La nova pel·lícula de Jia Zhangke entra, en certa manera, en una interessant dialèctica amb Blossoms Shanghai, la sèrie de Wong Kar-wai que també s'acaba d'estrenar, pel que fa al resseguiment de les mutacions que ha viscut la Xina en les últimes dècades per part de dues figures de referència del boom del cinema asiàtic. Wong Kar-wai, el director de Desitjant estimar, es va donar a conèixer amb una pràctica del melodrama estilitzat que deixava en segon pla, fins ara, el context històric. Ans al contrari, des dels seus primers films, Pickpocket (1997), Platform (2000) i Unknown pleasures (2002), Jia Zhangke es va convertir en el gran renovador realista del cinema xinès contemporani, el representant d'una nova generació que, a diferència de l'anterior, la que formaven Zhang Yimou i Chen Kaige, no mirava tant cap al passat del país com cap al present més immediat. Jia va encarnar una perspectiva juvenil de les tribulacions de la ciutadania xinesa en un país sacsejat pel canvi de paradigma brutal del model socioeconòmic.

Ethan Edwards (John Wayne), el protagonista de Centaures del desert, va forjar el motlle per a tot un arquetip d'antiheroi: el de l'home que s'endinsa en territori comanxe per salvar una innocent i acaba confrontant-se amb la part més fosca de la seva masculinitat. El personatge de John Ford ressona en Luís, el protagonista de Sirat, un pare disposat a internar-se al més profund del desert marroquí per tal de trobar la seva filla, perduda en alguna rave. El personatge que encarna Sergi López fa gala del mateix tarannà obsessiu però amb una mentalitat més oberta que el de Wayne, i no tarda a seguir una troupe que treballa de rave en rave. Però el quart llargmetratge del gallec Oliver Laxe sí que entronca amb el film de Ford a l'hora de capgirar el vincle de conquesta entre home i territori estrany del western clàssic.

Una cantarella recorre alguns cercles cinèfils: Wes Anderson ja no mola. L'audiència estaria farta de les seves pel·lícules de perfecció planimètrica i detallisme de línia clara. El gran hotel Budapest va convertir aquest cineasta d'estètica personalíssima en una figura alhora prestigiosa i molt popular, en un director cool per a tots els públics. Els seus films següents, com l'experimental La crònica francesa o el molt idiosincràtic Asteroid City van fer palès que Anderson és un cineasta més arriscat i complex del que farien entendre les seves imatges llamineres i els seus repartiments trufats d'estrelles.

En el debat sobre les derives de l'esquerra i sobre la manca de militància entre les noves generacions s'ha instal·lat la idea que les anomenades polítiques de la identitat, com el feminisme o la perspectiva queer, han substituït o desplaçat la lluita de classes i el combat contra el capitalisme com a eixos essencials d'aquesta ideologia. Propostes com la del videoclip I love Barcelona, de Svetlana, contradiuen aquesta afirmació. El duet del Poblenou, que des del 2020 formen Júlia Díaz i Roc Bernadí, va estrenar fa un parell de mesos aquesta peça audiovisual a partir del tema homònim que forma part de Sarnalona, l'EP que han publicat amb Propaganda pel Fet! Inesperat himne cantat en catalanglish i a ritme de tecno abrasiu contra la turistificació brutal que pateix la capital catalana, I love Barcelona porta més de vuitanta mil reproduccions a YouTube.

La cunyada andalusa de la Delia (Antonia Zegers) li explica el significat d'una foto que penja a la seva habitació: les persones que hi apareixen són "els Tortuga", els emigrants que marxaven de Jaén cap a Catalunya amb tot carregat a sobre. De fet, la Delia, d'origen xilè, es va casar amb el Julián, un andalús que va conèixer a Barcelona i amb qui va tenir una filla, l'Anabel (Elvira Lara). Però, malgrat que el segon llargmetratge de Belén Funes arrenqui a Andalusia, amb tota la família aplegada per a la festa de l'oli i per recordar el Julián, mort fa poc, aquesta no és una pel·lícula que reconstrueixi una de tantes històries encara inexplicades dels exilis del sud d'Espanya cap a Catalunya.

Un dels principals símptomes de la singularitat de The rehearsal (Los ensayos), que ha estrenat segona temporada, és com de difícil resulta descriure de què va. El seu creador, Nathan Fielder, va estudiar la carrera d'empresarials abans de formar-se en l'art de la comèdia. Aquesta combinació insòlita es feia notar a Nathan for you, el programa d'humor en què s'oferia per millorar propostes de negoci que no acabaven de rutllar, i que desembocava en resultats sorprenents. A Los ensayos parteix d'una idea similar. Aquí es tracta d'analitzar per què no funciona alguna situació de la vida real, per assajar possibles escenaris ficticis que contribueixin a solucionar-la. En aquesta segona temporada, Fielder apuja el llistó i s'interroga sobre quina pot ser la causa comuna en diversos accidents aeris. I creu trobar-hi un patró recurrent a partir de revisar les converses de la tripulació a la cabina. En catàstrofes com la de l'avió de Corporate Airlines que es va estavellar a Missouri el 2004 o la del vol de US-Bangla Airlines que va accidentar-se a l'aterrar l'any 2018 a Katmandú, les gravacions posen en evidència com va fallar la comunicació verbal entre pilot i copilot a l'hora d'afrontar la situació.

También esto pasará, l'adaptació al cinema de la novel·la de Milena Busquets, se centra, com l'original literari, en el procés de dol de la protagonista, la Blanca, després de la mort de la seva mare, una figura clau en la construcció de la seva identitat. El personatge, interpretat per Marina Salas (el més convincent de la proposta), està inspirat en la mateixa autora. La pel·lícula de Maria Ripoll vol transmetre com es reenganxa a la vida una dona tocada per la mort mitjançant el sexe, en l'entorn específic dels barcelonins privilegiats que estiuegen a Cadaqués. De forma només esbossada, También esto pasará apunta de fons a la conflictivitat d'un vincle més generacional, la dels fills de la mal anomenada Gauche Divine amb uns pares que van convertir la seva vida en una festa a la qual ni la paternitat ni la maternitat no estaven convidades. Un grapat d'idees que voldrien cristal·litzar en un to concret, el de la lleugeresa com a estil i marca de classe, aquella lleugeresa en què s'emmascara qui creu que no li cal demostrar com és de profunda i llegida –ja s'apunta que som davant d'algú que ha crescut "als genolls d'Umberto Eco".

Una neu que cau incessant sobre Buenos Aires marca l'imaginari apocalíptic d'El Eternauta, el còmic escrit per Héctor Germán Oesterheld i dibuixat per Francisco Solano López que acaba d'arribar com a sèrie a Netflix. A l'obra original, publicada també en format serial entre 1957 i 1959, en la imatge de pols mortífera caiguda del cel que s'abat sobre el món ressona el record de la pluja negra d'Hiroshima. El còmic va aparèixer en ple context de la Guerra Freda i, dins dels codis de la ciència-ficció, es podia llegir des d'aquesta consciència antibel·licista. El destí posterior del seu creador va amarar El Eternauta d'una altra interpretació retrospectiva. Militant dels Montoneros a partir dels anys setanta, Oesterheld va ser segrestat per les forces armades del seu país en plena dictadura militar. Abans ja havien "desaparegut" les seves quatre filles, Marina, Beatriz, Diana i Estela, joves entre els 18 i els 26 anys. No se n'han localitzat mai els cossos ni s'han jutjat els culpables. La repressió dels Oesterheld va carregar la seva obra emblemàtica d'un subtext metafòric en què els protagonistes, una colla de supervivents d'una invasió extraterrestre, esdevenen una mostra de com es pot resistir en un estat de violència excepcional.

A la tanda de musicals insòlits que han protagonitzat la temporada cinematogràfica, d'Emilia Pérez a Polvo serán, s'hi afegeix ara The end, la primera ficció de Joshua Oppenheimer, el cineasta que fa uns anys va causar sensació amb The act of killing (2012), aquell documental en què alguns dels responsables del genocidi a Indonèsia als anys setanta recreaven els seus crims si estiguessin actuant en una pel·lícula de Hollywood. Malgrat tractar-se en aparença d'una proposta diferent, Oppenheimer reincideix a The end en la idea de com els responsables d'alguna atrocitat recorren a l'artifici per reescriure impunement la seva pròpia història.

"El Terror del qual us parlava l'he observat en una illa petita, fàcil de recórrer tota sencera en un dia, amb una sola etapa de motocicleta. És una mica com si l'Espanya nacionalista […], reduïda a l'escala convenient, s'hagués trobat reunida a l'abast de la mà". Escriptor de dretes, catòlic devot i antirepublicà furibund, Georges Bernanos es va convertir en el testimoni inesperat i el gran cronista internacional de la repressió franquista a Mallorca durant la Guerra Civil, que denuncia de primera mà a Els grans cementiris sota la lluna, també a tall de crit d'alarma sobre el que podia passar imminentment a Europa.

La pel·lícula desobre Jordi Pujol escrita per Toni Soler i dirigida per Manuel Huerga respon a la voluntat de fer un cinema polític propi abans que te'l facin els altres. Parenostre se centra en com la publicació l'any 2014 a El Mundo de la notícia sobre els comptes de la família Pujol a Andorra va alterar la imatge pública de qui va ser president de la Generalitat. El film pretén donar una visió de conjunt del cas, sense oblidar el paper de les clavegueres de l'estat espanyol en l'assumpte, però des de la perspectiva del protagonista i el seu entorn. Més propera al drama de cambra familiar que al fresc històric, un dels grans encerts de Parenostre rau en la tria de Josep Maria Pou com a protagonista. L'actor no s'assembla a Pujol, i no se'n força la caracterització. D'aquesta manera s'evita l'efecte Polònia –és a dir, caure en la caricatura del personatge– per apropar-se a la meditació tràgica al voltant de com un líder pot acabar dinamitant el seu propi llegat.

Al cinema clàssic de Hollywood eren comuns els melodrames maternals, pel·lícules al voltant de dones obligades a viure la maternitat distanciades dels seus fills perquè havien de purgar alguna falta. Arnaud i Jean-Marie Larrieu elaboren una versió masculina i contemporània d'aquest gènere a La historia de Jim, al voltant de l'Aymeric (Karim Leklou), un home que exerceix de pare del Jim, el fill de la seva parella, fins que ella reprèn la relació amb el progenitor biològic i marxen plegats al Canadà amb el nen, tot deixant el protagonista enrere. Si en el melodrama maternal clàssic la dona era castigada per allunyar-se de l'ideal de mare en infringir la moral imperant, a La historia de Jim l'Aymeric pateix per no complir amb la idea institucional de paternitat: atès que no n'és el pare biològic no pot reclamar el dret a seguir veient el nen.

Quin va ser l'últim cop que vam riure a cor què vols davant d'una sèrie nord-americana? Riure de trencar-se de riure, no de dibuixar una lleugera corba ascendent amb els llavis. En aquest territori cada cop més erm de rialles aterra The Studio, una de les millors sèries de la temporada, que tiren endavant dos dels grans noms de la nova comèdia nord-americana dels inicis del segle XXI, Seth Rogen i Evan Goldberg. Com a guionistes i, en alguns casos, també com a directors, aquesta parella de col·legues es troben darrere de títols de culte com Supersortits (2007), Superfumats (2011), Gresca fins al final (2013) o La festa de les salsitxes (2016). Amb The Studio posen de manifest com mantenen en forma la seva capacitat per ser hilarants en una ficció, podríem dir més madura, al voltant del tema preferit de Hollywood: la mateixa indústria.

En Thibaut (Benjamin Lavernhe) és un exitós director d'orquestra a qui li diagnostiquen una leucèmia. A causa del tractament, descobreix que és adoptat i que té un germà, en Jimmy (Pierre Lottin, un actor que clava aquests personatges gens sofisticats) també acollit en una família, però molt diferent de la seva. Separats en néixer, els dos homes il·lustren fins a quin punt la classe marca la vida d'una persona. Perquè en Thibaut també adora la música, però ell no ha passat de tocar a la banda del poble.

La cinefília de regust francès està inextricablement lligada a la idea d'amor i de joventut. Van ser els nois de Cahiers du Cinéma els que van implantar l'adoració per les pel·lícules com una forma d'identitat pròpiament juvenil. I també van ser ells els que, en esdevenir directors, van renovar la manera d'entendre l'estètica cinematogràfica perquè recollís un batec, el del jovent, absent fins aleshores de les pantalles.

L'interès pels homes que ronden la mort travessa bona part de la filmografia de l'Albert Serra. A Tardes de soledad, el seu primer llarg documental, queda palesa la voluntat de copsar, a partir d'una pràctica cerimonial i espectacularitzada, aquest vincle amb la mort d'un home disposat a matar o, en moltíssima menys mesura, a morir en l'intent. Tot i que s'inscriu en una llarga tradició artística i intel·lectual d'atracció per la tauromàquia, el cineasta banyolí ha volgut fer una pel·lícula de toros com no se n'havia vist cap altra. Un assoliment que passa per una sèrie de decisions de depuració formal i d'enriquiment discursiu. A Tardes de soledad no hi ha ni veu en off ni entrevistes, de manera que la proposta s'aparta del reportatge a l'ús, i elimina intermediaris entre el film i l'audiència.

Adrien Brody tenia 29 anys quan el 2003 va guanyar l'Oscar al millor actor per El pianista, l'intèrpret més jove fins aleshores en endur-se el premi en aquesta categoria. Enguany hi havia un candidat que podia arrabassar-li aquesta fita. Amb també 29 anys, però uns mesos menys, Timothée Chalamet representava la principal competència per a Brody per la seva més que convincent encarnació a tots els nivells, des de l'aparença fins al tarannà i la veu, de Bob Dylan al film A complete unknown, de James Mangold. Però, finalment, l'Acadèmia de Hollywood ha tornat a reconèixer Adrien Brody, ara amb 51 anys, en un rol, el de l'arquitecte fictici László Tóth, a The brutalist, de Brady Corbet, que alhora entronca, i l'expandeix, amb el paper que va interpretar a El pianista de Roman Polanski. Amb aquest triomf, l'intèrpret nascut a Nova York el 14 d'abril de 1973 a més se suma a la selecta llista d'actors que han guanyat dos cops en aquesta categoria, que també conformen Spencer Tracy, Fredric March, Gary Cooper, Marlon Brando, Dustin Hoffman, Tom Hanks, Jack Nicholson, Sean Penn i Anthony Hopkins.

En la seva primera pel·lícula com a director des d'A la carretera (2012), Walter Salles entronca amb aquells títols dels anys vuitanta que denunciaven l'horror de les dictadures a Llatinoamèrica. A Aún estoy aquí parteix del cas real de la desaparició de l'enginyer i antic polític Rubens Pavia al Brasil dels anys setanta. Però en lloc de fixar-se en la trajectòria militant de Pavia i intentar aclarir els detalls del seu segrest, Salles se centra en la reacció de la seva dona i mare dels seus cinc fills, Eunice, a qui dona vida Fernanda Torres (nominada a l'Oscar a millor actriu). El film subratlla així com la condició de desaparegut de Pavia afecta el seu entorn, alhora que traça de quina manera el terror incorre en la vida quotidiana d'una família ordinària i benestant.

Paradise és una sèrie amb un misteri dins d'un altre misteri. En el primer episodi de la nova proposta de Dan Fogelman i Sterling K. Brown, creador i protagonista respectivament de This is us, se'ns presenta el personatge principal, Xavier Collins, un membre del servei secret, en la seva rutina matinal en un aparentment típic barri suburbial nord-americà. Collins treballa per al jove president dels Estats Units, Cal Bradford (James Marsden). Quan aquell mateix matí arriba a la casa del governant, se'l troba assassinat al dormitori. Mentre es posa en marxa una investigació per saber qui hi ha darrere el magnicidi, una sèrie de flashbacks ens situen en el passat dels protagonistes per explicar entre moltes altres coses la relació de lleialtat entre el president i el seu protector.

Què se n'havia fet, de Bridget Jones? En el quart film de la sèrie, basat de nou en la novel·la homònima de Helen Fielding, retrobem la protagonista en l'edat madura, amb les dues criatures preadolescents que va tenir amb en Mark Darcy (Colin Firth), mort pocs anys abans de l'inici de la història. La protagonista està en una etapa molt diferent de la seva vida, però en un escenari similar al del primer film: sense parella ni el futur clar. Amb aquest punt de partida, s'intenten equilibrar tres pel·lícules. La que recupera els vells coneguts de fa vint anys, sobretot el personatge de Hugh Grant, Daniel, convertit ara en el millor amic de la protagonista. La comèdia romàntica que vol connectar amb les inquietuds de les dones en l'edat madura a partir dels plantejaments originaris. Bridget es veu de nou en situacions comprometedores mentre s'inicia en el flirteig en l'era de Tinder. Aquí és on grinyola més el film, i no només perquè l'humor sexual soni carrincló, les situacions siguin previsibles i el conservadorisme dels personatges es noti més que mai. El deix maldestre de la protagonista, el seu principal signe d'identitat, no es llegeix socialment de la mateixa manera en una dona de trenta que en una de cinquanta. Però el film no sap aprofitar aquest desencaixament, i la Bridget manté intacte malgrat tot el seu poder de seducció, el que la converteix en una fantasia rosa més que en un reflex romàntic i divertit de les inquietuds de tantes dones similars. La reivindicació de la seva sexualitat es fa a través d'una aventura amb un noi a la vintena, però s'acaba objectivant el personatge masculí més que celebrant una relació a contracorrent.