L’Antic Hospital de la Santa Creu té una llarga història. El rei Martí l’Humà va presenciar la col·locació de la primera pedra de l’edifici, el 13 de febrer del 1401. Era un edifici enorme i pioner per a l'època, ubicat on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya, i va unir sis centres hospitalaris. Va estar en funcionament fins al 1926 i va deixar un llegat molt important tant documental com arqueològic.

"A l'exposició no hem volgut parlar del dolor de la dictadura, sinó d'un moment únic en què hi va haver l'esperança de canviar el món", assegura Pedro Ignacio Alonso, que amb Eden Medina i Hugo Palmarola, comissaria Com dissenyar una revolució: La via xilena al disseny, que es pot visitar al Disseny Hub Barcelona fins al 16 de novembre. L'exposició es va inaugurar el 2023 a Santiago de Xile durant la commemoració dels 50 anys del cop d'estat de Pinochet i, de moment, només es podrà veure a Barcelona. L'únic rastre de Pinochet és una imatge en què els militars cremen un pòster que es va exhibir a la 36a Biennal de Venècia.

Mònica Borrell serà la nova directora del Museu d'Arqueologia de Catalunya, després de la sobtada marxa de Júsep Boya, que comandava l’equipament des del 2018. Boya havia renovat tota l'exposició permanent dedicada a l'Antiga Roma i tenia com a projecte immediat canviar la permanent dedicada a la prehistòria.

L'actor Eduard Fernández (Barcelona, 1964) no deixa de rebre reconeixements. El ministeri de Cultura li ha atorgat el Premio Nacional de cinematografia, dotat amb 30.000 euros. El nou guardó se suma als que ja va obtenir l'any passat. L'actor català es va emportar el Gaudí per posar-se en la pell de Manolo Vital a la pel·lícula El 47, sobre l’home que va segrestar un autobús i el va fer pujar fins a Torre Baró, i el Goya per interpretar Enric Marco, l’impostor que es va inventar que havia estat en un camp de concentració nazi, a Marco.

El cementiri de Montcada i Reixac s’integrarà com a espai de memòria dins de la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya. En aquest cementiri del Vallès Occidental s'hi van enterrar víctimes de la violència de la rereguarda republicana. Fins que la Generalitat no va recuperar el control de l'ordre públic, després dels Fets de Maig de 1937, els comitès revolucionaris van matar sense judici previ capellans, persones considerades de dretes, propietaris, capatassos... A vegades va ser per motius ideològics i a vegades personals, perquè també hi va haver revenges. Sovint els assassinats es produïen a l'Arrabassada i s'enterraven les víctimes al cementiri de Montcada. Entre el 19 de juliol del 1936 i el maig del 1937 s’hi van enterrar unes 1.200 víctimes.

El Memorial Democràtic va néixer el 2007 amb l'objectiu de preservar la memòria democràtica de Catalunya a través d'homenatges, exposicions, activitats i recerca. Al llarg dels anys ha tingut períodes de més o menys activitat, però també etapes en què s'ha anat buidant de continguts, de pressupost i de personal.

Julia Malye (París, 1994) va publicar el seu primer llibre, La fiancée de Tocqueville, quan tan sols tenia 15 anys. "Vaig començar a escriure perquè quan era petita em feia molta por oblidar les coses", explica. Es va rellegir tots aquells dietaris de quan tenia 12 o 13 anys, però no li evocaven res, no la traslladaven al passat. Així que va decidir escriure ficció. "Tenia una altra por, quedar-me tancada a la meva ment, era una sensació de claustrofòbia, i escriure em permetia viure unes altres vides", diu. Ara, amb Les noies de Louisiana, traduït al català per Josep Maria Pinto (Empúries/Salamandra), es posa en la pell d’un grup de noies franceses que el 1720 van salpar a bord de La Baleine. Totes havien sortit de la Salpêtrière, un orfenat i correccional de fama infausta on vivien recloses òrfenes, prostitutes, malaltes, avortistes, filles rebutjades per les famílies perquè no hi encaixaven o, simplement, dones amb un punt de rebel·lia. El seu destí era Amèrica, concretament Louisiana, on les esperaven colons desesperats per trobar dona. "Eren com una mercaderia —explica Malye—. En el viatge que descric es van embarcar amb un grup de monges ursulines, estaven una mica protegides; en l’anterior, moltes havien mort perquè van fer el viatge en condicions terribles i encadenades", afegeix l’autora.

La muntanya de Montjuïc no té gaire alçada, fa tan sols 177 metres, però té una llarga història i un cordó umbilical amb Barcelona. La majoria dels edificis més emblemàtics de la ciutat han estat construïts amb pedra de Montjuïc: la muralla romana, el temple romà, la primera església cristiana, la catedral romànica i gòtica, els palaus gòtics de la Ribera... La troballa de les restes d’un front de pedrera d’època romana datat entre els segles II i I aC de grans dimensions –fa 30 metres de llargada i cinc metres d’alçada (set, si es compten els dos que s’amaguen al subsol)–, pot explicar moltes coses sobre com va ser explotada. És la pedrera romana més antiga documentada de Barcelona i de les més antigues d'Europa, i se’n conservarà una part: uns vuit metres que formaran part de l’aparcament d’uns pisos que s’estan construint a l’avinguda dels Ferrocarrils Catalans, entre els números 11 i 19. Tanmateix, només la podran veure els veïns i els tècnics de l’Ajuntament de Barcelona que la restauraran fins a recuperar el color original, que era blanc.

El Pazo de Meirás, a Galícia, és una finca molt representativa de l'espoli que va practicar el règim franquista i, en particular, el mateix Franco. El castell, que havia estat propietat de l'escriptora Emilia Pardo Bazán, va ser regalat a Franco en plena guerra després d'una suposada col·lecta que en realitat va ser una extorsió generalitzada a tots els ajuntaments de la zona. Després, Franco el va omplir d'obres d'art i relíquies obtingudes de manera irregular. La finca no va ser recuperada per l’Estat fins al 2020, però el litigi per les relíquies s’ha allargat alguns anys més. A la capella, on es van casar dues de les netes del dictador, hi havia l’Abraham i l’Isaac, dues escultures del segle XII atribuïdes al Mestre Mateo. Originàriament, formaven part del conjunt escultòric del pòrtic exterior de la catedral de Santiago de Compostel·la. Des de feia anys hi havia un litigi obert entre el consistori i els hereus de Franco que es negaven a tornar-les. Finalment, ho hauran de fer arran d'una sentència del Tribunal Suprem que no dona per vàlida l’anterior, segons la qual els béns no s’havien identificat de manera adequada.

"Asma Alghoul és una dona molt valenta, íntegra i compromesa que explica trenta anys de vida a la Franja de Gaza. La insubmisa de Gaza és un crit i un compromís indispensable amb el seu país i la seva llengua", explica Mohamad Bitari, l'editor d'Èter. "Fa molts anys que treballem per construir un pont entre Catalunya i el món àrab", afegeix l'editor que ha recollit, en nom de la periodista i escriptora palestina, el premi Llibreter al millor llibre d'assaig. "L'Asma no ha pogut fer cap vídeo perquè en aquests moments té una situació molt difícil i no la volíem pressionar més, però cada quinze minuts penja un post a Facebook demanant ajuda per a algú", afegeix Bitari, que ha anunciat una segona edició del llibre, que també firma l'escriptor i periodista libanès Sélim Nassib. En aquest pont entre les dues cultures, Èter treballa en la publicació en àrab aquesta tardor de Camí de Sirga de Jesús Moncada.

El sector cultural català creix, i ho fa en molts aspectes, però també arrossega problemes estructurals que fan que el model actual sigui poc sostenible, segons l'informe anual sobre l'estat de la cultura i de les arts del CoNCA. Hi ha xifres rècord en el sector editorial, l’any 2023 les editorials catalanes van facturar dintre del mercat espanyol 1.544 milions d’euros, una xifra que suposa un increment del 7,1% respecte a l’any anterior i un 26,6% respecte al 2019. Hi ha hagut també un augment de les companyies d'arts escèniques: el 2023 n'hi havia 201 –136 de teatre, 33 de dansa i 32 de circ–, una xifra que suposa un increment en valors absoluts de 51 companyies respecte de l’any anterior i de 30 respecte al 2019. A més, en arts escèniques, els ingressos per caixets continuen creixent per tercer any consecutiu i el 2023 van aconseguir un total de 65,1 milions d’euros, la qual cosa suposa un 18% més que l’any anterior i un 42% més respecte al 2019.

"No es pot escriure la història d’Itàlia entre el 1200 i el 1500 sense fixar-se en els catalans i les seves ambicions", explica l’historiador britànic David Abulafia (Twickenham, 1949). Professor emèrit d’història del Mediterrani a la Universitat de Cambridge, és autor d’assaigs traduïts al castellà com El descubrimiento de la humanidad, El gran mar. Una historia humana del Mediterráneo i Un mar sin límites. Una historia humana de los océanos. Ara, per primera vegada, se’l pot llegir en català, amb La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana del 1200 al 1500 (Veles i Vents). Al llibre, traduït per Oriol Ràfols, l’historiador aborda els conflictes que hi va haver a la Mediterrània entre el 1200 i el 1500 per la supremacia política i naval i pel control del seu centre, Sicília, i la part meridional d’Itàlia.

Més de seixanta londinencs amb orígens molt diversos, des de cantants de drill fins a oligarques russos, passant per aristòcrates i polítics i artistes, es passegen per Caledonian Road (Més Llibres/Libros del Asteroide), traduït al català per Albert Nolla i Víctor Ruiz Aldana. El protagonista principal és un historiador de l'art, blanc, de mitjana edat, que se sent còmode amb tothom i fa veure que no li importen els diners. L'escriptor Andrew O'Hagan (Glasgow, 1968) els fa parlar a tots i aconsegueix retratar els efectes de la supèrbia i la corrupció en la societat britànica post-Brexit. És una ficció, però a les pàgines d'aquesta novel·la s'hi reconeixen moltes coses. Finalista dels Premis Brooke en tres ocasions, O'Hagan té també una llarga experiència com a periodista.

L’escriptor francès Nicolas Mathieu (Épinal, 1978), guanyador del premi Goncourt el 2018 amb Leurs enfants après eux (publicat en castellà per Alianza), va començar escrivint textos curts sobre una relació amorosa clandestina i els va publicar a Instagram. Després de reelaborar-los i reorganitzar-los, n’ha fet una novel·la, El cielo abierto (AdN), on parla de l’amor i del desig i de tots els seus alts i baixos.

El 1942, la Universitat de Barcelona (UB) necessitava obres d'art per decorar les seves sales. Hi havia una manera d'obtenir-ne sense desembutxacar diners: el Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN). Quan va esclatar la Guerra Civil, el juliol del 1936, la Generalitat va intentar protegir el patrimoni. Per preservar-lo de les bombes, va confiscar i traslladar desenes de milers d'obres a diferents dipòsits de Barcelona, Olot, Manresa, Vic, Girona, Poblet, Viladrau... Quan els franquistes van guanyar la guerra, els republicans els van lliurar voluntàriament les peces procedents de col·leccions privades i públiques, d'esglésies, parròquies i monestirs. Tot plegat va passar a mans de l'SDPAN, que a partir del 1939 va començar a tornar-lo als seus propietaris. Però moltes devolucions no van culminar mai.

Felip II va morir al monestir de Sant Llorenç de l'Escorial el 13 de setembre de 1598 després d'una llarga agonia. Abans de deixar anar l'últim sospir, com la majoria dels seus contemporanis, havia detallat al testament tot el que s’havia de fer després. Entre altres coses, havia ordenat que se celebressin vint mil misses per a la seva salvació. Com més misses, menys temps al purgatori, deia l'Església.

"El meu pare no xiuxiuejava, cridava, i per això ens commouen tant les seves fotografies", explica Agustina Bosch, la més gran de les quatre filles que va tenir el fotògraf, antropòleg i artista, Carlos Bosch (Buenos Aires, 1945 – 2020). Certament, era un home arrauxat perquè no l’aturava res. El novembre de 1976, mentre es passejava pel centre de Madrid amb les càmeres penjades al coll, va veure com un grup d’homes i dones feixistes de Fuerza Nueva pujaven a un autobús per anar a Paracuellos de Jarama. Es va inventar que era fill d’un soldat franquista i els va acompanyar. No seria l'última vegada, perquè durant tres anys es va infiltrar a molts actes d’aquest grup d’extrema dreta. Algunes de les fotografies, on es veu com s’apropa moltíssim al seu objectiu perquè treballava amb una càmera de 35 mm, es poden veure a Transmet Transició. Carlos Bosch. 1976-1981. L’exposició, que forma part del festival Lumínic, es pot visitar fins al setembre a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Nou exconsellers de Cultura han decidit fer un pas més en defensa que les pintures de Sixena es quedin al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Àngels Ponsa, Mariàngela Vilallonga, Laura Borràs, Lluís Puig, Santi Vila, Joan Manuel Tresserras, Ferran Mascarell, Caterina Mieras i Joan Guitart firmen un manifest en què demanen que no siguin traslladades. "Tots els que estem en aquesta taula hem tingut el maldecap de Sixena en algun moment, ha assegurat Ponsa. "Si hi ha exconsellers que no han firmat és per raons estrictament personals, no hi ha discrepàncies de fons", ha afirmat Tresseras.

L'Antic Teatre feia anys que reclamava una solució, perquè sabia que el propietari del local volia multiplicar el lloguer un 500% quan se'ls acabés el contracte, el gener del 2027. Finalment, l'Ajuntament de Barcelona ha fet un pas endavant i, aquest dilluns, en comissió de govern ha aprovat la dotació econòmica per iniciar el procés d’expropiació del local ubicat al carrer Verdaguer i Callís, 12, al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Amb una inversió d'1.064.281,70 euros, l’Ajuntament incorporarà aquest espai com a nou equipament cultural de titularitat municipal.

La confirmació del Tribunal Suprem de la sentència de Sixena, que obliga el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) a retornar les pintures murals al monestir de l'Aragó, ha posat experts i conservadors en alerta per les elevades possibilitats de malmetre les peces durant el trasllat. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ja ha dit des del Japó que respecta la sentència i que no n'obstruirà l'aplicació, que deixa en mans del MNAC, en el patronat del qual estan representats la conselleria de Cultura, el ministeri de Cultura i l'Ajuntament de Barcelona. En el mateix sentit s'ha expressat el ministre de Cultura, Ernest Urtasun. "Hem de tenir la millor col·laboració institucional per fer els pròxims passos i aconseguir allò que més desitgem tots: la protecció d'un bé patrimonial que és molt important", ha dit deixant clar que cal respectar la sentència.