La despesa militar és el típic tema que aprofiten els comentaristes de torn, això vol dir els que han de fer un comentari a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, per criticar els antimilitaristes i, sobretot, per titllar d’ingenuïtat el fet de creure que es pot viure en un món sense exèrcits i en pau. De moment, però, l’únic que hi ha de cert és que vivim en un món amb exèrcits que no està en pau. Un món sobre el qual plana una amenaça permanent de guerra mundial, amb conflictes oberts a diferents punts del planeta. Un món que pateix unes desigualtats socials estratosfèriques i que destina uns diners igualment desproporcionats a uns suposats serveis de defensa que l’únic que defensen són els interessos d’uns egòlatres incompetents en diplomàcia. Uns megalòmans votats democràticament, alguns més que d’altres, que reben els vots, paradoxalment, dels qui més patiran les conseqüències de les seves polítiques i que seran els carcellers de les seves pròpies presons. Vivim en una terra que dona voltes tota l’estona als mateixos errors sense resoldre’ls i hi cau una vegada i una altra, com si fos un fet físic inevitable. Una terra plena de tombes de vides que estaven plenes i que han buidat de cop aquestes armes i bombes que hem de comprar i hem de tenir per defensar-nos dels enemics. Una defensa que s’ha d’adquirir també sota amenaça, perquè si no la compres et coaccionen per no comprar-la. D’entrada, ja et posen la pistola al pit. No es pot dir que no siguin coherents. Però d’això va la seguretat: d’amenaçar-te constantment. Per això la pregunta és òbvia: ¿De què ens hem de defensar, en realitat? ¿Estem segures en un món on les bombes no ens cauen a nosaltres directament però veiem com aniquilen altres éssers humans? ¿Estarem molt més tranquil·les si ens rearmem i destinem impostos a uniformes de camuflatge i avions supersònics, que són igualment susceptibles de ser tombats però que moriran matant? A qui volem enriquir més, a part dels corruptes? A qui, com sempre, s’està beneficiant de tanta matança, tanta destrucció i tanta amenaça? Realment és ingenu començar a plantar-se davant de tot això? Potser és impossible fer-ho ¿però no és el que hauria de pensar tothom, en realitat?  

Com si la política no estigués passant per un moment especialment crític, aquí, allà, en general, com si el moment no fos prou complicat, aquí, allà, en general, com si una decisió presa no fos pitjor que l’anterior, aquí, allà, en general, com si l’avançament per la dreta no s’hagués convertit en norma universal, el que ens faltava aquí, allà, en general, era un desplegament de corruptes dient-se a si mateixos que un és més corrupte que l’altre i amenaçant amb unes eleccions en què difícilment es pot votar cap alternativa perquè l’alternativa fa dies que s’ha perdut mirant de salvar-se a ella mateixa. I de la calor, ni en parlem. 

Els artistes que han cancel·lat la seva actuació al Sónar en solidaritat amb el poble palestí tornen a posar sobre la taula què podem fer amb les nostres conviccions en un món on, si no ets radicalment outsider, dels de veritat, no els de boca, estàs atrapat en una xarxa d’interessos econòmics que indirectament acaben afavorint especulacions i/o negocis legalment menyspreables. Per això, per més que un festival reivindiqui la seva independència de gestió i de direcció artística després d’haver acceptat els diners d’un fons d’inversió per “salvar-lo” (el moviment financer es justifica per la necessitat de mantenir el festival després de les aturades per la covid), és evident que la independència és molt més relativa que la necessitat que t’entrin diners. Això és així objectivament, sense cap tipus de judici moral. I així funcionen tantíssimes coses, molt més enllà d’un festival. Perquè l’alternativa és tancar. O el decreixement, que ni es planteja. Per això vivim entre contradiccions i justificacions. Fent esforços més grans o més petits per mantenir una certa coherència entre el pensament i l’acció. També és veritat que hi ha qui aposta per la màxima coherència dins les seves possibilitats i qui, decididament, llença l’ètica que reivindica en el moment que li parla la seva butxaca o el seu ego. Amb l’argument, això sí, que el sistema es dinamita més eficaçment des de dins, cosa que ja hem vist que no és així. El sistema, molt ben pensat, pot fer creure que dona veu, però acostuma a tenir l’última paraula. 

El sindicat Top Manta va organitzar la setmana passada una cursa contra el racisme, la primera que es feia a Barcelona. Va ser un èxit de convocatòria i moltes persones van recórrer els cinc quilòmetres d’aquesta prova esportiva, que volia ser, en realitat, “una gran mobilització popular contra el racisme”. Feia goig veure la gent que participava en la iniciativa, perquè és gratificant comprovar que la lluita contra el racisme aplega un nombre considerable de consciències i, en aquest cas, de cames. Així que res en contra. Al contrari. A favor. Però sí que m’agradaria reflexionar, si és que les presses m’ho permeten, sobre aquesta tendència que ja fa temps que està en dansa, però que em fa la sensació que va en augment, de fer reivindicacions de diferents índoles a través de les curses. Del córrer. Dels dorsals. De la competitivitat. Dels quilòmetres. De la meta. 

Aquesta setmana, l’empresa de tecnologia social Meta ha començat a utilitzar les dades dels usuaris de Facebook, Instagram i WhatsApp per entrenar els seus models d’intel·ligència artificial. Els usuaris, diuen, s’hi poden negar omplint un formulari. En el món de la suposada protecció de dades, per protegir-les, suposadament, has d’omplir formularis extres. Encara que també és una mica ingenu creure que en el món de les xarxes socials, dels smartphones i de totes les gestions que hem de fer tecnològicament, les nostres dades continuen protegides. Ara mateix, per estar lliure del grapeig dels usurpadors de dades hauries de viure en una apagada permanent o en una casa autosuficient tan aïllada com sigui possible. Parlo del nostre context, òbviament. I de la manca de credibilitat que generen aquestes empreses, amb uns principis estranyíssims que hem assumit com a normals, com ara que no es puguin ensenyar els mugrons de les dones però sí la violència explícita en les seves formes més desagradables. Esclar que fora de les xarxes socials també passa que si un home va sense samarreta pel carrer es considera normal i si ho fa una dona es titlla, com a mínim, de provocació. Els pits són un exemple clar de la manca d’evolució. I consti que jo soc partidària que tothom vagi vestit pel carrer. No em fico amb el gust de cadascú que no acabaríem. Però vestit. Ara, si un home ensenya una foto del seu tors a Instagram sense censura, una dona hauria de poder fer exactament el mateix. Fet aquest apunt discriminatori de mugrons, tornem allà on érem. Les dades. Protegides. A les xarxes socials. No em feu riure, que estic per tornar als mugrons.

És curiós que, tal com està el món, es parli especialment d’inestabilitat per referir-se al temps meteorològic, com si el més canviant fossin les anades i vingudes dels núvols o les temperatures. Encara que si hi penses bé és possible que sigui així, perquè la violència es manté estable, el cinisme també i la nostra perplexitat roman en un anticicló perpetu tot i que els experts de torn mirin d’explicar-nos el perquè de la situació geopolítica o el futur de la IA. Que les coses s’expliquin no vol dir ni que s’entenguin ni que siguin comprensibles. Per això, en realitat i com a bons catalans, és molt millor dedicar bona part del nostre interès informatiu al temps i desitjar que el Meteocat no ens abandoni mai. Que peti tot menys la Xarxa de Radars Meteorològics de Catalunya, feu el favor. Que és el més semblant que tenim a una estructura d’estat. 

Quan encara no ens hem pogut refer del cas Pelicot, ni ens en refarem perquè la brutalitat no s’assimila, apareix ara un altre grup de depredadors que, com els violadors de Gisèle, són el que es coneix com a persones normals. Això vol dir que els homes implicats en la xarxa de pederàstia i pornografia infantil que han destapat els Mossos, i segons les mateixes paraules del cos policial, eren homes “de tots els estatus socials” i d’edats que anaven des dels 19 anys fins als 50. Alguns d’ells, pares de fills petits i amb parella estable.

El fum contamina, però aquí hem estat, inhalant fort. The show must go on, que diuen alguns; la litúrgia, que diuen uns altres. El que és clar és que l’espectacle ha estat unànimement masculí. És ben bé que als homes els interessa tot el que fan els homes i que la revolució de l’Església catòlica és sempre no fer la revolució. Però se me n’ha anat el sant al cel. Mai més ben dit. Pel cel, no pel sant, que a mi el que em fascina no és un líder espiritual, i menys un papa, sinó la sonda que va llançar la Unió Soviètica el 1972 i que s’espera que caigui a la Terra abans no acabi la setmana. Segons l’Agència Espacial Europea, serà dissabte a les 8.18 del matí nostres, amb un marge de 18 hores amunt o avall. No és poc marge. Si mai aquests de l'ESA perden la feina sempre poden anar a treballar a Rodalies.

Com a experiència apocalíptica del segle XXI ens faltava aquesta apagada general. Ja la tenim. I anem sumant. Ara ja som experts en energia. Especialment en consumir-la. Perquè tota aquesta dependència que tenim de l’electricitat té a veure directament amb la quantitat d’energia que devorem. Es parla molt de com generar-ne més i molt poc de com gastar-ne menys. Però al final de la setmana les reflexions sobre un fet que va passar al principi comencen a quedar desfasades. Per històric que hagi estat el fet. I sobretot perquè, a part de les anècdotes més o menys simpàtiques que s’han explicat arreu i de l’empatia que sempre generen els usuaris de Renfe, qualsevol pensament elaborat amb bona fe sobre el fet de viure desconnectats del món digital sona tan càndid com el “tot anirà bé” o l’“en sortirem millors” de la pandèmia. No per res, o perquè justament abans de l’apagada llegia que el 2024 la despesa mundial en armament es va disparar (hi estic d’acord, el verb aquí sona ridícul) i ja arriba als 2,7 bilions de dòlars. Potser per això més d’un va pensar que, mentre perdíem totes les connexions i el fred de la nevera, ens cauria un míssil a sobre. Que imagino que si et gastes un dineral en armament és per fer-lo servir, al revés de quan pagues el gimnàs. Però queda clar que només un míssil que ens caigui a sobre o una apagada de llarga durada pot ser capaç d’allunyar-nos d’una pantalla, entre altres coses perquè ja hi ha massa gestions de la nostra vida quotidiana pràctica que o es fan digitalment o parlant amb una màquina. I en castellà, tot i haver premut el 2. Manténgase a la espera. La realitat, en la seva versió bufetada, és que de seguida que vam poder ens vam connectar a tot el que s’havia mantingut desconnectat per circumstàncies misterioses. “No sabrem mai la veritat”, diuen els que sempre sospiten de tot. Però esclar, és molt absurd que un govern demani que no s’especuli sobre les causes quan deixa un silenci etern perquè s’especuli sobre tot i més, i per acabar dient que ells mateixos no descarten cap hipòtesi. I al final haurem de creure que les alertes als mòbils només serveixen per fer simulacres. Que no estem preparats per a una emergència és evident, però almenys tenim míssils. I si vas en Rodalies no notes cap diferència. Però sobre el paper dels governs que decideixen que fins que no tenen informació precisa no cal dir res a la població fa mandra parlar-ne. És molt millor gaudir de la primavera. Perquè la primavera ha esclatat com feia temps que no la vèiem. Això sí que és un espectacle, i no el de les misèries habituals de responsabilitats eludides. El verd s’ha imposat amb una elegància espaterrant al nostre paisatge. Tot de flors que coneixem i de les quals no sabem el nom il·luminen les incògnites dels dies foscos. És un luxe que les estacions encara es desbordin i és un suplici pensar que aviat puguin deixar-nos. Veurem si s’aclareixen els enigmes sobre fenòmens energètics i quants rebots farà la culpa perquè tothom se l’espolsi, però veiem, ara i aquí, com es lleva una escenografia natural que ens connecta amb el que som més enllà del que fem. 

Sovint ens queixem que les persones només som números, però finalment tot, absolutament tot, ho acabem quantificant. Allò de “l’important és la qualitat, no la quantitat” esdevé una frase tan buida com “l’important és participar”. Aquesta setmana ha estat especialment significativa amb relació a les xifres, començant per la Pasqua, que també es valora en funció de la venda de mones, i el seu preu, i de l’increment de vols, un 11% respecte a l’any passat al Prat, per si calia. I també, per si calia, més visitants a Catalunya, en aquest cas un 10%. Els mateixos números que satisfan uns, per allò que l’economia ha de tirar endavant, preocupen els altres, per allò que si no comença ja el decreixement anirem tots a prendre pel sac, també massivament. Però aleshores no se sap qui passarà comptes. 

El millor de tot aquest enrenou amb els aranzels és que se senti sovint la paraula, que com a paraula la trobo especialment bonica, sense que ho pugui argumentar massa més enllà de la seva sonoritat. Encara que si no deixen d’utilitzar-la acabarà per avorrir-nos, tot i que ja sé que el problema menor dels aranzels és que ens avorreixi la paraula. Però ho dic per destensar una mica, que quins nervis, si ara puja la borsa i ara baixa, que si hem de comprar estoc d’iPhones abans no se'n dispari el preu, que si els que han entrat en vigor ara en surten, que si tornen els experts a les ràdios per dir banalitats. Tot plegat és quasi més esgotador que si decidir anar al gimnàs o no. Però parlo dels aranzels com a paraula perquè sona millor que qualsevol dels altres mots o paraulotes que surten de la boca de Donald Trump, aquest narcisista de manual que, juntament amb uns altres quants narcisistes, s’han posat a governar el món i a perdre qualsevol forma. Encara que, ben mirat, no es pot perdre el que no has tingut.

“A qui pertanyen els nostres records? Què passa quan la gent es divorcia o se separa? Podem evitar que algú tingui records nostres? No”. 

L’Abi Enrech, una de les millors còmiques i persones que conec, propietària i ànima de la llibreria La Llama, especialitzada en humor, té un monòleg meravellós sobre els preppers. Aquest terme és el nom que es dona a persones individuals o grups que es preparen per a qualsevol mena d’emergència. Es formen en primers auxilis i en autodefensa i emmagatzemen productes que, en cas de qualsevol atac, els permetin sobreviure. En el seu monòleg, l’Abi fa un curs exprés de com ser prepper i, sobretot, ens alerta del que suposa un llast. I el pitjor llast som les persones. “Sou llast!”, crida l’Abi, cosa que no fa mai fora de l’escenari. Som llast, efectivament, perquè la majoria no vivim amb la previsió que el món pot col·lapsar en qualsevol moment i tenim un estoc relatiu de productes bàsics. Jo, per exemple, seria mitjanament prepper quant a rebost, perquè entro en pànic si em quedo sense sucre, arròs, cafè o mocadors de paper. O paper de vàter i xocolata. O aigua amb gas. No continuo, que em delato. Però estem d’acord que, a part de la gent més despreocupadament feliç i la més tristament pobra, qui més qui menys té un estoc confessable. 

O un extrem o un altre. Això que ara s’anomena polarització i que abans era blanc o negre. I en blanc i negre, també. “Si plou poc és la sequera, si plou massa és el desastre”, cantava en Raimon. Plouen retards, insolidaritat i negligències en excés, la qüestió és que algú s’ofegui, i sempre és qui trepitja el fang. Plou pluja de la bona. Les restriccions es rebaixen. Les ments es relaxen. Almenys la meva, que és poc aficionada als deserts. Però volem estendre la roba. Els llençols i les tovalloles, almenys. No cal ni la cara ni la camisa al sol, que per a això ja hi ha una legió, un excés de nostàlgics acabats de néixer que sospiren per un passat de restriccions constants, el que ells ara, amb el pas dels anys, anomenen llibertat. Semblen més ximples, però han estat més ràpids a robar les paraules. I això que no els cal ni parlar. La violència és silenciosa. Com la por. I tot fa venir cagarrines. 

En vuit anys, les operacions per extreure implants de pit s’han duplicat a l’estat espanyol. Les raons que expliquen aquest augment tenen a veure amb la caducitat dels implants i amb la moda. Si no s’extreuen després dels 10 o 15 anys poden portar problemes de salut greus i el que abans es portava, ara ja no es porta. La imatge femenina ha canviat i ha passat de “la voluptuositat dels pits a la naturalitat”, segons Jaume Masià, director del Servei de Cirurgia Plàstica i Reparadora de l’Hospital de Sant Pau. Moltes de les dones que se’ls van posar fa vint anys s’han trobat que se’ls han de canviar, i ara, amb 45, no els agrada la idea de tornar a passar per quiròfan als 60 o 65 per tornar a fer un canvi. Parlo d’estètica, purament, no de les reconstruccions mamàries que es fan derivades del càncer de mama. Òbviament, aquestes no tenen res a veure amb les modes. I parlo de com la moda ens condiciona a modificar els nostres cossos.

Vist avui, el 8 de març del 2018 queda molt més lluny que fa set anys. En aquell moment ens pensàvem que la gran onada que començava a créixer seria l’onada imparable, la definitiva. Era la gran onada. Els carrers es van omplir d’indignació col·lectiva i de revolució. L’onada s’aixecava imponent. El món sencer es banyava en un moviment que venia de lluny, d’onades que van anar trencant murs per obrir-nos pas a les dones que veníem al darrere. Però les que veníem vam topar amb més murs, els vells que encara no havien caigut. I, com les nostres predecessores, vam ensopegar amb els fonaments, amb els pilars del patriarcat arrelats al planeta, com si no hi hagués una altra possibilitat de vida que la violència i la discriminació sistemàtica cap a les dones; amb aquesta organització social que encara preval, la que els homes van decidir com seria, no només sense demanar l’opinió de les dones sinó prohibint a les dones tenir una opinió. I després les van titllar d’ingènues. Sobre aquest pilar desastrós creix ara un nou ordre mundial, que és més antic que l’anar a peu. Amb dones liderant les extremes dretes perquè puguem sentir allò de: “Les dones, quan són dolentes, són molt més dolentes que els homes”. En dolenteria es veu que sí que estem ben valorades. És curiós. Però com a curiositat diré que el feminisme defensa la igualtat. I ja ens sap greu que les dones ens haguem d’igualar per l’extrema dreta i no per l’esquerra, però el feminisme no fa dones bones o dolentes. Ni fa les dones millors que els homes. La gent que pensa que quan som dolentes, som més dolentes, és la mateixa que creu que les feministes som unes pesades. És la mateixa gent que sosté que una de cada dues dones ha patit violència masclista a Espanya perquè elles la provoquen, que els feminicidis es perpetuen perquè la gelosia mata i que la bretxa salarial augmenta perquè les dones no volen càrrecs de responsabilitat. I tots vivim en aquest món.

El món no gira rodó, però els planetes han decidit alinear-se. Sembla un bon presagi si creiem en la sort que pot comportar un fet astronòmic ocasional, encara que si mires la lletra petita la ciència s’encarrega de desmuntar-te la fantasia. Sí que és inusual que set planetes que orbiten al voltant del Sol es puguin veure a la vegada, de fet és un fenomen que no es tornarà a repetir fins d’aquí 400 anys, però els planetes es veuran alineats des del nostre punt de vista terrestre. En realitat ells no ho estan. És una il·lusió òptica. Però mancats com estem d’alegries col·lectives, benvingudes siguin les il·lusions, òptiques i tot. 

"Si vas al casino i perds diners, quina és la reclamació? És un problema entre privats, perquè aquí l'estat no juga cap rol", va dir el president argentí, Javier Milei, en una entrevista que ha acabat sent més polèmica pel que no convenia dir però es va acabar sabent que pel que realment es va dir. I una de les coses que va dir va ser aquesta, que “si vas al casino i perds diners” a mi què m’expliques. Jo només soc el president de l’Argentina. Veureu que el que no està entre cometes és perquè ho dic jo (i ho llegireu amb una certa mofa). Amb aquestes paraules, les seves, no les meves, el president argentí s’espolsava qualsevol responsabilitat per haver difós els beneficis d’una criptomoneda de la qual va veure totes les virtuts en tres minuts, i que va resultar, curiosament, ser una estafa. Segons ell, però, l’afectació ha sigut mínima, unes 5.000 persones, i "amb unes probabilitats molt remotes que siguin argentins". Amb aquest aclariment, els argentins i els de possibilitats remotes han dormit molt més tranquils. Especialment el president, que fa cara de moltes coses però no de perdre el son. I he de reconèixer que és veritat que, vist així, no s’entén que es faci tant ressò d’un fet minúscul com el de la criptoestafa, tenint en compte les grandeses que ja ha fet i les que pot arribar a fer algú com Javier Milei, que si alguna cosa ha generat des del principi de la seva aparició a l’escena política és confiança. Com a mínim, la d’aquestes 5.000 persones, o les 44.000 segons els organitzadors (allà qui compta és el president, com aquí qui compta és la guàrdia urbana), que també han vist un negoci rodó en l’especulació i el diner fàcil. Per a tots aquests éssers humans, un aplaudiment.

Ara que ja ha passat una mica de moda el debat sobre si s’ha de deixar la xarxa X perquè Elon Musk és Elon Musk i la xarxa és un vesper de bots i depravats, encara no he trobat una resposta i només m’he dit "ves on et porti el cor", que és també el títol d’una novel·la de la italiana Susanna Tamaro que es va fer molt famosa als anys 90 i que era una carta de comiat d’una àvia cap a la seva neta. Malgrat el títol carrincló, ens va agradar. No hi he tornat per si de cas. Però fujo d’estudi. Encara que no és per atzar que parlo dels anys 90. El tema és que després de llegir articles i escoltar arguments de persones que respecto, i malgrat tot o el poc raciocini de què soc capaç, he arribat a la conclusió que l’únic que ha passat és que les xarxes s’han desemmascarat del tot i que tant és si les dirigeix un filonazi o un filoimbècil, perquè al final estem enganxats a una xarxa molt més gran de la qual és convenient, i força cert, assegurar que no tenim escapatòria. Teixides per aranyes poderoses, però sobretot superbes i vulgars, busquem arguments per quedar-nos o per marxar d’aquestes xarxes perquè ja no són el que eren. Però les xarxes socials són el que eren i, si voleu, una mica pitjor. Un estudi de la Universitat de Califòrnia ha conclòs que els discursos d’odi a X han augmentat un 50% des que Elon Musk n’és el propietari. I afegeixo que Elon Musk, a part d’aixecar el braç, exposa un dels seus fills petits a tot el món i, a més, a la criatura li ha posat nom de robot, X Æ A-Xii. Què fa la protecció de menors? Piulades? En fi, tornem a les xarxes, perquè ara que sabem tot el mal que fan, també els hem de reconèixer la seva capacitat perquè denúncies d’injustícies es facin virals i hagi canviat alguna cosa al món, per petita que sigui. S’ha ampliat el ventall de veus i de llengües. I sí, l’odi ha fet forat. Sempre fa forat, el desgraciat. Com les addicions. I en parlem perquè costa deixar-les.   

Vius en una amenaça perpètua. T’apujaran el preu del lloguer, de la llum, del gas, del menjar. Però si produeixes el menjar, no te’l pagaran millor. Per això protestaràs. I per la burocràcia i les dificultats de fer una feina que ens cuida la terra. Però ja has protestat, fa un any, i no ha canviat pràcticament res. Només que molts pixapins van veure un tractor de prop i algú va caure, per primera vegada, que darrere una mongeta tendra hi havia una persona. Però tu també vols comprar barat, ni bo ni bonic. A vegades podries triar bé i no ho fas, perquè et preval un altre criteri, hi tens tot el dret, i tant te fa d’on vingui el que compres, encara que no tingui cap sentit el que suposa que vingui de molt lluny innecessàriament. Vols menjar el que et ve de gust, no el que ens donen les estacions, i vols tenir el que està de moda, perquè encara que som humans que es miren poc, necessitem formar part del grup. Està bé. Tot està bé. La producció és exagerada perquè les persones som exagerades. Volem que els nostres productes, siguin quins siguin, traspassin les fronteres. I que ens paguin un preu just però que el que comprem surti més barat. Som en una roda que no gira rodó. Trump i els aranzels fan trontollar l’economia mundial, però ja fa temps que l’economia mundial és una condemna de desigualtat i d’acceleració del canvi climàtic. No justifiques Trump. Només vols fer entendre que havíem deixat d’alarmar-nos quan es feia el que es feia però el protagonista era menys grotesc i semblava més amable.