Cada any, com un ritual perfectament calculat, l’Agència Tributària publica la seva llista de morosos. Una relació de noms i cognoms –molts d’ells famosos, empresaris, esportistes o actors– que suposadament deuen diners a Hisenda. Els titulars surten a tota pàgina: qui deu més, qui repeteix, qui puja i qui baixa en aquest peculiar rànquing de la vergonya.

La proposta ha estat clara: elevar la despesa en defensa dels països de l’OTAN fins al 5 % del PIB. Per a Espanya, això suposaria un increment de 50.000 milions.

A vegades, a la vida passen coses inexplicables.

Ens demanen un futur sostenible, ens animen a adquirir vehicles elèctrics, a instal·lar plaques solars i sistemes d’aerotèrmia o geotèrmia o allò que sigui que produeix energia sense emetre CO₂ perquè el planeta se’n va en orris. Perquè ens rasquem la butxaca, ens sedueixen amb ajudes públiques que, en teoria, fan rendibles unes inversions que, d’una altra manera, no ho serien. Però rere aquestes promeses s’amaga una teranyina burocràtica que converteix l’ajuda en engany i la il·lusió en frustració.

Aquesta setmana hem sabut que l’Euríbor ha tornat a baixar i ja se situa molt a prop del 2%. Per a aquells que estan pensant a hipotecar-se, no és un detall menor. És, de fet, un d’aquells moments que exigeixen perspectiva. Per això, la meva recomanació, que no és infal·lible —perquè ningú no té una bola de vidre—, respon a una manera d’entendre les finances personals amb seny i una mica d’experiència.

Ho diré clar: el màrqueting telefònic s’hauria de prohibir per llei. No limitar, ni regular, ni moderar. Prohibir. No ho dic com una reacció visceral a una trucada molesta. Ni a les dues-centes o tres-centes que rebo cada any. Perquè ens truquen més d’un cop al dia, de mitjana.

La trampa de la liquiditat, postulada per Keynes als anys 30, és una situació en la qual, per diners que hi hagi, l'activitat no s'enlaira. Ni el consum ni la inversió acaben d'animar-se. La liquiditat no es transforma en activitat.

Tant de bo prosperin aquestes converses bilaterals de pau que s'estan anunciant. Una pau entre Ucraïna i Rússia no seria només la fi de tantes desgràcies i morts, seria també el principi d'un nou escenari econòmic.

Crec que la gran novetat de l'apagada de la setmana passada no va ser la durada, sinó el seu caràcter digital, informatiu, de dades, de núvol, de logística. Tots vam experimentar la dependència de la tecnologia. Ens van quedar desarmats, congelats, inoperants. Pensem únicament en això: les empreses van tancar i van enviar el personal cap a casa. Gairebé ningú podia exercir la seva feina.

En les formes, el conclave sembla una cosa remota i cerimoniosa, espiritual, gairebé màgica. No obstant això, les seves dinàmiques són les mateixes que en el món de l'empresa quan un fundador, o un gran CEO carismàtic, deixa el seu lloc. Diria que l'Església enfronta, en aquesta transició, almenys quatre grans reptes.

Aquests dies de Setmana Santa, sigui un creient o no, es connecta de manera inevitable amb la mort. Són dies en què en esglésies i sales de concerts s'interpreten misses de rèquiem (Mozart, Verdi…), en què veiem processons pels carrers o les recullen els mitjans de comunicació, en què les mateixes festivitats del calendari es diuen “Divendres Sant” o “Diumenge de Resurrecció”.

Vivim una paradoxa que fa temps que em preocupa. Mai la ciència havia avançat tant, tan de pressa i amb resultats tan sorprenents. I, no obstant això, mai havíem vist tanta gent abraçar idees sense fonament, creure's teories absurdes o aferrar-se a solucions miraculoses que no resisteixen la més mínima anàlisi rigorosa. En ple segle XXI, les pseudociències estan guanyant terreny. I el més preocupant és que ho estan fent en camps on l'error no és anecdòtic, sinó perillós.

En economia, i en la història en general, les situacions o esquemes imperants, els estaments de poder i posició de cadascuna de les parts, poden sostenir-se durant molts anys. Decennis. Segles fins i tot. A vegades durant períodes tan llargs que fa la sensació que el canvi requerirà, així mateix, un temps prolongat.

Com a economista, em sembla impressionant el que està passant a l'Aragó. Una terra àrida, amb pocs recursos naturals, despoblada i lluny dels grans centres de decisió, ha rebut en només tres mesos més inversió que tot el seu PIB. Parlem de 44.000 milions d'euros en un trimestre. I això, després dels 40.000 del passat. No és un error de càlcul: l'Aragó ha rebut inversions per valor de dues vegades el seu producte interior brut en tan sols quinze mesos.

Per increïble que ens sembli, a Espanya pots ser sancionat si et menges els ous de les teves pròpies gallines, per pagar mil euros en efectiu al fuster o per conduir portant xancletes. No és broma. És el nostre present normatiu. A poc a poc, anem cap a un estat que pretén controlar des del que mengem fins al calçat que portem.

Això sembla una escalada bèl·lica, però a base d'aranzels a les importacions. Els Estats Units imposen a Mèxic i el Canadà un 25% d'aranzels als seus productes i el Canadà respon amb un altre 25% als dels Estats Units, especialment en acer, eines i equip esportiu. Trump fixa en un 10% l'aranzel als productes xinesos i la Xina replica amb un 15% al pollastre, el blat de moro, el blat, el cotó, la soja i els derivats làctics. Els Estats Units imposen a Europa un aranzel del 25% sobre l'acer i un 10% a l'alumini i la UE respon amb aranzels del 50% al bourbon i altres productes emblemàtics, com els pantalons Levi’s i les motocicletes Harley-Davidson. Indignat, Trump ha amenaçat amb aranzels del 200% al vi, el xampany i altres begudes alcohòliques. La guerra.

Bé, en realitat, Von der Leyen va dir vuit-cents mil milions d'euros. Però què volen que els digui. A aquest nivell de zeros, si fa no fa. Estem en una era en la qual es parla de milers de milions d'euros com qui parlava, en aquells temps, de pessetes. Que sembla que els diners els regalen, escolti.

M'apropio indegudament del cèlebre títol del llibre de Keynes de l'any 1919, advertint sobre com les imposicions a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial serien d'impossible compliment i derivarien en una futura crisi a Europa, per donar-los el meu punt de vista sobre el plantejament de pau que Trump volia proposar a Zelenski per aturar la guerra a Ucraïna.

Suposo que deuen haver vist el fragment del vídeo en què Elon Musk visita el Despatx Oval, amb Donald Trump assegut en la taula presidencial, i el fill d'Elon (un dels dotze reconeguts), a qui va batejar com a X Æ A-12 en honor a la X, variable incògnita de les matemàtiques, la intel·ligència artificial i l'A-12, l'avió espia. Per abreujar, li diuen Lil X, que és alguna cosa així com Little X. Petit Ics.

És el tema de l'any en el món empresarial. En la majoria dels fòrums, congressos i trobades de directius no es parla d'altra cosa. Es convoquen i criden experts en intel·ligència artificial (IA) i se'ls pregunta què passarà. Què cal fer. Per on aniran els tirs.