La comunicació és complicada. La connexió d’internet es talla cada dos per tres i dificulta la conversa per WhatsApp. Malgrat això, ella no desisteix i truca una vegada i una altra. Almenys ara es pot comunicar amb l’exterior, després de tres dies d’un bloqueig total que va deixar l’Iran completament aïllat del món. En concret, parla des de Karaj, una ciutat a uns 40 quilòmetres al nord-oest de Teheran, on va fugir com molts altres iranians quan els bombardejos israelians van començar a la capital.

El seu país és l'únic del món on la música està prohibida. Malgrat això, ells toquen com els àngels. La melodia dels seus violins, guitarres, violoncels, flautes, tambors… inunda l'aula del conservatori on assagen a milers de quilòmetres de casa. La seva música realment atrapa. Els escoltaries durant hores. Són nois i noies molt joves, d'entre 14 i 22 anys, i tots han estudiat a l'Institut Nacional de Música de l'Afganistan (ANIM, de les sigles en anglès), que abans era a Kabul i que ara s'ha traslladat a la ciutat de Braga, al nord de Portugal. Com van arribar fins allà? “Els nostres concerts són la nostra manera de protestar contra els talibans”, asseguren. La seva responsabilitat és immensa: d’ells depèn que la música afganesa continuï viva.

Samira Hamidi, de 46 anys, no pot evitar que se li escapin les llàgrimes quan recorda que un dels seus germans va morir de forma sobtada a Alemanya fa poques setmanes i que no va poder assistir al funeral perquè no tenia visat. És la responsable d’Amnistia Internacional per a l’Afganistan, viu a Londres, ha treballat per a la Unió Europea i l’ONU i és una destacada defensora dels drets humans, però ella també arrossega un drama personal com tants altres afganesos. Té clar que la comunitat internacional no pot legitimar de cap manera el règim dels talibans, i que cal lluitar pels drets de les dones afganeses.

"Es mi historia y aún llevo velo. Ya no soy tímida, ahora siempre miro al cielo. Me siguen molestando por llevar este pañuelo, pero sí que me defiendo. A ver quién me gana este duelo", cantava la rapera Miss Raisa (Tànger, 1997), nascuda al Marroc, però crescuda a Barcelona, quan portava vel islàmic i la discriminaven. Ara, que ha rebut amenaces de mort després de deixar de cobrir-se els cabells, canta en referència a la comunitat musulmana: “Vuestra hipocresía no tiene fin, aplaude la violencia y el machismo de manera ruin […]. Ya que nadie os frena, dejadme hacer los honores”. Artista, psicòloga i comunicadora, Imane Raissali –aquest és el seu nom real– sap millor que ningú què suposa ser dona, d'origen immigrant i viure entre dos mons.

Cap està disposada que el seu nom real aparegui en aquest reportatge, i la majoria prefereix fer l'entrevista per telèfon. Algunes són menors d'edat, adolescents: la veu i la manera d'expressar-se les delaten. Amb tot, és igual l'edat que tinguin perquè totes expliquen històries similars. La Soraya té 20 anys, és d'origen marroquí i assegura que els pares no la deixen sortir sola de casa. Sempre ha d'anar acompanyada del seu germà de nou anys, o de la germana de quinze. La Sukleen, de 16 anys i nascuda a l'Índia però criada aquí, lamenta que els seus pares no la deixen relacionar-se amb nois. I la Laila, també de 16 anys però originària de Bangladesh, va rebre una pallissa del seu pare pel simple fet de voler estudiar música.

És una fira d'atraccions, d'aquelles en què hi ha autos de xoc, cavallets, casetes de tir… En èpoques passades segur que devia tenir el seu encant, però ara està clarament en hores baixes. Es diu Luna Park i està a Òstia, un municipi costaner de la província de Roma, a només 30 quilòmetres de la capital italiana. Allà, en una caravana, hi vivia Geneviève Jeanningros, la monja menuda de 81 anys que dijous passat es va saltar el protocol, es va colar a primera fila per resar davant el fèretre del papa Francesc i no va poder evitar que se li escapessin algunes llàgrimes.

El primer metro del matí, el de les 5.30 hores, anava ple com si fos hora punta d'un dia feiner qualsevol. La majoria dels que viatjaven, però, no eren treballadors sinó una marea humana que es dirigia al funeral del papa Francesc a Roma. Hores abans de l'inici de la cerimònia, la plaça Sant Pere del Vaticà i tots els voltants ja eren un formiguer de gent amb una paciència infinita, disposada a esperar dreta o asseguda a terra tot el temps que calgués per rendir el seu últim homenatge al pontífex. El matí ha començat fred. Calia abrigar-se.

La primera alarma ha sonat al mòbil cap a la una del migdia. La segona, només mitja hora després. Estrident, i amb un xiulet impossible de no sentir. Com l’alarma que haurien d’haver enviat a València per alertar la població sobre la DANA, però en aquest cas el missatge és de Protecció Civil d’Itàlia per avisar que la plaça de Sant Pere del Vaticà quedarà tancada al públic aquest divendres a les cinc de la tarda. El text està escrit en italià, anglès, francès i espanyol perquè ningú no pugui dir que no l’ha entès. A la una, però, la plaça continua plena i segueixen arribant rius i rius de gent que vol veure per última vegada el papa Francesc abans que sigui enterrat aquest dissabte.

Recorda que va acabar amb tota la roba i els cabells ensangonats, i que va haver de saltar per sobre dels cossos sense vida de les seves amigues que van quedar tirats a terra després que un terrorista suïcida s'immolés a l'aula. Era el 30 de setembre del 2022. Aleshores ella només tenia disset anys. A l'atemptat va perdre l'ull i l'oïda esquerres, i més de cinquanta companyes de classe, que van morir. Malgrat això, Fàtima Amiri no es va fer famosa per això, sinó perquè una setmana després de l'atac contra el seu centre educatiu a Kabul es va presentar malferida a l'examen de la selectivitat i va aconseguir una de les notes més altes. “No podia perdre aquesta oportunitat”, afirma. Els mitjans de comunicació internacionals van parlar de la seva proesa i fins i tot la BBC la va incloure a la llista de les 100 dones més inspiradores i influents del 2022.

Eva Tenorio Álvarez, de 47 anys, assegura que només bevia amb amics, en actes socials, quan sortia de festa… Ni de bon tros ho feia cada dia i tampoc tenia alcohol a casa. De fet, els seus coneguts no consideraven que fos una alcohòlica, sinó una tronera.

"Les begudes alcohòliques són l'únic producte de la Unió Europea que no porta una etiqueta que n'especifiqui la composició". L’observació la fa Florence Berteletti, secretària general d'Eurocare, una aliança europea formada per més d'una cinquantena d'entitats –moltes de científiques– que pretén promoure polítiques sobre l'alcohol que protegeixin els ciutadans de la Unió Europea. “Un petit productor de formatge de qualsevol poble remot d'Espanya o de França compleix aquest requisit. Per què els productors d'alcohol no?”, insisteix Berteletti. I és cert. L’etiqueta d’una simple ampolla d'aigua conté més informació que la d'una de whisky.

El president francès, Emmanuel Macron, ha convocat els líders europeus aquest dilluns a París per celebrar una reunió d'urgència sobre Ucraïna, després que ahir, dissabte, l'enviat especial del president Donald Trump per a la guerra en aquest país, el general Keith Kellogg, anunciés, en el marc de la Conferència de Seguretat de Múnic, que els Estats Units tenen previst excloure'ls de les negociacions de pau per posar fi al conflicte. El palau de l'Elisi ha informat que serà una trobada "informal". Amb tot, no deixa de ser significativa per la gran rapidesa amb què s’ha organitzat i pels mandataris que hi participaran.

"Sincerament, no és normal que una dona hagi de mostrar el seu pit mutilat en públic per aconseguir una reconstrucció", ha declarat visiblement emocionada Aliki Nikolaou, de 40 anys. L’Aliki es va deixar fotografiar mig nua per al diari ARA el setembre passat per denunciar les llargues llistes d'espera que hi continua havent a la sanitat pública per a la reconstrucció d’un pit després d'un càncer. Aquest dijous ha comparegut a la comissió de salut del Parlament amb un objectiu clar: “No vull que cap dona pateixi el que he patit jo”.

David Segarra es posa una careta de soldador i uns guants de protecció, treu les cendres del crematori i les diposita en un recipient amb una mena de rasclet. Després, quan s'ha assegurat que ja no queda res dins del forn, hi introdueix un altre taüt. Pocs segons després, el fèretre queda envoltat de flames. El jove està acostumat a les incineracions. Forma part de la seva rutina.

Gil Arias Fernández va ser número dos de l'Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) durant vuit anys, i durant un la va dirigir de forma interina. Amb 69 anys i ja jubilat, parla sense pèls a la llengua sobre un organisme que aquest dissabte ha fet dues dècades, marcat per l'opacitat i acusat de ser còmplice de la violació dels drets humans. L'informe Frontex: el guardián descontrolado, realitzat per la Fundación por Causa el 2021, ho evidencia. Ha canviat alguna cosa des de llavors?

“Immigrant L8”. Això és el que posa a la seva làpida. Va morir el 21 de gener d'aquest any. No es coneix el seu nom, ni el seu cognom, ni la seva procedència. Un petit ram adorna la sepultura. Algú hi ha posat flors, malgrat no saber qui era. Els migrants, quan arriben a les illes Canàries, no tenen identitat. Se'ls assigna un número i una lletra.

Aliki Nikolaou té 39 anys. El març del 2021 li van diagnosticar un càncer de mama i el desembre d’aquell mateix any li van amputar un pit i li van col·locar un expansor. És a dir, li van posar una mena de bossa amb sèrum a dins, amb l'objectiu de continuar omplint-la de manera gradual per generar pell nova i poder reconstruir la mama en una segona operació. Ara, quan fa gairebé tres anys que li van fer la mastectomia a l'Hospital del Mar, continua amb l'expansor i no té data perquè li facin la reconstrucció. Li han dit que haurà d’esperar dos, tres, quatre anys. Ningú ho sap. “He d'anar amb compte quan abraço algú i, quan vaig amb metro, em fa por que em donin un cop”, comenta la noia. Al lloc de la mama amputada ara hi té una mena de protuberància amb la pell especialment fina i sensible i plena de blaus. Tem que en qualsevol moment se li pugui trencar.

Llei per a la propagació de la virtut i la prevenció del vici. Així és com es diu el nou enfilall de normes talibanes sobre què es pot fer i què no es pot fer a l'Afganistan. El nom de la llei ja és prou significatiu, però analitzar-la article per article posa els pèls de punta. Lluny de basar-se en l'islam, els talibans tenen els seus propis principis. Si l'un estrambòtic, l'altre encara més. La nova llei prohibeix fer fotografies a l'Afganistan a persones o animals, escoltar música o portar alguna cosa tan aparentment inofensiva com una corbata. I, per descomptat, estableix infinitat de restriccions a les dones, que, sens dubte, s'emporten la pitjor part. En definitiva, demostra que els talibans no han canviat gens ni mica respecte al seu primer règim, tot i que inicialment es van esforçar a donar una imatge de moderació. Tot era pura façana.

Mercè Anguera, de 26 anys, ha de recórrer sempre a algun truc per recordar què va fer el dia anterior: per exemple, mirar una fotografia que immortalitzés la jornada o llegir alguna nota al mòbil que li refresqui la memòria. El 15 d'agost del 2021, ara ha fet tres anys, un camió va envestir el seu cotxe i es pot dir que va salvar la vida de miracle. De fet, els metges la donaven per morta o auguraven que quedaria tetraplègica o en estat vegetatiu. En canvi, ara la Mercè sembla que estigui del tot bé. A primera vista, no té seqüeles de l'accident. Però pateix amnèsia i està aprenent a viure sense memòria. Ha decidit explicar la seva experiència per demostrar que, fins i tot en les circumstàncies més difícils, és possible continuar endavant. Ella n'és una prova.

A Maria Dolors Rius no li ha passat mai que no sàpiga on ha deixat les claus o on ha aparcat el cotxe. Tampoc no necessita apuntar-se res a l'agenda. Ho recorda tot de memòria. I això que assegura que ara ha perdut capacitats per la medicació que pren per diverses patologies. "Abans podia enumerar per ordre i a la perfecció tots els productes de les prestatgeries del Lidl, des de l'entrada del supermercat, fins al final, on hi ha els iogurts", afirma. També diu que recorda el número de DNI de totes les seves parelles. N'ha tingut quatre. I de les característiques i la matrícula del cotxe amb què el seu pare va morir d'accident quan ella només tenia 16 anys: “Un Simca 1200, blau metal·litzat amb sostre negre, fars rodons i matrícula B-3184CG”. La Maria Dolors, de 60 anys, té memòria fotogràfica. Això, sens dubte, l'ha beneficiat en la seva vida personal i professional, però assegura que també li ha suposat molts maldecaps. Per això prefereix mantenir un cert anonimat.