1. Deixadesa. Diu el president Sánchez, en resposta a la presó preventiva de Santos Cerdán: “El PSOE ha actuat de manera contundent des del primer moment”. Em sembla que, més aviat, hauria hagut de dir “des del darrer moment”. El president i el partit han reaccionat quan les facècies de Santos Cerdán s’han fet públiques a través dels informes de l'UCO. Però, fins llavors, l’ínclit home de confiança a qui Sánchez va encarregar la renovació del PSOE, convençut que era el millor per ordenar la casa i per a altres tasques d’enginy com la relació amb el president Puigdemont, portava anys fent de les seves, sense que aparentment el president hagués sospitat res. Mentrestant, el protagonisme del personatge no feia més que créixer, remenant totes les salses, les visibles i les subterrànies.

L’amnistia porta gresca. Mentre que Catalunya l’acull amb desconfiança –queden molts caps per lligar–, a Madrid aflora el ressentiment. Deixo de banda la cridòria de ritual de l’espanyolisme indignat, i em quedo amb la fira de les vanitats representada per Feijóo i l’inefable Felipe González.

1. El relat. Trump bombardeja l'Iran i imposa un relat, en consonància amb la seva aparició en escena. De la tragèdia a la comèdia. Després del vibrant relat dels bombardejos americans sobre l'Iran, amb la presumpta destrucció de la força atòmica iraniana que no sembla que les informacions confirmin amb tanta contundència, dona la feina per feta, amb apel·lacions a la fi de les hostilitats en totes direccions. La seva aparició en l’escena bèl·lica, després d’uns quants dies coquetejant amb l’ambigüitat, hauria obert una nova etapa. Israel es consagra definitivament com a principal potència de la zona, sense marge per a la rèplica per als seus adversaris, l'Iran s’avindria a fer bondat i de passada Gaza i tota l’estela d’accions criminals d’un Netanyahu en mode nihilista entren en l’oblit, amb els palestins acorralats i desapareguts literalment de l’escena.

Sánchez no perd puntada. Ha saltat a la primera oportunitat que ha tingut: no a les exigències dels Estats Units d’augmentar la despesa militar fins a un 5% del PIB. Un missatge del gust de bona part del seu electorat, que li dona una mica de color al seu perfil tocat i confirma que ara per ara la seva agenda no inclou la possibilitat del pas enrere. Són dies de molta fressa i poca endreça. I el PP només fa soroll, incapaç d’afrontar aquesta crisi amb iniciatives concretes que marquin perfil: es limita a fer girar la sínia al ritme del "capo Sánchez".

1. Confiança. És evident que la força de Sánchez ve en bona part de la debilitat dels altres. És realment insòlit que en un cas de corrupció d’aquesta envergadura l’oposició sigui incapaç de prendre la iniciativa: de marcar els temps i els passos. Coses de la dreta espanyola. Amb un PP dividit i acorralat, liderat per un personatge incapaç de dibuixar una estratègia i llançar una ofensiva. Amb dues noses (Vox i Ayuso) que per dominar-les i sotmetre-les es necessita algú amb carisma i projecte. No n’hi ha prou amb repetir la lletania de "Sánchez corrupte".

Escenari: la seu de Ferraz del Partit Socialista. Posada en escena: rictus de tristesa, una successió de girs retòrics per expressar el dolor per la traïció d’una persona –Santos Cerdán– a la qual havia fet llarga confiança. Pedro Sánchez volia deixar clar que el problema era de partit, no de govern. I que estava dolorit per la traïció d’una persona que considerava amiga. Traslladant la responsabilitat al PSOE, era evident que no pensava prendre cap mesura que afectés el govern, però, tanmateix, ell és també la màxima autoritat del partit. On som?

1. Ressentiments. Les darreres exhibicions de la dreta espanyola han tornat a posar d’actualitat el debat sobre la llengua. I han evidenciat que el nacionalisme hispànic ha anat deixant de costat els senyals de prudència i contenció que havia demostrat quan buscava permanentment el suport de CiU i el PNB, convertits en clau de l’alternança política a Espanya. I així va ser com es va anar donant reconeixement al català i al basc i a les altres llengües del marc plural ibèric. Eren evidents les resistències, però fins i tot Aznar va fer passos significatius amb el president Pujol en la normalització del català. I encara que per al nacionalisme espanyol el castellà era la llengua de tots i les altres eren extravagàncies que desafiaven el marc nacional, la presència territorial de la diversitat lingüística estava assumida, encara que fos a contrapel.

“O es parla espanyol o me n’aniré. No em posaré l'orellera”. Amb aquestes paraules Ayuso feia publicitat de la seva presència a la Conferència de Presidents del Palau de Pedralbes. La debilitat de Feijóo regala protagonisme a la presidenta madrilenya. Sovint les ganes de fer-se notar fan perdre les formes. I quan s’arriba a aquest extrem sempre és difícil de distingir on comença l’arrogància i on acaba el cinisme.

Una prioritat de la cultura democràtica és buscar sortides conciliadores als conflictes, intentar portar les coses a punts que permetin pactar i evitar la via de la confrontació violenta. Amb el rebuig a l’amnistia, la dreta espanyola i una gran part del poder judicial han deixat anar les seves pulsions autoritàries, les que divideixen la societat entre els amics i els enemics de la pàtria.

Una tendència creixent de la política europea és la desaparició del centre, que, a mesura que els bipartidismes clàssics s’anaven desdibuixant, havia jugat un rol determinant en la construcció de les majories de govern, completant els vots del bloc guanyador, i generalment, però no sempre, decantant-se cap a la dreta. A França, els partits de centre afavorien les majories gaullistes, quan l’ombra del general de Gaulle s’havia esvaït. I, a Europa en general, els petits partits de centre pivotaven per inclinar la balança a favor del que arribava primer.

1. “Per què assegurava Keir Starmer, que va ser advocat defensor dels drets humans, que Israel té dret a «retirar l’aigua i l'electricitat» als palestins i a castigar tots els membres del partit laborista que demanaven un alto el foc? Per què Jürgen Habermas, eloqüent bastió de la il·lustració europea, es va manifestar a favor dels que estan duent a terme una neteja ètnica? ¿Què va portar The Atlantic, un dels mitjans de comunicació amb més història als EUA, a dir després d’una matança de quasi vuit mil infants a Gaza que «matar nens no té per què anar contra la llei»?" Permeteu-me que afegeixi un altre per què a la llista de Pankaj Mishra, en el seu llibre El mundo después de Gaza: per què Europa guarda silenci, assisteix a un espectacle inequívocament genocida com si res estigués passant, i contempla impassible la sèrie inacabable d’atrocitats en el procés de criminalització dels palestins de Gaza que Benjamin Netanyahu porta a terme de manera sistemàtica, amb el suport de gran part dels poders occidentals?

El problema dels líders sense atributs precisos és que quan decideixen fer un pas endavant per reforçar-se corren el risc que aflorin les seves limitacions i caiguin pel pendent. Ho està patint Feijóo amb l’anticipació del congrés del seu partit com una manera d'assegurar-se una futura candidatura a la presidència del govern abans que ningú el desafiï. Un gest que no deixa de ser un reconeixent implícit del perfil baix del seu mandat, que fins ara no ha trobat altre recurs que fer de la crítica al president Sánchez principi i final de la seva estratègia política. Molt poc bagatge per construir una alternativa prou potent per enviar el PSOE a l'oposició. I de cop, sembla que li pot sortir el tret per la culata. Han començat a aflorar senyals i moviments que insinuen una certa desconfiança al partit i al seu entorn. En especial, la inesperada irrupció en escena d'Aznar, que ha generat una certa inquietud. Què pot estar movent l’expresident? ¿Pur narcisisme, recordatori que encara hi ha jerarquies en la història del PP, o expressió dels dubtes que genera Feijóo? L’anticipació del congrés podria tenir conseqüències oposades al que s’imaginava del president del partit quan el va convocar.

1. L’escalada reaccionària. La dreta arrasa a Portugal, el partit socialdemòcrata s’enfonsa –perd més de 900.000 vots– i l’extrema dreta planta cara. I, tota ufana, es proclama oposició contra la dreta que li havia posat el veto. Dit d’una altra manera, mentre la socialdemocràcia, que no ha trobat la manera de llegir el present, s’esfuma incapaç de donar resposta al malestar de les classes populars, la dreta, deixant-se endur pels vents que empenyen des del poder econòmic, toca poder mentre l’extrema dreta emprèn –i més encara des que Trump l’ha fet seva– l’estratègia que l’ha de dur a l’assalt dels que ara encara li tanquen les portes.

Fer nosa: “Dificultar o privar d’obrar, de funcionar”, diu el diccionari. Després del numeret del Pacte Nacional per la Llengua, ja no hi ha dubte: si Junts vol aspirar a ocupar l’espai sobre el qual Pujol va construir l’hegemonia de Convergència, s’ha de treure la nosa de sobre. El president Puigdemont ha de deixar pas. Ja fa temps que no és un actiu ni per a Junts ni per al país, més aviat és una icona de la malenconia. Si hi havia algun dubte, el seu retorn, transformat en fugida, ha estat definitiu. Venir per marxar corrents, quin sentit té? 

1. Interpretar. Des de la mort del papa Francesc, el Vaticà ha estat permanentment a les portades dels mitjans de comunicació, amb un desplegament constant d’articles d’opinió i amb una tan notable absència de mirada crítica que sembla que ja s’ha naturalitzat totalment allò que a llum de la racionalitat crítica moderna haurien de ser les zones fosques de l’Església catòlica. El supremacisme mascle, és a dir, l’exclusió de les dones tant del poder real com del sacramental. La lògica aristocràtica: els cardenals, un nombre ínfim de persones, triades a dit pels papes anteriors, assumint la representació de centenars de milions de ciutadans per elegir el seu líder, sense que els catòlics hi tinguin res a dir. I en conseqüència, el secretisme, preludi de la impunitat, com a principi i valor que marca el ritual del conclave: el tancament dels cardenals a la Capella Sixtina, amb el fum de la xemeneia com a únic instrument de comunicació amb l’exterior, com si fos garantia per sentir Déu a l’hora de prendre la decisió.

El govern espanyol, necessitat de gestos que dissimulin el desdibuixament creixent de la socialdemocràcia, ha apostat per la reducció de la jornada laboral, amb el rebuig de la patronal i de les dretes, que sempre veuen massa concessions a les classes populars. Dues hores i mitja menys de treball setmanal no dona per grans esglais. De fet, ara mateix ja hi ha uns quants sectors que estan per sota de les quaranta hores: educació (34,5), administració pública (35,9) i finances i assegurances (37,2). Per què no els altres?

1. Desconcert. En un moment crític de la història contemporània, Europa emet senyals inquietants. I genera un cert desassossec, potser perquè n’esperem massa. Estàvem acostumats al món de la Guerra Freda, en què els rols estaven clarament repartits i les àrees d’influència també. I Europa Occidental era territori privilegiat sota el paraigua de la gran potència americana. Amb la caiguda del Mur de Berlín, és a dir, amb l’ensorrament dels sistemes de tipus soviètic, entràvem en un altre món amb un nou estadi del capitalisme en fase expansiva. El simplisme de la postguerra es desbordava i els sistemes econòmics es transformaven a partir de la gran cavalcada tecnològica sobre la qual es va construir el pas del capitalisme industrial al financer i digital. Mentre Rússia es quedava sense el cinturó de països confinats al seu servei i s’estabilitzava en forma de dictadura unipersonal, en mans de l’impenetrable Putin, sortit de l’aparell repressiu de l’antic règim, la Xina entrava en una fase de desenvolupament econòmic i tecnològic que, des d'una distància calculada, li ha permès escalar a la condició de segona potència mundial, i hem tornat així al model bipolar del qual Rússia havia caigut.

Deixo per als que en saben, els banquers i els economistes, les discussions tècniques sobre l’assalt del BBVA al Sabadell, que sovint emmascara el que, en part, no deixa de ser una operació de poder. Per molt que es vulgui disfressar com si fos una gràcia caiguda del cel, per a Catalunya i per als accionistes del Banc de Sabadell, la realitat és que està plena de contradiccions i porta una ineludible càrrega de dimensió política. ¿O no ho és la pretensió de diluir un banc català en el marc d’un dels principals bancs d’Espanya?

1. Dependència. Eren prop de les nou del vespre i érem a casa. A aquella hora la llum del dia encara aguantava i ens regalava una mica d’alegria manifestament fugissera. A mesura que es feia fosc, cada cop es veia menys gent al carrer, malgrat que el canvi de semàfor donava pas a un parell o tres de cotxes cada vegada. Per l’aixeta ja no sortia aigua, la bomba de l’edifici evidentment no funcionava. Teníem espelmes escampades arreu, per fer-nos la il·lusió que com a mínim podríem llegir, malgrat que no era fàcil trobar l’estat d’ànim per fer-ho. El mòbil, que només molt esporàdicament aconseguia algun moment de connexió, es va quedar sense càrrega. Mirar l’ordinador era pura malenconia. De fet, només quedava la ràdio com a vehicle de connexió amb el món, un mitjà carregat d’història –per a bé i per a mal– imprescindible en moments de crisi.

Enmig de l’enorme bullit generat per la mort del papa Francesc, Pedro Sánchez n'ha fet una de les seves. En plena onada de reconeixement d’un sant pare que semblava anar contra corrent, el president del govern s’ha esborrat de les cerimònies de l’enterrament. La delegació espanyola l'encapçalarà el rei Felip VI com a cap d’estat que, lliure de responsabilitats executives, té bona part de la seva feina en funcions institucionals de representació, des de la presumpta neutralitat ideològica del seu càrrec.