En la meva joventut vaig ser punk. Llavors era normal formar part d’alguna de les tribus urbanes existents, cadascuna amb la seva estètica. Aquestes colles eren el resultat de la irrupció, a principis del segle XX, d’una nova categoria social anomenada adolescència. Però la primera d’aquestes tribus, lluny de vincular-se a la música, va sorgir del món de la delinqüència, i foren coneguts a França com els apatxes.

Per als aficionats a l’art de carrer, Barcelona és una de les seves capitals mundials. Més enllà del vandalisme, dedicat a embrutar més que una altra cosa, aquestes imatges que assalten el vianant des de les parets s’han desvelat com alguna cosa més que art. Potser un dels casos més paradigmàtics el trobem en una obra que va esdevenir símbol idiosincràtic per al barri del Carmel, desapareguda fa dos anys i retrobada aquests dies passats. Evidentment, parlo del tauró de l’artista italià Blur.

A vegades, els astres es conjuminen perquè diferents persones s’interessin per un tema al mateix temps, com si els records poguessin surar en l’èter i influïssin en els aficionats a les bones històries de manera sincrònica. Això sembla haver passat aquest any, quan es compleix el seixantè aniversari de l’anomenat “crim dels existencialistes”. Un assassinat barroer i desmanegat, que el 1962 va tenir com a víctima el comerciant Francesc Rovirosa. I com a protagonistes un extravagant grup de nord-americans, que es trobaven al Jamboree de la plaça Reial per escoltar la música dels germans Hand, del gran Pere Farré, de Tete Montoliu o de la cantant Gloria Stewart.

Haver d’agafar un tren per desplaçar-se fins a un barri de Barcelona ja té la seva gràcia, com anar-se’n d’excursió sense motxilla ni brúixola, amb les mans a la butxaca. Entremig de passatgers que van cap a Manresa, jo baixo a l’estació de Torre Baró. Aquest matí de sol espaterrant vaig a dinar a un d’aquells llocs que abundaven en la meva adolescència però que avui són troballes improbables, i per això mateix tan excitants. He quedat amb l’amic Martí Sales, un dels exploradors més actius dels límits de la ciutat que conec, per visitar Vallbona.

Més que una plaça, sembla un xamfrà de l’Eixample amb casetes baixes. El seu aspecte actual el deu a les obres que, des de fa anys, s’emporten lentament l’antiga fesomia del districte de les Corts. Feta miques, la barriada del Camp de la Creu se sobreviu a si mateixa. I la plaça del Carme, d’antuvi el punt central d’aquest veïnat, s’arrapa a les modestes façanes que encara conserva.

Ha desaparegut la xurreria que hi havia al costat de casa meva. Com a molta gent, els xurros em porten records agradables d’un berenar al carrer Petritxol, d’una festa nocturna acabada amb una tassa de xocolata desfeta o de la cançoneta infantil sobre la xurreria del carrer Urgell cantonada Borrell, que són dos carrers que no es creuen mai. Tanmateix, la seva història segueix sent un misteri.

Que treballar per a la família no ha estat mai una bona idea és sabut des que Jesús va deixar la fusteria paterna. El meu pare era ebenista, i dels dos anys que vaig estar amb ell al taller en guardo una forta al·lèrgia als encenalls i a l’olor del vernís. Una història semblant és la que ens explica Carles Armengol en el seu primer llibre, Collado, la maldición de una casa de comidas, la maledicció de pertànyer a un negoci familiar, atrapat en una feina tan esclava i dura com la restauració. Lluny dels panegírics de gurmet i les guies gastronòmiques de moda, en les seves pàgines se’ns explica la rebotiga d’una casa de menjars casolans en un barri situat als límits entre Barcelona i l’Hospitalet, ni carn ni peix, frontera pura i dura. Jo vaig néixer molt a prop d’aquí, i entenc perfectament quan l’amic Carles diu que mai va tenir clar d’on era.

Ha tancat el frankfurt Otto Sylt de la rambla de Catalunya, després de 33 anys d’activitat. Negocis com aquest han acompanyat la gent de la meva generació des que érem infants. Primer vam tastar aquest típic producte alemany els estius a la Fira de Mostres de Montjuïc. Posteriorment, en establiments que van obrir per tot arreu, on la gerra de cervesa i la salsitxa en un panet van esdevenir un ritual abans de sortir de festa. En aquell moment era tota una novetat, un gust diferent i sorprenent per a paladars acostumats a la botifarra autòctona. Tanmateix, la seva introducció a casa nostra es remunta a finals del segle XIX, quan era una especialitat només coneguda per la colònia germana que vivia a Barcelona.

Ahores d’ara, a totes les cases on hi ha infants ja hauran arribat els regals. I entre tots ells, com cada any, les joguines hauran ocupat un lloc principal. A Barcelona, la joguina va arribar a ser una de les indústries més populars de la ciutat. Antigament, aquest producte era venut per artesans ambulants en fires com les de Sant Joan, la de Santa Anna o la de Nadal, nascuda l’any 1877 a la Gran Via i encara en funcionament.

Aquesta és una de les places més concorregudes de Gràcia. Inicialment havia estat dedicada a la reina Isabel II, però després de l’expulsió dels Borbons va passar a dir-se de la Revolució. Llavors hi funcionava el mercat del barri, que a finals del segle XIX es va traslladar a la Travessera de Gràcia i va canviar el nom pel de Mercat de l’Abaceria. La plaça viuria diversos canvis de nomenclatura a partir de la restauració borbònica, i durant la dictadura franquista es va dir de la Unificació, fins que a la Transició va recuperar el nom amb què sempre la van conèixer els veïns.

Tal dia com avui, de fa cent anys, el capellà de la Sagrada Família beneïa l’inici de les obres d’un bloc d’apartaments de la cooperativa El Basament del Pervindre entre els carrers de Còrsega, Lepant, Indústria i Padilla, relativament a prop de la seva parròquia a la cripta. El mes següent seria l’arquebisbe de Barcelona qui beneiria la primera pedra de la nau central del gran temple expiatori que, amb el seu caos de figures i bastides, resumia aquella ciutat de nous rics i proletaris insubmisos, sempre en construcció.

Si es parla de remodelació urbanística de Barcelona, la memòria viatja fins a les obres efectuades per als Jocs Olímpics del 1992, però en les mateixes dates un altre fenomen va provocar molts canvis en barris sencers de la ciutat. Aquesta història comença a finals dels anys vuitanta, amb les queixes de molts veïns del Turó de la Peira, que veien com les cases que habitaven estaven experimentant un deteriorament progressiu, queien trossos de sostres i cornises i moltes parets s’estaven esquerdant. El 1989 els afectats es van reunir amb l’Ajuntament, però no hi va haver reaccions. Tothom creia que eren petites fallades estructurals, incidents que no anirien a més, fins que el 1990 va saltar la notícia.

Agafant com a matèria primera deu crims mai resolts per la justícia que van tenir lloc a Barcelona entre 1940 i 1958, Paco Villar ens proposa, en el seu nou llibre El asesino anda suelto (Comanegra), un recorregut per deu assassinats dels quals no es va trobar el culpable, ja fos per la delicada personalitat de les seves víctimes o perquè es tractava d’éssers anònims en una ciutat que acabava de patir els estralls de la guerra.

Aquest mes de novembre es compleixen cent anys de l’agregació de Sarrià, un dels últims capítols d’un procés que havia començat molt abans, quan l’organització de l’Exposició Universal del 1888 va propiciar la idea que la ciutat havia de créixer engolint les poblacions limítrofes. La gran Barcelona necessitava trencar les costures dels seus límits per projectar-se com una metròpoli moderna. Així, l’any 1897 s’hi incorporaven sis localitats del seu entorn: les Corts, Gràcia, Sant Andreu, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals i Sants, a les quals s’afegiria Horta l’any 1904.

Avui dia només els més grans recorden l’aforisme: “En Bernat Xinxola, que es tira pets a la cassola”. Però no fa pas tant, en Xinxola era la personificació del ximplet, els nens en feien broma i els adults creien que es tractava d’un personatge llegendari. El cas és que en Bernat Xinxola Roura va existir, i l’hauríem de veure com un exemple més del poder destructiu de la propaganda, capaç d’anorrear la memòria d’un enemic polític convertint-lo en motiu d’escarni.

Després de molts anys fora, la primavera passada vaig tornar a viure al meu barri. Una de les novetats en aquesta nova vida és que cada matí surto a passejar i cada matí m’aturo en una terrassa de la plaça d’Osca a prendre un cafè amb llet. Aquest indret ha canviat molt des que jo el freqüentava en l’adolescència: és més tranquil i alhora més sorollós. Una dotzena de bars s’hi aboquen, dels de tota la vida i dels de nova fornada. Gent jove xerrant, fent l’esmorzar o l’aperitiu, un dels punts de trobada per a la gent del barri. Els veïns es queixen del soroll i d’una certa sobreexplotació comercial. Tanmateix, els he de confessar que és un dels meus llocs preferits per badar, llegir o fer una pausa abans de continuar el passeig.

A principis dels anys noranta, el bar La Bolsa era un establiment de barri per anar a menjar alguna cosa abans de sortir de festa. Llavors, el meu company als Accidents Polipoètics, el Rafael Metlikovez, hi vivia just davant. Com que n’era client habitual, malgrat la filiació barcelonista dels propietaris, quan retransmetien un partit de l’Espanyol (l’equip del meu soci) l’hi deixaven veure en un gran televisor que presidia el menjador. Recordo amb tendresa el Rafa, únic espectador d’aquells partits de futbol, amb el seu entrepà de salsitxes o de llom amb formatge. Poca cosa més hauria sabut del lloc si no fos perquè, fa uns dies, vaig topar per casualitat amb una fotografia que algú va penjar a la xarxa. Es veia el mateix local, a la mateixa cantonada entre els carrers del Consolat i de Canvis Vells, a la dècada de 1930. El Café de la Bolsa Concierto, amb una terrassa a vessar d’homes amb gorra tova o canotier, mirant cofois a la càmera. Llavors vaig caure que es tractava del mateix indret que jo havia conegut, però en una vida anterior.

Aquest espai ha canviat força amb el pas dels segles. Va ser un dels primers llocs habitats del pla barceloní, s’hi va aixecar un dels monestirs més antics i carismàtics de la ciutat medieval, i els seus horts van veure néixer la industrialització del Raval. Actualment, l’església de Sant Pau del Camp presideix el carrer de Sant Pau de manera visible i a l’abast dels vianants. Però, durant molt de temps, va estar amagada darrere una paret que impedia veure-la. Un procés que es va iniciar amb l’ocupació napoleònica, quan el llavors monestir de Sant Pau es va convertir en hospital militar, i després en caserna per a les tropes italianes de l’emperador.

Llegir és un mal vici, un costum que sovint s’adquireix de petit i ja rarament s’abandona. En el meu cas, com a lector m’he criat entre llibres d’ocasió. Les visites d’infantesa als dominicals encants de Sant Antoni, la descoberta adolescent de les llibreries de vell i en l’edat adulta els exemplars adquirits a la xarxa han dibuixat gran part del meu itinerari professional i sentimental. Fruit d’aquesta afició, quan arribava la tardor no podia faltar la visita preceptiva a la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern al passeig de Gràcia, un lloc on fer descobertes imprevistes i deixar-se portar com un flâneur sense presses.

Quan els vaig conèixer, a la Trinitat i a en Joan els amoïnava la placa que l’Ajuntament havia posat a l’entrada de la seva botiga. En lletres de bronze afirma que l’Herbolari del Rei és un negoci fundat l’any 1823, mentre que ells defensen que porta obert des del 1818. Ara podem afirmar que tenen raó, ja que era aquesta data la que el seu fundador va donar en una publicitat apareguda en premsa anys més tard. Tanmateix, ara tot això importa ben poc, ja que una part de la nostra història està a punt de tancar per sempre.