Hi ha conceptes que malgrat haver estat encunyats fa quatre dies s'utilitzen com si disposessin d'un recorregut històric immemorial. Alguns arriben a ser tan exitosos que són emprats a tort i a dret i, en conseqüència, s'acaben desnaturalitzant. El concepte de negacionisme forma part d'aquestes paraules que van començar designant un fet ultraconcret però posteriorment van esdevenir una mena d'insult polivalent o una cosa encara pitjor, com veurem després. El 1987 l'historiador francès Henry Rousso va crear i desenvolupar la idea de négationnisme a l'assaig Le syndrome de Vichy amb el sentit que té actualment. El concepte feia referència específicament al corrent que en aquell moment negava la realitat de l'Holocaust i dels crims nazis en general, tant a França com en altres països europeus. Distingia el negacionisme d'allò que anomenava "revisionisme històric legítim", és a dir, una relectura fonamentada i crítica de la història basada en noves dades o perspectives. Què significa exactament aquesta distinció? Afirmar que el règim de Vichy comandat pel mariscal Pétain no va participar en la deportació de jueus francesos als camps d'extermini és un exercici extrem de negacionisme, perquè hi ha milers de proves documentals que així ho demostren. En canvi, replantejar-se la figura de François Mitterrand, o fins i tot de l'heroi de la resistència Jean Moulin, per exemple, a partir de documents i fotografies aparegudes en dates molt tardanes, a la dècada del 1980, representa una revisió històrica del paper real de França durant la Segona Guerra Mundial, no una forma de negacionisme encobert. Per cert, Rousso també és autor de l'exitosa expressió "un passé qui ne passe pas" ("un passat que no passa"). 

Considerem un diàleg dramatitzat amb només dos personatges, centrat en el tema de la corrupció política. De fet, ja n'hi ha uns quants, com ara Dignitat, d'Ignasi Vidal. El que proposo jo seria protagonitzat per un actor que interpretés el filòsof alemany Jürgen Habermas i un altre el comissionista navarrès Koldo García Izaguirre. S'ho imaginen? En una banda de l'escenari, un dels últims grans intel·lectuals europeus vius (té 96 anys); a l'altre costat, un personatge obscur i mig analfabet. L'obra es podria dir Ètica, simplement. Tot plegat pot semblar una idea extravagant... però resulta que ja està inventada i té vint-i-quatre segles. Als diàlegs de Plató és molt freqüent que amb Sòcrates hi dialoguin tipus que en aquell moment resultaven identificables per qualsevol ciutadà d'Atenes i que no eren precisament grans pensadors. De fet, la qüestió de la corrupció, entesa en un sentit ampli, sobrevola la majoria de diàlegs –diguem-ne– polítics del filòsof grec. Tot plegat vol dir que som davant d'un problema que va molt més enllà de les nostres circumstàncies, de la nostra època, del nostre món. No gosaria pas dir que és inherent a la condició humana, però sí que està documentada en tota mena de contextos des de fa mil·lennis. 

La història de l'omnipresència de les pantalles a l'aula té un origen més o menys directe en la recomanació número 1836 del Consell d'Europa feta pública l'any 2008. Segons els redactors del document, tot i que les eines d'e-learning (l'expressió ja ha passat avall) havien tingut un impacte considerable en l'educació i la formació, el seu potencial a Europa encara no s'havia aprofitat al màxim. L'e-learning englobava mitjans electrònics per a l'ensenyament i l'aprenentatge, tant presencial com a distància. Plantejava noves exigències a les institucions educatives, als docents i als estudiants. Les institucions necessitaven infraestructura tècnica i programari. Els professors havien de rebre formació obligatòria específica, mentre que els estudiants havien de tenir accés als dispositius i materials, i ser formats en el seu ús des de ben joves. Llavors es creia que es generarien recursos educatius accessibles a tothom, combatent així la divisió social. Es va fer una crida als Parlaments perquè donessin suport al moviment "codi obert" i per combatre la suposada bretxa digital. En definitiva, es convidava els estats membres a millorar les tecnologies susceptibles de ser aplicades a l'educació per mitjà de grans inversions. Un dels primers països a apuntar-se amb entusiasme a la recomanació va ser Suècia. També va ser, però, el primer a abandonar-la el 2023 en constatar els seus preocupants (i objectivables) resultats. El govern suec, i més concretament la ministra Lotta Edholm, va aturar tot allò en conèixer múltiples informes on es comparaven grups que funcionaven amb pantalles i altres que ho feien amb llibres. El rendiment acadèmic era significativament més baix en el cas dels primers, sobretot en capacitat memorística, concentració, atenció i comprensió lectora.

A diferència del que creuen els monòtons apocalíptics, el món no ha arribat pas a la seva fi –el món no avança, només gira, i encara gràcies–; però aquest món nostre, el que va començar l'any 1989 amb la fi de la Guerra Freda, sí que sembla trobar-se a les acaballes. La mediàtica querelle des bouffons entre Trump i Musk, per exemple, és la part més esperpèntica d'un procés de decadència que té moltes cares. Resumint molt: les expectatives mundials derivades de la caiguda del Mur de Berlín eren les d'una gran potència hegemònica, els Estats Units, envoltada de països que, per una raó o per una altra, fos per qüestions econòmiques, militars o tecnològiques, en depenien fortament. Al cap de només dotze anys, però, els fets de l'onze de setembre del 2001 i els conflictes bèl·lics posteriors més o menys fallits que se'n van derivar, van mostrar una realitat ben diferent. Sis o set anys després, entre el 2007 i el 2008, el que havia començat sent una crisi puntual del sistema hipotecari nord-americà va esdevenir una crisi mundial, els efectes de la qual encara duren malgrat haver passat disset o divuit anys. Convido el lector a evocar –temo que amargament– quin era el seu poder adquisitiu real cap al 2005 o el 2006, i quin és l'actual, vint anys després. Cap al 1989, o fins i tot cap a començaments del 2002, que és quan es va implantar l'euro, tot això resultava gairebé impensable. Quin món està passant avall, ara?

Els darrers dies hem presenciat un fet que semblava un experiment sociològic. ¿Com reaccionaria la societat si, de cop i volta, allò que teòricament generava una comprensible preocupació –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PSOE– fos bescanviat gairebé el mateix dia per uns altres assumptes simètrics –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PP–? En qüestió d'hores, molts ciutadans van passar d'estar molt atents a determinades peripècies personals i partidistes a contemplar-ne unes altres que, d'alguna manera, feien dubtar de les primeres (o a l'inrevés). Certes declaracions improvisades, convertides després en exercicis de sobreinterpretació de la realitat a còpia de trinxar-les a les tertúlies, es van creuar amb unes altres que, convenientment reescalfades a les xarxes socials, ja formen part de la petita història local de la frivolitat. Sort que aquestes coses mai no duren més de vint o trenta hores després de l'esclafit inicial... Tot plegat també té una dimensió global. Si avui Donald Trump anunciés que té la intenció de divorciar-se –és el primer exemple que m'ha passat pel cap– generaria una escolàstica efímera sobre el tema que deixaria en un segon o tercer pla la runa ignominiosa de Gaza. Que consti que no m'estic referint a grans desastres naturals o a altres coses que sí que justificarien un canvi brusc de tema, sinó a un fet intranscendent des d'una perspectiva col·lectiva. 

Fa uns dies, el Parlament va rebutjar la moció d'Aliança Catalana de prohibir el vel islàmic. Tot plegat va generar, subsidiàriament, importants turbulències ideològiques en el si de Junts i, de retruc, en el si de la cambra que representa la totalitat de la societat catalana. Permetin-me plantejar la qüestió més enllà de la pura brega partidista: ¿aquí estem debatent un tema polític o bé una qüestió de valors culturals en un sentit ampli? Convé recordar que són coses diferents. En cas que es tracti d'una qüestió de valors, ¿el centre de gravetat del debat és la idea de tolerància entesa en el sentit prepolític de permissivitat o bé en termes polítics de reconeixement? Aclarir aquesta ambigüitat, en tot cas, no resoldria el veritable nucli del problema, que no és el de la tolerància en si mateixa sinó la dels seus límits en el context d'una societat democràtica que participa –tant hi fa en quin grau i amb quin llenguatge– del fenomen de la diversitat cultural. La clarificació dels límits de la tolerància pot desplaçar-se fàcilment cap a dos extrems pedregosos: el de l'assumpció d'actituds properes al relativisme cultural extrem ("tot val", "tota diferència és bona", etc.) o bé a l'etnocentrisme excloent (ni que sigui camuflat, en aquest cas, en la defensa dels valors occidentals).

Per decidir el guanyador del Festival d'Eurovisió existeix un sistema de votació que combina l'opinió d'un jurat suposadament "professional" (?) amb el vot virtual del públic de cada país participant. A les semifinals només es tenen en compte els vots del públic, mentre que a la final cada país atorga dos tipus de punts: el del jurat "professional" i el de la gent que vota des de casa seva. La cançó que obté la major quantitat total de punts és declarada triomfadora del festival i, en cas d'empat, guanya la que hagi rebut més vots del públic. Cada any, sigui per una raó o per una altra, aquest sistema genera polèmiques. En general, estan més que justificades. En si mateix, el Festival d'Eurovisió no és una qüestió política, però és obvi que s'acaba polititzant. Ara mateix també forma part de les guerres culturals, en la mesura que s'ha transformat, ni que sigui de manera extraoficial, en un esdeveniment obertament gai. Com afecta, tot plegat, la nostra percepció de la política?

Demà, dijous 15 de maig, farà 134 anys de la publicació de l'encíclica de Lleó XIII Rerum novarum (Sobre les noves realitats). Continua sent la base de la doctrina social de l'Església catòlica i subratlla la idea de dignitat de les persones i la necessitat de lluitar contra la misèria i la pobresa que assetjava la majoria dels treballadors del seu temps. L'objectiu del document era superar tant la depredació del capitalisme salvatge del seu temps com la violència que en aquell moment s'associava als moviments revolucionaris i, en especial, a l'anarquisme. Recordem que estem parlant del 1891; l'episodi de la bomba del Liceu, per exemple, s'esdevingué el 1893. El món de Lleó XIII és el del moment àlgid del colonialisme i de la industrialització; el de Lleó XIV, el de la globalització i la segona revolució digital, la de la IA. Es tracta de dues realitats comparables, sens dubte, tot i que cal parar molt de compte a l'hora de no esgrimir determinats anacronismes. Allò que ara percebem com un avenç, o bé com un retrocés, en el seu temps va ser llegit sovint d'una manera molt diferent. A la meva petita biblioteca hi ha una Histoire des Papes en quatre volums publicats a París el 1841. L'autor és Amédée d'Hertault. Van precedits per una llarga introducció de 64 pàgines de Pierre-Sébastien Laurentie (1793-1876) –de fet, és un assaig a part–. Laurentie va ser un escriptor francès antimodern, antiliberal i legitimista. Jo crec que és el pensador més reaccionari del seu temps, i sens dubte el pare espiritual de Gobineau i de Joseph de Maistre, tot i que també va tenir una influència important en Balzac, per exemple. Llegint aquesta introducció hom pot constatar que certes coses que avui ens criden molt l'atenció en aquell temps passaven totalment desapercebudes, i a l'inrevés.

Dilluns 28 d'abril, la gran apagada. Dimarts 29 d'abril, les inevitables seqüeles del greu incident. Dijous 1 de maig, festiu. Divendres 2 de maig, moltes institucions educatives i no educatives fent pont. La veritat és que no és gaire habitual que passi tot això tan seguit. En tot cas, les circumstàncies conviden a pensar en la manera com està canviant la nostra percepció del treball i, de retruc, la de l'oci. És probable que si a un català dels segles XVII o XVIII li haguessin preguntat "Vostè, què és?", la resposta hauria estat associada al seu estament (militar, eclesiàstic, nobiliari, etc.) o bé a la pertinença a un determinat gremi, que fins al final de l'Ancien Régime era la principal forma d'associació civil entre persones. També és raonable pensar que més endavant, al XIX, l'interpel·lat ja no hauria fet referència a l'estament o al gremi sinó que s'hauria autoubicat entre els industrials/propietaris, els menestrals o els obrers. És igualment probable que, fins fa poc més d'una generació, a la resposta s'hi afegís el nom de l'empresa per a la qual un treballava: "Jo soc treballador de Fecsa" (o de La Caixa, o del que sigui). Avui, quan parlo amb algun exestudiant i li pregunto què fa, tant si té una activitat fixa i remunerada com si no em respon sovint amb una fórmula que implica una –diguem-ne– identitat desiderativa: "Vull anar a fer un segon màster a Londres", "Estic provant de canviar de departament dins de l'empresa", "M'agradaria aprendre francès", etc. Hi ha la convicció que la feina ja no serà una activitat associada a la seva identitat personal, perquè en tindrà unes quantes al llarg de la vida. Com va subratllar el professor Carlos Obeso, amb qui vaig col·laborar en l'Enquesta Europea de Valors fa uns anys, la feina és cada cop més un simple mecanisme de remuneració, no un tret profund del nostre jo, com passava abans. La identitat desiderativa dins de l'àmbit laboral apunta a l'assumpció plena d'un món canviant, cosa que no significa per força inestable o fins i tot insegur. L'enorme mobilitat laboral dels Estats Units, per exemple, està associada, amb totes les excepcions que calguin, a índexs d'atur baixos en comparació amb els europeus. 

1. Resulta que tot això de la religió ja no ens interessa en absolut; però resulta també que no parem de parlar-ne, encara que sigui malament. En què quedem, doncs? La mort del papa Francesc ha fet aflorar (de nou) aquesta i altres pintoresques contradiccions. El “supermercat espiritual”, en feliç expressió de Peter Berger, vessa. És probable que, en tota la història de la humanitat, cap generació hagi visitat tants i tan variats temples com en l'actualitat. Aquestes incursions, tanmateix, només són excursions: gairebé mai estan relacionades amb un sentiment espiritual real sinó amb circuits més o menys turístics que poden incloure –de vegades en un mateix pack– catedrals gòtiques, pagodes budistes, restes de l'antiguitat pagana i cementiris catòlics amb celebritats en descomposició. L'espiritualitat està en hores baixes? Sí i no. Mai no s'havia apel·lat tant a aquesta noció com ara, però tampoc mai s'havia erosionat tant el seu significat profund. No hi ha cap altre moment en la història d'Occident en què s'hagin escoltat tantes cantates, oratoris i motets de caràcter religiós com ara. A mitjans dels 90, els austers monjos de Silos van arribar a competir amb Madonna i Prince al top ten. ¿Aquestes formes d'espiritualitat tenen realment alguna dimensió transcendent? Probablement no. Per argumentar això vaig necessitar escriure un assaig que es va publicar aquest febrer i que no crec que pugui resumir aquí. 

Tenint en compte la data, m'agradaria compartir amb els lectors de l'ARA tres papers de la meva biblioteca personal que ni tan sols coneixen Google, el ChatGPT o els seus cosins robòtics, perquè són, totalment o en part, manuscrits. És com si no existissin, però el cas és que existeixen, com tants milers de milions de fotografies o de documents que no han estat digitalitzats. I tant, que existeixen!

Crec que aviat ens posaríem d'acord a l'hora de considerar que el món, no només Europa, passa per un moment complicat. No es tracta només del sotrac dels mercats borsaris, ni de l'estancament de determinats conflictes, ni d'una suma d'altres coses concretes, sinó més aviat d'un difús estat d'ànim col·lectiu que ha reaccionat amb crides raonables a l'esperança però també amb visions apocalíptiques. Popper creia que és perillós aspirar a un món perfecte, però del tot lícit pretendre que el que tenim no sigui tan imperfecte. Una societat oberta ha d'assumir les tensions inherents a la seva condició complexa i heterogènia –la seva imperfecció– perquè en cas contrari deixaria de ser oberta. Als Estats Units hi ha hagut en els últims anys un debat pujat de to entorn de qüestions relacionades amb el model de família, l'abast i els límits de l'estat, el flux migratori, etc. El resultat de tot plegat ja el coneixem: la victòria clara de Donald Trump. Les conseqüències immediates d'aquesta victòria, també: la guerra dels aranzels, per exemple, està suposant una commoció financera important. El que resulta més complicat de preveure, òbviament, són els efectes a llarg termini de tot plegat. No crec en la futurologia, però tinc una certa confiança en la prospectiva, és a dir, en l'anàlisi argumentada de diferents escenaris de futur. En aquest cas n'hi ha, com a mínim, tres. 

La moda de l'storytelling, diu Byung-Chul Han, deriva d'un buit narratiu, d'una manca d'orientació i de sentit. L'storytelling és l'art d'explicar històries amb l'objectiu de transmetre missatges emocionalment. El que compta no són els arguments ni la veracitat de la història explicada, sinó la capacitat de commoure. Hi vaig pensar la setmana passada mentre presenciava en directe, amb una certa incredulitat i estupefacció, l'escena de la pissarreta de Donald Trump. Tot plegat semblava una paròdia. L'aparició inesperada del treballador amb armilla reflectant tenia, fins i tot, un punt d'irrealitat. Fos com fos, Trump va fer ús de l'storytelling amb eficàcia. El missatge no anava adreçat al món –si fos així, hauria estat força diferent– sinó als seus votants. El pregó urbi et orbi el va desplegar els dies posteriors, deixant caure que tot és negociable, etc., però que per fer-ho en condicions cal partir d'una posició avantatjosa. L'home, com a mínim, és franc, o cínic. 

El 1960 –fa tot just, doncs, 65 anys, que sol ser l'edat de la jubilació– el sociòleg Daniel Bell (1919-2011) publicà un text que es deia La fi de la ideologia. Va obrir un debat que, en general, fou seriós, substancial i de molt llarg recorregut; el context comunicatiu d'aquell moment, que ara consideraríem “elitista”, ho permetia (avui es traduiria segurament en un parell d'estirabots a X i dues dotzenes d'insults anònims). Va durar tant, aquell debat, i obtingué tantes rèpliques, que el 1988 Bell publicà un segon text que remetia al primer: Retorn a la fi de la ideologia. El fet que sortís només uns mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, de l'ensorrament del socialisme real, va ser considerat per alguns com una mera casualitat i per altres com un vaticini argumentat similar al que havia fet una dècada abans Emmanuel Todd.

Dissabte, vint-i-dos de març de 2025. A dos quarts de sis de la matinada, els núvols nocturns, desdibuixats, d'una blancor espectral a causa del reflex de la claror urbana, deixen entreveure una mitja lluna que, per contrast, sembla groga. El silenci dens de la matinada, el seu alè humit, la sensació de suspensió en el temps. Fa fred. M'ha semblat distingir el parell de ratpenats que patrullen el seu espai aeri, el que hi ha damunt dels jardins de casa meva, però no n'estic segur. Potser ja s'ha acabat la hibernació o potser m'he confós. No ho sé. Normalment fan cercles regulars, tot i que el seu vol és maldestre i erràtic (res a veure amb l'elegància i la precisió aerodinàmica dels falciots). Desconec on es refugien durant el dia. Sovint passen a menys d'un metre i mig de les finestres de la galeria, sense fer cap soroll. És normal que aquests animals hagin acabat donant lloc a tantes històries truculentes. M'agradaria saber si em veuen, si formo part del seu paisatge, o si només estan pendents dels insectes que són a la vora dels llums del carrer. El seu món és estrany, cap per avall. 

Acaba de sortir a les llibreries Modernitat explosiva, d'Eva Illouz (Edicions 62). El pensament d'aquesta dona, nascuda a Fes, al Marroc, el 1961, és un dels més interessants del panorama actual. No sé si dir que és la filòsofa més sociològica o la sociòloga més filosòfica, però les seves idees acostumen a aportar una mirada diferent i interessant. Als meus estudiants els feia llegir L'amor, la raó, la ironia, que és la transcripció d'una conferència que va impartir al CCCB l'any 2011. M'agrada que en cap moment intenti épater les bourgeoises, una de les epidèmies intel·lectuals de la dècada del 1970 amb un virus resistent i en constant mutació. Valoro igualment que s'expressi amb claredat. El llibre esmentat parla d'emocions, però no té res a veure amb el nyigo-nyigo cursi i tovet habitual quan es tracta aquest tema. Les emocions poden ser percebudes gairebé com una errada conductual que ens desvia del camí segur de la racionalitat o bé, en un sentit oposat, com la nostra veritable identitat, la que ens fa humans. A Blade Runner, el test per enxampar els replicants es basa, justament, en discernir la presència o l'absència d'emocions. 

Imaginem algú que, enmig d'un incendi, encarrega per correu un extintor per poder apagar les flames. Aquesta imatge grotesca suggereix la manera com Europa ha decidit de cop i volta resoldre els seus problemes de seguretat, que són qualsevol cosa menys imaginaris. El gir de guió propiciat per les batzegades de Donald Trump en política internacional ha agreujat la situació, però no l'ha pas creada. Si més no des de 2014, les intencions de recompondre l'URSS i les seves velles àrees d'influència eren més que evidents, i no només per l'ocupació de Crimea. Putin ha afirmat i repetit que la pitjor catàstrofe del segle XX va ser la descomposició de la Unió Soviètica. Qui no hagi volgut assabentar-se'n a Brussel·les és perquè és un ingenu o bé un complet irresponsable. La debilitat d'Europa a Trump ja li va bé, perquè ell no negocia ni dialoga mai: simplement regateja jugant sempre amb avantatge (i si no és així, no juga). És el que ha fet fins ara.

Fa un parell de dècades, Samuel P. Huntington (1927-2008) va publicar Qui som? Els reptes de la identitat nacional nord-americana (2004). És un llibre que anticipava o presagiava l'era Trump molt abans de ni tan sols insinuar-se com a possibilitat política. Des de l'imaginari col·lectiu dels Estats Units –no forçosament conservador, ni adscrit només al Partit Republicà– l'assaig podia resultar poc o gens alarmant. Tret d'algunes al·lusions pujades de to al tema de la immigració mexicana, i també a certes valoracions maximalistes sobre la suposada descomposició social dels anys seixanta, el llibre no divergia gaire de les idees estandarditzades del nord-americà mitjà. A Europa, en canvi, el text de Huntington va provocar un cert estupor. La naturalitat amb què es juxtaposava el sentiment religiós amb la identitat nacional nord-americana, per exemple, retornava el lector europeu mitjà a èpoques que considerem superades. 

El juny de 2020 l'editorial Arcàdia va publicar un recull de textos de la filòsofa hongaresa Ágnes Heller (1929-2019) que duia per títol El món, el nostre món, traduït per Joan Vergés i M. Vicenta Lucas. Amb relació al nostre present immediat, a l'actualitat, hi ha un capítol que em sembla especialment rellevant. Es diu "Els metarelats europeus sobre la llibertat". Tota cultura reposa sobre un conjunt de narracions fundacionals que, amb el temps, acaben tenint un valor quasi axiomàtic. En general fan referència a la manera com ordenem les nostres jerarquies de valors. Com que això ens duria a un ex cursus inacabable ho reduiré a un exemple. La majoria de col·lectius i de persones concretes acostumen a valorar positivament coses com la llibertat i la seguretat, però no tots interpreten que primer va la llibertat i després la seguretat, o a l'inrevés. És només un exemple. Heller té presents els dos pilars de la tradició occidental, l'herència judeocristiana i la grecollatina, i identifica alguns d'aquests metarelats amb relació a la llibertat. El més remot, i també el més decisiu a l'hora de configurar una mentalitat, és el relat del Gènesi bíblic: Déu ens fa lliures perquè, en cas contrari, la moralitat resultaria inconcebible. Pel que fa a la tradició grecollatina, sobre nosaltres graviten les peripècies de la democràcia grega o de la República romana, entre d'altres. Tot plegat ens ha fet ser com som. I ara cal afegir immediatament: per a bé i per a mal...

Els darrers dies he llegit en aquest diari diversos papers referits a l'univers woke, la cultura de la queixa, etc. Sense ànim de polemitzar –fa temps que no tinc cap interès a tenir raó, ni en això ni en res–, sí que m'agradaria fer algun aclariment en forma d'apunts, que naturalment són discutibles.