perdut –en favor del PSE– la lehendakaritza i el govern. Però va seguir la seva pròpia lògica, consistent a obtenir el màxim que pogués en benefici de la seva ciutadania. Una lògica que separava la política i els sentiments, per calents que fossin, dels interessos i del servei a la seva ciutadania encara que estigués a l'oposició. A més, no oblidem que seguia havent-hi més de mil bascos presoners a més de mil quilòmetres de casa seva. Amb totes aquestes circumstàncies en contra, que haurien justificat la renúncia de minories catalanes a pactar millores econòmiques a Madrid, el PNB no només va pactar sinó que va aconseguir una de les millors collites d’avantatges econòmics que havia obtingut mai des de l’entrada en funcionament del seu Estatut d’Autonomia. Va posar les bases per a la seqüència, ininterrompuda des del 2012, de governs d’Euskadi amb presidència del PNB.