José Antonio Ardanza ha mort als 82 anys, víctima d’un càncer. Va ser lehendakari entre el 1985 i el 1999, el de durada més llarga i durant els anys de plom, i el seu llegat és la construcció d’estat en la governança del dia a dia.

Finalment, The Crown ha sortit de Netflix i s’ha plantat a la realitat: Kate Middleton té càncer. Les setmanes d’incertesa havien desfermat l’especulació a partir d’un retorn a aquell passat en què la paraula càncer estava maleïda i li calien eufemismes –per cert, tan poc afortunats com el mal dolent— o fins i tot es debatia si als pacients se’ls comunicava o no el diagnòstic. Potser dos càncers a cals Windsor eren massa i van optar per la il·lusió òptica de cada dia, en un temps en què la concentració de fake news és tan alta que hem de començar a aprendre a discernir la realitat de la ficció, que entren i surten de la pantalla com al film de Woody Allen La rosa púrpura de El Cairo, amb el risc de no saber a quina part del cine som, si som espectadors o si som protagonistes, si som persones a la platea o ona-matèria al canal de llum. Oppenheimer també és cine.

Matí del dilluns 26 de febrer, a la seu del PSOE al carrer de Ferraz, comença l’acte sacramental. El comitè federal estudia un cas certament horrible d’eventuals beneficis milionaris a costa de l’enorme tragèdia de la pandèmia, que té com a principal implicat Koldo García, col·laborador molt pròxim de José Luis Ábalos, diputat, exministre i tota una vida al partit. El PP, entestat no en fer oposició parlamentària sinó en derrocar el govern, esmola el vilipendi i demana dimissions, passant per davant del mirall com si fos Dràcula.

Mentre la política espanyola manté el fantasma del terrorisme en permanent respiració assistida com a principal argument de la dreta i l’extrema dreta per salvaguardar l’essencialisme patriòtic, Michelle O’Neill és elegida primera ministra del nord d’Irlanda i la retraten sota una foto de Martin McGuinness aplaudint. Martin McGuinness (1950-2017), considerat no fa tants anys un dels arquetips del terrorisme de l’IRA, que va tenir prou cintura per portar-hi una pistola i per negociar amb empatia, per fer-se amic del seu principal enemic, el líder unionista protestant Ian Paisley, compartir-hi el nivell més alt de govern i fer avançar el vell Ulster barallat amb ell mateix cap a la convivència i la prosperitat. El film El viatge (The journey, 2016), de Nick Hamm, narra molt bé aquella harmonia personal entre contraris que es projectarà sobre una societat i un país.

La independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Hi ha un creuament sociopolític que em permeto simbolitzar en un creuament semàntic: immigradència i indepegració.

Hi ha un independentisme essencial, el “bàsic”, diríem en termes comercials, que no veu altra manera d’assolir el seu primer principi, un Estat lliure i sobirà, que en la confrontació política amb Espanya. Amb el precedent històric d’Estat Català (1922) —com del primer Sinn Féin que el va inspirar (1917), independence first— han entomat pactismes tàctics i han transitat per diferents partits al llarg de la història, però se n’han anat decebent.

El temps ha anat justament rehabilitant l’obra de govern del president Pujol. L’edició Cuyàs de les seves Memòries és també un magnífic tractat de fer país i de fer política, el seu codi binari d’abans que la informàtica comptés en base dos. I en base dos es refereix a l’independentisme: a l’últim volum (Proa, 2012), capítol “El Mont Blanc”, citant Raimon Galí, i a l’epíleg, amb Vicens i Vilar, que en l’esdevenir diacrònic és quan es troba de valent amb el tema, la revifalla d’una idea tant potent com tant de temps minoritària, que comença a esdevenir pragmàtica a partir del president Mas, tot i que potser hagi de passar una nostrada travessia del desert abans que se li reconegui copyright en la regeneració 3.0 de l'independentisme.

El feixisme és als carrers de Madrid, aixeca el braç, canta el Cara al sol i s’encara amb la democràcia amb el cinisme de fer-ho en nom d’ella mateixa. A Barcelona fins i tot van programar una contramanifestació per respondre a la reivindicació permanent de la Via Laietana com a espai memorial, que probablement entrarà en els cartipassos de transferències en el nou àmbit de negociació que obre la investidura de Pedro Sánchez. Les imatges d’aquests dies m’han transportat a un viatge molt recent.

Primera Intifada, Jerusalem. Un executiu israelià feia cua per comprar un dònut i un cafè per esmorzar, amb una metralleta Uzi penjada a l’espatlla: el contrast amb la quotidianitat era brutal. Em va dir que la portava per si de cas s’havia de defensar. Vaig pensar que el desarmaria si més no retòricament oposant-li que el combat no era “en igualtat d’armes”, de pedres contra bales. Va respondre: “Les pedres també maten”. A l’altre costat, Al-Fatah atura els cotxes amb què ens desplaçàvem uns quants periodistes –jo anava amb l’enyorat Toni Traveria–, encanonen el guia i el xofer amb un kalàixnikov, se’ls enduen i a nosaltres ens porten a fer un te verd ensucrat amb el cap d’aquella zona –“Welcome to Palestina, my country”–, que ens raona la seva visió del contenciós. Tres hores, retorn al cotxe, retrobament amb els retinguts.

Jordi Évole i Màrius Sánchez presenten al Festival de Donostia el documental No me llame Tenera, la versió cinematogràfica de la seva entrevista amb Josu Urrutikoetxea, l’exdirigent d’ETA més conegut per la manipulació despectiva del seu renom, d’aquí el títol del film. Abans de projectar-se ja ha rebut crítiques diverses, que apel·len a l’historial del protagonista construït pels seus enemics i que la justícia no valida: de moment, Urrutikoetxea viu en llibertat a França, i aquí va ser diputat al Parlament Basc abans d’una campanya per trobar-li uns delictes de sang que evidentment no tenia; si no, li hauria estat complicat asseure’s a l’escó de Vitòria-Gasteiz en la legislatura que va fer el gran pas cap al final de la violència que va ser el pacte de Lizarra-Garazi, el 1998; el dia 12 va fer vint-i-cinc anys d’aquell acord que, no sense emoció, vaig poder explicar des d’allà mateix.

A la preciosíssima Cançó de la mare, el 1965 Raimon ens deia que cantaria “en la meua maltractada llengua”, tan maltractada que per tal que passés la censura havia de mutar a "estimada", que no deixava de ser una declaració de principis. Eren els temps franquistes de prohibició del català a l’espai públic i de persecució de qui desafiava aquella vexació essencial, quan Salvador Espriu esmerçava la seva obra a “salvar-vos els mots" i “retornar-vos el nom de cada cosa”, que Raimon entonava en aquell potent Inici de càntic, un homenatge a Salvat-Papasseit que Espriu li va dedicar “amb el meu agraït aplaudiment” i que ja és una mica de tots dos.

El 7 de novembre de 1971, es constituïa l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí de Barcelona. Quatre reivindicacions aplegaven una majoria política i social que no s’havia vist des de la Solidaritat Catalana, i ara resulta que, més de mig segle després, el tediós sant-tornem-hi d’haver de tornar a plantejar la meitat d’aquell programa: amnistia i dret d’autodeterminació, l’etern retorn de la Catalunya proscrita.

“Avui he tornat/ a la serra de Pàndols./ I a la cova he trobat/ les sabates d’en Jaume./ Un forat a les soles/ i una pinta de bales,/ dins d’un plat enfangat/ tres cascots de metralla./ Des de l’any trenta-vuit/ jo no havia tornat/ a la serra de Pàndols./ I a la cova han quedat/ les sabates d’en Jaume”.

Sectors independentistes proposen l’abstenció a les eleccions, bàsicament perquè allò del 23 de juliol és Espanya i ja s’ho faran; perquè tots són iguals i equiparen PSOE amb PP-Vox, tots són 155; per banalització del mal i ignorància supina de la història; fins i tot perquè com pitjor vagin ells, millor per a nosaltres. Són les idees mestres que he sintetitzat de l’estudi de camp dels seixanta-set comentaris que, en diferents tonalitats i modalitats, donant la cara i anònims, argumentant o desqualificant, he tingut amb aquesta piulada, que, amb un polsim d’ironia, vaig fer el dia de Sant Pere: “La dreta ultradreta carregant-se el català al País Valencià i les Illes, la memòria històrica, les conquestes del col·lectiu LGTBIQ+... I visca l’abstenció nostrada!”

El 18 d’octubre de 1997 s’inaugurava el museu Guggenheim de Bilbao. A la porta, donava la benvinguda el simpàtic gos Puppy, escultura de materials efímers, però allà es va quedar, i l’any passat va celebrar el vint-i-cinquè aniversari, amb 1.287.147 visitants. El govern basc de coalició entre el PNB i el PSE, José Antonio Ardanza i Ramón Jáuregui, dos estadistes, havia empès inversions institucionals de 14.000 milions de les antigues pessetes, i amb 12.000 milions més per al palau Euskalduna culminaven l’operació de rentat de cara del Bilbao grisós de la siderúrgia i una reconversió industrial que havia convertit la llera de la ria en un camp de batalla.

“Las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra” és un final adequat per a una novel·la que comença en un piquet d’afusellament. Els comunistes i els catalanistes van ser passats per les armes en quantitats i qualitats de pogrom després de la guerra, i després de passar les pàgines de tota la novel·la del gran García Márquez i arribar a aquell final, haurien tingut uns i altres la possibilitat de canviar les dues principals rèmores de l’Estat: la monarquia i l’Espanya uninacional. Però no ho van fer.

L’any 1993, Nelson Mandela va ser guardonat amb el premi Nobel de la pau. L’any següent, ho van ser Yitzhak Rabin i Yasser Arafat (també amb el Príncep d’Astúries). Tots tres passats per presons i amb acusacions de “terrorisme” de manual. Pepe Mujica va ser president de l’Uruguai amb un currículum similar; avui ho és de Colòmbia Gustavo Petro, i Martin McGuinness, IRA químicament pur, va ser vice primer ministre principal d’Irlanda i la pau li deu el que li deu, que és moltíssim. Abans d’arribar on van arribar, van passar per eleccions. A l’estat espanyol –salvant les distàncies en kilòmetres, cultures i història– Arnaldo Otegi comparteix alguns elements d’aquelles tradicions, i és peça imprescindible –imprescindible!– del final de la violència d’ETA i de la consolidació institucional de la pau.

Aquest dijous fa seixanta anys que Julián Grimau era executat a Madrid. En aquell moment, era el comandament més alt del Partit Comunista d’Espanya a l’interior, però no li van aplicar la pena de mort pel seu paper dirigent en la lluita contra la dictadura, sinó per haver format part de la policia de la República. Va ser l’última víctima d’una Guerra Civil inacabada encara vint-i-set anys després del seu inici.

El juny de 1989 Iulen de Madariaga (1932-2021) entomava la seva última condemna, quatre anys de presó, complint a les reixes de Fresnes la pena i la seixantena que certificava una vida dedicada a la lluita per la independència d’Euskal Herria. I fent una duríssima autocrítica de l’atemptat d’Hipercor començava a elaborar el cartipàs del final de la violència, que ell havia contribuït de quina manera a impulsar, quan va ser un dels fundadors d’ETA. Doctor en dret per Cambridge, brillant orador poliglot, es va defensar ell mateix al tribunal de París i va enviar una carta al president Mitterrand; li amollava (tradueixo al català del manuscrit francès): “Afegim a tot això [ha enumerat les vexacions carceràries] un càstig suplementari i discriminatori per als «terroristes», allò que som nosaltres, segons la seva mirada i la del seu establishment. El mateix títol, tanmateix, que els ocupants nazis-alemanys o el règim titella de Vichy van atorgar al general De Gaulle, a l’heroi de la Resistència Jean Moulin i probablement a vostè mateix, senyor President”.

“Fotografía en color, / en tono sepia-amarillo, / voy buscando un nuevo brillo / que me haga comprender / cómo permanece el ser, / el ser querido en ausencia, / a partir de la existencia / de un antiguo resplandor”. Aquests versos cantats per un vocalista estrafolari anomenat Ricardo Solfa, que tenia una retirada a Jaume Sisa, eren com el peu de foto artístic d’una de les instantànies més cobejades del fotoperiodisme espanyol: Santiago Carrillo desafiava la clandestinitat per forçar la legalització del Partit Comunista a la Transició. Al seu costat, Ramón Tamames, que quaranta-set anys després defensarà una moció de censura a Pedro Sánchez en nom del partit ultradretà Vox.