Un dels rituals ancestrals dels que viuen més enllà de la Panadella quan venen a Barcelona és aparcar “per allà el camp del Barcelona”. Ningú sap del cert d’on ve aquesta santa rutina (abans de Crist? Després? Durant?), però encara és viva com una arengada anciana ballant rock'n'roll amb crosses. Fa quatre dies (o segons l’Església matemàtica que segueixis, tres, o dos…) el Liam Gallagher lleidatà, Llorenç Bonet, addicte a la música i a l’esport aquest de vint-i-dos éssers corrent darrere una pell adobada, va fer el mateix que generacions feien des dels dies dels ilergets.

El papa Pius XII mira cap al cel. Alberto Martín Artajo, ministre d’Afers Exteriors espanyol, a la càmera. Fan les paus sense mirar-se als ulls. Com si no ho veiessin. Calor atòmica el 27 d’agost del 1953 a la residència papal de Castel Gandolfo. Els termòmetres de la geopolítica i del geoesperit sant rebenten: el Vaticà i el franquisme signen el concordat. Traducció: Una església de PVC beneeix una dictadura de sang. El cel s’obre. I es cola l’infern.

Tam-tam. I tantarantam. Diuen que trauran pantalles de les escoles. I hi instal·laran cervells? Ves, bada, neurona. Vull dir que un dels principals problemes és d’allà dalt: de software. De barrinar, discórrer, donar voltes a la bicicleta del cap. Perquè ja podem xiular si l’ase no vol beure-veure. Ihà-ihò.

Un homínid agafa un os de terra i el llança a l’espai. Un salt de 4 milions d’anys. El futur és aquest os fet nau sideral allà dalt. L’inici de 2001: una odissea de l’espai va passar de veritat al monestir de les Avellanes. Avui, les capitombes espai-temps no paren de donar voltes. Stanley Kubrick ja vol sortir del taüt.

Hi havia una vegada un conte de mistos, robatoris, assassinats... Ningú se n'escapa. Sobretot de qualsevol poble de l’Aragó. Però, i els culpables?

Una de les coses que està passant és que persones que creuen que estan vives estan mortes. No em refereixo als nostres amics vampirs, fantasmes, zombis i tants d’altres, amb què passem grans nits, debatent sobre la vida i la mort, imantats a passaports d’etanol que ens permeten lliure circulació transfronterera. Parlo de gent que viu a la Catalunya del 2025 i que creu que és la de 1980, 1990 o 2000. Stop mòmies.

La meua padrina només va anar a estudi sis anys. Sortien de casa a les vuit del matí. Un quart d’hora caminant. Feien classes fins a les dotze. Tornaven per dinar. I a la tarda dues hores més. Ella va morir el dia que feia 99 anys. Rosa Finestres Oliva, 1921-2020. Ho tinc tot gravat.

Hi ha gent que menja cada dia el mateix. Matí, migdia i vespre. Plat únic: ressentiment. A Catalunya hi ha una geografia de l’amargura. Es comença a veure ara. Com si nasquessin noves comarques, pobles. La divisió territorial de la rancúnia. El país recorda el que ha passat aquests darrers anys als Estats Units. Estats de tírria. Estats d’odi.

Es van despertar i la ciutat no era allà. Molts barcelonins diuen que els hi han pispat Barcelona. Que surten al carrer i no reconeixen els pisos, les botigues, o les rates fent running. De veí tenen un escamarlà nòrdic semicongelat. La merceria de la senyora Paquita ara és un brunch d’amanides de PVC venudes com a Km 0. L’idioma per inhalació d’immersió contaminant és l’anglès, l'italià, el castellà, el dothraki… Qualsevol que no sigui el català. La llengua natural ara és artificial. Té més valor un barret mexicà de la Rambla que una parla mil·lenària. Els expats no són d’ara: són una tradició. Des del segle XX a Barcelona els pickpocket són els més famosos del món. Els carteristes. Robar carteres. Deixar-se robar la cartera. Però sabeu que hi ha vida robada més enllà de Barcelona? Viatgeu una mica. 

Moltes vegades em truquen persones que no conec. Totes m’ofereixen coses que no necessito. Repeteixen grunyint: “Caballero, le llamamos porque vemos que no se ha aplicado la rebaja a su tarifa”. “Francisco, pagará mucho menos cada mes”. “Le digo que son 40 euros de ahorro!” Tot acaba igual: no soc un cavaller, soc un poni i vull pagar més. Més! Vull ofertes on hagi de pagar més, no menys. “Señor, pero qué dice? Pagar más?” I a la llunyania se sent com rebenten caps, neurones, vísceres. Ha arribat un moment que hem d’exigir poder afluixar la bossa, els cordills, l’armilla. Perquè no ens podem gratar ni la butxaca.

A la plaça on vam créixer ja no se sent parlar català. Els nens vam anar marxant. Molts ja no van tornar. Arriba l’hora de sopar maduresa. Vas desfilant cap a casa. No saps que aquell serà l’últim dia. La vida és un joc de cartes que no jugues: et juga. Tu mires com van caient a l’estoreta. 15, 16, 17… Any rere any desapareixíem. L’adolescència va ser una pandèmia, un segrest, un adeu faltat de mans. I la plaça es va quedar sense nens.

El que està fent l’Ànec (la ficció és el pinso de la realitat) Donald Trump és degut a un català. Tranquil, pernil. No ens referim a l’economista Pau Pujolàs, de la carlina Solsona (old west català abans que el Vell Oest americà), que segons Disney Trump Co. serveix per justificar la intifada del càlcul dels aranzels globals citant –erròniament– un article acadèmic d’aquest professor universitari al Canadà. No. Ens referim a un altre català que ja va predir uns aranzels el 1874 des dels Estats Units: “Si tots los catalans que hi ha escampats pel món tornessin a Catalunya no hi cabrien”. Coneguem la càrrega.

El 1911 Gaudí (no és un local de brunch) va tenir una llarga conversa amb la brucel·losi. Més coneguda com a “febre ondulant” (Montaigne? Les patates? El surf?), la malaltia va estar a punt de dur-lo a l’atur. L’arquitecte va suar la cansalada obligada en un sanatori de Puigcerdà. En aquest diàleg d’alçada entre la vida i la mort va albirar la façana de la Passió de la Sagrada Família. La creu, el dolor, la mort. Com Jesús. Com l’Antoni a punt de sortir volant cap al cel, o l’infern. Però aquest patiment traspuant esperit i pell voleu dir que no era per Barcelona?

Un dia Tremp va estar a punt de desaparèixer. Just a la fusta d’alzinera. Els trempolins i conquencs DF (Llimiana, Guàrdia, Salàs…) veien com tot s’anava esfumant, alçant el vol i sense avió. Cames ajudeu-me. Va passar quan va passar tot.

Catalunya és una gran fàbrica de padrins. El nostre R+D són els iaios. Tenim un viver on creix l’hivern de la vida. Des de la Maria Branyas, que amb 117 anys va arribar a ser la persona més longeva de la terra, fins al xèrif Josep Vallverdú, que ja dispara els 102 anys. Pinyau-pinyau.

El van acusar de patir al·lucinacions sensitives. De flipar-se. Però aquells “senyals” els va baixar del seu cap i els va dur als peus de tothom. L’enginyer Rafael Campalans va ser l’encarregat el 1914 de traçar els “senyals” de Catalunya: carreteres, telèfons, ferrocarrils, obres hidràuliques... Ell, ara, ens comunica, des del més enllà, que els “ulls sensibles albiren els senyals de les coses, del seu temps”. Aquesta va ser l’obra total, 360 graus, holística, de la Mancomunitat, primera pedra des de 1714, de la Catalunya estat i estat del benestar: “el demà”. Percebre el futur i fer-lo real. Campalans, mestre sanador, va sentir el txucutxú.

Un dia un pagès elèctric entrevista el que en un futur acusarien de bombero torero de l’art. Corria el 2004 i el pagès llaurava de dia i de nit a la granja i la discoteca. Tot és neó a la vida. I tot maó fa paret. Ell era com un parallamps-wifi: detectava tot el que es movia i podia canviar la vida en aquesta vall de llàgrimes ploraneres-rialleres. I va arribar el senyal: Albert Serra, un paio del més enllà que acabava de fer la seva primera pel·lícula, suposadament marciana, però descobrírem que era terrícola. La línia d’alta tensió ja és aixecada.

Se’ls van inflar els pebrots escalivats. Assalten un banc. El 1994 una crisi afeita Veneçuela: alopècia de butxaca socialitzada. Uns ciutadans pelats entren a la seu. A un despatx tocant a la fi del món hi ha… un català treballant.

El maig de 1914 hi ha miracle a Tarragona. Antolín López Peláez, de Manzanal del Puerto (Lleó) i fill d’un guàrdia civil, comença a parlar i escriure català. Només porta sis mesos aquí. Un prodigi. El novembre de 1913 havia pujat al cel com a arquebisbe de Tarragona. Però el paio era molt terrenal i de seguida tot: paraules, cartes, renecs. Al Congrés Excursionista de Tarragona ja fa la soflama en català. Al Seminari munta la Càtedra de Llengua i Literatures Catalanes. Amb Déu també parlava en català. No era l’únic.

No sabem si Elon Musk és d’Almatret, Sils o Xerta. El que és clar és que si el Parlament pica la cresta a l’empresari universal (per “ingerències” a les democràcies europees) és perquè ell és un F5, un refresh: l’actualització del que és ser català avui.