Deixem de llençar la casa per la finestra. I de llençar-nos els plats pel cap. Serien dos desitjos molt nadalencs davant del consumisme desfermat –i tan desigual– d’aquestes dates, i de les tensions que viuen algunes famílies durant els seus llargs àpats. Però això és una columna de llengua, i per això us convido, també, a no llençar el verb tirar, víctima d’un rebuig injustificat que el fa desaparèixer de girs i frases fetes. Expressions tan habituals com tirar-se a sobre (als braços, al coll), tirar-s’hi de cap, tirar-se a la piscina, tirar la tovallola, tirar la pedra i amagar la mà, tirar llenya al foc, tirar en cara, etc. ja se senten sovint amb llançar o llençar –una opció no sempre incorrecta però sí poc genuïna– i, si no fem un tallafoc, correm el risc d’acabar llançant-nos-ho tot a l’esquena o llançant pel dret. 

Sí, parlo del tradicional pessebre nadalenc. Del caganer, els tres Reis i el riu de plata. I el tenim doblement assetjat per motius ben diferents. D’una banda, per la cada cop més invasiva i repressiva correcció política, que amb l’ajut d’alguns servidors públics –sigui per militància o per pobresa d’esperit– està arrencant, com una mala herba, tot el que encara tenia gust i olor de Nadal, començant per aquesta mateixa paraula. L’escola de les meves filles m’envia un correu avisant que no faran "el concert d’hivern". Fa dos anys era "el concert de Nadal", l'any passat ja va ser "d'hivern" i aquest ja no es fa. L’excusa per esterilitzar el propi passat, les pròpies tradicions, sol ser, parlant en plata, que la identitat d’un petit país i territori pot incomodar (o discriminar) els que, venint d’altres cultures i religions, no la comparteixen. Si la identitat és global (és la dels més poderosos), com passa amb Halloween, ens l’hem de menjar amb patates. Si és la nostra, amaguem-la perquè put a carrinclona, a rosegaaltars, i així tothom es podrà sentir bé en el buit asèptic (i universal) que queda. Com si fos el buit, i no un país que s’estima i es fa estimar, el que pot integrar els nouvinguts.

Les expressions populars referents a l’anatomia poden ser de gran ajut quan els corresponents termes lèxics estan poc implantats o no faciliten la comunicació. 

A diferència del que passa en castellà, nosaltres distingim entre planar i planejar. La norma de Fabra, buscant precisió, va fer nítida i radical una distinció que en la llengua espontània no era tan clara. I així, en el nostre estàndard, un avió no planeja sinó que plana (vola amb el motor parat) i un camí no plana sinó que planeja (no puja ni baixa), i també planegem (fem plans per a) un viatge. Tenim, doncs, un verb força específic per expressar la idea de l’ocell rapinyaire que, des de certa altura i amb les ales esteses i immòbils, busca una presa per caure-li al damunt. El rapinyaire encarna, doncs, les presències amenaçadores, que poden ser moltes coses: sensacions, ambients, dubtes, fets concrets, estats d’ànim, etc. I així, per exemple, podem dir que el canvi climàtic plana sobre el futur de la humanitat, i una repetició electoral, sobre el nostre imminent futur polític.

En homenatge al coratge, intel·ligència i compromís d’una lingüista excepcional, Carme Junyent, avui parlo d’un tema en què no es va cansar de fer pedagogia molt més sola del que podríem esperar d’algú que rep tants reconeixements pòstums: els problemes de coherència, cohesió i adequació que provoquen les diverses estratègies per evitar l’anomenat masculí genèric. Cadascuna fa els seus estralls. No insistiré en els que provoca el desdoblament, ja sigui sencer o omplint-ho tot de barres (/). No es queda enrere l’ús de noms col·lectius. Fa uns mesos, per exemple, la líder d’ERC a Ripoll assegurava a TV3 que el seu partit, a diferència del de Sílvia Orriols, "tenia en compte tots i cadascun de la ciutadania". Però avui em centraré en un cas de personitis que, per defugir el correcte i adequat masculí genèric, incorre en un flagrant castellanisme: el de "les persones empleades". El trobem, cada dia més, en documents de la Generalitat, que tan sovint lideren el que combatia Junyent: permetre que la correcció política trepitgi la correcció.

Agradi o no, aquest estiu podran conviure a les piscines municipals topless, tangues i burquinis. Abordem-ho lingüísticament de menys a més. El tanga –ja normatiu– és d’origen portuguès i prové de les tribus amazòniques. Pot ser o no la part de baix d’un biquini. És a dir, no implica fer topless però sí el que a l’Argentina o Xile anomenen colaless (allà cola vol dir cul): ensenyar les natges. Mentre que el tanga és una (escassa) peça de vestir, el topless és una manera de vestir per la qual la dona mostra els pits sense anar del tot nua. La versió tèxtil del topless de vegades s’ha anomenat monoquini, si bé cap dels dos mots són al DIEC. L’origen de monoquini és la falsa segmentació de biquini en bi i quini; falsa perquè biquini prové de l’atol Bikini, escenari d’una prova nuclear dels EUA l’impacte de la qual es va comparar amb l’aparició d’aquest vestit de bany. Donant a bi- caràcter de prefix (dues, al·ludint a dues peces), va sorgir la falsa arrel -kini, que almenys en anglès ha tingut família: monokini, trikini, tankini... Així com hem adaptat gràficament bikini, passant la k a qu, no hem convertit, com fa el castellà, topless en toples. Probablement, perquè aquesta grafia induiria a una catalanització fonètica que, en el parlar central, allunya massa la forma oral de la ja integrada.

Avui no ens podem escapar de parlar del ja mític "Que us bombin!" de Xavier Trias, una expressió que els que vivim en català coneixem i hem dit sovint, però que ara ve a semblar una gran descoberta. L’intens i efímer interès que suscita a les xarxes obliga els lingüistes mediàtics a dir-ne coses clares i, si pot ser, divertides, i no permet admetre que l’origen d’algunes dites populars, precisament pel seu caràcter eufemístic, és altament incert. Em limito a recordar i comentar les tres hipòtesis principals: la de les bombes, la dels bombos i la dels bombejos. La primera, immediata i irreflexiva, la fa equivalent a "Que us tirin bombes!" Però no s’aguanta per un motiu bàsic: bombar no ha volgut dir mai enlloc "tirar bombes".

Davant els grans problemes que planteja la IA (intel·ligència artificial), l’ortogràfic sembla irrellevant, però preguntar-se com apostrofem aquesta sigla té una virtut: ens fa més conscients dels límits de la normativa. Ens assalten dos dubtes: és "la IA" o "l’IA"?; i, si optem per "la IA", és "d’IA" o "de IA"? Sabem que les sigles es poden lletrejar o sil·labejar i que aquesta la lletregem: diem "i a" i no pas "ia". Si la sil·labegéssim, la i podria ser consonàntica, com la de iarda, i mai es podria apostrofar. Lletrejant-la, és vocàlica i, a més, tònica. Però, llavors, ¿no l’hauríem d’apostrofar com fem amb "l’Índia"? Els que creuen que no, assimilen IA a paraules com i (el nom de la vocal) o ira, amb tan pocs sons que dites amb el la apostrofat perden massa entitat per ser intel·ligibles. Per això, igual com escriuen "Falta la i" o "El domina la ira", també escriuen "Cal regular la IA". Ara bé, en principi la norma només preveu aquesta excepció per a una llista tancada de paraules. Això explica que s’escrigui "Un atemptat de l’IRA", perquè IRA no és a la llista. Tampoc hi és IA i, per aquesta raó, hi ha certa vacil·lació entre "la IA" i "l’IA", tot i que la primera opció –avalada per l’ésAdir– es va imposant.

La distribució dels verbs ficar i posar és un maldecap per a pares i mestres. En el llenguatge infantil (i en el d’alguns dialectes), ficar tendeix a envair clarament l’àmbit d’ús de posar. Els que vivim amb canalla sentim constantment com es fiquen una camisa, es fiquen nerviosos i fiquen un nom a un gos, per més que els corregim. És un fenomen prou general i aleatori per sospitar que respon a processos d'aprenentatge del lèxic que prioritzen un terme en detriment d'un altre. Passa, per exemple, quan diuen "Què menjarem?" volent dir "Què beurem?" El cas és que, mentre que ficar en lloc de posar és un ús del tot inadequat en l’estàndard general, i ni els semàfors ni els tímids no s’haurien de ficar vermells, no és cert que l’ús invers, el de posar en lloc de ficar, més habitual en els adults –sobretot si tiren a puritans–, sigui incorrecte. I així jo no gosaria criticar qui posa diners a la guardiola o la clau al pany, tot i que és evident que, en aquests dos casos, ficar seria més precís que posar.

L’estigmatització, com a barbarismes, de certes paraules s’ha estès per sentits i derivats que eren del tot genuïns, de manera que al final molts parlants, per "parlar millor", els han substituït per formes més paral·leles o calcades a les castellanes. I, per acabar-ho d’adobar, en algun cas, com el de cuidar, ni tan sols l’estigma inicial tenia fonament. Ja ben pocs catalans, per sota de certa edat, diuen una frase com la del títol. Traduïda al català modern seria "m’he oblidat d’anar-hi" i, al més modern, "se m’ha oblidat anar-hi" (i, al moderníssim, "se m'ha oblidat anar"). En l’inconscient lingüístic col·lectiu plana la idea que cuidar és un castellanisme. Hi ha raons que ho expliquen. Per descastellanitzar, Fabra volia que cuidar, que ve del llatí cogitare, recuperés el sentit antic de pensar, creure’s i estar a punt; i perdés el sentit modern de tenir cura. I el va entrar al seu diccionari només amb aquests sentits arcaics i gairebé del tot en desús. Per contra, Coromines considera genuí el sentit modern i Moll el veu "arreladíssim", a diferència de "l’artificiós" tenir cura. Per això des dels anys 80 i, sobretot, a partir del DIEC (1995) la norma admet cuidar en el sentit de tenir cura i també d’ocupar-se.

Els correctors han de batallar amb plagues tan terribles com la dels conills per als pagesos lleidatans. Sovint són filles de la deixadesa, però també les pot provocar el desig d’escriure bé no repetint i exhibint "riquesa lèxica". I és que mentre que la riquesa lèxica permet expressar millor, de manera més ajustada i exacta, el que es vol dir, la "riquesa lèxica" no només resulta pedant sinó que desorienta i confon el lector. En la primera, busquem una paraula partint d’una necessitat comunicativa. En la segona, ja tenim la paraula però, "per no repetir", li busquem sinònims que, com que rarament ho són del tot, creen estridències i malentesos. Justament el bon estil no és mai el que s’exhibeix i es fa notar sinó el que aconsegueix que sembli que allò no es podia dir de cap més manera. I per això, quan volem dir el mateix, repetir no és una mala opció.

"Estic feliç", repetia a TV3 el periodista streamer Gerard Romero després de l’èxit de la Kings League al Camp Nou. Un estat d’eufòria temporal molt lligat a la sobreestimulació tan pròpia d’aquest esport espectacle que està arrasant, sobretot entre els més joves. Un altre Gerard, Piqué, explicava que els seus fills de 10 i 8 anys miren el Barça a la tele i alhora altres coses al mòbil, perquè, pobrets, si no, s’avorririen. Com a emprenedor, no sembla que tingui els mateixos criteris sobre la dieta digital dels fills que els de Silicon Valley.

El signe amb què arrenca el títol d’aquest article segueix sent ara mateix una font inesgotable de dubtes i malentesos en l’ús i l’aprenentatge del català? La veritat és que sí. I també ho és que llegir aquesta primera frase bé a la primera és impossible...

La tràgica actualitat ha omplert els titulars de dos anglicismes que ja sembla difícil que ens traguem de sobre: col·lapsar i devastar. En termes caldersians és una invasió subtil, perquè el calc no està en la paraula sinó en una part de l’ús que se’n fa. A això s’hi afegeix, en el cas de col·lapse i col·lapsar, que el castellà ja dona per bons els usos espuris i que, per acabar-ho d’adobar, són els més fidels al seu origen llatí. Amb el diccionari a la mà, el col·lapse d’un gratacel seria una paralització transitòria de la seva activitat. I no podríem dir que col·lapsa sinó que es col·lapsa. La idea d’ensorrament, però –o, d’esfondrament, com ara diu tothom creient que ho diu millor–, és la primera i bàsica tant en el llatí collapsus (participi de collabor) com en l’anglès to collapse. En canvi, les llengües romàniques n’han fet fins fa poc un ús només figurat i, sobretot, mèdic. El col·lapse era una caiguda sobtada de les forces vitals i, més concretament, de la tensió arterial i, a partir d’aquí, el sentit s’ha estès a aturada de l’activitat econòmica, política, etc. ¿Som a temps d’evitar que els edificis col·lapsin –en lloc d’ensorrar-se, enfonsar-se, desplomar-se, etc.–, quan és l’ús habitual en anglès i un ús tolerat en castellà? Serà difícil que aquest sisme no ens afecti.

Les metàfores fan abstractes termes molt concrets. Amb vímets entreteixits podem arribar al cistell de la compra, "el conjunt de béns de consum diari que es prenen com a base per al càlcul de l’IPC". Això que tots notem com va pujant despietadament, sí. Ara bé, per què cistell i no cistella? Ho tenim tan poc clar que a Google –potser per la pressió de cesta de la compra– guanya per golejada la segona. I als TN, malgrat el que diu l'ésAdir, també bastant. És un cas en què el sentit de les dues paraules ajuda poc: és massa semblant. Potser la cistella és més gran i més antiga. El que sí que ajuda és tenir present que àvies i mares anaven al mercat amb el cistell d’anar a comprar o el cistell d’anar a plaça, massa llargs i casolans per esdevenir termes econòmics i fer bon paper en els concisos títols informatius. De fet, algun diccionari encara ho fa més asèptic: cistell de consum.

Després d’anys de predicar a tort i a dret perquè tothom es configurés els dispositius en català, ara ni així podem obtenir els resultats de les cerques en la nostra llengua, encara que la web en qüestió tingui versió en català! Això ens enfada. O no?

Visca la creativitat lèxica! I si és sexual, encara més. Les crides de l’Optimot a Twitter per recollir paraules i expressions populars (o de nova creació) ja són un clàssic que hem d’agrair. Aquesta setmana fins i tot el 3/24 s’ha fet ressò de les propostes dels tuiters per referir-se a la masturbació femenina: “Fer ralet-ralet s’ha trobat amb algunes objeccions”, explicaven. 

Tot apunta que aviat sortirà la versió en català de Spotify. Enhorabona a tots els que ho hauran fet possible. No, de veritat, sense sarcasme, és un pas important per continuar normalitzant el català en l’entorn digital. Una de les traductores que s’estan encarregant d’aquesta feina ho comunicava ben contenta a Twitter. I més que ho hauríem de fer córrer. Ara bé, de seguida, patapam, algú aixeca el dit i comenta algun detall de la traducció. “Ja arriba el mestretites de torn”. Doncs en aquest cas no. Mira que patim de garants de la genuïnitat de pa sucat amb oli, però de vegades ens en sortim. És a dir, també en sabem, d’encetar bons debats lingüístics, respectuosos i constructius. 

Els lectors han tornat a respondre a la crida i han proposat més de 1.200 expressions i frases fetes al Re|mot, la iniciativa del diari per jugar amb el ric patrimoni lingüístic català. En aquesta segona edició del Re|mot, es demanava que els lectors proposessin expressions i frases fetes que els agradessin pel motiu que fos i que voldrien que apareguessin més en la llengua estàndard. Per això, moltes de les propostes són frases fetes conegudes, prou populars, però que no sempre tenen presència als mitjans de comunicació. Precisament per això, el diari es compromet a donar visibilitat a la que acabi sent la guanyadora.

Des de fa un temps els futbolistes, quan s’emocionen, “trenquen a plorar” i a mi em cau la llagrimeta cada cop que ho llegeixo. L’últim va ser Messi, al guanyar la Copa Amèrica: “Es va deixar caure de genolls i va trencar a plorar…”