El secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, ha demanat que els estats membres de l’aliança gastin el 5% anual del seu PIB en defensa a partir del 2035: un 3,5% en inversió militar i un 1,5% en infraestructures de tota mena a les quals es pugui donar un ús de defensa. La idea és del president Trump, que vol reduir la contribució dels EUA al pressupost atlàntic, que ara suporten en prop d'un 58%. Trump ve a dir que si els europeus es volen defensar, que s’ho paguin ells. I que Espanya hi contribueix poc i hi ha de contribuir més.

La Xina sempre ha estat imprevisible. El 1900, al final de la dinastia Qing, que va durar del 1644 al 1912, ningú podia pensar que 20 anys més tard seria un estat devastat pels “senyors de la guerra” i la guerra civil. El 1940, amb Manxúria envaïda pel Japó, no era plausible pensar que el 1960 seria l’estat comunista més important del món.

Acabada la Guerra Civil, la família de la meva mare es va veure en dificultats per a la convivència en el seu entorn social. Com moltes altres. El meu avi, en aquell moment amb 48 anys, era un important fabricant de Mataró. L’anarquisme el va posar en perill de mort la primavera del 1936. El 18 de juliol va voler marxar a França, no hi va ser a temps. Va passar els tres anys de guerra amagat a casa seva. Periòdicament el venien a detenir, i la meva àvia deia: “No sé on és”. El gener del 1939 les tropes italianes van arribar a Mataró i el meu avi va sortir al carrer. El van fer alcalde. Pocs mesos després va ser destituït, va anar a la presó i després va ser desterrat. Mai va ser jutjat.

La importància econòmica del Banc de Sabadell a Espanya és menor que a Catalunya. A Catalunya, dues de cada tres pimes són clientes del Banc de Sabadell; a Espanya, una de cada dues.

A través d’una proposició de Més, el Parlament de les Illes Balears vol posar límits a la utilització que fa Aena dels aeroports de les Balears, avui tractats com si fossin el pati de darrere particular de casa seva. Des del monopoli que exerceixen, en favor dels seus accionistes, multipliquen entrades de visitants i capacitats instal·lades, que els donen ingressos tant dels slots que cobren com dels equipaments que lloguen. A costos desmesurats, aquests lloguers es traslladen, després, dins dels recintes, a mercaderies amb preus prohibitius. No es pot entrar, per exemple, aigua pels filtres de seguretat aeroportuaris, i una volta a dintre dels espais no és estrany pagar quatre euros –o més– per una petita ampolla d’aigua; tal és el cost fix a repercutir per unes instal·lacions que són el gran negoci d’Aena. Igual amb les entrades i sortides dels avions. Com que no paguen el cost ambiental complet de la seva empremta de carboni, les companyies poden permetre’s pagar el que se’ls demana per a l’ús de les pistes, fent menys atractius els equipaments territorials alternatius, que desconcentrarien la demanda i esdevindrien competitius. Aquesta manera d’entendre l’interès públic com aconseguir rendiment per als accionistes casa malament, avui, amb les aspiracions dels ciutadans. L’Estat no s’hauria de comportar, per això, com un accionista més, ni fer caixa com la resta. Li toca ser sensible a les demandes d’uns indrets com Barcelona o les Illes Balears, que han dit prou. I, a falta d’aquesta sensibilitat per part de la direcció actual d’Aena, potser no queda cap més remei que acollir la demanda dels governs per la plena gestió o cogestió dels seus aeroports, i no deixar en mans d’accionistes el desig d’assolir uns nivells de turisme més raonables que els actuals.

De les fonts de generació elèctrica, n’hi ha que tenen inèrcia i n’hi ha que no. La inèrcia és l’energia que s’acumula en un cos en moviment –si el moviment és lineal, s’expressa per la massa multiplicada per la velocitat al quadrat, i si gira, s'expressa per la massa i la seva distància respecte de l’eix de gir al quadrat, multiplicada per la velocitat angular al quadrat–. L’energia cinètica. Aquesta energia es dissipa amb el temps, però instantàniament tendeix a mantenir-se, tant si la força que s’oposa al gir creix com si decreix. En definitiva, si una turbina hidràulica veu augmentada o disminuïda la força que s’oposa al seu gir, abaixarà o apujarà la velocitat molt poc de manera immediata, a causa de la inèrcia. El mateix passarà amb una turbina de gas d’un cicle combinat.

La primera victòria de Trump –un candidat aleshores improbable– va ser per un marge estret. La segona –després que se sabés què volia fer– va ser incontestable. Ara la guerra aranzelària i altres mesures de l'administració Trump ens poden sorprendre, però no és creïble que els votants americans siguin persones “primàries” que no entenen les conseqüències de les seves accions.

Segons el president Trump, els EUA subsidien el món per dues vies: a) Les monedes es mantenen artificialment infravalorades respecte al dòlar, fet que facilita la importació de béns i serveis als EUA i dificulta les seves exportacions, i b) els EUA tenen una despesa militar de més de 750.000 milions de dòlars l'any que protegeix molts estats.

La despesa militar el 2023 als EUA va ser de 761.000 milions de dòlars. A la UE, de 268.000 milions de dòlars; i a Rússia, de 81.000 milions de dòlars. Per a la UE, guanyar la guerra a Ucraïna no és una qüestió de despesa militar (en tenim de sobra). Cal voluntat de guanyar i acceptar que hi haurà baixes. Europa no ho accepta.

El debat s’ha cronificat: ¿com han de reaccionar els partits de centre i dreta a la pujada amb força de l’extrema dreta? La frontera entre uns i altres és gran, però no és fàcil diferenciar-se.

Israel no té Constitució, no és clar quina és la seva jurisdicció, les fronteres no han parat de canviar des de la independència i la majoria de la població dels territoris ocupats no és ciutadana d’Israel. La Constitució mai ha estat definida i formalment aprovada. La declaració 181 de l’ONU de novembre de 1947 per la partició de Palestina requeria que els dos futurs estats, el jueu i l’àrab, tinguessin constitucions democràtiques amb igualtat de drets per a tots els ciutadans. No és el cas. Ben-Gurion, fundador d’Israel, no ho va impulsar perquè el seu partit no perdés el poder, per mantenir el suport dels partits confessionals i per por de tenir una població àrab que suposés una amenaça per al futur estat que havia de ser, en la seva visió, necessàriament i únicament jueu.

La Generalitat ha presentat un pla de desenvolupament econòmic fins al 2030. És útil. Desgranem què s'hi preveu:

La reflexió, l’argumentació, la dialèctica basada en fets o en principis comprovables han deixat pas a la immediatesa. La veritat és ara un atribut entre molts –no el més important– perquè el fet probatori no és rellevant i la responsabilitat pel que es diu importa poc perquè massa sovint no té conseqüències.

És un sentiment que mira cap endins, que recorda el passat, que transmet la idea que no se’ns ha fet justícia. Políticament, el ressentiment és potent perquè parteix d’una humiliació, latent fins que es té l’ocasió de reparació. El temps la dilueix poc. És una reacció produïda per un dany llunyà, però viu, malgrat la distància temporal o física, i que no actua directament en resposta a l'ofensa rebuda.

La política és l’activitat humana en la qual els errors queden consignats més clara i públicament per la història, en la qual les afirmacions contundents, si no van acompanyades per fets, es giren contra qui les formula.

La democràcia s’estén al món, malgrat que dir això ara mateix pot ser considerat una bajanada. Però és una tendència general imparable –amb alts i baixos, esclar: ara estem certament en un moment baix, després de l’arribada de Trump al poder.

La reunió dels BRICS a Kazan l'octubre passat ha fet evident que Occident, els EUA, el Canadà i la UE tenen un problema d’antagonisme amb els estats en desenvolupament que en formen part –la Xina, l'Índia, el Brasil, Rússia i Sud-àfrica.

El canvi més important des del final de la guerra, el 1945, i després de l’ensorrament de l'URSS ,el 1989, és l’arribada de Trump a la presidència dels EUA ara. Ho és més que la victòria dels EUA en la Guerra Freda, perquè ara l’equilibri geoestratègic del món canvia, i el 1989, al final del comunisme i de l’economia planificada, va ser una pausa. L'URSS era un imperi i va ser substituït en menys de 10 anys per una Rússia que el vol mantenir a partir de les mateixes bases: el poder militar suprem per la força nuclear i la dictadura fèrria per eliminar tota discrepància. Un imperi per un altre.

A la tardor de fa un any era previsible un acord entre Qatar, l'Aràbia Saudita i Israel (que ja tenia un acord amb els Emirats Àrabs Units, Egipte, Jordània i el Marroc). Era qüestió d’estendre’l a l’Aràbia Saudita, l’estat de referència a la regió. Els EUA eren partidaris d’aquesta aproximació. La relació de Turquia i l'Aràbia Saudita s’estava consolidant passats cinc anys de l’assassinat de Jamal Khashoggi.

Es fa un projecte, es pacta un acord, es proposa una solució. Perquè això passi, cal que la idea transiti fins a la realitat, i aquest viatge té un cost i un efecte sobre la cosa, no és possible que aquesta no es vegi afectada.