El problema de l’habitatge –social, assequible o de mercat– és dalt de tot del llistat de problemes crítics a resoldre. És un problema difícil perquè construir (en aquest terme sempre hi incloc la rehabilitació) pren temps i, sobretot, perquè no acabem d’encertar-la en les polítiques d’estímul, i l'oferta de nou habitatge no està responent a una demanda que ha augmentat molt, primàriament pel creixement de la població, però també pel de visitants. Ara bé, el problema és, en la seva essència, de solució simple. Només hi ha un esquema viable per atacar amb efectivitat el problema: normes urbanístiques que eixamplin el sòl i el vol disponibles, i que la creació de valor que això representa faci econòmicament sostenible, alhora, la promoció privada de nou habitatge i la contribució pública a la disponibilitat d’habitatge social i assequible. Dos bons llibres recents sobre el tema són els de Javier Burón (El problema de la vivienda) i Joan Clos (La vivienda social y asequible).

Fa pocs dies vaig tenir el goig d’escoltar Jordi Sargatal a TV3. L’eminent naturalista, responsable de la recuperació dels aiguamolls de l'Empordà, ha tingut el coratge d’implicar-se, com a secretari de Transició Ecològica de la Generalitat, en el disseny i la gestió de polítiques públiques. Responent a una pregunta, ens va explicar que en un futur no proper ens haurem d’enfrontar a un augment del nivell del mar, però que, com els Països Baixos, disposarem de tècniques per adaptar-nos-hi i, en particular, per no perdre l’aeroport. Vaig pensar que la solució que E. Alonso, J. Coello, F. Hermosilla, G. Lopez-Casasnovas, J. Ros i jo mateix hem defensat –la d'una pista sobre pilons al mar– té bones perspectives en el futur de Sargatal. No li ha arribat el dia, però ves a saber si els proponents d’estendre l’aeroport sobre el mar serem conceptuats al segle XXII com a visionaris prematurs.

Segueixo amb atenció la batalla legal de Harvard en defensa de les seves llibertats (a qui ensenyar, què ensenyar, quins professors contractar). Naturalment, Harvard apel·la a totes les línies de defensa que li són favorables. I per això un argument central és que Harvard és una institució privada i com a tal no pot estar subjecta a decisions discrecionals de l’autoritat política. Però llavors jo em pregunto: com es defensarà Berkeley, que és una universitat pública, o com ens defensaríem nosaltres si el dia de demà un ministre del ram fos de Vox i volgués exercir de Trump?

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha dit la seva sobre l'opa del BBVA al Banc Sabadell. Ara som en un moment més polític: la fase en què el govern central –com estableix la normativa– s’ha de pronunciar sobre les condicions addicionals que imposi al BBVA per raons d’interès general. A partir d’aquí, si el BBVA manté l'opa, la paraula la tindran els accionistes.

Les innovacions tecnològiques que convencionalment anomenem disruptives ho són perquè acaben afectant en profunditat tots els sectors de l’economia. Abarateixen l’ús d’algun input clau i d’ús generalitzat, com l’electricitat, o indueixen transformacions dràstiques en la manera de produir, com la digitalització o la intel·ligència artificial (IA). El terme disruptiu, però, posa l’accent sobre un fet innegable: l’economia no s’adapta de sobte i en tots els seus aspectes a la nova tecnologia. Potser perquè només l’experiència de la pràctica pot indicar com cal adaptar-se, potser perquè l’adaptació és costosa i pren temps, o potser perquè la presa de consciència de la nova realitat tecnològica no és immediata. En tot cas, la nova tecnologia genera incertesa, crisis i moments de patiment. Però, a parer meu, si representa la possibilitat d’una millora econòmica substancial acabarà imposant-se, ja sigui per l’impuls de les empreses, ja sigui per les iniciatives dels governs. Una altra cosa és si les disrupcions alentiran o acceleraran el procés d’adaptació.

La meva reacció a l’elecció de Trump per majoria absoluta va ser un “ja s’ho faran” i abstenir-me d’escriure sobre la vida interna dels EUA. Però no puc mantenir el meu propòsit. No era racional. Els europeus depenem massa d’aquella vida interna. A més, per a mi no era una decisió emocionalment sostenible. He viscut més d’un quart de segle als EUA. Els meus fills hi han nascut. Vaig treballar a tres universitats: Minnesota, Berkeley i Harvard. Les estimo totes tres i totes tres estan entre les deu que Trump ha seleccionat per posar-hi especial atenció en el seu infame assalt a l’acadèmia. Em centraré en Harvard, per la seva prominència i perquè és la primera que s’ha plantat i ha aixecat la bandera de la resistència.

Trump ha sotmès Europa a dos xocs seriosos, però conceptualment separables: el comercial –aranzels– i, arran de la guerra d’Ucraïna, la retirada efectiva de la garantia de seguretat. Ambdós reclamen resposta, però penso que la urgència no és la mateixa. En el primer cas la resposta immediata hauria de ser moderada, à la Sheinbaum (Mèxic).  Augmentar els aranzels europeus fa mal en els exportadors americans però també en els importadors europeus. De bell antuvi és millor no alimentar l’escalada i donar temps que es cogui en els EUA una reacció interna que porti la política comercial americana cap a la sensatesa. Ara bé, si no es cou, les represàlies han de ser una opció viva i, si cal, contundent.  

La presidència de Trump és un factor pertorbador per a tots els processos de formació de governs en el món. Especialment a Europa, objecte d’una forta hostilitat per part de Trump que, per raó de la guerra d’Ucraïna, esdevé molt rellevant.

La guerra d’Ucraïna va cap a un alto el foc i una pau tensa, o va, gràcies a la complicitat de Trump, cap a una victòria clara de Putin. Sigui una o l'altra, a Europa li caldrà un salt important en la seva capacitat de defensa. Per desanimar l'agressor potencial i estabilitzar una guerra freda o, pitjor, per lluitar la guerra calenta en bones condicions. Tant de bo siguem prou hàbils per garantir la primera opció.

L’evolució a curt termini –un any?– de la relació transatlàntica és incerta. Tant si ho mirem des d’Europa –avui diumenge veurem si les eleccions alemanyes donen esperança a la formació d’un lideratge europeu mínimament fort– com si ho fem des dels EUA, que, penso, serà el factor més decisiu. En mode optimista, no excloc que el trumpisme, americà o europeu, comenci a ser víctima de les seves contradiccions.

Els immigrants sumen es el títol d’un article que vaig publicar a l'ARA (11/1/25) amb ànim de polèmica. L'han seguit articles de Miquel Puig, Blanca Garcés i Najat El Hachmi. Els recomano. Motiven els següents comentaris: 

El president Trump ha anunciat a Davos, amb la seva característica grolleria imperial, les noves bases de la política comercial americana amb la UE: tarifes altes per induir menys compres a la UE –i perquè les empreses europees s’instal·lin als EUA– i l’exigència que no posem impediments a les empreses digitals americanes. També que –com ha dit altres vegades– li augmentem les comandes de gas i de defensa. La guerra comercial, doncs, ha començat.

L’any 2019 l'Idescat anticipava, com a previsió més plausible, que Catalunya arribaria als vuit milions d’habitants l’any 2030. Hi va arribar el novembre del 2023. La qual cosa, combinada amb el fet que la població catalana té una de les taxes de creixement vegetatiu més baixes del món, ens indica la causa: un inesperat flux migratori, molt per sobre de la mitjana europea. 

La demografia és un factor determinant en l’evolució de l’economia i la societat. Si considero el món en la seva globalitat, la centralitat del repte climàtic fa molt desitjable que la població arribi com més aviat millor al creixement zero. Ara som 8.000 milions de persones. Afortunadament, les previsions demogràfiques ens indiquen que la població s’estabilitzarà abans de la fi del segle, amb probabilitats que sigui per sota dels 10.000 milions. I amb la certesa d’un augment més que proporcional de la població africana que, els experts ens diuen, pot passar de representar una cinquena part de la població mundial a un quart el 2050 i a un terç el 2100.

En 20 anys hem passat d’un entorn que incubava una gegantina bombolla especulativa –és a dir, no justificada per la demanda final– en el sector de la construcció d’habitatge a un altre on un augment demogràfic notable, i en grau més baix la pressió turística, han impulsat una demanda d’habitatge que ha crescut amb força. Però on, en canvi, es construeix poc. En conseqüència, els lloguers pugen i posen en grans dificultats la població amb menys ingressos (excepte els que ja són propietaris). És avui prou reconegut que el problema de l’habitatge a Catalunya és greu. Certament n'hi ha d’altres, com la sequera o el canvi climàtic, també greus. Però a diferència de la sequera (les reserves d’aigua donen períodes de respir), l’angoixa que genera l’habitatge és contínua i persistent. I a diferència del canvi climàtic, el nostre repte d’habitatge és exclusivament nostre. Contenir les emissions de CO₂ al món només es pot resoldre amb un pla d’àmbit global. Nosaltres podem contribuir amb el que ens tocaria en aquest pla, fins i tot ho podem fer encara que no tots ho facin. Però no tindria sentit que assumíssim més responsabilitat de la que ens toca. No ens correspon compensar el que no fan els altres. D’altra banda, una impossibilitat, donada la nostra mida.

FemCat ha celebrat, amb una gran conferència al Palau de la Música, el seu vintè aniversari. Els orígens de FemCat són anàlegs als del Cercle d’Economia: un grup d’empresaris joves, molts dels quals segones o terceres generacions d’empreses familiars, s’associen per debatre i participar, des de fora de la política, en el progrés de societat que els envolta. Els temps, però, eren diferents. Als anys cinquanta, quan neix el Cercle, s’imposava fer propostes per a Espanya: Europa, democràcia, mercats lliures. Des d’un arrelament a la tradició econòmica catalana, és el que fa molt bé el Cercle. Quan neix FemCat, Espanya ja és una democràcia europea. Calia llavors comptar amb una visió empresarial que posés el focus en la competitivitat de Catalunya. És el que fa molt bé FemCat. Amb dos accents: aprendre de les experiències del món i impulsar projectes concrets. No puc en un article recollir tot el que ha fet. Però comentaré tres grans temes d’ara que FemCat va recollir a la seva conferència per fer-nos pensar. En la convicció, que comparteixo, que marcaran la Catalunya del 2044: el desafiament de Putin a Europa, la immigració i la intel·ligència artificial (IA). Els ponents van ser majoritàriament catalans a la diàspora. Una bona idea. A l’economia catalana li convé estar ben enxarxada amb el talent del món. Els catalans a l'exterior són nodes d’aquesta xarxa que ens generen lligams, no necessàriament altament formalitzats, que sovint ens ofereixen oportunitats inesperades (és el que en sociologia s’expressa com la virtut dels lligams febles).

Em trobo en una situació que imagino comuna a tots els que escriuen articles d’opinió a data fixa: no tenir prou coneixement expert sobre un esdeveniment recent però, alhora, no poder pensar en altra cosa. Em passa amb la tragèdia de València. I d’aquí que aquest sigui el tema d’avui.

Arran de la signatura d’un conveni entre el govern central i la Generalitat pel cofinançament de 1.668 contractes de professor lector –la porta d’entrada a la carrera universitària– s’ha afirmat que les universitats catalanes tenien un 66% de professors en contractes temporals mentre que a la resta d’Espanya la xifra corresponent seria del 16%. Un contrast molt pertorbador, ja que si això representa el súmmum de la precarietat, em planteja un dilema molt seriós. Les universitats catalanes apareixen en els rànquings –fa poques setmanes era en el Times Higher Education– com a molt destacades a Espanya. ¿He d’arribar a la penosa conclusió que la precarietat és necessària per a la qualitat de la universitat? ¿He de concloure que la decència em demana que el nostre referent per a les bones pràctiques són les pròpies del nivell mitjà de les universitats espanyoles?

L’any 2022 el govern Sánchez va confegir un reial decret (RD 209/2022 de 22 de març) que establia la comissió consultiva per a la determinació de les seus dels nous organismes públics. La formen funcionaris de l’administració central. La introducció del reial decret és impecable. Emfatitza que ser una entitat de l’Estat d’àmbit estatal no comporta que la seu física sigui a Madrid i s’alinea amb una agenda de desconcentració territorial d’entitats.  

L’informe Draghi ens ha arribat en un context que no li és el més favorable. Estava pensat per a una legislatura europea amb més pes al centre (Macron). Però, així i tot, serà influent. Gaudeix de la credibilitat de Draghi, de ser rigorós i d’estar admirablement treballat. Cert, és massiu i dens. Però qui vulgui només copsar l’essència dels arguments que es limiti a un prefaci de cinc pàgines on cap paraula és sobrera. Qui vulgui un resum executiu que vagi a les 65 pàgines de la Part A. I qui es vulgui submergir en els fonaments, molt sòlids, de les 178 propostes concretes que vagi a la Part B, de 327 pàgines.