Tot i que es va doctorar a la Universitat de Chicago, ha sigut a Cambridge on Isaias Fanlo (Lleida, 1980) ha acabat desenvolupant la seva carrera com a professor. Gestor cultural, traductor i autor de nombrosos articles, però també de l'assaig El llibre rosa de gais i lesbianes, que va publicar a Columna el 2004, quan tenia només 23 anys, feia gairebé una dècada que treballava en la seva primera novel·la, El pes de la boira, que finalment ha publicat Pagès Editors. Ambientada en una ciutat d'interior travessada pel riu Segre i batejada amb el nom de Rotunda –per la seva circularitat però també pel clima extrem: "sis mesos d'hivern i sis d'estiu", diu un dels personatges–, narra l'"hivern decisiu" en què el jove León perd el pare, coneix nous amics i va prenent consciència del seu desig homosexual.

Tres anys i mig després que Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) debutés amb L'instant abans de l'impacte a Periscopi, amb què va guanyar el premi Llibreter, la publicista que va deixar la feina per dedicar-se a l'escriptura torna amb una segona novel·la, Els temples solemnes. El llibre explica la història de la Nina, una dona de mitjana edat que torna, amb el marit i el fill, a la casa on es va criar, situada en un paratge solitari. La casa revifa els fantasmes de joventut de la protagonista i l'obliga a plantar cara a les múltiples crisis del seu present incert.

Fa gairebé quinze anys que Teju Cole (Kalamazoo, Michigan, 1975) va publicar Ciutat oberta –en català a Quaderns Crema, traduïda per Xavier Pàmies–, una novel·la introspectiva i subtil protagonitzada per un noi que es passeja per la Nova York contemporània i la descriu amb una prosa exquisida i alhora crítica amb els rastres de racisme i colonialisme que encara s'hi poden trobar. Cole, que des del 2018 ha canviat Brooklyn per Boston i és professor a la Universitat Harvard, ha visitat Barcelona per presentar un nou llibre, Papel negro (Acantilado, 2025; traducció al castellà de Miguel Temprano García). El recull d'assajos planteja un recorregut intel·ligent i erudit per alguns dels seus múltiples interessos culturals: dedica pàgines inspirades a il·luminar la pintura de Caravaggio o a reivindicar les ombres presents als quadres de Kerry James Marshall; recorda la seva afició juvenil pels animals a partir de la pregunta de si les panteres negres existeixen o són una invenció; homenatja una de les seves àvies; recorda Edward Said, autor d'Orientalisme i defensor de la causa palestina; explica també com des de l'arribada als Estats Units des de Nigèria, amb gairebé 18 anys, va començar a ser definit com a "africà".

Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) és un dels novel·listes més subtilment irònics del panorama literari català contemporani. Sigui revisant episodis emblemàtics com l'últim viatge de Josep Carner a Catalunya (Retorn, 2017), de thrillers en què el món empresarial i el polític queden entrellaçats amb gràcia (Un escàndol sense importància, 2011), o atrevint-se a plantejar una farsa sobre la corrupció a dins de l'Ajuntament de Barcelona (Les pompes del diable, 2019), l'escriptor i diplomàtic retirat –ha estat ambaixador a Grècia, Malàisia, el Vietnam i el Regne Unit– ha bastit una trajectòria de prestigi recompensada amb premis com el Ramon Llull, que va rebre el 2009 gràcies a L'últim home que parlava català. A La guerra dins la guerra (Proa, 2025) recupera els personatges dels dos escriptors barcelonins d'aquella novel·la. En Miquel Rovira està acabant una novel·la sobre la Guerra Civil. L'altre, Ramón Balaguer, es guanya la vida impartint classes en un taller literari. Tots dos s'acaben retrobant per fer evidents les seves diferències en la literatura, en la política i en l'amor.

Si l'Ana i l'André no haguessin volgut tenir fills i ella no s'hagués quedat embarassada, si no s'haguessin mudat de pis i no haguessin tingut de veïns la Madalena i en Miguel, Mariana Salomão Carrara (São Paulo, 1986) no hauria trobat un desllorigador narratiu tan impactant per a la primera novel·la que se'n pot llegir en català. El bon olfacte de l'editorial Les Hores i la destresa del traductor del llibre, Pere Comellas, han fet possible que els lectors puguin descobrir Si no fos per les síl·labes de dissabte, una història que comença amb el cap esberlat de l'André, el marit de l'Ana, a l'entrada del bloc de pisos on vivien. L'home ha estat la víctima col·lateral del suïcidi d'un veí: mentre l'André sortia del pis, en Miguel li queia a sobre.

Encara no ha fet els 30, però Lola Olufemi (Londres, 1996) fa anys que és tot un referent sobre feminisme, racisme, gènere i anticapitalisme. Els seus dos llibres han arribat en català gràcies a l'editorial Raig Verd i a la traductora Josefina Caball. El primer, Feminisme interromput (2023), vol ser una advertència del perill que el feminisme es converteixi en mercaderia i reclama que és "una arma per lluitar contra la injustícia". El segon, Experiments per imaginar altrament (2025), esmicola la forma tradicional de l'assaig per tornar el significat a paraules com futur i revolució i per reivindicar "poder ser i viure diferent".

Va ser durant un viatge a Mèxic, mentre passejava pel mercat d'Oaxaca, que Benoît Coquil (Bretanya, 1989) va trobar una samarreta que li va cridar l'atenció. "S'hi veia la cara d'una anciana amb els cabells blancs i un cigarret penjant dels llavis i a sota hi posava: María Sabina, sacerdotisa de los hongos mágicos", fa memòria. Coquil, professor a la Universitat de Picardia Jules Verne i especialista en literatura argentina, no havia sentit mai el nom d'aquesta curandera i xamana mazateca. "Li vaig demanar a un amic mexicà que me n'expliqués coses —continua– i em va dir que Sabina havia acabat convertida en icona del moviment hippie i de la contracultura psicodèlica gràcies als rituals que practicava amb bolets al·lucinògens".

Frederick Forsyth tenia poc més de trenta anys quan, de la seva primera novel·la, The day of the jackal –disponible en castellà a Plaza & Janés mb el títol Chacal–, va aconseguir vendre milions d'exemplars arreu del món. El thriller polític abordava l'intent d'assassinar el president francès Charles de Gaulle per part d'un assassí professional contractat per una organització d'extrema dreta paramilitar i terrorista. Inspirada en un complot real per posar fi a la vida del president, Chacal va ser rebutjada per diverses editorials per la poca viabilitat comercial del projecte, tenint en compte que De Gaulle havia sobreviscut a l'atac. Publicada el 1971, l'èxit de la novel·la va cridar l'atenció de Hollywood, que no va trigar a adaptar-la: va ser Fred Zinemman qui va dirigir el projecte, interpretat per Derek Jacobi, Edward Fox i Michael Lonsdale i estrenat el 1973. En cinc anys, aquell thriller agosarat que ho havia tingut difícil per arribar a les llibreries, havia venut més de tres milions i mig d'exemplars.

"Estic acostumat a deixar anar una feina acabada encongint les espatlles amb una resignació total, sense cap confiança en les seves possibilitats de difusió", escrivia Thomas Mann (Lübeck, 1875 - Zúric, 1955) a Resumen de mi vida, en castellà a Nórdica, traduït per Isabel Hernández. Mann va redactar aquest text breu –no supera el centenar de pàgines– amb motiu de la concessió del premi Nobel de literatura el 1929, encara en plena onada expansiva de la repercussió internacional de La muntanya màgica, que en paraules de l'autor havia aconseguit "un èxit curiós", "menys èpic" que el de la seva "novel·la de joventut", Els Buddenbrook (1901; en català a Navona, traduïda per Joan Fontcuberta): amb només 25 anys, Mann ja s'havia convertit en una estrella literària, i entre aquest llibre i La muntanya màgica (1924; en català a Navona, traduïda per Carme Gala) havia construït una trajectòria literària robusta, desplegada tant en novel·les com en relats i assajos.

Al llarg de gairebé sis dècades de palmarès, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha distingit narradors, poetes, lingüistes, cantautors i historiadors, però fins ara no havia reconegut ningú que hagués dedicat la seva vida a la filosofia com Pere Lluís Font. L'aportació intel·lectual de Lluís s'ha desplegat, a grans trets, en quatre nivells: la docència universitària, la traducció, l'edició i l'escriptura. "Pensar és repensar". "Catalunya i la filosofia han estat les meves dues passions". "Som monolingües, però ens convé ser poliglots". Aquestes han estat tres de les divises del guardonat al llarg de tota la seva extensa i fructífera trajectòria.

L'historiador de la filosofia, teòleg i traductor Pere Lluís Font (Pujalt, 1934) acaba de ser reconegut amb el 57è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros i impulsat anualment per Òmnium Cultural. A més d'haver estat professor universitari durant quatre dècades, Lluís va ser un dels impulsors de la prestigiosa col·lecció Textos filosòfics –primer a Laia, i després a Edicions 62–, ha traduït Kant, Pascal, Montaigne i Spinoza al català i ha escrit llibres com De Sibiuda a Pascal, passant per Montaigne i per Descartes (Pagès, 2014) i Filosofia de la religió. Sis assaigs i una nota (Fragmenta, 2017). "Ha estat un dels filòsofs més importants i únics del nostre panorama, un intel·lectual actiu durant més de cinquanta anys, i que a més ha sabut deixar nombrosos deixebles", ha afirmat Xavier Antich, president d'Òmnium, durant l'acte en què s'ha anunciat el guardó. "Pere Lluís Font destaca també pel seu compromís cívic, la seva exemplaritat ètica en la defensa de la tolerància i la participació en nombroses iniciatives col·lectives vinculades al pensament", ha afegit Antich, que ha remarcat la importància de reconèixer un filòsof amb el Premi d'Honor per primera vegada: "Una cultura no pot ser completa si no té en compte el pensament".

Potser perquè viu a cent metres del Colosseu, sempre infestat de turistes, el periodista i escriptor Marco d'Eramo (Roma, 1947) ha acabat dedicant-li un assaig. El selfie del mundo (Anagrama; traduït al castellà per Xavier González Rovira) s'endinsa en "la indústria més important del nostre temps", en paraules de l'autor. "Fa només dos segles ningú no podia preveure que dedicaríem tants diners i tant de temps a viatjar", explica. Segons Marco d'Eramo, que ha visitat recentment el CCCB, el turisme va ser possible gràcies a dues revolucions: "La primera, la revolució tecnològica dels transports. El primer que va dedicar un llibre a l'experiència de viatjar en creuer va ser Mark Twain. The innocents abroad [Els innocents a l'estranger] (1867-1869) val molt la pena". La segona revolució té a veure amb les conquestes socials a conseqüència de la lluita de classes: "Si els transports van permetre desplaçar-se físicament, el temps lliure retribuït i, més endavant, el sistema de pensions van fer possible que el turisme s'anés democratitzant. És important no oblidar que el turisme va ser fruit d'una lluita política. Si al principi només les elits es podien permetre luxes com el grand tour, el turisme es va anar expandint cap a capes cada vegada més àmplies de la societat, fins a arribar a l'actual turisme low cost".

"Creure en massa coses pot ser dolent per la salut". "Podem fer servir el passat per renovar el present, no només per enterrar-lo". "El socialisme és la culminació de la democràcia, no la seva negació". Aquestes tres frases són una ínfima mostra del pensament, directe, revolucionari i compromès, de Terry Eagleton (Salford, 1943), un dels professors universitaris, crítics literaris i assagistes més influents de la segona meitat del segle XX. Gairebé sis dècades després de debutar amb The new left church (Helicon, 1966) i després de publicar una quarantena de llibres més, l'autor britànic deixa de ser inèdit en català gràcies a Tigre de Paper, que ha publicat Per què Marx tenia raó, traduït per Lola Fígols Fornell. Aparegut en anglès el 2011, el llibre ha motivat la visita d'Eagleton a Barcelona, que ha estat un dels caps de cartell de la fira Literal, celebrada a la Fabra i Coats.

Fins ara Mercè Rodoreda ha estat l'autora més internacional entre tots els clàssics contemporanis de les lletres catalanes: se'n poden llegir més de 225 traduccions en una quarantena de llengües. Històricament, l'obra de Salvador Espriu també ha travessat moltes fronteres i, durant l'última dècada, llibres com Incerta glòria, de Joan Sales, i El quadern gris, de Josep Pla, han desembarcat en països com els Estats Units, la Xina, França i Alemanya. Hi ha un fenomen que, fins ara, ha anat creixent gairebé en secret: l'extraordinari boom de traduccions de Montserrat Roig (1946-1991). Del 2021 al 2027 se n'hauran publicat 25 traduccions en una desena de llengües.

La visita d'un venedor d'enciclopèdies maldestre i insistent que acaba demanant per l'home de la casa, tot i que en aquella llar ja no n'hi hagi, marca l'inici de la primera novel·la d'Enric Pardo (Castelló de la Plana, 1977) escrita en un valencià saborós i íntim. Conegut pels guions de sèries com Arròs covat, Mira lo que has hecho i Maricón perdido, Pardo ha necessitat reconstruir la seva infantesa i recordar com va néixer la seva obsessió pels mons de ficció –literaris, cinematogràfics i de còmic– a L'home de la casa (La Magrana, 2025), un testimoni despullat, emotiu i a estones incòmode sobre la difícil i defectuosa construcció d'un nen a la dècada dels anys 80.

Sala Augusta, el primer dels dos poemes –emocionants i escruixidors– que conté el nou llibre de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), comença amb una pantalla de cinema on es projecta la imatge d'un vaixell amarrat al port de Palma. El feix de llum proposa un viatge fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. El lector no triga a saber que aquell vaixell, el Jaume I, va ser convertit pels falangistes en presó durant unes setmanes de 1936. També el cinema on es projecta la pel·lícula havia estat, durant la guerra, "una presó per tancar-hi els rojos", coneguda amb el nom de Can Mir, perquè era propietat d'una família de falangistes que portava aquest cognom.

Gaël Faye (Bujumbura, 1992) arriba tard d'una xerrada al Liceu Francès de Barcelona perquè els alumnes no podien parar de fer-li preguntes sobre les seves dues novel·les, Un país petit (2016; Empúries/Salamandra, 2018; trad. Mercè Ubach) i El jacarandá (2024; Salamandra, 2025; trad. Lydia Vázquez). Del seu debut se'n van vendre més de dos milions d'exemplars en les quaranta llengües en què es pot llegir. Hi explicava la història del Gabriel, un noi de Burundi que havia d'emigrar a França amb els pares i la germana petita degut a l'esclat de la guerra civil al seu país i del genocidi de tutsis per part dels hutus a Ruanda. El jacarandá, que ha rebut el premi Renaudot, arrenca de nou el 1994 per aproximar-se a un altre jove, el Milan: tot i haver crescut a Versalles, s'anirà sentint cada vegada més interessat per Ruanda, el país del qual va haver de fugir la seva mare.

"La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d'intel·ligència clara i elevada [...] La Catalunya mercat, jueva, sanxopancesca, mojigata i falsificadora ha de desaparèixer davant una Catalunya instruïda, amb consciència del seu valer, amb educació pròpia, d'esperit lliure i força expansiva". Aquest fragment de l'article La joventut catalana d'ara, escrit per Jaume Brossa (Sant Andreu, 1875 - Barcelona, 1919) i publicat a la revista L'Avenç el 1893 es troba a l'inici del capítol que José-Carlos Mainer (Saragossa, 1944) dedicava a les anomenades "literatures regionals" —la catalana, la basca i la gallega— en un assaig de referència al món hispànic, La edad de plata, publicat per primera vegada el 1975 a Los Libros de la Frontera per l'editor i llibreter José Batlló, encara durant la dictadura franquista, i recuperat ara per Taurus amb un nou pròleg de l'autor i un epíleg signat per Jordi Gracia i Domingo Ródenas de Moya.

La Rebeca acaba de fer 40 anys i s'ha mudat de Barcelona a Ocata amb la parella, en Flavi, i els dos fills, en Bru i la Nit. Tot i trobar-se en un lloc aparentment idíl·lic, els problemes de seguida piquen a la porta de casa: l'amistat amb una família de veïns misteriosos és el primer pas d'una sèrie de troballes cada cop més trasbalsadores, entre les quals hi ha suïcidis, bruixeria, una secta i una necròpolis, viscudes en paral·lel a la redescoberta del desig. Aquest és el punt de partida de Que morin els fills dels altres, segona novel·la de Roser Cabré-Verdiell (Barcelona, 1982), que arriba tres anys després d'AIOUA, escollida per l'equip de crítics de l'Ara Llegim com la millor obra de narrativa del 2022 i guanyadora, entre d'altres, del premi Finestres. Igual que la seva predecessora, està publicada per Males Herbes, i consolida la dúctil i poderosa veu de l'autora barcelonina.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha dedicat La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), el seu últim assaig, a l'art i la religió, dos conceptes que han marcat la civilització des de fa mil·lennis. A través de set figures totèmiques i alhora radicals —Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies—, Garrigasait traça un recorregut que connecta passat i present: a les seves mans, rellegir l'herència cultural acaba sent una manera òptima de donar-li continuïtat.