<![CDATA[Ara Balears - Toni Sala]]> 10 <![CDATA[El català de les màquines]]> Aquest dissabte al matí se celebrarà al monestir de Sant Feliu de Guíxols una jornada al voltant d’El català de les màquines: llengua, cultura i intel·ligència artificial. N’he parlat amb Xavier Duran, responsable i organitzador.

]]> <![CDATA[Carta oberta a la consellera de Cultura]]> Hble. Sra. Sònia Hernández.

]]> <![CDATA[El retaule de la Mare de Déu de l'Escala]]>

És una llàstima –no per a nosaltres sols, sinó per al món sencer– que no tinguem més gust per la nostra pintura gòtica. El romànic se’ns fa més assequible segurament per la influència que va tenir en l’avantguarda del XX, la pintura catalana que, per proximitat temporal, més valorem. Però quin plaer que ens perdem no celebrant en la mateixa mesura pintors com Bernat Martorell o Lluís Borrassà!

]]> <![CDATA[Benestar animal]]>

Vaig haver de renyar la Jonca perquè em mirava amb els ulls tristos i remenant la cua.

]]> <![CDATA[Carn cobejada]]>

Llegeixo a l’ARA que la carn de Kobe ha arribat a un restaurant de Barcelona en exclusiva mundial. Cent grams de llom, diu la notícia, per dos-cents vuitanta euros. (Sembla que els números surten.)

]]> <![CDATA[Satèl·lits]]>

Revetlla de Sant Joan a Sant Iscle de Vallalta: taula a l’aire lliure, amics, famílies, nens, foguera il·legal. Tot anava bé fins que a quarts d’onze vaig sentir uns crits esverats i uns: “Mireu! Mireu! Mireu amunt!” Vaig seguir la punta d’un dit i vaig veure al cel una corrua d’estrelles petites, potser una vintena, en fila índia i movent-se en línia recta com una cadena de muntatge. Primer vaig pensar en una pluja de cometes, però la línia era massa uniforme i artificial. Llavors vaig pensar que devia ser una novetat pirotècnica que volia imitar una corrua d’aneguets encesos, mecànics, l’un rere l’altre. Però tampoc.

]]> <![CDATA[Google: com?]]>

Senyors de @Google: soc un escriptor català i quan poso el meu nom al seu buscador em dirigeixen a la Wikipedia castellana. Imaginin-se què seria per a qualsevol de vostès trobar-se en una situació així. És que no acabo d’entendre els motius. No hi veig el negoci. Com ja diu el nom, els ordinadors són màquines de delimitar amb precisió i filar prim. A què treu cap homogeneïtzar, quan vostès tenen el camp de batalla en la complicació i és en la complicació on són forts?

]]> <![CDATA[Les parts profundes]]> EL CAP DE SETMANA, sovint em trobo amb grups de joves als afores de la ciutat. Els bars i discoteques estan tancats, suposo que també deuen trobar-se a les cases. Aparquen els cotxes on s’acaba l’asfalt, me’ls trobo a Pedralta asseguts en una roca, o al mirador, o a davant l’ermita de Sant Amanç, mitja dotzena de noies d’uns vint-i-cinc anys que ballen entre elles amb el got a la mà, a la vora d’un cotxe amb les portes obertes i la música a tot drap. Més avall, en una vinya, hi ha una taula a fora amb una desena de persones xerrant i rient.

]]> <![CDATA[L’atac al Capitoli]]> AMB LA DESGRÀCIA AQUESTA del covid i del confinament, avui em sembla que ho hagi somiat, però fa tres anys vaig ser a davant del Capitoli, a Washington. Venia de veure el quadre català més important del segle XX, La masia de Miró, que Hemingway deia que no canviaria per cap més pintura del món i que potser per això, mort ell, la seva dona va deixar-la a la Galeria Nacional d’Art. I allà tenim La masia, ben lluny, com tanta obra mestra d’aquesta nostra cultura desballestada.

]]> <![CDATA[Amb les restriccions pandèmiques]]> AMB LES RESTRICCIONS pandèmiques, els caps de setmana no passa cap cotxe pel meu carrer. Si no es pot sortir de la ciutat, on voleu anar, amb el cotxe? El barri sembla una casa buida. De tant en tant, passa algun fantasma.

]]> <![CDATA[Cap greu]]> ALIMENTATS PER LA IMAGINACIÓ, els artistes tenen un peu al passat i l’altre al futur. S’empenyen des de la tradició i sempre són profètics, perquè s’aguanten sobre el buit. L’instrumental és el present, i tal com l’arquitecte no fa servir tècniques superades, l’escriptor té un problema molt seriós si l’idioma no li permet capturar la realitat del seu moment. Així i tot, pot sobreviure. Un dels millors escriptors del XX, Isaac Bashevis Singer, va continuar escrivint en jiddisch quan els parlants d’aquest idioma havien estat ja engolits per les cambres de gas i els supervivents s’havien passat als idiomes dels llocs d’acollida. Com va fer el llatí, l’idioma escrit -o avui retransmès- pot sobreviure una temporada a la mort del mateix idioma, i fins i tot contribuir a encobrir aquesta mateixa mort.

]]> <![CDATA[Mail a un amic barceloní]]> T’ESCRIC PERQUÈ JA VEIG que trigaran a deixar-vos tornar. A casa estem tots bé, per sort, deu ser per això que em costa entendre que no us deixin sortir sols al bosc, però al confinament del maig tampoc deixaven sortir ni a fer esport quan a Europa aconsellaven als ciutadans sortir a fer-ne per salut. I tots vam creure... Em dius que et consolarien quatre paraules sobre els bolets, però aquesta tardor es veu que no se n’han fet gaires; no hi entenc, o sigui que et parlaré dels glans.

]]> <![CDATA[El camí De ronda De Palamós]]> TOTHOM QUE S’ESTIMA la natura sap que, com al bosc, l’encant del camí de ronda és en la seva imprevisibilitat. Les giragonses et sorprenen amb perspectives noves perquè el paisatge en estat natural és indòmit i la costa, brava. L’arrel d’un pi aixeca el genoll al mig del pas, el perill de l’abisme dispara la vitalitat i la gavina xiscla i s’envola perquè no t’esperava. Els camins de ronda són camins d’introspecció.

]]> <![CDATA[‘De senectute’]]> LA SETMANA QUE VE Joe Biden farà els 78. Si no hi ha un cataclisme, el president electe més vell de la història dels EUA rellevarà el president més vell de la història dels EUA. Durant la campanya, costava no imaginar-se’ls com dos avis jugant a petanca, lents i superbs i de tornada de tot. El iaio rebec, Trump (74), tenia l’actitud de l’adolescent immadur. Al costat de la jove Melania (50), va ser prou murri per acusar el seu rival de demència senil. Al final, però, s’ha imposat l’aire nou, l’esquerra revolucionària que Biden representa tan bé, en la línia jovial del politburó comunista.

]]> <![CDATA[La cova]]> EL CANVI climàtic havia convertit el món en un desert. Tots volien refugiar-se a la cova, però se n’anaven perquè estava ocupada. La cova tenia una porta massissa de fusta, tancada i barrada. Un dia hi va arribar un home fugint de la pesta. Com que no se n’anava, els de dintre la cova van treure el cap per una finestra molt alta.

]]> <![CDATA[Irresponsables]]> DIMARTS VAIG VEURE UNA CUA llarguíssima de persones grans que s’esperaven per entrar al pavelló municipal a vacunar-se de la grip. Ho feien al pavelló per alliberar el CAP, que està saturat. El mateix matí un ple extraordinari de l’Ajuntament aprovava un suplement de crèdit per contractar nou municipals més, que s’incorporaran aquesta setmana mateix “preveient que el govern català i l’estatal faran més rígids els protocols”. Dit descarnadament, com que infermeres i metges no donen a l’abast, contractem municipals. No podem pagar infermeres perquè ens ho gastem en policia.

]]> <![CDATA[Parlant De Borges]]> HA SORTIT UN LLIBRET de Vargas Llosa, Medio siglo con Borges, i n’he parlat amb Carme Casas, que va conèixer Borges els últims anys de la seva vida.

]]> <![CDATA[Pandèmia i autoritat]]> S’ANUNCIEN LES MESURES per a la segona onada del virus i tornem a confrontar-nos amb decisions sobre la llibertat. Una de les poques gràcies d’aquest any haurà sigut haver de sospesar decisions morals, haver de fer-nos-en conscients. ¿Vam aprendre alguna cosa del confinament salvatge de la primera onada i de l’estampida no menys salvatge del desconfinament?

]]> <![CDATA[Entre els fars De Tossa i De Sant Sebastià]]> LA CANTONADA d’octubre és com un maig invertit, ja ve l’hivern íntim. Quines ganes de començar a cremar la tardor a la llar, d’encendre la fullaraca seca amb els seus virus, els dies infames d’aquest dos mil vint, i que la fred ens escalfi les cases, tot això.

]]> <![CDATA[De primer D’obvietats]]> HE TRIGAT MOLT A ENTENDRE en quin sentit Carner deia que “la pitjor de les nostres tares congènites” és l’obvietat. Com qualsevol nació sotmesa, la catalana ha de passar-se la vida intentant reflotar el sentit comú, l’obvietat, alimentant-se indefinidament de si mateixa com aquell Saturn goyesc.

]]>