Amb Trump 2.0, les batudes massives d'immigració als Estats Units han tornat, però aquesta vegada convertides en espectacles mediàtics dissenyats per generar por i reforçar el relat polític del nou govern. El president estatunidenc, exshowman televisiu, té dos bons aprenents en aquesta nova fase: la secretària de Seguretat Nacional Kristi Noem i el “tsar de la frontera” Tom Homan. Amb càmeres i influencers d’extrema dreta al seu costat, protagonitzen aquestes operacions antimigratòries pensades per viralitzar-se a les xarxes.

No fa ni un mes que Donald Trump és a la Casa Blanca i ja ha capgirat l’ordre mundial. Ha reactivat velles obsessions: vol comprar Groenlàndia per assegurar-se els seus recursos naturals, ha posat el canal de Panamà en el punt de mira per la influència xinesa i ha revifat la seva estratègia d’amenaces econòmiques mitjançant aranzels. Segueix enfrontant-se a un dels seus aliats històrics, el Canadà, suggerint una vegada i una altra la possibilitat d’annexionar-se’l com a 51è estat. Finalment, ha deixat clar el retorn de la teoria del boig amb la seva forassenyada proposta que els Estats Units ocupin Gaza, expulsin la població palestina i transformin el territori en una mena de “Riviera del Pròxim Orient”.

A les escales del Capitoli, el 2017, el llavors flamant president Donald Trump es va presentar com un outsider de la política amb la promesa de lluitar pels “homes i dones oblidats” dels Estats Units que, segons va dir, havien estat ignorats per les elits polítiques. Vuit anys després, el magnat megalomaníac ha tornat a la Casa Blanca amb una estampa molt diferent. En el seu segon discurs inaugural, aquest cop dins del Capitoli per resguardar-se del fred, es va rodejar dels homes més rics del món, poderosos de Silicon Valley i magnats financers, per proclamar l’inici d’una nova “època daurada” per al seu país.

Quan Joe Biden va assumir la presidència el 2021 va prometre unir el país, restablir la democràcia nord-americana i deixar enrere el govern de Donald Trump. En el seu discurs inaugural, en plena pandèmia, va afirmar que la democràcia havia “prevalgut” i va deixar clar que els anys de Trump havien estat un període fosc, marcat per abusos de poder, mentides sobre un frau electoral inexistent, la negativa a acceptar la derrota i l’assalt al Capitoli liderat per una turba de seguidors seus. Biden aspirava a convertir Trump en una anomalia, en un peu de pàgina de la història, però va fracassar i el seu llegat quedarà per sempre tacat pel retorn del republicà a la Casa Blanca.

Als Estats Units, el 6 de gener, dia de Reis, no se celebra més enllà d'algunes comunitats llatines i catòliques, però des de fa quatre anys molts el coneixen com un dia infame. Aquell dia, que una llei del 1887 fixa com la data en què el Congrés certifica els resultats de les eleccions presidencials, el Capitoli va ser atacat per una horda de seguidors de Donald Trump. Les imatges de l’assalt van commocionar el món, i van mostrar una democràcia estatunidenca vulnerada i qüestionada. En un primer moment es va creure que allò seria el final de Trump, però ben aviat es va evidenciar la fortalesa del seu suport entre les bases republicanes.

Quan Kamala Harris va aparèixer al programa The View d'ABC el mes passat per donar-se a conèixer, li van preguntar què faria de manera diferent del president Joe Biden. "No em ve res al cap", va respondre la vicepresidenta. Harris no ha sabut distanciar-se de la impopularitat de Biden. Tot i intentar projectar-se com una nova generació de lideratge, la majoria dels votants no l'han vista com una alternativa real a la continuïtat del govern actual. La seva vinculació amb Biden i la seva condició de vicepresidenta en funcions han estat percebudes com una forma de perpetuar unes polítiques que, per a molts, no resolien els problemes immediats dels americans. No es va desmarcar prou en temes econòmics, migratoris ni en el suport a Israel, i tot això ha contribuït al retorn de Donald Trump a la Casa Blanca.

L’elecció presidencial d’aquest any s’ha convertit en un nou capítol de polarització política als Estats Units, un fenomen que s’ha intensificat les últimes dècades. La ja virtual victòria de Donald Trump no resoldrà, en un futur pròxim, les profundes divisions entre republicans i demòcrates, entre grups racials i ètnics, ni entre l'Amèrica rural i la urbana. Les seves diferències van més enllà de simples desacords polítics o ideològics que es podrien solucionar amb diàleg; reflecteixen una profunda animadversió entre els membres de cada grup, que són percebuts no només com a adversaris legítims, sinó sovint com a enemics. Aquesta polarització emocional, coneguda també com a polarització afectiva, debilita la confiança, redueix la tolerància, posa en perill la cohesió social i dificulta els compromisos.

El desig de canvi és un element fonamental en la política i en el comportament electoral dels votants. Històricament, els candidats que es presenten com a agents de canvi ressonen entre l’electorat, especialment en temps de crisi econòmica o d'insatisfacció amb l’statu quo. Figures com Ronald Reagan i Barack Obama van aprofitar la necessitat pública de canvi durant les seves campanyes amb eslògans que prometien nous començaments. Reagan va combatre la crisi inflacionària de principi dels anys 80 amb el lema optimista "It's morning in America" (Un matí a Amèrica), mentre que Obama va oferir una visió d’esperança durant la crisi financera de 2008 amb el seu “Yes, we can” (Sí, és possible).

Per tercera vegada consecutiva les eleccions presidencials dels Estats Units es presenten molt ajustades, a causa de la forta polarització que es viu al país, una polarització que té poques perspectives de reconciliació en un futur pròxim. Donald Trump i Kamala Harris presenten aquests dies els seus arguments finals per aconseguir el suport dels votants indecisos, que seran claus en una cursa que es decidirà per un grapat de vots en pocs estats, els anomenats frontissa. Tots dos candidats ho estan fent de manera poc convencional.

Mark Rutte no té por de Donald Trump. El nou secretari general de l'OTAN ha afirmat aquesta setmana que confia poder treballar tant amb Trump com amb la vicepresidenta i candidata demòcrata Kamala Harris davant les pròximes eleccions als Estats Units. Amb Harris, pot esperar una continuïtat amb les polítiques de Joe Biden, però amb Trump la situació és molt més imprevisible. Aquest optimisme envers el candidat republicà sembla una estratègia calculada per assegurar un diàleg amb un mandatari conegut per la seva retòrica agressiva contra l’Aliança Atlàntica.

Des de bon principi, amb la tradicional encaixada de mans al seu rival, Kamala Harris ha posat a la defensiva Donald Trump en el seu primer cara a cara a Filadèlfia. La vicepresidenta estatunidenca i candidata presidencial demòcrata ha arribat al debat presidencial preparada, serena i amb una estratègia i uns objectius molt clars: presentar-se als seus conciutadans com l’alternativa de futur que el país necessita i mostrar un Trump vanitós i consumit per les seves pròpies mentides.

Kamala Harris i el seu company de tiquet electoral, Tim Walz, han injectat aquesta setmana una increïble dosi d’alegria als demòcrates. Dia rere dia, han omplert estadis en cinc dels set estats que decidiran les eleccions presidencials d’aquest novembre i han aconseguit redefinir la cursa com una pugna entre el seu missatge de futur, optimista i positiu, i la visió fosca, gairebé apocalíptica, de Donald Trump. 

El 8 de juliol James Carville, el cap de campanya del president Bill Clinton el 1992 –l’home que va popularitzar l’eslògan “És l’economia, estúpid”–, va iniciar el seu article al New York Times amb una frase lapidària: “Recordeu les meves paraules: Joe Biden sortirà de la cursa presidencial del 2024”. Aquesta premonició punyent, que llavors semblava impossible –especialment perquè tres dies abans Biden havia dit en una entrevista que només faria un pas el costat si li demanava “Déu totpoderós”– s'ha complert aquest diumenge.

"Trump acaba de ser elegit avui, amics. És un màrtir", va cridar un home pocs minuts després de l’intent d’assassinat contra l’expresident estatunidenc i candidat republicà Donald Trump, segons el cronista del New York Times. La imatge del puny alçat de Trump ja s’ha convertit en un símbol icònic de la seva candidatura i, per molts, el moment que definirà l’actual cursa per la Casa Blanca.

Un sol debat –90 minuts desoladors– ha revelat, irònicament, el que tothom feia temps que sabia: Joe Biden, de 81 anys, és massa gran per continuar sent president dels Estats Units. Així ho mostraven les enquestes d’opinió una vegada i una altra, i així ho deien, tot i que en veu baixa, alguns polítics demòcrates, i també analistes i columnistes progressistes. Ara, a tan sols quatre mesos de les eleccions presidencials, la campanya de l'encara president estatunidenc i candidat in pectore dels demòcrates ha implosionat i ha deixat el seu partit dividit i preocupat sobre les seves possibilitats de victòria.

Només onze presidents dels Estats Units han perdut la seva reelecció –quatre en els últims 90 anys– i el demòcrata Joe Biden va pel camí de convertir-se en el dotzè. L’actual inquilí de la Casa Blanca continua apilant fronts a fora i dins de casa. El veredicte de culpabilitat per possessió il·legal d’armes contra el seu fill Hunter a principis d’aquesta setmana ha suposat un altre revés per a la seva campanya i l’ha agafat en ple periple per Europa per celebrar els 80 anys del Desembarcament de Normandia i assistir a la cimera del G-7 a Itàlia, on ha protagonitzat un nou lapsus.

Els estatunidencs ja fa temps que estan acostumats a viure dividits els esdeveniments històrics, i el veredicte de culpabilitat per a Donald Trump, esclar, no ha estat una excepció. De nou, l’expresident ha creat un terrabastall polític sense precedents i d’un impacte incert. És molt difícil predir com afectarà els resultats de les eleccions a la Casa Blanca d’aquest novembre la primera condemna contra un expresident dels Estats Units, però és innegable que ha provocat dosis de ràbia i satisfacció gairebé a parts iguals.

Donald Trump està immers en lluites legals i atrapat als tribunals a només sis mesos de les eleccions a la Casa Blanca. A la sòbria sala amb il·luminació fluorescent de Manhattan, l’inici del seu cas per un presumpte pagament irregular per silenciar una actriu porno durant les presidencials del 2016 ha deixat clar que l’expresident estatunidenc té dificultats per controlar la narrativa i està limitat a l’hora de fer campanya. Mentrestant, el seu rival i actual president, el demòcrata Joe Biden, més confiat des del seu enèrgic discurs sobre l’estat de la nació, segueix combinant el govern del país amb visites a estats clau com Pensilvània o Carolina del Nord i actes amb donants.

Donald Trump acumula victòries. Per una banda, segueix arrasant en les primàries republicanes per obtenir la candidatura presidencial que, molt probablement, sentenciarà en l’anomenat Superdimarts que se celebrarà d'aquí a dos dies, quan votaran quinze estats. Per l’altra, el Tribunal Suprem va prendre aquesta setmana una decisió que és un regal per a ell i els seus esforços de retardar el judici sobre la seva presumpta conspiració per revertir els resultats de les eleccions presidencials del 2020, que va guanyar el demòcrata Joe Biden.

Quan un escolta Donald Trump, entra al web de la seva campanya o mira la seva botiga digital, observa que els seus casos judicials acaparen la seva estratègia de recaptació de fons. La foto de la seva fitxa policial feta l’estiu passat a la presó del comtat de Fulton, a Geòrgia, es pot trobar en samarretes, dessuadores, tasses o adhesius. I la frase de l’expresident “No van per mi. Van per vosaltres, jo només soc un obstacle” encapçala el missatge per demanar donacions polítiques.