Ja saben que la gran genialitat del dimoni és fer creure que no existeix. També deuen saber que, sigui el que sigui l’ànima, qui més qui menys ha traficat i trafica amb ella per assolir desig, confort, plaer o poder. El Faust de Goethe és permanentment actual i la molt lliure versió que William Kentridge i la Handspring Puppet Company van crear el 1995 amb un Faust que viatja pel continent africà conserva ben fresca la denúncia de la maldat humana en el context internacional de guerres i genocidis que vivim. El Faust africà, com l’homòleg europeu, és un savi insatisfet que vol recuperar joventut i energia per conquerir les seves Margarides. Pactarà amb el diable i viatjarà per una Àfrica de sàtrapes disparant contra tot el que es mou.

El Grec 2025 va començar dijous a l’hemicicle de Montjuïc amb l’estrena d’una proposta francesa que barreja la dansa, la música i el circ d’un creador que ha visitat el festival en dues ocasions amb espectacles ben rodats: Minuit (2018) i Celui qui tombe (2023). Però les estrenes absolutes són perilloses. Més encara si, com hem sabut, la producció ha passat per molts nervis en la seva entrada al Grec. Si bé aquest Le Petit Cirque té ingredients poètics i visuals força atractius que albiren el que potser serà l’espectacle d’aquí a un temps (quan hagi fet carretera i revisat els problemes de connectors i ritmes que es van evidenciar a Montjuïc), el cert és que la funció inaugural va quedar força deslluïda, com va fer patent el breu i esmorteït aplaudiment dels espectadors. 

Oriol Broggi va caure del cavall el 1993 al Festival d’Avinyó davant La Tempestat de Peter Brook: “Em va agradar tant que vaig decidir dedicar la meva vida al teatre”. L’empremta del mestre Brook ha impregnat molts dels treballs de Broggi. També, esclar, aquesta Tempestat: no solament en els elements matèrics, com el sempitern terra de sorra, els bastons de fusta, els detalls del vestuari, diria que també l'elecció de Babou Cham per a l’eteri paper de l’esperit Ariel o l’energia desfermada de l’esclau Caliban, sinó per les textures estètiques, la cadència de les composicions i l'atmosfera visual i sonora que embolica una proposta que arrenca amb una genial escena del naufragi que fa virtut de l'extrema senzillesa. Pur Brook.

Ha passat, passa i seguirà passant. Es un loop, un bucle. El bucle de la relació entre pares i fills quan aquests han superat, o quasi, l'adolescència i prenen decisions sobre la seva vida i la seva feina sense seguir les indicacions paternes ni deixar-se influenciar per les opinions o reflexions dels progenitors més enllà de l'amor que els vincula. Una situació especialment important i probablement conflictiva quan, finalment, decideixen deixar el niu i volar pel seu compte. I això és el que planteja amb encert el prolífic Ramon Madaula en la seva nova proposta, molt superior a les dues anteriors (Buffalo Bill a Barcelona i Conqueridors). Loop és una obra farcida d'humanitat, íntima i universal, que sense ser autobiogràfica com defensa l’autor té punts de contacte amb la seva experiència com a pare.

Tot i estar convençut que tenia entrades per al TNC on estrenaven una òpera contemporània en coproducció amb el KVS de Brussel·les i altres teatres europeus, la repetitiva música electrònica que a través de les portes obertes de la Sala Gran es bolcava sobre el foyer quinze minuts abans que en teoria comencés la funció, em feia dubtar si el Sónar havia envaït el teatre o era jo el despistat. Però no. Es tractava del primer tema d’aquesta elemental i anecdòtica aproximació històrica al general cartaginès convertit en epònim dels conqueridors que portaven la guerra, i la mort, per tot el món, tot barrejat amb una presumpta revisió de l'argument de l'òpera Dido i Enees de Henry Purcell. A la fi, l’objectiu de la proposta és denunciar la guerra i els que la practiquen (no hi ha res actual) en una posada en escena rabiosament contemporània on trobem text, cant, dansa, projeccions i fins i tot pintura en directe.

Tot i que, ara com ara, la majoria dels diaris incorporen ostentoses guies gastronòmiques de suposats experts per a gurmets afamats i esnobs adinerats, no crec que hi hagi cap oferta com la que prepara un xef estrellat a la sala Villarroel per als seus amics.

La Calòrica no canviarà el món. Tampoc ho pretén. I els cérvols no bramen quan vols, sinó quan volen. La Calòrica és experta en la comèdia irònica que se'n riu dels qui busquen una experiència única que resolgui els seus problemes matrimonials. També de la gent de teatre que en algun moment va pensar, tot seguint la paraula del poeta ("la poesia és una arma carregada de futur"), que els escenaris eren una eina de transformació social i de canvi polític. 

S’hereta l’ànsia pel suïcidi? Una mare pot transmetre a la seva criatura aquesta ànsia? Hi ha res genètic en el suïcidi? A partir d’aquestes preguntes, i poc després de ser mare, la dramaturga britànica Alice Birch escriu Anatomia d’un suïcidi, estrenada el 2017 al Royal Court de Londres amb direcció de l'aclamada Katie Mitchell, i que ara arriba al TNC en una cuidada direcció de Glòria Balañà.

La Biblioteca de Catalunya és un bastió teatral comandat per Oriol Broggi, un director que de tant en tant obre la porta a altres creadors, com ha passat amb aquest Refugi, que ell mateix va dirigir a la Sala Beckett de Gràcia el 2003 i que ara torna en mans d’uns joves intèrprets i d’una joveníssima directora que exhibeixen talent i ofici en una proposta molt recomanable.

Harold Pinter (Londres, 1930-2008) deia als anys 50 que no hi havia gaire diferència entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la mentida, tot i que, com va refermar al discurs d'acceptació del premi Nobel de literatura (2005), a nosaltres ens pertoca fer les preguntes. 

Al món del teatre hi ha un cognom de rei shakespearià que no es pronuncia perquè porta mala astrugància. No sé si Victoria Szpunberg el va esmentar durant els assajos de La tercera fuga, però el seu debut a la Sala Gran del Teatre Nacional va estar amenaçat per l’endarreriment de l’estrena per la malaltia d’un actor i, per acabar-ho d'adobar, per la gran apagada de dilluns amb l’assaig general. I malgré tout, l’estrena va assolir un èxit com pocs: és la confirmació definitiva del talent de l’autora i directora catalana d'origen argentí.

No és gens habitual que una mateixa obra tingui dues estrenes en pocs mesos. Però per a qui va conèixer la commovedora tragèdia de Wadji Mouawad que Oriol Broggi va estrenar a la Biblioteca al juny, cal recomanar-li que s’acosti ara al Teatre Apolo per veure i escoltar (ara en castellà) la mirada de Mario Gas sobre una obra de tremenda actualitat, més encara amb el genocidi a Gaza. Recomanació extensible òbviament a qui desconeix l’obra i un dels autors més importants del teatre d’aquest segle.

Cor dels amants (2007) és la primera obra que va escriure l’autor i director portuguès Tiago Rodrigues, ara director del Festival d’Avinyó i una de les grans personalitats del teatre europeu actual. Una obra inspirada en la seva experiència vital concebuda com un relat líric i en la qual ja s’albirava el gust pel joc formal que coneixem per altres de les seves obres (By Heart, Sopro, Catarina e a beleza de matar fascistas). Es tracta, però, d’una proposta més íntima i menys política que les posteriors, que es recupera ara com una petita joia teatral que el públic del Lliure va aplaudir amb entusiasme. Un autèntic bombó. I és que en aquest Cor dels amants el joc formal és l’element cabdal i diferenciador que vesteix un relat que, d’altra manera, seria força més convencional.

La història s’ha explicat durant molts anys amb els grans titulars i amb els protagonistes que més repercussió hagin assolit, habitualment masculins. Però certament la història autèntica per descriure el nostre món és la suma de petites històries de dones i homes força normals amb vides normals però determinants per entendre l’esdevenir de la societat. Ho eren aquelles dues noies de les colònies tèxtils de Catalunya als anys trenta a qui donaven veu Maria Caselles i Andrea Potella Fontcuberta a El silenci dels telers, en una dramatúrgia d’Anna Ricart Codina inspirada en el llibre d’Assumpta Montellà i dirigides per Ferran Utzet al Maldà. I ho eren, ho són i ho seran les llevadores de La veritat sobre la llum, on les dues actrius, la dramaturga i el director tornen a trobar-se. Una proposta que acosta a l’escenari la novel·la de la islandesa Audur Ava Ólafsdóttir, que ens parla d’una llevadora que filosofa a la freda i, durant molts dies al llarg de l’any, fosca Islàndia.

Donada l'especialitat professional de Clàudia Cedó com a psicòloga i dramaturga que treballa amb persones discapacitades, podríem pensar que el títol de la seva nova proposta fa referència al procés de superació del tal Ramon, però no és així. De fet, el Ramon és el protagonista al mateix temps omnipresent i absent d’un conte fantàstic. Omnipresent perquè des del seu naixement fins a la fi de la llarga funció és el detonant de tot el que els passa als habitants de Santa Aurora de la Pietat. I absent perquè la seva presència sobre l’escenari, entre tendra i inquietant, és la d’un objecte sense ànima. I és que el Ramon és un ninot de drap, fill del Josep (Francesc Ferrer) i la Clara (Anna Moliner), que ve al món en un petit poble de tradicions arrelades.

Ningú vol ser un perdedor. I Willy Loman ho va ser. Però no és per això que Francesc Cardona, aquest actor jubilat amb certs problemes d’identitat que reviu els personatges interpretats al llarg de la seva carrera, no pot ni sentir parlar de Mort d’un viatjant, l'obra majúscula d'Arthur Miller. "Ni esmentar-la, doncs", li diu Miranda, la neboda, al jove Adri. És una entre moltes altres normes si vol treballar com a cuidador del seu tiet.

Com un cop de puny amb guant de vellut. Com una carícia amb guant de ferro. No és fàcil fer riure, entretenir i commoure tot parlant del càncer de mama. No era fàcil, però Cristina Clemente assoleix el repte en un virtuós equilibri entre la comèdia i el drama, gràcies també a l'excel·lent direcció de Sergi Belbel i de tres actrius en estat de gràcia. 

Març és temps de dansa. La Quinzena Metropolitana de la Dansa és un festival impulsat per l’Ajuntament de Barcelona en el qual col·laboren fins a dotze municipis de l'àrea metropolitana per difondre la dansa arreu. La vuitena edició ha arribat amb una proposta de més de 100 actuacions a teatres, places i carrers, a més d’altres activitats paral·leles programades del 14 al 30 de març. El Teatre Nacional (TNC) hi col·labora amb dues interessants i molt diverses propostes.

Hi ha obres que no són fàcils d’explicar sense revelar allò que convé que els espectadors vagin descobrint al llarg de la funció. I aquesta és una d’elles. Una obra primerenca del dramaturg anglès Dennis Kelly, autor d’una trentena d’obres dramàtiques i també del llibret del famós musical Matilda així com del guió de la pel·lícula del mateix títol. En tot cas podem dir que Després del final s’adscriu en el subgènere del teatre claustrofòbic, com aquell primer èxit de Jordi Galceran (Paraules encadenades) o el Misery de Stephen King que Sergi Mateu va estrenar al Teatre Principal el 1999. En aquest subgènere sempre hi ha un lloc del qual no es pot sortir, ja sia perquè no et deixen o perquè no pots. I, esclar, un personatge amb un cert desequilibri.

Això no va de micos. O potser sí, perquè els homes tenim una mica de micos (m’agrada la cacofonia). En qualsevol cas, segons la novel·lista francesa Virginie Despentes, el gran mico de Hollywood “està més enllà de l'home i més enllà de la dona". El mico, diu Teoria King Kong, "està enganxat al vincle entre l'home i la bèstia, l'adult i el nen, el bo i el dolent, allò primitiu i allò civilitzat, el blanc i el negre. És híbrid, abans de la imposició del binari”.