A la llibreria Dictum, que Shahzaib Khan (conegut per tothom com en Miquel) va obrir fa cinc anys on les grans naus del polígon industrial de Banyoles limiten amb el senyorial barri vell de la població, les prestatgeries plenes de llibres retornen el llibreter d’origen pakistanès a la seva infància al Caixmir, on va néixer. Fill d’una mestra i un cap de policia, en Shahzaib recorda que casa seva era plena de llibres i que el sorprenia que a les cases dels seus amics als prestatges només hi hagués objectes decoratius. "Que no llegeixen, en aquesta casa?", li preguntava a la seva mare, a qui deu la seva afició a la literatura. En lloc de dur-lo a ell i als seus germans al parc a jugar, la mare els portava a clubs de lectura, al cinema o a veure un espectacle.

Girona, Temps de Flors arriba als 70 anys sense senyals de decadència i amb un atractiu renovat que fa preveure una edició de rècord que pot superar els 400.000 visitants. La mostra, que se celebra entre el 10 i el 18 de maig, ha programat una edició molt especial que compta amb 146 projectes florals repartits en 114 espais. Als escenaris monumentals de sempre s’hi sumen nous indrets que permeten accedir a racons de la ciutat habitualment vedats als visitants. Aquest any, a més, sense l’amenaça de la sequera d’altres edicions, l’organització promet més flors, més música i més llum que mai. Repassem les principals novetats de la mostra d'aquest any i destaquem els espais de visita obligada.

Era una placa modesta de metall, situada al peu d'un desmai del parc de les Ribes del Ter, on el passejant que s'hi acostava podia llegir: “De la ciutat de Girona en memòria de totes les persones que la pandèmia de la covid-19 ens ha pres abans d’hora. Sempre mantindrem viu el seu record”. Aquest 14 de març es compleixen 5 anys del decret de l'estat d'alarma per la pandèmia, però les víctimes gironines que la covid es va endur ja no tenen aquell espai simbòlic de record i homenatge que l'Ajuntament, llavors encapçalat per Marta Madrenas, va crear el 14 de juliol de 2020. Gairebé dos anys després, l'agost del 2022, la placa va desaparèixer i mai més se n'ha sabut res. També ha desaparegut el desmai que es va plantar al seu costat per fer-li ombra, que presumiblement no es va adaptar bé a l’espai i va acabar talat després de la darrera sequera.

Maria Branyas, que va morir ara farà un any amb 117 anys a la residència d'Olot on vivia des de feia dues dècades, sent aleshores la persona més longeva del món, va tenir la fortuna d'heretar un genoma privilegiat que, segons els investigadors, feia que les seves cèl·lules "se sentissin" i "es comportessin" com cèl·lules més joves, amb una edat biològica d'uns disset anys menys. Tenia, a més, una microbiota pròpia d'una criatura. Així es desprèn de l'estudi que ha liderat Manel Esteller, cap del Grup d'Epigenètica de l'Institut Josep Carreras, catedràtic de genètica de la Universitat de Barcelona i màxima autoritat mundial en epigenètica i en estudi de l'envelliment i del càncer. Hi han participat nombrosos equips de recerca de gran prestigi internacional, la gran majoria catalans, i és la investigació més exhaustiva i completa que s'ha fet mai a una persona supercentenària (les que viuen més de 100 anys). Els resultats, als quals ha accedit l'ARA en primícia, són reveladors.

En una de les parets de la Fàbrica Damm de Barcelona, a tocar d'on havia nascut i on vivia la Josefina Espinosa, una pintada de grans dimensions interrogava: "On és Andreu Nin?" Era als anys 40 i la Josefina, llavors una nena, topava cada dia amb aquella inscripció sense saber que Andreu Nin, de qui llavors no sabia res, seria anys més tard el seu sogre, tot i que no el coneixeria mai. Tampoc no es podia ni imaginar llavors que, més de vuitanta anys després, aquella pregunta continuaria a l'aire, sense resposta. “Que no s'hagi recuperat el cos d'Andreu Nin és una espina que tenim clavada. No han tingut ni la delicadesa de buscar-ne les restes i lliurar-les a la família, no hi ha interès, però nosaltres no deixarem de preguntar on és Andreu Nin", assegura la Josefina, que amb 92 anys exhibeix una vitalitat i una lucidesa extraordinàries i una salut envejable.

Envoltats d'una vegetació exuberant, encetant els dies amb trencs d'alba espectaculars i captivadores simfonies interpretades per ocells de tota mena, allunyats del brogit i la vida frenètica de Barcelona, que no suportaven, i, per damunt de tot, sentint-se acompanyats els uns dels altres en la darrera etapa de la vida. Així és com l'Àlex Gorina, de 71 anys, la veu de referència sobre el món del cinema a Catalunya Ràdio, i dos dels seus tres germans (la Laura, de 67 anys, i en Jordi, de 61 anys) han construït una nova forma vida des de fa poc més d'un any: junts de nou, com quan eren infants, i amb la mare, de 95 anys (el pare va morir l'any 2018), que cuiden entre tots, inclòs en Marcos, el quart germà, tot i que no s'ha sumat a la vida en comú perquè les circumstàncies personals no l'hi han permès. “Això ho hem fet essencialment perquè ens estimem i volem tornar a estar junts, però també hem fet aquest pas plenament conscients del que vindrà: ens fem grans, començarem a tenir problemes de salut, i si vivim cadascú en un lloc diferent estarem sols, molts sols; junts, en canvi, som una pinya”, diu l'Àlex.

L'ús de paraules o expressions com tencar, fressa, poc que ho he fet pas, la meu mare, o me faig mal, delaten clarament l'origen territorial del parlant: l'àrea de Girona. La singularitat del parlar gironí és prou evident i acusada per atorgar-li estatus propi i delimitació territorial en el mapa de la llengua catalana, on el gironí està diluït dins el català central. Així ho constata el lingüista i advocat Miquel Gros en el seu estudi El parlar gironí: estat de la qüestió, publicat a la revista d'Estudis Romàntics de l'Institut d'Estudis Catalans aquest 2024. És en gran part a partir d'aquest estudi que s'ha inclòs el dialecte gironí en el nou mapa de varietats dialectals que s'ha presentat al festival "Posa-hi tu l'accent", que s'ha celebrat aquest cap de setmana a l'Espluga de Francolí.

De petit, Josep Motas Isach dibuixava calaveres i batedores, sempre el mateix, gairebé com una obsessió. De més gran, un professor li va dir que qualsevol cosa, malgrat que sigui lletja, repetida és bonica. La calavera que tantíssimes vegades havia dibuixat el Josep és avui una de les figures més identificatives de l’estudi Bussoga, que el dissenyador comparteix amb la seva companya, Irina Grosu, a Sant Jordi Desvalls (Baix Empordà). La firma s’ha fet un nom arreu del món per haver reinventat la rajola catalana amb dissenys impregnats d’imaginació, humor, transgressió i un toc de surrealisme. El paviment hidràulic del rebedor de l’estudi d’aquests dissenyadors ja és tota una declaració d’intencions: a primer cop d’ull sembla un mosaic modernista, però una observació atenta permet descobrir que es tracta d’una composició feta a base de calaveres, que no deixa de ser una repetició –en aquest cas de rajoles amb el dibuix d’una calavera– com la que esmentava el professor a Josep Motas. La rajola repetida crea un conjunt bonic i sorprenent, i alhora resumeix l’esperit de la firma Bussoga: la suma de la tradició i la modernitat, la simbiosi entre art i disseny. 

Una desena de centres d’ensenyament de primària i secundària de les comarques gironines no poden oferir l’assignatura de religió catòlica perquè no tenen professors per impartir la matèria. Ho ha denunciat la delegada d’ensenyament del bisbat de Girona, Carme Panella, que ha mostrat preocupació per la "ignorància en cultura religiosa" que hi ha entre els alumnes i a la societat. Panella ha destacat que la tasca dels professors de religió "no és fer proselitisme, sinó transmetre un coneixement de la cultura religiosa en diàleg amb la cultura general i contribuir a la formació integral de l’alumne", i ha recordat que rebre l’ensenyament de religió és un dret de les famílies, tot i que alguns centres no el poden garantir per falta de professors. Entre educació primària i secundària, a la diòcesi de Girona hi ha 167 professors o mestres de religió catòlica, la majoria als centres concertats i a les primeres etapes de l’educació. El bisbat calcula que en caldrien una vintena més.

Situats sovint en llocs privilegiats, els castells han estat al llarg dels segles testimonis de batalles, assalts, pandèmies, pugnes entre llinatges i formes de vida senyorials envoltades de riquesa i poder. Molts castells han patit també l’abandonament i la ruïna, i avui els seus propietaris, tant els que els han rebut en herència com els que els han comprat, s’enfronten a un doble repte: les inversions milionàries que es requereixen per reconstruir aquestes edificacions i garantir-ne el constant manteniment que necessiten, i la burocràcia administrativa que se’ls exigeix quan volen emprendre qualsevol obra de restauració o millora, ja que els castells són un patrimoni catalogat com a bé cultural d'interès nacional.

Un polo amb forma de nas, nascut de la col·laboració entre els Serveis de Salut Integrats del Baix Empordà (SSIB) i el departament de R+D d'El Celler de Can Roca, s'utilitza a l'Hospital de Palamós i al Centre Sociosanitari Palamós Gent Gran com a espessidor adaptat per ajudar a combatre la disfàgia, un trastorn que provoca dificultats per empassar i que pot derivar en deshidratació, malnutrició o infeccions respiratòries.

Col·locats en filera, els prestatges de llibres que el catedràtic de filologia de la Universitat de Girona Albert Rossich té a casa seva farien 1 kilòmetre de llargada. Té més de 40.000 volums i reconeix que la seva passió per comprar llibres, alguns d'ells exemplars únics de gran valor, l'han obligat a canviar de casa en diverses ocasions per poder-hi anar encabint les noves adquisicions. Ara viu en una casa de tres plantes a Salt que sembla més una biblioteca que un habitatge. En algunes de les estances els llibres encara per ordenar s'apilen gairebé fins a tocar el sostre. Rossich sap, però, on és cada volum, cada àlbum de cromos, cada retallable, cada còmic i cada objecte curiós que ha aconseguit atresorar amb els anys, empès per la seva avidesa col·leccionista. Descobrir la seva colossal biblioteca ajuda a entendre la seva manera d'exercir la filologia. "Unes vegades la feina del filòleg s'assembla a la d'un restaurador; d'altres, a la d'un arqueòleg que desenterra tresors amagats. En la meva dedicació com a investigador he optat per l'exhumació i edició de textos perquè és una manera de crear riquesa, d'augmentar el patrimoni literari català", va dir durant la lectura de la seva Lectio ultima ara fa una setmana, amb la qual es va acomiadar de 48 anys de docència i activitat investigadora a la Universitat de Girona.

L’escola gironina Les Alzines, que des del curs 2022-2023 s’ha obert a l’ensenyament mixt a l'ESO incorporant nens, com altres escoles de la Institució Familiar d'Educació, vinculades a l'Opus Dei, ha decidit que l’uniforme femení, format per la clàssica faldilla escocesa, incorpori uns shorts a sota per tal de fer-lo més decorós. La nova faldilla també té la part superior més ampla perquè les alumnes no se la puguin doblegar i fer-la més curta alçant-la per damunt dels genolls. Les famílies ja han rebut l’avís del nou canvi de vestuari, que alguns pares atribueixen a la barreja de nois i noies a les aules a secundària, on abans segregaven per sexe.

Com a personatges de ficció, l'Anna, la Teresa i l'Helena, les Tres Bessones, s'han divertit i han fet tota mena d'entremaliadures colant-se en els grans contes clàssics universals, des de La Caputxeta Vermella fins a Oliver Twist, La Ventafocs o El gat amb botes. A la vida real, les tres filles de Roser Capdevila, en les quals la il·lustradora es va inspirar per crear la col·lecció de contes i la sèrie televisiva Les Tres Bessones, han viscut aventures d'infància que ara, als seus 54 anys, recorden que les van divertir i apassionar tant com si les haguessin viscut dins un dels contes creats per la seva mare. Part d'aquestes aventures reals les van viure al petit poble empordanès de Gaüses, on s'han reunit mare i filles a petició de l'ARA per a una de les poques entrevistes que han concedit totes plegades.

A la discoteca, com s'anomena la sala destinada al ball i a les actuacions que solen acompanyar els grans àpats al restaurant Can Xel de Santa Pau, la Núria López s’hi tancava de ben petita. Sola o amb les amigues, engegava l’equip de música i el micro i cantava i ballava somiant ser una estrella que actuava davant de milers de fans. "Quan repasso les fotos meves de petita, gairebé sempre duc un micro a la mà", revela. Can Xel és el restaurant de la família de la Núria, però és molt més que això: "Tenim la casa al costat, però ja des de petita passava la major part del temps al restaurant, i en guardo records inesborrables: les nits al bar jugant amb els amics, el tracte amb les treballadores, que eren adorables, les celebracions familiars, les trobades amb la colla, les festes a la sala de ball... Can Xel és el meu santuari", confessa. També és el lloc on ha après el valor de l’esforç i el treball, ja que hi va treballar ajudant a la cuina o servint els clients de ben joveneta, els estius i caps de setmana. "Se m’ha educat en el treball, en el pencar i pencar. Aquesta és la marca de la casa, el meu segell personal", destaca.

Al seu darrer discurs abans d’abandonar el Palau de la Generalitat, forçat per una sentència, el president Quim Torra va dir que un dels seus desitjos era “retrobar els amics” que havia “deixat abandonats” durant els anys de dedicació plena a la tasca de màxim mandatari de Catalunya. Aquell desig l’ha pogut complir molt especialment a Santa Coloma de Farners, on el 131è president de la Generalitat ha creat el seu petit món allunyat de la política activa, de la voràgine de la vida a ciutat i dels protocols. A la capital de la comarca de la Selva, Quim Torra ha tornat a enfortir lligams amb amics d’infància i joventut, a més de retornar a les arrels familiars. Hi ha recuperat records del nen Quim que anava sempre en bicicleta i de les tardes amb els amics a la riera de Santa Coloma, jugant, caçant capgrossos o gaudint d’un bany en la mesura que la profunditat del rierol ho permetia. I hi assaboreix els privilegis que regala una vida en un entorn rural, ja que la masia on viu amb la seva dona està situada als afores de Santa Coloma: “Davant nostre hi ha un camp molt gran i és bonic observar-lo per seguir el cicle de la sembra. Aquest any toca blat, l’any passat va ser ordi”, diu.

Per a Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986), la poesia és una manera d’explorar en allò ocult. És, com ella mateixa explica, "com entrar dins una cova amb una llanterna i anar il·luminant aquells racons o experiències que el dia a dia no ens permet veure". Aquest exercici introspectiu, que caracteritza tota la seva obra poètica, és especialment intens en el seu últim poemari, Les ocultacions, pel qual ha rebut aquest dimarts el premi Miquel de Palol dels Premis Literaris de Girona. El guardó consagra una poeta jove però de trajectòria sòlida, amb una veu poètica molt singular, reconeguda amb nombrosos premis i aclamada per la crítica i els lectors.

A diferència de la majoria d’exiliats republicans del 1939, que fugien de l’estat espanyol amb equipatges que incloïen maletes carregadíssimes i fins i tot matalassos i bestiar, els ucraïnesos que han fugit i fugen de l’atac rus ho fan amb tan sols una motxilla on el govern ucraïnès ha aconsellat què posar-hi: medicaments, documentació personal, telèfon mòbil, una navalla multiús, una llanterna, una ràdio petita, la roba justa i alguna joguina per a la mainada, entre altres objectes. El criteri: el mínim possible, la vida concentrada en una motxilla.

Durant anys, la possibilitat que les persones amb discapacitat intel·lectual (DI) presentin un trastorn psiquiàtric ha estat menystinguda tant per professionals com per gestors sanitaris, per considerar-lo menys debilitant que la mateixa discapacitat intel·lectual, o per creure que és una conseqüència d'aquesta. Així, en moltes persones amb discapacitat intel·lectual que presenten algun trastorn psiquiàtric, aquest no se'ls ha diagnosticat i, per tant, no han rebut el tractament corresponent, que els hauria pogut millorar molt la qualitat de vida, segons explica Laura Masferrer, directora general de la Fundació Granés.

Al perfil del seu compte d'Instagram es descriu irònicament com "un mico groc perdut per la societat catalana". El sentit de l'humor, la capacitat de riure's d'ell mateix, és l'eina que Long Li Xue utilitza per entomar i respondre els insults que rep a les xarxes per ser un "xinès que parla català". Pel seu origen, de petit ja va patir bullying a l'escola, però ell sosté amb orgull que és català i en fa bandera a les xarxes, on es va estrenar quan tenia 16 anys i on ara, amb 20, ja hi té un lloc destacat com un dels creadors de continguts d'entreteniment en català més populars, amb més de 100.000 seguidors a TikTok. Nascut a Girona, Long Li Xue estudia segon curs d'Empresarials i Management a la Universitat Pompeu Fabra i col·labora en el programa audiovisual Adolescents.cat. L'entrevistem l'endemà de veure'l esmorzant en una cafeteria de Girona amb els seus pares. La cambrera se'ls va adreçar en castellà i ell li va respondre: "Ja em pot parlar en català".