El que havia estat un sistema d’ensenyament català avançat i exemplar viu hores baixes, per dir-ho suau. I el que més sorprèn d’aquesta davallada, als que ho seguim amb preocupació atenta –però amb distància–, és que no s’hagi estat capaç de diagnosticar a temps les causes, just quan el sistema ha estat més detalladament avaluat que mai. Què és el que, malgrat totes les dades de què es disposa, no ha permès veure quins eren els principals obstacles i desafiaments que l’estaven deteriorant?

Què se n’ha fet, de l’Església catalana de finals del segle passat? Per esmentar només alguns dels que ja no hi són, parlo de l’Església dels bisbes Pont i Gol, Deig, Camprodon, Guix i Carrera. De l’arquebisbe Torrella i el cardenal Jubany. Parlo d’aquella Església dels Totosaus i els Batlle. Dels Huguet. Dels Marquès, Vilanova i Raguer, monjos de Montserrat. I no esmento els laics per no convertir tot l’article en una llista de noms. 

Una de les obres més conegudes de Milan Kundera ha estat publicada en català amb dos títols diferents. Monika Zgustova va traduir-lo per La insostenible lleugeresa del ser (Destino, 1995) i Xavier Lloveras per La insuportable lleugeresa de l’ésser (Tusquets, 2014). I tot i que sempre havia recorregut al primer títol per qualificar la condició estantissa del poder polític, vista la situació actual de la política espanyola –i la catalana de retop–, ara em quedo amb ambdós adjectius: insostenible i insuportable.

Un dels debats socials més recurrents i apassionats és el de fins a quin punt som lliures a l’hora de prendre les nostres decisions. De les més quotidianes a les més transcendents. Ara mateix es discuteix sobre si les dones que vesteixen el vel islàmic ho fan sota coacció o el porten lliurement. Però el debat és extensible a altres terrenys. Una adolescent que segueix TikTok per tractar la seva pell, ho fa lliurement? L’elecció del destí de vacances al país oriental més de moda, s’ha pres amb llibertat? La moda –que en una estratègia per dissimular-ne el caràcter coactiu ara se’n diu tendència– retalla la nostra llibertat?

La commemoració dels cent anys del naixement de Paco Candel sembla que ha agafat el país a contrapeu. Candel, el seu pensament social i la seva obra literària no acaben d’encaixar en un temps de desconfiances partidistes i d’hipercorrecció política. És cert que encara queden dies per celebrar un Any Candel que, significativament, el Govern no ha fet oficial. Però si gairebé bé ningú no discuteix la rellevància del personatge, tampoc no està suscitant l’entusiasme que seria d’esperar.

Ja no som una nació: ara som una perifèria. El divendres 16 de maig, el president Salvador Illa feia una conferència a Pamplona organitzada per Diario de Noticias i El Periódico. El president, en una de les etapes del pelegrinatge que fa pel territori espanyol en les quals explica el seu projecte polític de concòrdia i reconciliació –i de passada es fa perdonar el pecat sobiranista que altres havíem comès–, va considerar Navarra i Catalunya com un exemple de l’Espanya perifèrica. Literalment –els matisos sempre són importants– va dir: “Avui, Catalunya és garantia de lleialtat i de cooperació institucional. [...] Si ampliem una mica el focus, el radi, avui és l’Espanya plural, alguns parlen de l’Espanya perifèrica, inclosa Navarra, la que garanteix l’estabilitat, la prosperitat i la solidaritat davant dels que tenen un concepte, segons el meu parer, erroni, d’una Espanya hipercentralista”.

Fa deu dies el primer ministre britànic va anunciar un canvi de rumb en la política d’immigració del Regne Unit. Keir Starmer, un advocat de 62 anys especialitzat en drets humans i membre del partit laborista –és a dir, d’esquerres–, ha presentat tota una sèrie de canvis normatius per recuperar el control de les fronteres, limitar l’entrada d’immigrants i posar condicions per millorar les condicions socials i laborals de propis i nouvinguts. En definitiva, si bé reconeix que són una nació diversa, Starmer vol evitar que el país esdevingui, literalment, una “illa d’estranys”. 

Després de la desfeta electoral de l’independentisme d’ara fa un any té molt sentit demanar-se quant durarà i com acabarà la política autonomista de “concòrdia” amb Espanya del president Salvador Illa. Esclar: de concòrdia segons el seu punt de vista, de docilitat colonial i d’espanyolització dels catalans segons el meu. Però, al marge dels punts de vista respectius, i sense voler caure en un determinisme històric simplista, el cert és que venim d’on venim. I a més, considerant la història recent, sabem de quin Estat parlem i a quina nació espanyola ens volen assimilar. 

Pot semblar que el combat pel respecte a la llibertat de pensament i d’expressió és més necessari que mai. I, tanmateix, vist amb perspectiva, ho ha estat sempre, de necessari, i és una lluita que no té final. Ho dic després de llegir Castellio contra Calví. Consciència contra violència, de Stefan Zweig. Més enllà de l’estil literari i de l’extraordinària documentació, m’ha impressionat la rabiosa actualitat d’aquesta obra. Publicada el 1936, enguany ha estat oportunament editada en català per La Segona Perifèria amb una traducció de Marc Jiménez Buzzi de molt bon llegir.

Tots els daltabaixos socials tenen responsables. Tant si parlem d’una crisi financera global com d’una pandèmia, de les conseqüències d’una DANA o d’una fallada general del subministrament elèctric. Responsables per acció o per omissió. Per abús o per imprevisió. Per ignorància o per incompetència. I, tot i que no sol ser habitual on ens ha tocat viure, els responsables directes dels daltabaixos solen dimitir o són despatxats. A més, als països seriosos, es prenen decisions per evitar que aquests daltabaixos es repeteixin o per minimitzar-ne els efectes en cas d’imprevisibilitat.

Tinc un bon amic, mossèn Jordi Fàbregas, que darrerament s’havia escrit amb el papa Francesc. I en una de les cartes, escrites per ell mateix de puny i lletra, amb la seva cal·ligrafia menuda i acurada, el bisbe de Roma lamentava el caràcter encara tan tancat de l’Església: “Em fa ràbia quan m’assabento que hi ha capellans duaners que no deixen entrar la gent”. És una observació que, dita sense enfarfegaments teològics, m’ha portat directament a aquella altra bella imatge del papa Joan XXIII, també més de capellà de –i del– poble que de teòleg, que deia que l’Església hauria de ser “com una font a la plaça del poble; que tothom qui vulgui hi trobi aigua fresca”.  

L’actual govern dit socialista del president Salvador Illa té dues virtuts. Parlo de virtut en el sentit etimològic, de força, potència, no de conformitat amb cap llei moral, cosa que ens duria a tota una altra discussió. La primera virtut és que sap posar l’accent de l’obra de govern en la gestió, ben lluny de retòriques confusionàries anteriors, com allò del “govern republicà”. La segona virtut és la determinació amb què vol desnacionalitzar Catalunya —en el sentit fort de la paraula nació— per tal d’espanyolitzar-la, o si es vol dir d’una altra manera, d’intentar ressituar-la confortablement i dòcil dins de la nació espanyola amb neocolonialisme suau, soft, que dirien els moderns.

Dulce et decorum est pro patria mori, escrivia Horaci. “Dolç i honorable és morir per la pàtria”. Tanmateix, en aquest clima europeu favorable a fer créixer les capacitats de seguretat i defensa amb grans increments del pressupost militar per als pròxims anys, com és que no es parla també de la necessitat de tenir més efectius? Si es vol, dit pel broc gros, quin serà l’increment de la demanada de soldats disposats a morir honorablement i dolça per la pàtria?

Tan sensibles com som a la desinformació que provoquen les notícies falses, alhora ens mostrem tan extremadament tolerants amb la sistemàtica publicació de mentides piadoses que ens volen fer combregar amb l’agenda política de qui les ha fabricades i del mitjà de comunicació on es publiquen. Penso en tots aquests estudis, investigacions, entrevistes i reportatges posats al servei d’una representació esbiaixada de la realitat per fer-la més complaent i menys conflictiva, o bé per fer-la més amenaçadora i provocar una resposta més contundent a favor de com es voldria que fos.

Algú sap què ens va passar? Algú sap exactament què va passar els mesos anteriors a l’1-O i els immediatament posteriors? No és que ens manquin relats en què es descriguin amb poca o molta precisió els fets materials més obvis, més visibles, més incontrovertibles. Tampoc no manquen les lectures simplificadores, les aproximacions conspiranoiques i les versions malèvolament esbiaixades i autoexculpatòries. Però, de tot plegat, en la memòria –i en la desmemòria– col·lectiva el que n’ha quedat és un mirall trencat d’interpretacions. Una trencadissa que no només n’ha fragmentat el record, sinó que és feta de peces que ni tan sols encaixen les unes amb les altres. La reconstrucció, ara com ara, sembla impossible.

Amb el govern del president Salvador Illa, el nostre Trajà, hem entrat en un temps de Pax Autonòmica. Salvador Illa, que no només respecta sinó que estima l’Espanya de la Constitució del 78, proposa estabilitat i ordre a l’interior i seguretat a l’exterior, com la Pax Romana. Es tracta de garantir la confiança que necessita l’economia catalana per tal que les empreses puguin assumir els seus propis riscos, i a fora agradar a la resta d’autonomies espanyoles i al govern de Madrid per evitar el conflicte. Serenitat i concòrdia. És un compromís que ha tingut premi electoral després del fracàs de l’intent secessionista del 2017. El govern del PSC és d’una socialdemocràcia tan moderada que ocupa còmodament el centre del mapa polític, i si no fos per la qüestió nacional podria formar una gran coalició amb Junts.

Ara que es parla tant de la memòria –de memòria històrica, de rememorització d’antigues agressions, d’entrenament de la memòria, de malalties vinculades a pèrdua de memòria...– proposo que distingim entre tenir memòria i fer memòria. Tenir memòria seria la qualitat mental que ens permet recordar fets força aproximats a allò que ocorregué en el passat. Diem: “Recordes aquell sopar de Cap d'Any en què vam fer una fondue de formatge?”. I responem: “Ara que ho dius, sí. Fa ben bé deu o quinze anys. Quina memòria que tens!” I tenir mala memòria seria oblidar fets i noms.

El conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, ha afirmat que aconseguir l’oficialitat del català a Europa és més fàcil si no es polititza la llengua. Res de nou: és una molt vella idea, aquesta de no polititzar la llengua. Sense anar més enrere, ho demanava el president Salvador Illa el 2021 arran de la sentència que obligava al 25% de castellà a les escoles. Això de demanar que no es faci política des de la política té gràcia. I sobretot, delicte!

Un altre món era possible, sí, però no el que s’esperava. En lloc d’un món més just i lliure, més pròsper i en pau, aquest segon quart del segle XXI ens n’obre un de més aspre, amenaçador, fins i tot més salvatge. Les imatges d’una motoserra per il·lustrar una política de reforma de l’administració, la d’un resort turístic de luxe com a projecte per “pacificar” la Franja de Gaza o l’amenaça d’un espoli de recursos naturals per rescabalar-se de les armes enviades a Ucraïna per defensar la seva sobirania, són devastadores per a qualsevol mínima consciència moral i democràtica. 

Que les xifres produeixen una sensació d’exactitud, de coneixement rigorós, és un fet tan conegut com discutit. Però sense portar-ho al punt més filosòfic de si mesurar és conèixer o no, sí que cal dir que a les xifres que es donen sobretot en relació a qüestions socials sempre caldria aplicar-hi un sentit crític per evitar falses il·lusions. I com que ara estem més sensibles que mai a les falses notícies, convé advertir que també és amb xifres que és particularment fàcil enganyar, sigui o no intencionadament. Per això, sense voluntat d’exhaustivitat en tan poc espai, mostraré cinc equívocs en què sol caure la informació quan recolza en dades, i quines confusions d’anàlisi i percepció poden crear.