Resistència. Implacable. Economia de guerra. Aquest era el panorama de la botiga de fotografia Joma, tot un clàssic del barri de Gràcia de Barcelona, amb l’arribada en tromba de les tecnologies digitals a un món, el nostre, tan sotmès a l’evolució tecnològica. Però hi va haver un clic, mai més ben dit, com el clic que fan els vells disparadors de les càmeres analògiques. I el clic està 100% relacionat amb els nous temps, amb els canvis de tendències, amb l’aparició de les xarxes socials. Tota una paradoxa, sí: la tecnologia analògica ha ressorgit amb força precisament gràcies a l’avenç dels temps, a la dictadura de les xarxes socials, a les ganes d’experimentar, d’explicar coses diferents, de posicionar-se en aquest món amb afany i personalitat vintage.

Sabeu quin va ser el calçat còmode de referència del papa Joan Pau II, Karol Wojtyla, durant els seus gairebé 27 anys de papat? Les espardenyes Manchester de La Manual Alpargatera, l’històric comerç del carrer d’Avinyó de Barcelona. Penjada a la paret hi ha la foto emmarcada de la trobada que Joana Martínez i Francisco Tàsies –propietaris del negoci durant molts anys– van tenir al Vaticà amb el seu client més il·lustre. Al costat, fotografies de Jack Nicholson, Paco Rabal, Alfredo Kraus, Robert Englund, Michael Douglas i una bona nòmina de famosos que s’han calçat les espardenyes més populars i comprades de Barcelona. Per cert, Joan Antoni Samaranch tenia el costum presumit de combinar els colors de les espardenyes amb els dels seus polos.

“Em deixaries escriure-li a la meva xicota una carta d’amor?”

Hi ha molta, moltíssima gent que estima els anys de la seva adolescència, els anys dels aprenentatges que se’t queden gravats per sempre, els anys en què vas construint el teu imaginari, els referents compartits, els gustos i els criteris que sempre més t’acompanyaran. La cultura de la tele, dels còmics, de les joguines, de les primeres lectures, dels personatges que et captiven, encara que siguin els dolents de la pel·lícula; de tot això, n'hi diuen univers generacional. El que avui és Lego i els estrímers, fa cinquanta anys va ser Star Wars i Mazinger Z; fa quaranta, els Màsters de l’Univers; fa trenta, Bola de Drac, i fa vint, les cartes de Magic. I així successivament. Per sort, tenim espais siderals com Freaks que s’encarreguen, des de fa vint-i-sis anys, de conservar totes les essències dels imaginaris que estimem.

El Manel té 82 anys i la Maria Àngels 80. Tots dos són vidus i fa divuit anys que són parella. Es van conèixer ballant. A la pista de l’Imperator, esclar. El ritual es repeteix cada dimecres, dissabte i diumenge i els veïns del carrer de Còrsega amb passeig de Gràcia ho testimonien amb delit. És un espectacle, un preciós espectacle. La cua al carrer, la tertúlia animada, les bromes, la complicitat. Tenen entre 65 i 80 anys i l’energia no els ha abandonat. Comparteixen patacades, absències, ensurts de salut, una vida laboral ja viscuda, fills, nets... Cadascú les seves circumstàncies i una coincidència comuna, una renúncia que no estan disposats a fer: per a tots ells l’Imperator és sagrat. El Manel i la Maria Àngels tenen la seva colla i tots esperen asseguts a la parada de l’autobús que les portes de la discoteca s’obrin un dia més. La Maria Josefa (76), la Margarita (80), l’Amanda (76), la Manoli (67) i l’Elena (73). Xerren pels descosits, bromegen sense parar, s’expliquen la vida encara que ja se saben de memòria la d’uns i la dels altres. El Carles (83) s’afegeix a la tertúlia, viu a Gavà i hi ve cada dia expressament: “El que més m’agrada de venir-hi són les persones amb qui em trobo. Podria quedar-me a casa, però m’encanta ballar i em va molt bé per a la salut”. “Per a mi és com el psicòleg i el gimnàs junts”, diu la Manoli. I l’Elena: “És la nostra teràpia, ningú té mal de peus”. “Som una colla fidel, fem molta broma, ho passem molt bé. Com una família!” Ah! Indispensable mudar-se bé, que així fa encara més il·lusió.

La Victòria no diu mentides. Si algú s’emprova uns guants i no se’ls sap posar bé, li diu "no es posen així". Si algú s’emprova una estola i no li queda bé, li diu "no et queda bé, emprova’t millor aquesta altra". I no ho fa perquè d’aquesta altra en tingui un estoc immens al magatzem, sinó perquè de veritat ho pensa. I convé fer-li cas. Porta com aquell qui diu tota la vida rere el taulell de la Guanteria Alonso, resistent del comerç tradicional i el negoci familiar en un carrer tan insòlit perquè això passi com és el de Santa Anna de Barcelona, al centre del "territori comanxe", tal com sento que diu una senyora que acaba de sortir de la botiga.

Assumpta Serna ha estat una estrella del cinema espanyol i precursora de l’experiència internacional. Ja fa anys que combina la interpretació i la docència. Viu a Madrid però visita sovint Catalunya, amb qui hauria volgut tenir una relació més propera i fructífera. Recorda Saura i Almodóvar, Hollywood, els cineastes amb qui ha treballat i les decisions que ha pres. Aquesta primavera comença a rodar com a actriu Las locas del obelisco, una pel·lícula amb el director Pablo Moreno, i també la nova sèrie del director Manu Sanabria La coleccionista . A més, publica els llibres Monólogos para protagonistas i Take the lead.

Un ai al cor és el que vam experimentar tots els fanàtics de les gales dels Oscars quan l’any 2010 l’Acadèmia va decidir homenatjar el talent del director John Hughes i l’empremta generacional que va deixar en milions d’espectadors de films com Tot en un dia, El club dels cinc i Sol a casa. El protagonista d’aquesta última, Macaulay Culkin, va comparèixer sobre l’escenari per recordar com d’important va ser Hughes a la seva malaurada carrera. Serà tot un xoc veure aquest any el seu germà Kieran –és un dels guardons cantats de la nit– recollir el premi a actor de repartiment per A Real Pain.

Poques olors hi ha més identificables que la de la pintura. I la del vernís. I la del dissolvent. Aquelles olors perillosament addictives, oi? Pintures Jordi, al carrer d’Aribau, 88, és un univers d’aquestes olors. I això que avui les pintures ecològiques han suavitzat molt la irradiació olfactiva dels productes. M’ho explica el Joan Jordi Romeu, tercera generació de Joans Jordi a càrrec del negoci. L’avi, Joan Jordi Ferrer, va ser-ne l’iniciador. El pare, Joan Jordi Cortés, el continuador. I ell, Joan Jordi Romeu, l'actual. Porta més de tres dècades darrere els aparadors i davant les estanteries de fusta, mobiliari d’origen, emblema de la botiga.

La Barcelonista compleix cent anys! És el nom del cuplet que l’any 1971 va popularitzar Guillermina Motta per cantar les excel·lències d’un Barça que esperava amb candeletes l’arribada de Cruyff, aquell neerlandès que havia de canviar-ho tot. No eren temps d’esplendor, ni molt menys, i la veu de Motta, trapella, insinuant, divertidíssima, va salpebrar l’ànim culer:

L’any 2023 a Catalunya, segons dades de l’Idescat, per cada 1.000 naixements es van produir 3,73 morts perinatals, o sigui d’infants que van morir durant la gestació, el part o el primer mes de vida. Maria Teresa Pi-Sunyer és doctora en psicologia especialitzada en dol perinatal, aquell que viuen les famílies que perden el fill de manera terriblement precoç. Entre el 1995 i el 2020 va ser psicòloga del servei d’obstetrícia i neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron.

L’any que ve l’Enric Majó compleix vuitanta anys. Amb serenitat repassa instants viscuts, coneixences, aprenentatges, dolors i absències. La passió per la pintura, l’ofici d’actor, la popularitat, el silenci. Un passeig per les edats de la vida i del record.

A les portes dels setanta anys, Juanjo Puigcorbé torna a ser actor. I el més important, a sentir-se’n. Ha estrenat el film Escape, de Rodrigo Cortés, cada tarda apareix a la telesèrie d’Antena 3 Sueños de libertad i està de gira amb l’obra de teatre Roca negra. Ha tornat a Madrid, d’on va marxar el 2015 per entrar en política, com a número dos d’ERC a les eleccions municipals, i també com a delegat de cultura de la Diputació. Tot es va esquerdar el juny del 2018 amb l’informe que l’acusava de maltractament laboral. Puigcorbé va negar les acusacions i va continuar com a regidor no adscrit. L’actor denuncia la persecució a què va ser sotmès i emmarca el seu cas en maniobres similars als escàndols recents que han esquitxat ERC. “He hagut de tornar a Madrid; a Catalunya no tinc feina”. 

No només es regala l’anell de prometatge i l’aliança de casament. També s’estilen encara les medalletes del naixement, les culleretes del bateig i la medalleta o la creu de la primera comunió. Sembla mentida, oi? Doncs en un temps ple de modernitats, nous hàbits i necessitats sobrevingudes, encara hi ha lloc per als regals tradicionals. Ho saben molt bé a la joieria Roé, al carrer de Sants 41, que l’any vinent celebrarà el seu centenari i on estan molt contents d’acumular quatre generacions de negoci familiar.

Què és el sensebarretisme? L’avi del Pol Obach ho explica molt bé. Als anys seixanta i setanta, portar barret estava una mica mal vist. Anar mudat, ser elegant podia fàcilment identificar-se amb ser de dretes, proper al règim franquista. I no s’estilava massa dur barret. ¿També podia significar voler aparentar, compte amb allò amb el què diran?, o potser algú podia pensar que eres ric si et veuen amb barret. El sensebarretisme, així ho anomena l’Antonio Obach, que va ser la segona generació de la barreteria Obach, al carrer del Call número 2, al fabulós encreuament de camins amb el carrer de la Boqueria, just on Avinyó es converteix en Banys Nous. El Pol, el seu net –braç a braç amb la seva germana Judit– m’explica avui tots els detalls i matisos de què vol dir portar barret, quina és la litúrgia, quines possibles històries hi ha al darrere d’aquesta peça de vestir tan especial. Els Jocs Olímpics, com en tants altres àmbits de la vida ciutadana, també van ser importants en aquest hàbit. “La gent notava les ganes de tornar a anar vestida com volia, i qui volia dur barret perdia la por o el respecte a fer-ho”, relata el Pol. També la internacionalització de Barcelona va fer, tots ho sabem, que el turisme aparegués en massa a la ciutat i els turistes són molt interessants potencials compradors de barrets.

–Bon dia, Ramon. Tinc un problema!

"Casa de confiança". Ho diu ben clar al cartell que tothom trepitja quan entra a la Ganiveteria Roca de la plaça del Pi. Un referent de la ciutat, el primer comerç emblemàtic catalogat com a tal que apareix en aquesta sèrie d’articles que es diu De tota la vida. Però no tot són flors i violes; no és una vida regalada ser "comerç emblemàtic" a Barcelona. És un plaer per als ulls contemplar els aparadors, els taulells, els plafons i les vitrines de la botiga, una lliçó d’instint comercial i estètic.

La història oficial de la Casa Trinxet és ben coneguda. L’explicàvem fa uns quants mesos en aquestes mateixes pàgines. La joia modernista del carrer de Còrsega amb Balmes, obra de Josep Puig i Cadafalch, va ser enderrocada l’any 1967 gràcies al contuberni especulatiu entre l’ajuntament franquista de Josep Maria de Porcioles i la constructora (i destructora) immobiliària Núñez i Navarro. De resultes de publicar l’article, m’expliquen que la història oficial en té una de no oficial, de poc coneguda, de soterrada (mai més ben dit, ja veureu per què).

El 8 de març del 1978 la revista Interviú publicava que havia obert a Barcelona el primer sex shop de l’estat espanyol. Vuit de març, sí, Dia de la Dona Treballadora, instaurat només tres anys abans. El local es deia Kitsch i estava al número 5 del carrer Robador. "Ja temíem que hi hauria problemes", recorda Adeline Aranega, ànima del negoci des de la seva fundació, quan ella només tenia 21n anys. I, en efecte, al cap de tres mesos, el van tancar per allò que s’anomenava perillositat social i que responia a prejudicis, ments tancades i la més profunda vivència retrògrada de la sexualitat. No va ser fins al 1982 que el negoci va poder acollir-se a l’epígraf fiscal de sex shop i va iniciar-se una certa normalització i normalitat.

Un espectacle. Seure durant una hora en un dels vells bancs de fusta de l’herbolari Llobet de la Travessera de Gràcia, 159, és un espectacle absolut. No paren d’entrar clients, un degoteig constant, no pares d’aprendre. Álvaro Palacios ho sap tot sobre el poder medicinal de les plantes i mostra la seva erudició amb total naturalitat. Et quedes hipnotitzat. La Cecilia compra llevat de cervesa per reforçar els cabells, també espirulina, que dona bones dosis d’energia, i col·lagen, per al dolor d’ossos, que el metge li va recomanar per no haver-se d’operar. Un client compra quantitat d’herbes perquè es fa ell les potingues a casa i n’està molt content. “¿Sabies que amb la genciana es feia l’absenta i que amb el donzell fem el vermut?” “La llavor d’api va molt bé per als problemes renals i el ginebró és digestiu, desinfectant i depura el cos”. “Bon dia, voldria una infusió que em doni una mica de tranquil·litat”; “Que està molt nerviós?”; “Sí, és que m’he jubilat fa poc i tinc ansietat i, a més a més, m’ha sortit sucre”; “Li recomano aquestes càpsules i també caminar cada dia i cuidar l’alimentació”. “Des que prenc el guaiac he recuperat molta mobilitat muscular”. I ell mateix, l’Álvaro, va solucionar uns empipadors problemes de pell gràcies al comí negre. La pauta dermatològica no li havia acabat de funcionar del tot.