Carmen González, la dona de 85 anys desapareguda al municipi de Pollença ha estat trobada aquest divendres en bon estat de salut. Segons ha explicat la regidora de Policia, María José Jiménez, a Ràdio Pollença, la dona es troba bé i no té cap ferida, però es troba molt desorientada. En veure impossible la tornada al seu domicili, va cercar refugi en una casa deshabitada.

El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure’ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.

Els nens de l’Escola del Mar, avui situada al Guinardó, fa dos anys, quan van rebre la visita de l’alcalde Collboni, aleshores acabat d’estrenar, li van preguntar per què, tal com se’ls havia promès, no s’havia reconstruït l’edifici històric de la Barceloneta, destruït el 1938 per les bombes feixistes. Van agafar l’alcalde a contrapeu. No sabia de què li parlaven. I va dir-los que s’hi posaria. Dos anys després, els nens li han retornat la visita aquest divendres al consistori i, somrients però determinats, li han preguntat de nou el mateix: "Alcalde, i la reconstrucció de l'Escola del Mar, què?" L’alcalde els ha dit que es farà, sí... Però encara no se sap ni on ni quan. L'escola no seria per a ells, sinó per a la ciutat. Però se l'han fet seva: són les seves arrels. I les nostres.

El rei ens visita. Es vol fer perdonar? No. El discurs del 3 d’octubre del 2017 el tornaria a fer. Estava en perill la unitat d’Espanya. El referèndum havia vulnerat la Constitució. La resta –que atonyinessin la mitja Catalunya que va anar a votar il·lusionada– era una qüestió secundària. No s’hi va referir aleshores ni s’hi referirà. Però sí que vol "normalitzar" la seva imatge a Catalunya. Vol ser el rei de tots els espanyols, també dels catalans que un dia van ser irredempts.

Més guerra. Ara Israel-Iran. Fins on arribarà aquesta espiral bèl·lica mundial? Ho va escriure Mercè Rodoreda al pròleg de la seva novel·la Quanta, quanta guerra, la darrera que va escriure: "Una guerra serveix perquè la perdi tothom". I perquè després, tard o d’hora, en vingui una altra per venjar els morts. Més perdedors. I així sense fi. La violència genera odi i violència. És l’espiral tràgica de la història de la humanitat. També hi ha una espiral feliç, col·laborativa, on vida i mort s’entrellacen per seguir generant vida, com passa a la natura. La guerra és un fracàs de la vida natural humana. La condició humana, la consciència d’estar vius i de buscar un sentit a l’existència, és una arma de doble tall: ens fa déus i dimonis, ens dona un poder alhora fabulós i terrible. L’amor i la guerra. Eros i Tànatos. Com sublimar l’instint autodestructiu? La política, l’esport, l’art, els diners, la religió... Quantes coses hem inventat i sovint se’ns han tornat a girar en contra, recuperant els instints bastards?

Les pintures murals de Sixena es van salvar la tardor del 1936 després d’un vàndal intent de destrucció per part d’una columna anarquista. Les van rescatar tècnics catalans amb l’ajut de gent del poble, amb l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol al capdavant. Gudiol treballava per al Servei de Monuments de la Generalitat i havia aconseguit finançament per a l’operació directament del conseller Ventura Gassol, saltant-se el criteri del seu cap, Jeroni Martorell, que havia anul·lat les operacions a la Franja de l’Aragó perquè a l’inici de la guerra dos joves col·laboradors del Servei havien estat assassinats per les milícies llibertàries.

Internet i Google han creat el miratge que tenim tot el saber de la humanitat a l’abast d’un clic. La tecnologia digital de la informació ha donat ales als posicionaments antiintel·lectuals, que s’han descarat en l’era Trump, un senyor que no passarà a la història com el president autoritari que va intentar desmuntar l’estat de dret democràtic als EUA o va esforçar-se a desfer l’ordre internacional de la postguerra freda, sinó com el mandatari que va menysprear la intel·ligència, la ciència, la cultura i l’educació. Serà recordat com el governant més orgullosament inculte i cregut. En el futur, serà objecte de riota i menyspreu. Quedarà com una taca negra, com una vergonya. No en tingueu cap dubte. L'única incògnita és saber quant trigarà. Abans, esclar, haurà fet molt mal.

"Amb els meus diners puc fer el que em doni la gana, són meus". Doncs no és exactament així. Són teus, sí. Però no pots fer el que et doni la gana. Com més en tinguis, més clar resulta que els hauràs fet gràcies al treball col·lectiu de molta altra gent, gràcies a l’existència d’infraestructures i serveis públics, gràcies a un sistema jurídic que garanteix el bon funcionament de l’economia. Per tant, has de pagar impostos, tens l’obligació de contribuir que tot es mantingui. No pots anar a la teva. L’economista Thomas Piketty sentencia: "No estàs sol al món i no pots dir senzillament: «Aquests diners són meus»".

Va començar amb l’atac a les Torres Bessones i ens ha portat el president dels Estats Units més disruptiu i abjecte de la història. Al segle XXI, els EUA han passat de víctimes del terrorisme global a avaladors dels botxins mundials: de Netanyahu a Putin. No és que abans fossin, com a gran potència, unes germanetes de la caritat. Però revestien el seu intervencionisme amb la retòrica de la llibertat. Ara Trump simplement branda la llei del més fort: tot és o ha de ser tough. És un líder gregari i antipoètic, que fa de la banalitat i la barroeria moral la seva marca. Molta gent, ves per on, s’hi sent identificada. El dolentisme li funciona.

L’autoestima estratosfèrica del president dels EUA no es correspon amb la manera com el tracten els seus interlocutors. Potser li riuen les gràcies o li segueixen la veta, però això no vol dir exactament que li facin cas. Li han agafat la mida. Els seus constants canvis de posició l’estan debilitant. La gent sap que si se’l pressiona una mica, si se li regala l'ego amb algun gest aparent, el fan moure. Trump necessita presentar-se com l’aconseguidor, com el negociador exitós i infal·lible. És captiu de la seva addicció a l’èxit, de la flaca per exhibir-se al món com un triomfador nat a qui ningú se li resisteix.

La Catalunya del 1925, ara fa un segle, era un país de contrastos, del Noucentisme ideal a la radicalitat revolucionària. El tòpic funciona: seny i rauxa. Aquest mes de maig s’esdevé el centenari de l’intent d’atemptat contra el rei Alfons XIII, el Complot del Garraf, i també de la publicació de Les bonhomies, recull d’articles periodístics de Josep Carner a La Veu de Catalunya. Rere el complot hi havia l’ombra allargada del futur president Macià; rere el deliciós llibre hi havia el batec literari del "príncep dels poetes catalans". Un príncep fet a si mateix, fill de classe mitjana d’ordre: el pare era redactor del rotatiu carlí El Correo Catalán. Eren temps de la dictadura de Primo de Rivera i cadascú es buscava una escapatòria com podia.

Fer-se pagès? No és tan fàcil. Entre els urbanites, qui més qui menys té una imatge arcàdica del món rural. I un rave!, et responen els de poble. Si fos tan fàcil, les ciutats estarien buides i els llogarets plens a vessar. El cap de setmana s’hi està molt bé, a muntanya, amb la llar de foc encesa, fent la passejadeta, llegint un llibre i allargant la vetllada amb un gintònic. Però posa’t el dilluns a remenar la terra, posa’t a patir per si plou massa o massa poc, tingues cura del bestiar o del sembrat o de la vinya. O, sí, també del negoci de turisme rural. Feinada! Feinada dura, física, sense festius, sense gaires incentius.

A Theodor Kallifatides (Molai, Peloponès, 1938) ja no li queden amics ni família a Grècia. "Ja no té sentit tornar-hi, tots han mort: els pares, el meu germà, els amics... No hi tinc res. Si perdo la gent, perdo el país. Si ara hi vaig, soc només un turista més. A Suècia és on tinc la gent que estimo. El meu país és la meva família". Ho diu planerament, tal com escriu. Així s'explicava aquest dilluns plujós l'autor greco-suec al CCCB, davant més de tres-centes persones.

L’apagada ens ha tornat a posar cara a cara amb la fragilitat de tot el que tenim i donem per descomptat. El nivell de vida assolit a Occident (Orient s’està posant les piles) és, en termes històrics, espectacular. Per descomptat, això no treu l’evidència de les desigualtats i la vulnerabilitat de tanta gent, ni el fet que aquesta riquesa hagi estat fruit de processos brutals de colonització o d’explotació. Dit això, i que no se m’entengui malament, un pobre d’avui en un país democràtic occidental no és el mateix que el de fa un segle. Només cal parar atenció en l’esperança de vida general o en els serveis públics de sanitat, educació i benestar social, tot i que segueixin sent limitats.

Josep Maria Salrach, un dels grans medievalistes de Catalunya i d’Europa, ha mort a Barcelona als 80 anys. Feia temps que estava delicat de salut, però fins a l'últim moment va continuar actiu. El 8 d'abril encara va assistir al CCCB a la presentació del llibre col·lectiu La memòria dels catalans, dirigit pel seu col·lega i amic d'infància Borja de Riquer, un acte durant el qual Salrach va intervenir amb una brillant anàlisi breu sobre la mitificació en la història. Les darreres setmanes va estar hospitalitzat. La mort es va produir ahir dilluns, segons ha fet públic aquest dimarts la família.

La llista dels més venuts de Sant Jordi té cap sentit? És només una maniobra de promoció comercial? Criticar-la s’ha convertit en una tradició tan consolidada com el mateix fet de publicitar-la cada any. Això de destacar el que més sobresurt, la punta de la piràmide d’una realitat inabastable, passa en molts àmbits de la vida. No ens dediquem a explicar tothom que fa esport cada dia, ens fixem sobretot en els futbolistes d’elit, i dins d’aquest col·lectiu ja de per si reduït, encara parlem només d’uns pocs: ara mateix el més venut és Lamine Yamal, oi? Un no aficionat al futbol, quants més jugadors del Barça coneix?

Salvador Illa no té carisma. Però ja sabem que, en temps convulsos, el no-carisma pot ser una forma de seducció. Quan hi ha canvis i sotsobra, la gent d’ordre agusa la seva necessitat d’ordre, vingui d’on vingui. Pot ser l’ordre autoritari i radical, frontista i disruptiu, que s’està imposant a mig món o pot ser, com a alternativa vintage, l’ordre democràtic liberal de tota la vida: el dels consensos, el sentit comú, el diàleg, la previsibilitat, l’estabilitat. Malgrat les crisis de credibilitat que ha tingut el sistema –corrupció, ascensor social espatllat, desafecció ciutadana...–, aquest segon ordre té la garantia de mig segle de bonança, el de la Guerra Freda, quan a Europa el poder se’l repartien socialdemòcrates i cristianodemòcrates. Van ser temps d’avenç de l’estat del benestar i de consolidació de drets i llibertats, amb la revolució tova del Maig del 68 inclosa. Paradoxalment, la victòria per l’enfonsament de l’enemic comunista, juntament amb la globalització econòmica i el consegüent creixement industrial i tecnològic dels països asiàtics, ha acabat posant contra les cordes aquell model d’èxit europeu. ¿Hem de renunciar-hi del tot o hem de mirar d’evolucionar-lo per salvar-lo?

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona. El president Salvador Illa, com un Pujol d’esquerres, els proclama sense vergonya, aquests valors. El president Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia. Per acció o per omissió, l'un i l'altre ens recorden aquest corrent de fons de la història d’Occident que beu del món clàssic grecollatí i de la figura redemptora de Jesús. Humanisme cristià: la persona, amb les seves contradiccions i febleses, al centre.

Cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir. Què és el que avui ens passa estranyament inadvertit tot i tenir-ho davant dels ulls? Durant segles va ser el masclisme patriarcal, finalment desemmascarat. També l’abús de la natura, que ara se’ns ha girat en contra. O el racisme, que encara cueja per no dir que senyoreja.

Estem en guerra. Guerra comercial planetària. I guerra literal a Ucraïna i Gaza. El clima s’enrareix a marxes forçades. Són guerres que ens impliquen a tots. La guerra és odiosa perquè genera odi: en lloc de veure persones veus enemics. Així és com l’ultranacionalista i ultraric Donald Trump es mira el món: se sent amenaçat pels pobres (la seva aporofòbia contra l'immigrant) i se sent amenaçat per la riquesa de les altres nacions. Un cop més, ha sortit a l’atac. El seu lideratge mundial no l’exerceix des d’un avantatjós paternalisme a mig camí entre la responsabilitat i el cinisme, pragmàtic i interessat, com havien fet els seus predecessors, sinó des d’una autoconfiança venjativa, des d’un orgull irat.