Quan fa un mes que es va acabar la Lliga i ja tenim el calendari de la vinent, els únics canvis tangibles a la plantilla blaugrana són el retorn de Luuk de Jong al Sevilla i l’adeu de Dani Alves. A poc més d’una setmana per a l’inici de la pretemporada, hi ha més incògnites que certeses i no totes depenen de les famoses palanques.

La setmana en què Joan Laporta ha reconegut que el Barça continua a l’UCI, tot i que espera traslladar-lo a planta un cop s’hagin executat les palanques econòmiques, s’acaba amb una notícia llargament esperada: la renovació de Gavi ha sortit del fangar i ha tornat al camí que ha d’acabar en final feliç. I és que el futur del Barça es pot permetre que no vingui Lewandowski però en cap cas perdre la revelació de la temporada feta a casa.

Els nostàlgics de Koeman, que n’hi ha, s’aferren ara a la calculadora per recordar-nos que Xavi –onze de divuit punts a la Lliga– no ha millorat gaire l’aritmètica de l’holandès, que en va sumar quinze dels primers trenta. Res de nou que al Barça no ens posem d’acord ni en les obvietats, però ningú no pot negar que les sensacions d’avui no tenen res a veure amb les de la derrota a Vallecas. Perquè el creixement del Barça no és tant una qüestió de puntuació com que hagi tancat l’any al camp d’un senyor equip fent-se respectar i remarcant la vocació de ser protagonista dels partits, encara que la davantera podria ser la del filial.

Laporta ha hagut de dedicar la setmana sense competició –la segona consecutiva, per obra i gràcia de la FIFA– a esmenar un excés dialèctic que tornava a debilitar la posició de Koeman a la banqueta del Barça. Aparentment ha tingut èxit, ja que l’holandès ha respost fent la farina plana però sense esvair la impressió, atesa la personalitat de president i entrenador, que és un armistici amb data de caducitat, fins a la pròxima topada.

La setmana del tancament de mercat ens ha confirmat una cosa que ja vam intuir amb la sortida de Messi: la configuració final de la plantilla d’aquesta temporada ha seguit un criteri estrictament econòmic. I potser no hi havia altre remei, tan malmesos com estan els comptes del Barça, però em costa veure-hi més satisfacció que la de sobreviure a un mal pas tenint en compte que l’operació neteja no ha pogut arrossegar Coutinho o Umtiti.

La sortida de Messi no només ha marcat un final d’era esportiu a Can Barça, sinó que ha coincidit amb un altre canvi de paradigma: de ser un dels animadors –massa i tot– del mercat a haver de mirar-se des de la barrera els principals moviments. Aquesta nova posició, com que no és volguda sinó obligada perquè no hi ha un ral, pot generar entre la culerada una sensació estranya que hauríem d’evitar que es convertís en frustració.

L’estrena oficial del Barça, amb un 4-2 que no reflecteix prou l’autoritat exercida sobre la Reial Societat, va esvair la por a l’efecte immediat de la síndrome post-Messi. L’examen d'aquest dissabte a Bilbao ens aclarirà si diumenge vam presenciar una fogonada, producte del reaparegut escalf dels culers a la graderia del Camp Nou i de l’orgull dels futbolistes per no semblar abatuts en absència del 10, o bé si el Barça serà capaç de consolidar la seva catarsi.

Avui que fa un any de la catàstrofe de Lisboa, la ferida oberta per l’adeu de Messi cou -per irreversible- més que aquell 2-8, més que Liverpool o, anant més enllà, més que la traïció de Figo. I, malgrat tot, em nego a participar dels retrets al 10 per l’elecció del seu nou equip, ni perquè hagi canviat el plor pel somriure en el temps d’un vol a París. La vida és girar full, i al Barça li toca acomiadar el dol i centrar-se en el seu retorn a la terrenalitat.

Dos dies és un marge de temps del tot insuficient per assimilar l’adeu sobtat del futbolista que ha fet més feliç el barcelonisme, no l’únic però sí el principal artífex d’una etapa irrepetible. La compareixença de Laporta ens va ajudar amb prou feines a sortir de la fase de negació, però, per més que costi de pair, el comiat d’avui de Messi ha de servir perquè vessem l’última llàgrima i comencem a mirar endavant.

Per més que els seus noms circulessin durant el període de reflexió de Laporta, ni Xavi, ni Garcia Pimienta no van ser mai –crec que amb bon criteri– a la llista de candidats a ser l’entrenador del primer equip del Barça la temporada vinent. Al metrònom egarenc no se li va traslladar cap interès per repatriar-lo des de Qatar, i al tècnic del filial li van fer saber que el seu futur passava per continuar a la banqueta del Johan Cruyff. Fins que ahir, sobtadament, va ser fulminat quan es preparava per planificar el pròxim curs.

El lideratge és un bé de primera necessitat en qualsevol grup humà, molt més escàs del que sembla. Tant que és perillós confondre’l amb alçar la veu i posar cara de restret en situacions adverses. I és també un dels punts forts de Laporta, potser el motiu pel qual va arrasar a les urnes fa dos mesos, però que encara no hem vist en acció.

Aquest dissabte Luis Suárez torna al Camp Nou i el Barça li retrà un petit homenatge sobradament merescut. I podria passar que l’uruguaià fes avui el que millor sap fer: un gol que, tal com està la Lliga, castigaria els interessos blaugranes. Però això no hauria de canviar la valoració d’una de les poques decisions encertades que va prendre Bartomeu.

Tot i que la derrota del Barça davant el Granada ha cogut i decebut la culerada, que ja es veia líder i amb via lliure per embutxacar-se la Lliga, la realitat és que ni els blaugranes han quedat descavalcats de la lluita pel títol, ni es pot dir que l’ensopegada sigui sorprenent, atesos els precedents de l’equip i de la Lliga més desconcertant en molts anys.

L’excitació de llevar-nos dijous amb la visita del representant i el pare de Haaland a Can Barça, apaivagada hores després per la presència a Madrid del comitè de subhasta del noruec, em va fer pensar que generar expectatives és tan necessari com obligat és controlar-les perquè no derivin en frustració.

La dificultat d’avalar cent vint-i-cinc milions d’euros, afegida a la falta de previsió o al canvi de plans dins de la candidatura de Laporta arran de la sortida inesperada de Jaume Giró, ha propiciat aquesta setmana una d’aquelles matinades eternes pròpies de l’era Gaspart. I és cert que mai fins ara no ens havíem fixat en els avaladors, però tampoc no havíem estat mai tan a prop d’haver de repetir unes eleccions, un tràngol que el Barça no es podia permetre. 

Diumenge, quan s’acabi el recompte de vots, el Barça clourà un període de 131 dies sense president, és a dir sense una figura legitimada per prendre totes les decisions econòmiques i esportives que necessita l’entitat per mirar al futur amb optimisme. Potser per això, Koeman va deixar anar un “per fi” quan li van recordar que diumenge deixarà d’estar sol al capdavant de la nau. I, no obstant, aquesta setmana convulsa ens ha recordat que el nou president, abans que pels comptes o per la pilota, haurà de vetllar per recuperar el prestigi institucional.

Dimarts, abans de rebre l’Elx i encara emprenyat pel paperot de concedir un empat al Cadis, Koeman va posar deures als veterans de l’equip: confiem en el futur de Pedri o Araujo, però no són els que han d’estirar del carro ara. I com que el missatge no va quallar, perquè Messi va haver de resoldre un altre partit que anava pel pedregar davant la passivitat general, ahir el tècnic es va autoesmenar.

Consti que he sigut un rendit admirador de Neymar des dels seus inicis al Santos, que vaig pensar que el Barça l’encertava fitxant-lo per convertir-lo en l’hereu de Messi i que fins i tot vaig entendre el brasiler –llevat de les formes– quan va fugir al PSG perquè ser cap de cartell era l'única manera de ser reconegut com el millor futbolista del món. Però la realitat és que, per un all o per una ceba, no se n’ha sortit.

Tot i que ja s’havia mostrat crític anteriorment amb el seu equip per algunes errades barroeres, va ser en una nit de Copa a Cornellà on Koeman va canviar la paciència pel fuet. Potser perquè aquests dies se li ha ajuntat la falta de consens dels candidats per fitxar-li reforços amb un partit en una superfície hostil per al futbol, però l’holandès va dir prou.

Finalment les eleccions del Barça apunten al 7 de març, un mes i mig després de la data programada i molt més tard de la data possible i necessària. Lamentablement, hauran tingut raó els que renegaven del vot de censura amb l’argument enverinat que no guanyaríem gaire temps respecte a la data –20 i 21 de març– fixada prèviament per Bartomeu. Però, pandèmia al marge, hi ha moltes més causes que expliquen la demora del procés.