Com es fan servir els pronoms febles? Quan hem de dir per o per a davant d'infinitiu? Per què hi ha qui diu olora a o tinc que? L'angoixa lingüística dels catalans arriba també als mems d'internet. Un estudi pioner sobre aquestes imatges de la cultura pop, Què mems vols dir?, publicat a la Revista de Llengua i Dret, ha analitzat 87 mems relacionats amb la llengua i el resultat és que el 40% de vegades tracten sobre faltes d'ortografia. Hi ha un humor específic sobre l'obsessió per la correcció lingüística que pateixen molts catalanoparlants. La resta de mems giren al voltant de qüestions com les variants dialectals o la normativa.

Si en alguna cosa li ha canviat la vida el Premio Nacional de dansa 2024 a la ballarina i coreògrafa Lorena Nogal (Barcelona, 1984) és que ha "après a dir que no". "M’han arribat oportunitats i ofertes de feina que eren molt interessants, però no les podia introduir a l'agenda que ja m’havia muntat l’any passat perquè m’hauria quedat sense viure. Té una cosa que t’atrapa i t’agrada, però alhora és una mica esclavitzant", afirma. I malgrat els nos, no para mai.

Aquest serà el primer estiu de vacances-vacances que farà Toni Hill (Barcelona, 1966) pràcticament des de la pandèmia. Els últims els ha dedicat a escriure frenèticament la Trilogía del verdugo (Grijalbo), que tanca ara amb La muerte blanca, la resolució definitiva del pols que mantenen durant quatre anys l'assassí en sèrie Charlie Bodman i la criminòloga que el va desemmascarar, Lena Mayoral.

Tant si creieu com si no creieu en l'amor, els escenaris del Grec us esperen per qüestionar-lo. En l'àmplia programació del festival hi ha enguany una sèrie d'espectacles pensats per esbudellar l'amor romàntic i treure'n l'entrellat, però també per reflexionar sobre la marca que ens deixa el fet d'enamorar-nos o bé, simplement, per recordar per què ens captiva tant una parella que s'estima fins a l'infinit.

Dibuixa una graella de quadres que representin totes les setmanes de la teva vida. Pinta les que ja has viscut. Pinta les que estaràs dormint. Observa els quadrets que et queden de vida. Aquest és el plantejament d’un dels vídeos més virals de Joan Soler Sucarrats (Olot, 1998), psicòleg i divulgador de salut mental, que ofereix tallers i xerrades, i té 55.000 seguidors a Instagram. El seu objectiu és desenvolupar una aplicació amb eines de benestar emocional per ajudar-nos a surfejar la vida estressant del segle XXI.

Fins i tot abans que s'estreni, L'Olívia i el terratrèmol invisible ja és una fita: és el primer llargmetratge català d'animació en stop-motion fet a Barcelona i és el primer film amb aquesta tècnica a Catalunya que dirigeix una dona, la guionista, productora i directora Irene Iborra. La cinta, a més, acaba de celebrar la seva première dins la competició del Festival de Cinema d'Annecy (França), la Meca del cinema d'animació, i té garantida la distribució en cinemes de cara a la tardor.

Fa 50 anys, quan havia d'obrir les portes la flamant Fundació Joan Miró a la muntanya de Montjuïc, l’artista va decidir que no volia fer una inauguració oficial. Per estalviar-se la presència de les autoritats franquistes, va convocar una jornada oberta a la ciutadania i amb elements de la cultura popular i festiva. Aquest esperit alegre i obert a tots els públics és el que es vol recuperar el diumenge 15 de juny, una diada que serà l’inici de l’any del cinquantenari de la fundació. S’ha batejat amb el lema Per a la gent de demà perquè parafraseja un desig de Joan Miró que, des del 1968, tenia clar com volia que fos la seva fundació: "És molt important fer-ho un lloc vivent, pensar en la persona del demà".

El Rijksmuseum d'Amsterdam exposa un condó que data del voltant del 1830, probablement fabricat amb un tros d'intestí d'ovella. La curiositat és que, a més, porta gravada una estampa eròtica on es veuen una monja i tres clergues. Segons el museu, la peça ofereix una visió de la sexualitat i la prostitució durant el segle XIX, perquè podria tractar-se d'un record d'un bordell. Aquests anticonceptius s'adquirien en bordells i barberies. Només se'n conserven dos exemplars. Fins a mitjans del segle XIX no van fer-se preservatius de làtex, i fins llavors es feien servir les entranyes d'animals. El museu ha fet l'anàlisi amb llum ultraviolada i es creu que aquest preservatiu no està fet servir.

"Els diumenges són dies de menjar al git, de mirar sèries al git, de pujar el gat al git", diu l’anunci de ràdio d’IKEA. Són habituals les queixes a les xarxes perquè locutors, periodistes, comunicadors audiovisuals no pronuncien correctament el so de la ela doble en català. Es tracta d’un reflex del que passa molt sovint al carrer: parant l’orella, sembla que cada vegada hi hagi menys catalanoparlants que pronuncien aquest so com a lateral palatal [ʎ] i el substitueixen per una semivocal [j] amb més o menys obertura, o fins i tot amb altres sons que s’hi acostin. És a dir, diuen iet o get en comptes de llet, o caiar, coia, ioguer, poiastre, etcètera. Per què? Es tracta de casos puntuals o d'un canvi evolutiu en la llengua?

Fa cent anys que Francesc Candel (1925-2007) naixia a Cases Altes, una comarca castellanoparlant del País Valencià. Dos anys després, vivia en una de les barraques de terra empostissat de la falda de Montjuïc. La família acabaria traslladant-se a les Cases Barates de Can Tunis, allà Donde la ciudad cambia su nombre (1957), i després a la Marina, la geografia on el periodista, escriptor i polític va desenvolupar la seva vida i obra. Candel va ser fill de la primera onada migratòria i va ser cronista de la segona. Els altres catalans (Edicions 62) va ser el seu llibre més destacat –un èxit editorial sense precedents el 1964, amb 30.000 exemplars venuts en poques setmanes– i amb els anys ha acabat gairebé mitificat com a símbol de la "Catalunya, un sol poble", que impulsaria el PSUC, i després es convertiria en divisa pujoliana i catalanista, fins avui.

El destí final de les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena ha quedat sentenciat: aquest dimecres el Tribunal Suprem ha resolt a favor de la part aragonesa els recursos de cassació i per infracció processal presentats pel Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) l'octubre del 2020. El veredicte, que arriba excepcionalment més de quatre anys després, ratifica la sentència del 2016 que estimava la demanda del govern d'Aragó i condemnava el MNAC a restituir les pintures, posteriorment ratificada per l'Audiència d'Osca l'any 2020. Malgrat tot, els advocats del MNAC van aconseguir aturar el retorn provisional de les pintures ordenat pel jutjat de primera instància número 2 d'Osca, per l'extrema fragilitat de les pintures i perquè el monestir no compleix les condicions exigibles per poder traslladar-les.

L'ofensiva d'última hora de la Moncloa perquè els estats europeus votessin a favor de l'oficialitat del català, el gallec i l'euskera no ha fet efecte. Una desena de països, entre els quals Alemanya, Itàlia i Finlàndia, han posat sobre la taula l'ajornament de la decisió durant la discussió dins el consell —que es fa a porta tancada— al·legant dubtes econòmics, jurídics i tècnics. És a dir: Quant costa i qui ho paga? Cal canviar els tractats? Com afectarà les minories d'altres països si crea precedent? Com s'implementaria?

“Vivim en una societat algorítmica que tendeix a consumir-ho tot, també la cultura, de manera immediata”, reflexiona Montse Faura. La directora del Festival de Torroella de Montgrí s'ha proposat, en aquesta edició, abaixar revolucions però no per aturar el temps sinó tot el contrari: per allargar l'experiència musical "que resisteix, persisteix i transforma". Com cada any, el cartell del festival baix-empordanès és una experiència de llarg abast temporal, que recorre sis segles d'història de la música, des del XIV, amb un concert del grup Tasto Solo sobre l'Ars Subtilior a la cort de Joan I d'Aragó (un rei que va passar l'últim mes de vida a Torroella fins que va morir en estranyes circumstàncies caçant a Foixà), fins a l'actualitat, amb noms com Niño de Elche i el tàndem de la violagambista Lucile Boulanger i Calling Marian, que fusionaran música barroca i electrònica en un escenari versallesc l'últim dia del festival en un concert gratuït. En conjunt seran 17 concerts, del 3 al 22 d'agost, que també són un pont entre tradició i innovació, entre grans noms internacionals i noves generacions d’intèrprets.

Poc després de les deu del matí s'ha produït una apagada total al Festival de Canes, l'esdeveniment més important del cinema europeu, que estan cobrint centenars de periodistes internacionals. De seguida ha caigut també el senyal dels mòbils. Davant l'estupefacció de tothom, l'apagada s'ha revelat com un tall d'electricitat massiu a tota la zona oest dels Alps Marítims, al sud-est de França. Ha deixat 160.000 llars a les fosques a la zona que fa frontera amb Itàlia, i ha afectat també el transport ferroviari. A més, els bombers han hagut de fer un centenar d’intervencions, sobretot per rescatar persones atrapades en ascensors. El tall ha durat unes cinc hores i les autoritats ho consideren un sabotatge. La Fiscalia francesa ha obert una investigació.

Se'n va un mestre de les rialles. El pallasso Antoni Maria Claret Papiol, un dels renovadors del clown a Catalunya després del franquisme, va morir ahir, divendres, als 71 anys. Nascut a Barcelona el 1954, amb una vis còmica indiscutible i el poder de la paraula, va fundar el 1976 el duo Germans Poltrona al costat de Jaume Mateu, Tortell Poltrona. "Vam ser els primers pallassos que actuaven en català i ho vam fer per la normalització humorística del país", defensava. En l'època de l'esclat del teatre independent i de carrer, Claret Papiol i Tortell Poltrona es passejaven pel país oferint espectacles en format de mítings còmics, però defugint el format clàssic de l'august i el carablanc. Claret ja duia el seu característic bigoti, amb el qual es transmutaria al llarg dels anys en tot de personatges memorables, com el senyor Peperoni, el senyor Sàrries, el doctor Paperinassa i el mestre de cerimònies Monsieur Loyal, que trotava sobre un cavall dins del Circ Cric o el Circ Raluy.

Juliana Canet, La Sotana, Ada Parellada i Cèlia Espanya, però també Joan Soler Sucarrats, SOS Català, Ania Posada i Pol·lícules. El panorama digital en català està en expansió. Ho certifica la nova eina que acaba de fer-se pública aquest dijous, la Llista (llista.cat). Es tracta dels rànquings dels influencers en català més influents en àrees com gastronomia, estil de vida, literatura, humor, esports, música i fins a vint categories. L'objectiu és "donar visibilitat a un sector cultural en creixement" i que "guanyi seriositat i coherència com a indústria", explica Albert Lloreta, productor de La Fera, que ha estat creant aquesta eina amb la Fundació.cat durant els últims dos anys.

Les eleccions presidencials de Romania han col·locat en prime time discursos i cartells en romanès. Potser algun espectador sagaç ha pensat que el català i el romanès sonen força semblants. Més enllà de certa familiaritat, ¿un català i un romanès poden entendre’s cadascú parlant la seva llengua? Són dues llengües intercomprensibles? El catedràtic de filologia romànica de la Universitat de Barcelona José Enrique Gargallo de seguida tira aigua al vi: "Ens deixem enlluernar de tant en tant per algunes coincidències merament ortogràfiques, però jo, que entenc i parlo el romanès, comprovo contínuament que qui no en sap no l’entén quan li diuen una frase. Sents un romanès en una intervenció oral i ho tens fumut", afirma.

Marria Pratts (Barcelona, 1988) és un dels noms emergents més destacats d'entre els artistes contemporanis. Fa anys que s'està obrint camí en el mercat de l'art internacional i, de fet, la seva obra es cotitza a un nivell molt alt, comparat amb altres pintors de menys de 40 anys. "Ara és el moment que arribi al gran públic", diu convençut el seu galerista, Jordi Mayoral. La sala del carrer Consell de Cent de Barcelona acaba d'inaugurar una exposició enlluernadora que posa de llarg l'obra de Pratts a la seva ciutat, Florescència.

El dramaturg José Sanchis Sinisterra (València, 1940) arriba a la Sala Atrium amb el seu posat afable i un fil de veu, que combina amb uns principis i uns projectes de pedra picada. A punt de fer 85 anys, aquest gegant de la dramatúrgia —renovador del teatre, fundador de la Sala Beckett, defensor de la dimensió literària de la dramatúrgia, influent pedagog i pare putatiu de l’escena catalana contemporània— estrena un nou espectacle a la Sala Atrium, el monòleg La criatura del Dr. Frankenstein, del 20 de maig a l’1 de juny, amb Ferran Audi com a intèrpret. A més, l'autor té diversos títols en procés d’escriptura o pendents d’estrena, i manté una llarga batalla per obrir el Teatro del Común, un espai de formació, investigació, creació, producció i exhibició teatral a Madrid —on viu des de fa gairebé 30 anys, després de 25 a Barcelona—, un cop naufragat el projecte del Nuevo Teatro Fronterizo, una mena de Beckett 2 col·locat en una cotilleria de Lavapiés. "Tinc moments que penso que ho farem de qualsevol manera, i altres que no. Amb el ministre, molts somriures, però res de res". Amb el PP ni ho ha intentat.

Oriol Grau (Barcelona, 1963) s’embarca, per primera vegada als 61 anys, en un monòleg teatral. I ho fa per respondre la gran pregunta que es deu haver fet el públic durant anys: què li va passar perquè, assolida la popularitat, deixés la televisió i desaparegués del panorama mediàtic? Amb més ficció i comèdia del que s’intueix en el plantejament, La mare, el dimoni i jo és un recorregut per la trajectòria de l’actor que es podrà veure del 16 de maig a l’1 de juny a la Sala Trono de Tarragona, i més endavant en altres espais.