No us ha d'estranyar que des de principis d'any gairebé tots els meus articles hagin versat sobre el futur de la Unió Europea. No he amagat mai que sempre he tingut un profund convenciment sobre la necessitat d’una Europa gran, unida, potent i amb un paper clau en el futur de la humanitat. Penso que això és molt bo per als europeus, però també per al conjunt de la població global i del planeta mateix. He escrit sovint que en vull parlar perquè els processos polítics i econòmics que vivim els darrers anys no ens estan portant en la bona direcció. Per aprofitar les oportunitats que tenim davant i aconseguir els objectius que volem, hi ha actuacions necessàries que ara, a més de ser imprescindibles, tenen un caràcter de summa urgència. 

Com a membre de la Societat Barcelonesa d’Amics del País vaig assistir fa uns dies a una xerrada a la qual vam convidar Pere Navarro, actual delegat de la Zona Franca de Barcelona, que va explicar l’important procés de modernització i d’atracció d’empreses tecnològiques que està en curs en aquesta àrea i que l’estan potenciant com un dels centres europeus més importants de la indústria coneguda com a 4.0, és a dir relacionada amb la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, la robòtica i la ciberseguretat, així com la seva utilització en temes de salut, de mobilitat i alguns altres. És bo tenir consciència del que està passant. Penso que pot ser molt important per al futur del país, sobretot ara que vivim uns moments de grans canvis i de fortes incerteses en l’economia i en la política global. Per això escric aquest article amb ganes de donar-ho a conèixer.

Durant aquests darrers mesos, han tingut un paper important en la geopolítica mundial algunes persones que han estat molt presents en fets que hem conegut o també patit. Des de fa uns anys, Putin; des de fa uns mesos, Trump i el multimilionari Musk; des de fa ja uns dies el papa Francesc i, en la setmana actual, el nou papa Lleó XIV. Parlo de les persones perquè els actuals sistemes de distribució de la informació fan que les notícies ens arribin més a través d’elles que no pas a través de relats. Aprofito l'ocasió per insistir una vegada més que estem vivint un rotund canvi d’etapa en la nostra història, i vull posar de manifest que els canvis significaran revisar el significat d’un important nombre de paraules.

Vivim, a escala mundial, un període molt especial, difícil de comprendre, ple de sorpreses i molt preocupant. Les sorprenents decisions dels polítics que governen els estats més poderosos, i les indecisions en molts altres estats, fan que estiguem anant a la deriva i sense veure un futur clar. Ja fa mesos que comento quin crec que hauria de ser el paper d’Europa en aquestes circumstàncies, i ara només voldria analitzar el que ens podria suposar aprofitar una de les recents i incomprensibles decisions de Donald Trump. El seu radical canvi de política en el camp de la ciència i la tecnologia està provocant expulsions de científics i fent créixer una gran desil·lusió en tots aquells que treballen en el sector de la ciència als EUA. Una enquesta de Nature de fa uns dies diu que un 75% dels científics estan considerant marxar dels EUA. Em costa de creure, però retrata una situació molt greu. La meva preocupació neix de si la UE, i més concretament Espanya, sabrà treure profit d’aquest gran error americà i corregir així unes polítiques dels darrers anys que han fet que Europa hagi anat quedant més i més endarrerida tant respecte als EUA com a la Xina. Sembla que ho volem intentar, però cal veure si això serà tan clar com diuen i si sabrem com fer-ho. Vegem primer d’on venim.

Les coses que van estar passant les dues darreres dècades del segle passat i les primeres de l’actual, i sobretot aquests últims mesos, m’han convençut que estem entrant en una nova època de la nostra història. Espero que sigui de progrés, i que ens permeti, o en alguns casos ens obligui, a canviar aspectes importants de la nostra vida personal i de les relacions socials tant de caràcter local com global. Les dificultats, incomprensions i enfrontaments que ara patim, junt amb les incerteses sobre el futur, afecten la nostra tranquil·litat, fan difícil la nostra convivència i destrueixen la confiança en molts polítics. Si no ens adaptem col·lectivament a la realitat de la nova època no hi haurà progrés, i creixeran molt les actuals dificultats.

No puc deixar de pensar, veient la situació que ens arriba contínuament aquests darrers mesos des de totes les parts del món, que tenim raons per estar molt preocupats. Però, alhora, també crec que tenim l’obligació de fer, dins de les nostres possibilitats, alguna cosa per ajudar a posar-hi remei. Evidentment, deixo de banda les enormes ximpleries i bestieses de què s’enorgulleixen els dirigents polítics d’alguns grans països, el comportament dels quals només em mereix un rebuig total. Em pregunto com pot ser que moltíssimes persones de diferents edats i posicions socials els donin suport, tant en països autàrquics com en democràtics. Penso que estan passant coses que no acabem d’entendre, però malgrat això vull fer algunes consideracions que puguin ajudar a combatre la gran quantitat d’informació falsa o manipulada que circula i que porta a molts a decisions emocionalment intenses però generalment errònies. Si es fa un diagnòstic millor, es podran començar a proposar remeis.

Aquestes últimes setmanes estem vivint un seguit de notícies, la gran majoria molt preocupants i algunes una mica més optimistes, però que totes plegades ens asseguren que estem entrant en una nova etapa en l'àmbit català, europeu i mundial. N’agafo quatre de diferents, les relaciono i faig un comentari de com hauríem de preparar aquesta nova etapa.

Fa uns dies s’ha publicat un llibre sobre la vida d'en Josep Pallach, del reconegut periodista i escriptor mataroní Joan Safont. No us estranyarà que l’hagi comprat i llegit. M’ha interessat molt el capítol 5, corresponent als darrers anys de la seva vida, el final de la dictadura franquista i l’inici de la Transició. És l’etapa en què jo el vaig conèixer i hi vaig tenir una bona relació d’amistat i col·laboració. La lectura m’ha fet reviure fets de fa uns 50 anys, que torno a recordar i que m’agrada explicar, ja que penso que van ser importants per al futur de Catalunya, per a la nostra relació amb l’Estat i per al paper que van jugar els diferents partits polítics catalans d’orientació socialista. Em centro només en tres punts dels meus records. 

Ha sigut una primera setmana de l'any plena de comentaris qualificant-lo com un any ple de dificultats, de reptes i d’incerteses. Respon bastant bé al que molts pensem i, per tant, comparteixo aquesta preocupació. Voldria afegir-me a aquest corrent i centrar-me en unes explicacions sobre els importants canvis tecnològics i les seves conseqüències.  

A l’hora de fer el balanç econòmic de què han significat els darrers anys, tant per al conjunt d'Europa com per a Espanya, hem d’acceptar que han estat uns temps complexos, diversos i difícils de qualificar. Hem conegut una bona quantitat d’índexs sobre l'evolució de l'economia i hem viscut períodes de recessió, de recuperació, de creixement i d’inflació, sobretot en les cinc economies més grans d'Europa. En cadascuna hem pogut veure posicions governamentals i debats polítics que es poden qualificar de poc seriosos i de poca eficàcia. No penso entrar-hi.

Em sembla que s’està encetant un període de prendre decisions, tant a Brussel·les com a Madrid i a Barcelona, que pot ajudar a preparar un futur més positiu i sostenible per a l’economia europea. Altres vegades ja he dit que en la futura perspectiva de competència global entre els EUA, la Xina i la UE, aquesta té molta menys població i molts menys recursos naturals, i que, per tant, ha de centrar la seva productivitat i competitivitat sobretot en el nivell de coneixements i capacitació de les persones, en la cooperació empresarial, i en el desenvolupament científic i tecnològic. Si a això hi afegim la urgència de fer front al repte ecològic, ens cal ser forts sobretot en les tecnologies relacionades amb l'electrònica, la fotònica, els computadors, i la IA.

Les dues primeres setmanes de novembre les recordarem durant molt de temps amb tristesa, amb solidaritat i amb preocupacions per al futur. Han tingut lloc les eleccions als EUA i les catàstrofes viscudes a València, i també a Catalunya i Andalusia. Durant els propers mesos, i potser anys, en seguirem parlant. Ara vull comentar només dues preocupacions concretes que afecten la democràcia, la política i la sostenibilitat, perquè demostren la necessitat de revisar l’organització de les nostres societats futures. Sé que hi ha molts més aspectes que ens han de preocupar, però em centro en dos que veig urgents.

Aquestes darreres setmanes hem pogut veure notícies, informes i debats que anticipen cap a on anem en això de la construcció de la societat postindustrial. Afecten les empreses, però tenen a veure amb tota l'organització econòmica de les societats democràtiques. Hem vist com novament el desitjat creixement del PIB a Espanya ha anat acompanyat d'un creixement de la desigualtat en les rendes i la riquesa: això no pot continuar. Hem vist com les càrregues impositives que paguen les grans empreses són molt més petites que les que paguem els ciutadans. Aquesta mateixa setmana hem sabut que l'impost extraordinari a la banca es mantindrà, però que l'impost que afecta el sector energètic de moment no es tramitarà. Penso que hauríem de ressituar el paper que han de jugar les empreses, sobretot les grans.

Com ja insinuava en un article anterior, des de ja fa mesos, i en alguns casos anys, una part molt important de les notícies que omplen les pàgines i les hores dels mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, està relacionada amb guerres, corrupcions, enfrontaments estrictament polítics i temes de caràcter sociocultural o esportiu. Molts ciutadans poden agrair estar informats del que passa en aquests sectors, però crec que no se’ls fa prou conscients dels problemes que es viuen actualment als governs de França i d'Alemanya, i que, encara que ho dissimulem, també tenim aquí. Tots els governs hauran d’actuar i les decisions marcaran el futur europeu. Nosaltres hauríem de conèixer-les i exercir la nostra participació política, però, sobretot, revisar i modificar el nostre comportament personal, tant en el camp privat com en el camp econòmic i empresarial.

Aquestes darreres setmanes d’estiu hem tingut la possibilitat de reflexionar, d’una banda, sobre el paper futur de la UE i, de l’altra, sobre el futur de l’educació; pel que fa a la primera qüestió, a partir dels recents i preocupants informes d’Enrico Letta i de Mario Draghi, i pel que fa a la segona, del ja conegut informe PISA i d’un seguit de recomanacions de diferents entitats, entre les quals la Fundació Bofill, amb motiu de l’inici del nou curs escolar. No em costa gens simplificar dient que uns ens diuen que el futur paper econòmic i polític de la UE en el món està en perill si no actualitzem el nostre model de vida i els altres que cal adaptar els nostres sistemes educatius, i d’una manera molt especial en el cas català, a unes noves circumstàncies. Agafo algunes idees d’uns i altres i explico les perspectives que veig.

Una frase com aquesta –o algun pensament semblant– l’hauria de tenir al cap qualsevol persona que pensi en el futur de la nostra societat i que se’n preocupi. Cada cop som més conscients dels reptes que haurem d’afrontar, però em sembla que ens hi podríem referir amb aquesta afirmació.

Escric aquest article després d’haver seguit amb interès el procés de naixement del nou govern català presidit per Salvador Illa. No vull qualificar-lo amb cap adjectiu –ja l’he vist qualificat de massa maneres diferents segons les orientacions polítiques dels qui l’estan comentant–. Però sí que entenc que podria suposar l’inici d’una nova etapa en la política catalana, tant en els aspectes interns com en les relacions amb l’Estat i amb la UE. Abans d’expressar les meves esperances vull introduir algunes idees sobre la naturalesa i les característiques dels governs. 

Escric aquest article perquè penso que estem entrant en unes setmanes o segurament uns mesos que, a causa de la situació política que s’està vivint tant a Espanya com a Catalunya, podrien ser una oportunitat per reorientar els problemes pendents entre l'una i l’altra. Però l’escric també perquè crec que s’estan produint més dificultats de les raonables i que no són només conseqüència de les lògiques i evidents diferències d’opinió i d’objectius, sinó també de certes confusions sobre el contingut de les paraules amb què s’expressen aquests objectius. Explicaré de manera simple on em situo jo, i desitjaria que l’explicació pogués ajudar a aclarir algunes de les confusions. No sé pas si en sabré prou...

Escric aquest article després d’haver seguit amb preocupació, aquests darrers dies, els resultats de les eleccions al Parlament de la UE amb una important pujada de vots d’extrema dreta i amb el creixement d’una orientació no europeista. També després d’haver vist la victòria inicial de Le Pen a França, amb uns resultats que afavorien els partits dels dos extrems, sobretot la ultradreta. També amb l’evidència al Regne Unit del fort càstig que han patit els conservadors, fruit d’unes polítiques liberals amb insuficient atenció a les necessitats socials i, en bona part, per la decisió equivocada i pitjor gestió del Brexit. I, finalment, la segona votació a França amb una inesperada reacció que deixa una gran incertesa tant a França com a la UE. Tot això, junt amb el que estem veient a Itàlia i també el que passa a casa nostra des de fa ja bastant de temps, em porta a fer algunes consideracions per intentar entendre un xic el què i els perquès.

Fa unes setmanes els mitjans de comunicació van anar plens del primer d'aquests dos noms a causa de la seva mort; l'última setmana ens hem trobat molt amb el segon a causa del seu triomf a França en les eleccions al Parlament Europeu. Dos personatges francesos, un que va tenir una important repercussió en la història de la UE, i un altre que segurament la pot tenir. La portada de l'ARA del diumenge 16 reflecteix amb intensitat aquest moment. Casualment, dimarts passat vaig ser convidat a participar en un acte sobre la figura de Delors i sobre el futur d'Europa. Des d'una visió molt personal, fruit del que vaig viure fa uns 30 anys, m’agradaria expressar unes poques idees relatives al repte actual d’Europa, als meus records i a la urgència d’algunes decisions.