AFALAGAR

Un conegut banquer d’aquest país explica el suggeriment que li va fer un conseller abans de la seva primera reunió amb un conegut president d’aquest país: "Fes-li molt la pilota i quan acabis torna a començar". Potser ningú no està lliure dels efectes de l’afalac, però en l’escena política actual s’ha convertit en un gènere per si sol. L’efecte de l’adulació és proporcional a la vanitat de l’adulat, que en el cas de Donald Trump voreja la patologia. Quan l’entorn no és prou obsequiós, és ell mateix qui es felicita per les seves polítiques grans i boniques i el seu altíssim coneixement enciclopèdic. 

]]>

Al teu entorn hi ha arquitectes honrats que renuncien a projectes especulatius que els donarien ingressos generosos, metgesses que no canviarien el CAP del Raval per un altre de menys intens, cuineres que ens alimenten honestament i cambrers que coneixen el nom i les manies de tots nosaltres, gestores públiques honestes que transformen l’espai comú de la ciutat, editors que busquen llibres com tresors, periodistes capaços d’homenatjar en el moment de la mort els pianistes que ens han donat vida, nens que ajuden a la fruiteria dels pares i aprenen de què va la cosa, gent que aixeca les persianes ben d’hora ben d’hora i altres que corren a agafar l’últim metro. També hi ha promocions de joves que es llicencien amb el futur per estrenar i aplaudeixen com si s’enfonsés la sala quan el germà agafa a pols per asseure’l a la cadira de rodes un llicenciat amb una greu discapacitat a punt de recollir el seu diploma. Hi ha famílies que ho lluiten i professors que ho fan possible. També hi ha empresaris conscients i científics que investiguen, senyores que netegen i cuiden els nostres avis com si fossin seus, i tots ells estan calculant quant han de pagar a Hisenda.

]]>

Van aterrar en un espai fosc, humit i ple de deixalles: el compactador d’escombraries. L’aigua bruta cobria el terra i l’aire feia pudor de metall rovellat. Trossos d’andròmines, circuits trencats, restes orgàniques... Allà acabaven les coses oblidades per l’Imperi. I potser també les persones. Amb un soroll sec i mecànic, una de les parets del compartiment es va començar a moure inexorablement. Després l’altra. El compactador s’activava. Les parets començaven a ajuntar-se. No hi havia sortida. La sala es convertiria en una tomba de metall. 

]]>

És pitjor la mandra que la manca de talent, i en el cas de la presidenta de Madrid no se sap quina de les dues és la seva major virtut. El cas és que per una cosa, per l’altra o per totes dues sumades al seu desvergonyiment, la presidenta de la Comunitat de Madrid ha començat a perdre peu dins del PP. 

]]>

Per primera vegada des de l'inici de l'ofensiva israeliana, Europa comença a tenir una veu ferma per demanar que s'aturi la barbàrie contra els civils a Gaza. Espanya ha estat un dels països més actius des del principi. Ho reivindica el ministre d'Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, en una entrevista en què analitza la situació a la Franja i també la guerra d'Ucraïna, a més de la qüestió del català a Europa.

]]>

"Me fui cuando tuve la íntima convicción de que todo estaba perdido y ya no había nada que salvar, cuando el terror no me dejaba vivir y la sangre me ahogaba."

]]>

Una nit d’octubre de 1938, quan Orson Welles tenia 23 anys i dirigia un programa de ràdio a la CBS, va adaptar la novel·la de H.G. Wells La guerra dels mons (1898). La falsa retransmissió en directe simulant que els marcians estaven envaint Nova Jersey va marcar època. La narració, que començava amb la interrupció d’un programa musical per uns suposats butlletins d’última hora, seguia un científic anònim que intentava sobreviure i comprendre l’abast de la catàstrofe fins a la mort dels marcians a causa d’uns microbis terrestres. L’argument de ciència-ficció era tan poc sofisticat que els marcians arribaven a la terra en grans cilindres metàl·lics i utilitzaven armament com ara rajos de calor i gas negre per destruir ciutats i exèrcits. Però l’alarma va ser creïble i durant unes hores la retransmissió va causar incertesa i pànic.

]]>

L’escuma de l’actualitat està entretinguda amb uns missatges de WhatsApp del president Sánchez i el seu exministre i home de confiança José Luis Ábalos que van apujant la temperatura de la caldera política madrilenya. El contingut dels missatges no passa de la xafarderia de veure quin és el to del president del govern en privat amb el seu home de confiança, però com que el mitjà és el missatge, la publicació de les seves paraules també és un advertiment. Per diari interposat, a Pedro Sánchez se li fa arribar que la seva vida diària és un esglai permanent i que els amics íntims i el poder es poden convertir en una bomba de rellotgeria. 

]]>

Tots ens preguntem en algun moment qui som, i la resposta en el millor dels casos arriba amb una suma de respostes que tenen a veure amb la família i la seva memòria, la terra sobre la qual tenim els peus, la nostra mirada, els estudis, la feina, la comunitat i tantes altres interaccions que ens van esculpint. En L'art de la vida, de Montaigne, la lluita per soi même era la més imprescindible del nostre món espiritual. 

]]>

Després d’una crisi econòmica de cavall que en dos temps va fer tremolar el país, va arribar una pandèmia que ens va tancar a casa i ens va portar a digitalitzar-nos i flexibilitzar-nos per sobreviure emocionalment i econòmicament. Quan pensàvem ingènuament que només ens faltava l’apocalipsi zombi, dilluns ens vam quedar a les fosques i sense connexió telefònica. Desconnectats del món. Durant hores i hores –en el nostre cas gairebé dotze– no vam poder comptar amb els mitjans habituals per fer la nostra feina. Òbviament, gràcies a la previsió, la capacitat de superació i la cooperació, com tantes empreses a la península Ibèrica, no vam deixar de donar servei als nostres lectors ni un minut a la web i a les xarxes, i vam arribar als quioscos l’endemà. La primera i positiva anàlisi d’aquesta nova crisi és la capacitat de resiliència d’una societat que surt al carrer pacíficament, torna a casa com pot, dona servei malgrat tot i digereix la frustració sense violència. Que la reacció ciutadana sigui tranquil·la no és una obvietat, i si un dia la indignació es tradueix en ira o en pillatge haurem perdut la cohesió que avui considerem tan natural i ens lamentarem amargament.

]]>

Un país bloquejat. Potser no era tan mala idea tenir un petit kit de supervivència a casa, perquè l’apocalipsi no avisa. La fragilitat del nostre entorn hiperconnectat i sofisticat ha quedat de manifest de la manera més rotunda. Sense transport públic i amb milers de viatgers atrapats, ni pagaments amb targeta, ni bases de dades per organitzar empreses, ni serveis, ni electrodomèstics, ni semàfors, ni portes electròniques, ni caixers automàtics, ni medicaments amb recepta electrònica, ni ascensors, ni trucades, ni tantes accions habitualment mecàniques i imprescindibles que són el nostre dia a dia.

]]>

“La història humana no és sinó un llarg catàleg de calamitats”

Càndid (Voltaire)

]]> "I tanmateix es mou!", sembla que va dir Galileo Galilei després d'abjurar de la visió heliocèntrica del món davant del Tribunal de la Santa Inquisició. Galileu va ser condemnat per "sospitós d'heretgia" i va acabar els seus dies en presó domiciliària. Però amb una sola frase el pensament científic s'imposava tossudament a la superstició religiosa. Corria el 1633 i avui encara cal defensar el mètode i la raó científica davant l'estultícia i l'arrogància humana.

]]>

En algun moment saber coses, aprendre, respectar el pensament científic i intentar comprendre el món estava ben vist en la nostra societat. La cultura estava connectada amb l’estatus i les oportunitats, i enviar els fills a la universitat era l’objectiu de molts treballadors per incorporar-los a l’ascensor social. A les cases humils es devoraven els llibres, encara que fossin els que regalava la caixa d'estalvis de torn, o els del Círculo de Lectores, o se’n compraven i els respectaven. Als Estats Units també. A l’autoproclamat país de les oportunitats i les persones fetes a elles mateixes, no hi havia cap gran fortuna sense placa per la milionària contribució a un museu, una sala de concerts o una universitat de prestigi científic. Avui el clima no és el mateix, especialment als EUA, on s’ha alimentat un ressentiment contra les elits que es personifica en un tipus d’esquerra convertida en una caricatura agafant la part pel tot. Una esquerra a la qual sarcàsticament es considera woke perquè defensa polítiques d’identitat i justícia social més enllà de la raça, com ara el gènere i les identitats percebudes com a marginades. Vinculat al moviment Black Lives Matter (BLM), avui ser woke és un terme pejoratiu davant l’estupefacció ideològica de molts partits progressistes. També dels europeus. 

]]>

Poques vegades es fa una pel·lícula amb el tren en marxa. És a dir, amb els personatges vius i els fets centrals pendents de ser jutjats. Que els protagonistes resultin versemblants i que la pel·lícula sigui entretinguda, malgrat saber-ne la història, és un èxit. Parenostre, la pel·lícula de Toni Soler i Manuel Huerga que s'estrenarà el 16 d'abril, fa pensar especialment en tot allò que no sabem o que potser no sabrem fins d’aquí a molts anys o potser no sabrem mai.

]]>

Mig món intenta a hores d’ara entendre la lògica que mou el tupè de Donald Trump. Analistes, acadèmics, periodistes i ciutadans de mig món intenten entendre quina és i com funciona la racionalitat del president dels Estats Units. Estupefactes, proven de comprendre els seus perquès per intentar preveure les línies mestres d’una acció política desconcertant. Hi ha hagut moltes interpretacions sobre el seu narcisisme, el seu ego hipertròfic i tantes altres característiques psicològiques, però potser no cal donar-hi gaires voltes i entendre que Donald Trump és un simple especulador. Negocia des de posicions de força, sense anar més enllà del seu benefici econòmic, i extorqueix sense contemplacions el contrincant. Ni la coherència ni la veritat semblen límits que molestin la seva capacitat executiva. Trump governa amb mentalitat de guerra, de la mateixa manera que fa negocis, campanyes i aproximacions sexuals. 

]]>

Quan la realitat s'enfosqueix, volem arrecerar-nos en la creativitat, la intel·ligència i l'enginy. Per això, malgrat la gravetat de la informació que avui conté el nostre diari, com la invasió israeliana de Gaza, la destrucció dels millors valors liberals dels EUA o l'emergència de l'habitatge al nostre país, volem apostar un any més per la creativitat. Teniu a les mans un nou Diari del Còmic, una edició en què totes les notícies del paper estan il·lustrades per dibuixants.

]]>

És imprescindible parlar seriosament d’immigració. Necessitem construir un marc de debat dins del qual es pugui enraonar de la qüestió de manera directa, informada i amb els drets humans a l’interior dels límits, i la xenofòbia i el racisme a l’exterior. 

]]>

Només fa dos mesos que Donald Trump és president, però la violència amb què actua s’ha filtrat a la societat, ha tensionat les institucions nord-americanes i ha canviat les relacions comercials i polítiques amb l’exterior. Tots sabíem qui és Trump des del primer mandat i només ens poden sorprendre l’acceleració i la profunditat de l’actuació. Des de la primera campanya fins a l’assalt al Capitoli passant per la condemna pel cas Stormy Daniels, tot indicava les maneres d’autòcrata de Trump: com celebrava la violència contra els manifestants durant els mítings; com procurava deshumanitzar i desacreditar la premsa; les amenaces d’utilitzar el poder presidencial contra els oponents; el seu llenguatge d’odi i els missatges racistes subliminars; les imatges que barrejaven diners, corrupció, globalització i poder; el seu menyspreu pels fets comprovables i per les regles democràtiques; com confonia l’interès públic amb el privat; l’elogi dels tirans.

]]>

Martin Baron (Tampa, 1954) ha intervingut d'una manera o una altra en l'obtenció de disset premis Pulitzer i ha estat director del Miami Herald, el Boston Globe i el Washington Post. Al Post va viure la tensió amb Donald Trump i la compra del diari per part del propietari d’Amazon, Jeff Bezos, que va intentar mantenir-ne la independència.

]]>