Coincidint amb el 60è aniversari del concert dels Beatles a la plaça de la Monumental de Barcelona, la Universitat de Barcelona (UB) n'ha recuperat una filmació inèdita en color. El projecte, a càrrec del professor de la Facultat de Geografia i Història i director del Centre d’Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona, Magí Crusells, mostra una gravació amateur de dos minuts i mig de l'actuació que el grup britànic va fer el 3 de juliol del 1965. Segons la universitat, es tracta del document visual més valuós que es conserva de l’actuació del grup a l’Estat.

Hi ha dos motius pels quals Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) va tirar-se de cap a portar Gegant de Mark Rosenblatt als escenaris catalans. La raó més egoista, admet l'actor i director del Teatre Romea, va ser descobrir que el protagonista era Roald Dahl (Llandaff, 1916 - Oxford, 1990). "A banda de ser un grandíssim escriptor, feia 1,95 m i tenia la mobilitat reduïda després de patir ferides de guerra i moltes operacions. A més, era un home amb un caràcter estrany i complicat. El paper semblava escrit per a mi", bromeja Pou. L'altre motiu –el principal– és la temàtica de l'espectacle. Gegant, que s'estrena el 5 de juliol al Teatre Romea dins del festival Grec, recrea un dia en la vida de Roald Dahl l'agost del 1983, just després que publiqués una ressenya incendiària contra els israelians a la revista Literary Review. En aquell text, Dahl es referia al conflicte amb el Líban del 1982 i deia que durant la invasió "tots van començar a odiar Israel".

L'univers artístic d'Arnau Tordera (Tona, 1986) no té aturador. El músic i compositor ha estat el primer a crear un espectacle de teatre musical vehiculat, des del principi fins al final, al voltant de la sardana. "Fins ara s'havien fet alguns experiments que incorporaven la cobla i la tenora, però aquesta és la primera obra dramàtica que utilitza aquests elements per vehicular tot l'espectacle", subratlla Tordera. Amb aquesta idea va concebre Sardana Superstar, que va estrenar-se a l'octubre a la Fira Mediterrània i que arriba al Teatre Condal de Barcelona del 2 al 6 de juliol dins del festival Grec.

La bombeta de la inspiració de Marc Salicrú (Mataró, 1993) s'encén sovint quan és davant del volant, travessant carreteres i autopistes solitàries que el transporten a mons imaginaris. "Hi ha una espècie de grandiloqüència i d'èpica quan de sobte apareix una brigada netejant la carretera, o asfaltant. Es genera un petit micromón que no acabes d'entendre i que de sobte, al passar ràpid, ja ha desaparegut", explica Salicrú. L'afany de capturar aquesta atmosfera misteriosa l'ha portat fins a idear un dels espectacles més genuïns i insòlits del festival Grec d'enguany. Interferència 02. Breu inici d’aproximació a l’acomiadament del trajecte comtal per la porta de l’arc del darrere. Trajecte a 110 bpm, de Teatres de Campanya, serà una barreja de concert urbà i acte escènic que implicarà prop de 300 persones a l'Arc de Triomf de Barcelona el 5 i 6 de juliol a les 20.30 h.

Què en fem, de la monstruositat de la resta? Podem arribar a entendre i dialogar amb algú que ens ha fet mal? Quin paper té la comunitat sobre els responsables d'accions abjectes? El teatre sovint serveix per buscar respostes o, si més no, per portar a escena les preguntes i fer-les ressonar dins l'espectador. Aquest és el motor de dos espectacles del festival Grec capitanejats per monstres: Qui va matar el meu pare?, d'Édouard Louis, dirigit per Pau Roca i protagonitzat per Dafnis Balduz; i El monstre, de Josep Maria Miró, dirigit per ell mateix i protagonitzat per Àurea Márquez, Joan Negrié i Albert Prat. El primer s'estrena l'1 de juliol al Heartbreak Hotel (hi faran tres funcions i ja tenen les entrades exhaurides, però tornaran a la tardor) i el segon serà a la Sala Beckett del 3 al 27 de juliol.

El primer còmic de ficció de Nino Bulling, La flama (Finestres; traducció de Núria Molines Galarza), comença a la primavera i acaba a l'hivern, però entremig la persona que el protagonitza no experimenta cap viatge ni cap evolució. A l'inici, Ingken es presenta com una noia amb una expressió de gènere masculina que manté una relació amb Lily, una dona transsexual. "Soc superfeliç", diu a les primeres pàgines de l'obra. Però a mesura que la seva història avança, un malestar estrany li apareix a poc a poc i cada vegada es va fent més gros. Quan acaba el còmic, Ingken ha aconseguit dir-se a ella mateixa que no se sent ni home ni dona i sap que aquesta presa de consciència li canvia la vida, però, de portes enfora, segueix mostrant-se de la mateixa manera que al principi. A través de La flama, Nino Bulling (Berlín, 1986) reflecteix que la disfòria de gènere "no és un moment de revelació, sinó tot un procés" que, quan es fa present, posa en dubte la identitat de qui l'experimenta i la solidesa del seu entorn.

Tant si creieu com si no creieu en l'amor, els escenaris del Grec us esperen per qüestionar-lo. En l'àmplia programació del festival hi ha enguany una sèrie d'espectacles pensats per esbudellar l'amor romàntic i treure'n l'entrellat, però també per reflexionar sobre la marca que ens deixa el fet d'enamorar-nos o bé, simplement, per recordar per què ens captiva tant una parella que s'estima fins a l'infinit.

El Museu de l'Art Prohibit queda tancat "indefinidament" després de la pressió que, des de fa quatre mesos, estan exercint els vaguistes. En un comunicat, el museu explica que ha pres aquesta decisió arran de les "pèrdues econòmiques" derivades del "piquet que s'ha dedicat a fer tot el possible per impedir l'entrada normal dels visitants" i "dirigit pel sindicat Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT)". Segons l'equipament, la protesta continuada ha provocat "una situació insostenible" que "fins i tot ha posat en risc els visitants i els treballadors del museu".

Cristina Del Puerto-Peix (Manlleu, 2000) comparteix tres coses amb l'Elisenda, la protagonista de la seva primera novel·la, Dones sense homes (Empúries): totes dues són lesbianes, els fascina Haruki Murakami i saben fer servir una destral. A partir d'aquí, tota la història d'aquesta dona bloquejada per la seva identitat sexual i travessada pel dolor de la pèrdua de la seva mare és ficció. "Necessitava escriure sobre l'amor i el dol per entendre'ls, però m'interessava crear algú allunyat de mi. No volia que em preguntessin si la protagonista era jo. Un dia, corrent, de cop i volta vaig visualitzar l'Elisenda, aquesta dona una mica depressiva però també resolutiva. Al final, ella i jo ens hem caigut bé", explica Del Puerto-Peix.

Just ara fa 30 anys, els creadors sud-africans William Kentridge, Adrian Kohler i Basil Jones van estrenar Faustus in Africa!, un espectacle que es convertiria en un emblema de la seva companyia, la Handspring Puppet Company. Era el 1995 i el seu país acabava de viure les primeres eleccions després de l'apartheid, que van donar la victòria a Nelson Mandela. En aquell context, el trio d'artistes va versionar el Faust de Goethe per submergir-lo en l'escenari del continent africà, imaginant un Faust que se'n va de safari després de signar un pacte amb el diable i es converteix en una metàfora del colonialisme. Tres dècades després, la companyia ha refet l'espectacle per donar-li una nova vida. El nou muntatge es va estrenar l'1 de maig a Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i arriba a Barcelona aquest divendres i dissabte, dins del Festival Grec.

Lluís Soler (Manlleu, 1954) té totes les paraules de La tempestat marcades síl·laba per síl·laba. L'actor es confessa "un enamorat del vers" i, des de fa mesos, treballa perquè l'última obra de Shakespeare li quedi ben endins abans de propagar-la a l'escenari, en el paper de Pròsper i sota la direcció d'Oriol Broggi. La tempestat és l'aposta estiuenca de La Perla 29, una producció que forma part del Festival Grec i que compta amb nou actors a l'escenari, entre els quals també hi ha Clara de Ramon, Xavier Boada i Babou Cham. L'espectacle s'estrena el 25 de juny al Teatre de la Biblioteca, on es representa fins al 26 de juliol.

Durant gairebé cinc anys, la idea de fer un llibre sobre l'anorèxia des del vessant més emocional perseguia la cantant i poeta Ivette Nadal (Granollers, 1988). Finalment, fa un temps va agafar el toro per les banyes i s'hi va posar. Justícia poètica (Pòrtic) és el testimoni íntim, profund i poderós d'una dona que, quan era adolescent, va quedar captivada per músics i poetes. Amb un d'ells hi va compartir una relació afectiva desigual que li va fer molt de mal. Combinant vivències i poemes, Nadal fa aflorar el dolor físic i emocional d'una malaltia mental encara incompresa per conscienciar sobre la desolació que implica, però també per deixar constància que se'n pot sortir.

El 2021 l'actor i director Abel Folk va fer una trucada entusiasta a la dramaturga Emma Riverola: volia encarregar-li un text teatral en defensa de la democràcia i que fos un cant a l'esperança. Riverola, amb qui Folk ja havia fet tàndem a #PuertasAbiertas, es va agafar amb força a la proposta. D'aquella idea en va sorgir Clavells, un espectacle protagonitzat pel mateix Folk i Sílvia Marsó, que ha recorregut els teatres de l'estat espanyol i que ara arriba a Barcelona. Ho farà del 25 de juny fins al 6 de juliol al Teatre Goya, dins de la programació del Festival Grec.

La temporada vinent, la Sala Beckett reivindica l’escriptura teatral com un antídot contra la malaltia del present. "Vivim uns temps d’ansietat i culte a la immediatesa, ofegats per l’allau d’informació global, angoixats per la sensació apocalíptica, volem tenir-ho tot i en el fons res no té sentit", afirma el director de la Sala Beckett, Toni Casares. En aquest context, la nova programació vol "contribuir a fer del teatre de text en llengua catalana un llenguatge viu, amb prou complexitat i en evolució permanent", un "compromís" de la sala que, segons Casares, aquest any expressen "amb més contundència i rotunditat que mai".

L'actor Manuel Zarzo (Madrid, 1932-2025), conegut popularment com a Manolo Zarzo, ha mort aquest dimarts als 93 anys. Zarzo va debutar al cinema quan tenia 19 anys i va participar en més de 170 pel·lícules i sèries, la majoria en papers secundaris. Entre les més destacades hi ha Los golfos (1959) de Carlos Saura, La colmena (1982) de Mario Camus, Los santos inocentes (1984) també de Camus i Entre tinieblas (1983) de Pedro Almodóvar. També va treballar en llargmetratges internacionals amb estrelles com Ettore Scola, Monica Vitti i Marcello Mastroianni, amb qui va coincidir a El demonio de los celos (1972). L'actor va rodar en països com el Vietnam, Itàlia, Angola i Cambodja. Els darrers anys de la seva carrera va centrar-se sobretot en projectes televisius i va aparèixer en sèries com Compañeros (1998), El Súper (1999), La verdad de Laura (2002), Aquí no hay quien viva (2003), Cuéntame cómo pasó (2001) i Amar es para siempre (2015).

Bona collita catalana a la 28a edició dels premis Max, els més prestigiosos de les arts escèniques a l'estat espanyol, que s'han celebrat aquest dilluns al vespre al Teatre Gayarre de Pamplona. L'actriu Àgata Roca ha estat guardonada amb el Max a la millor interpretació per L'imperatiu categòric, l'espectacle de Victoria Szpunberg en què encarna una professora d'ètica en un món hostil i que s'està representant al Teatre Lliure. L'actor Enric Auquer ha estat premiat amb el Max a la millor interpretació per El día del Watusi, l'adaptació teatral de la novel·la de Francisco Casavella que ha capitanejat Ivan Morales i que tornarà al Lliure la temporada vinent amb alguns canvis al repartiment.

El Teatre Lliure complirà cinquanta anys el 2026 i ho farà amb una temporada "que vol mirar cap enfora, cap a les crisis i els conflictes del món i cap a la multitud de dilemes que travessen la societat contemporània", afirma el director de l'equipament, Julio Manrique. La nova programació del Lliure constarà de 28 produccions, de les quals vuit són pròpies, 10 són coproduccions i 10 són convidades. "Sentim que la temporada que ara tanquem ha estat un inici, una llavor d’un capítol nou dins la història del Lliure. Amb la següent volem enfortir, ampliar i desenvolupar la identitat d'aquesta nova etapa", destaca Manrique. Amb un pressupost de 10,3 milions d'euros per al 2025, el teatre públic ha culminat la temporada actual amb un 88% d'ocupació i 119.000 espectadors, 30.000 més que la passada.

Barcelona tindrà, del 21 d'octubre al 2 de novembre, un nou festival que portarà grans espectacles de l'escena internacional a la capital catalana. La iniciativa porta per nom Flaix de Tardor i està impulsada pel Temporada Alta, però està pensat com un festival independent de l'esdeveniment gironí. En la primera edició s'han programat set espectacles: Le voci di Dante, de Toni Servillo; El tiempo todo entero, de Romina Paula; To move in time, de Forced Entertainment; Medida por medida, de Gabriel Chamé Buendia; Phèdre!, de François Gremaud; Coup fatal, d'Alain Platel, i Double bill, de la Dresden Frankfurt Dance Company. Els muntatges es representaran al Teatre Lliure, La Villarroel, el Mercat de les Flors, la Fundació Joan Brossa i el Teatre La Biblioteca.

El 25 de novembre del 2024, Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) va desgranar en un fil de X els abusos sexuals i de poder que ha patit al llarg dels anys. Aquell missatge va ser fruit de la necessitat de compartir el dolor i l'ha empès ara a transformar-lo en un llibre. Valenta com tu (Destino) és el testimoni d'una dona que ha conviscut amb la violència, que ha estat atacada, que s'ha defensat i que ha patit les conseqüències de plantar cara. Batallé, que també és editora i actualment dirigeix la llibreria Ona, vol que el llibre serveixi per trencar silencis. Per presentar-lo, l'11 de juny reunirà a la llibreria vuit dones de vuit generacions diferents, des de Juliana Canet fins a Pilarín Bayés.

Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 - Barcelona, 2005) va ser un dels escriptors més importants de la literatura europea de mitjans del segle XX. Ho demostren les disset traduccions (a l’alemany, l’anglès, l’aragonès, el castellà, el danès, l’eslovè, el francès, el gallec, l’hongarès, l’italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el serbi i el vietnamita) dels seus llibres "en un moment en què anaves a veure un editor per parlar de literatura catalana i et mirava com si fossis un desgraciat", diu l'editora Maria Bohigas, alma mater de Club Editor. La mort sobtada de l'escriptor quan tenia 63 anys va truncar la seva obra i va canviar-ne també la recepció.