Si el bon metge ataca les causes de la malaltia i no només els símptomes, el bon polític hauria d’estudiar les arrels d’un conflicte i no limitar-se a reprimir-lo per després concedir la gràcia del perdó. No existeix a Espanya aquest polític, o està en l’ostracisme, i per tant el cas dels catalans, com se’n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procés es pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.

L’ampliació de l’aeroport és molt més que una qüestió logística. En totes les inversions importants s’hi projecta una visió del país. Quan es va discutir el transvasament de l’Ebre, no es parlava tant de metres cúbics com de la sensació d’oblit permanent que patien les comarques meridionals del país. Ara, per molt que els experts parlin de llargada de pistes o connexions transoceàniques, el debat ens deixa amb la desagradable sensació d’estar-nos jugant el futur del país a una sola carta.

Fabulem una mica?

El PSOE vol convertir Isabel Díaz Ayuso en la bruixa dolenta del conte, i ella n’està encantada perquè les bruixes dels socialistes són fades en l’Espanya del PP. L’enèsim paperot de la presidenta madrilenya a la cimera autonòmica de Barcelona –comportant-se com una maleducada i fent-se l’ofesa quan alguns dels presidents van fer servir el català i l’euskera– no és res més que un truc publicitari que als pocs dirigents assenyats del PP els incomoda, però no del tot, perquè també se’n beneficien. Mentre Ayuso baixa al fang, Feijóo i els barons poden aparentar bones maneres. Però si la cimera ha quedat en no-res no és només a causa d’Ayuso; ella és l’ariet d’una estratègia política col·lectiva.

Marchena, Llarena i els seus còmplices ja han avançat que, digui el que digui el Tribunal Constitucional sobre la llei d’amnistia, ells faran com qui sent ploure, cosa que deixa en una situació d’indefensió provisional centenars d’imputats a causa del Procés (entre els quals no hi ha cap policia dels que van estomacar els votants: aquests van ser amnistiats els primers). També queden a l’espera Carles Puigdemont i Oriol Junqueras; l’un no pot trepitjar casa seva i l’altre està inhabilitat. No ha servit de gairebé res ni la llei d’amnistia arrencada amb fòrceps per Junts, ni les reformes prèvies dels delictes de sedició i de malversació pactades per ERC. El president del Parlament, Josep Rull, ha parlat de prevaricació; Junqueras, irònicament, ha acusat Marchena de “rebel·lió”; i l’exmagistrat Martín Pallín ha constatat que tenim jutges “insubmisos”, contradicció que només sembla possible a Espanya.

El debat sobre l’ús del vel islàmic em porta inevitablement a una contradicció. Crec en els valors que caracteritzen els estats democràtics de la Unió Europea. Per a mi un d’aquests valors és la llibertat. Però un d’igualment important és la laïcitat. Combinar la defensa de dos valors que sovint col·lideixen és el repte que tenim al davant. I és un repte que ja no és conceptual, sinó que ens porta a la vida quotidiana, perquè els canvis demogràfics han fet que, a Catalunya, la diversitat religiosa sigui una qüestió que està a peu de carrer, i afecta directament una part dels nostres conciutadans.

És el món a l’inrevés. Sota la presidència de Pere Aragonès parlàvem del Hard Rock, del Quart Cinturó i de l’aeroport del Prat. El programa d’ERC s’anava diluint mentre el PSC, amb els seus vots decisius, presumia de marcar l’agenda política. I ara que és president Salvador Illa, quan Foment del Treball salivava pensant en un govern business friendly que acabés amb “l’infern fiscal” i accelerés amb l’aeroport, resulta que els punts centrals de la legislatura, gràcies al pes d’ERC i Comuns, tenen a veure amb l’habitatge, el control del turisme, l’amnistia (pactada a Madrid per Junts) i la situació de la llengua catalana. L’únic objectiu nuclear que ha aconseguit el PSC és endormiscar el conflicte, i de passada la política catalana en conjunt, cosa que afebleix el bloc independentista i, segons els càlculs dels spin doctors, afermarà l’hegemonia del PSC en els anys a venir. Es diria que Salvador Illa ha renunciat a la gestió proactiva per tal de satisfer l’objectiu superior d’assegurar-se una victòria àmplia en la pròxima convocatòria electoral, sigui quan sigui. De paciència, els socialistes, en tenen molta.

El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d’escapament de les passions col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els bancs i les grans empreses, acomplert l’objectiu del seu xantatge; torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor difusa, globalitzada, s’amaga rere la celebració dels gols del Barça, i s’expressa també amb la tírria cap a l’etern rival, l’equip ministerial ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir autoreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat tota la vida, excepte en la dècada processista.

Lleó XIV, el papamericano que ja és carn de mem a les xarxes, ho té tot per esdevenir una celebrity. “A Trump li costarà de pair que hi hagi un estatunidenc més famós que ell”, diu un comentarista ianqui. És un papa que camina lleuger, que joveneja, amb una mirada intel·ligent i serena, lleugerament inquisitiva. Sentint-lo parlar anglès em fa pensar en un Laurence Olivier madur. ¿Serà una estrella mediàtica, com Francesc o Joan Pau II? En el seu primer sermó, pronunciat divendres davant dels seus fratelli cardenals, Prevost va citar sant Ignasi d’Antioquia, que just abans del martiri va escriure: “Quan el món ja no vegi el meu cos esdevindré veritablement deixeble de Jesucrist”. I va afegir el pontífex: “Qui exerceix l’autoritat té el compromís de desaparèixer perquè Crist romangui”.

“O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!”, va dir un cardenal al saber que Roderic de Borja havia estat nomenat papa, al segle XV. Un estupor similar va recórrer la plaça de Sant Pere quan es va saber que un nord-americà seuria, per primer cop, a la cadira de Sant Pere. Però la decisió del conclave és clarament continuista.

Els romans acullen l’arribada massiva de pelegrins amb la mateixa desimboltura amb què caminen i xerrotegen entre ruïnes mil·lenàries. Els conductors fan sonar el clàxon, frenen sobtadament, s’enfaden. El trànsit és infernal i, a més, hi ha vaga de trens. A prop del Vaticà es comencen a veure cotxes negres d’alta gamma amb matrícula SCV (Stato della Città del Vaticano), que la sornegueria romana ha convertit en Se Cristo Vedesse. Però ja no hi ha limusines. El papa Francesc va imposar un règim d’austeritat a la cúria, tant per raons d’imatge com per raons financeres, i els que estaven avesats a les despeses injustificades, o fins i tot pecaminoses, són més discrets, o ja són fora del Vaticà. Però les successives filtracions d’informes referents a qüestions de finances o moralitat demostren que el joc brut continua sent una pràctica habitual.

Aquesta setmana RAC1 ha complert 25 anys de vida i d’èxit. Ho celebra en un moment dolç, després de superar la barrera psicològica del milió d’oients en l'última onada de l’EGM. És la ràdio líder a Catalunya, la quarta de tot l’Estat, amb una audiència heterogènia i intergeneracional. La volada d’aquest èxit és més destacable perquè, mentrestant, en aquests 25 anys, hem viscut l’esclat d’internet i els mitjans digitals i s’ha multiplicat l’oferta informativa i d’oci. I no només s’ha multiplicat, sinó que s’ha globalitzat, la qual cosa ha estat un problema –un altre– per als mitjans en català. Però RAC1 ha mantingut la seva posició de privilegi pel talent dels seus professionals, per la punteria dels seus programadors i per una virtut que és més fàcil de proclamar que d’exercir, que és la identificació amb una capa amplíssima d’oients. El gran mèrit de l’emissora és haver trobat el to adequat, una cosa que no figura en cap manual, que no es compra amb diners. Un to fresc i entremaliat, compatible amb la vocació periodística i l’ambició de fer-se present en els moments en què encendre la ràdio és un ritual necessari. Vaig tenir la sort de formar-ne part amb un programa –Minoria absoluta– que em va fer gaudir com mai. I me’n sento molt satisfet.

He llegit cròniques esportives que parlen de les dificultats del Girona FC en “la lluita per la permanència”. Es refereixen al risc de descens a la Segona Divisió. Però no es pot negar que el concepte, llegit en abstracte, té una gran càrrega filosòfica. Perquè “la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari. 

Fa quaranta anys, R.S. va entrar en un bar al barri de Sants, va demanar un cafè amb llet i l’amo no el va entendre. Ell l'hi va tornar a dir en català. Però l’amo li va dir que “estamos en España”. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i a la fi el català és l’idioma de la majoria, i la majoria ha de ser solidària amb la minoria.

Bill Maher, el comediant de referència de la progressia nord-americana (la gent que allà s’anomenen liberals) ha sorprès la seva parròquia explicant una recent trobada amb Donald Trump a la Casa Blanca, amb sopar inclòs. Maher i Trump tenen un llarg historial d’insults creuats, fins i tot alguna demanda, però això no ha estat obstacle perquè Maher, en el seu xou, expliqués que el president havia estat “amable i mesurat” en la trobada, que va tenir lloc el 31 de març. En el sopar van intercanviar punts de vista, bromes i fins i tot alguna coincidència (com, per exemple, que Europa s’ha de fer càrrec de la seva pròpia defensa). “I si això molesta els haters de Trump, se me’n fot”, va afegir l’humorista, que a més va atacar els que “en lloc de dialogar prefereixen escriure el mateix editorial un milió de vegades”.

És una de les poques certeses de la política catalana: Alejandro Fernández és molt simpàtic. Encara diré més: és bon orador, sap combinar la fermesa amb el sentit de l’humor, i ha gosat discrepar dels seus mentors madrilenys, cosa que en el seu partit és un esport de risc. Per tot això, Fernández està ben valorat a la premsa catalana, i no diré que no s’ho hagi guanyat a pols.

Si durant dècades, enfront del purisme noucentista, alguns proclamaven que el català no seria una llengua normal fins que no s’hi fes pornografia i premsa del cor, ara també podem dir (quin remei) que la política catalana no estarà normalitzada sense una ultradreta autòctona. Al cap i a la fi, ja hi ha milers d’empadronats a Catalunya que voten Vox amb tota desimboltura, i això que és un partit que no només és feixistoide, sinó que pretén destruir el que queda de la catalanitat i convertir-nos en una mena de Pirineus Orientals espanyols. Era molt ingenu pensar que entre els catalans catalanistes no sorgirien els mateixos espasmes ideològics que amenacen el món sencer. La por, el populisme i la xenofòbia són riscos als quals els catalans no som immunes. No es pot dir que Aliança Catalana sigui un partit especialment potent, ni hàbil, i la seva líder té una oratòria força tronada, però com en les arts marcials, ha aprofitat els atacs de l’adversari en benefici propi. I ja els tenim aquí, amb una projecció demoscòpica de fins a 10 escons al Parlament, que sumats a la dotzena que té Vox poden formar una minoria rellevant, amb capacitat de distorsió i fins i tot de bloqueig. 

Els dos grans partits de l’independentisme han protagonitzat una altra setmana estel·lar. No fa gaire, ens congratulàvem de l’acord entre PSOE i Junts sobre la immigració, i del fet que ERC l’aplaudís. Puigdemont també va felicitar-se (amb la boca petita) de l’acord per la condonació parcial del deute autonòmic, i va restar callat quan Turull acusava ERC de pactar un traspàs fake de Rodalies. Al recent congrés del partit, Junqueras va insistir en aquesta direcció i va proclamar, davant “el meu amic Jordi Turull” que els avenços en matèria d’autogovern, ja fossin mèrit de Junts o d’ERC, havien de satisfer tots els independentistes. Però pocs dies després, juntaires i republicans ja es deien de tot, al Parlament i al Congrés de Diputats. O Puigdemont i Junqueras no tenen autoritat sobre els respectius peons, o ja els va bé esperonar la batussa sense embrutar-se les mans.

L’Idescat ha fet públic un estudi que projecta un creixement de la població catalana de mig milió d’habitants en els pròxims 9 anys (8,5 milions el 2034). Per descomptat, tot aquest increment seria atribuïble a la immigració, perquè segons el mateix estudi en aquest període el nombre de defuncions serà superior al de naixements. Excepte als que es prenen l’economia com un esport, en què l’important és incrementar fins al límit el PIB sense mesurar-ne les conseqüències, aquesta predicció resulta inquietant. La immigració no és un mal per se, però pot ser un mal si és la conseqüència d’un model econòmic basat en el turisme i en els seus sous baixos. Hem de poder parlar d’això sense caure en el maniqueisme ni els tòpics que tant agraden a la ultradreta.

Junts ha fet molt bé de reclamar les competències sobre immigració. L’acord a què ha arribat amb el PSOE no té res de racista, encara que els motius tàctics que han empès els de Puigdemont tinguin molt a veure amb la por a la competència de l’extrema dreta catalana. Però qui haurà d’entomar les noves competències no és Junts, sinó la Generalitat, on ara governa el PSC. Això és el que compta.