Ara que l’estiu ens porta a viatjar, l’editorial Proa ha reeditat El llibre de les meravelles de Marco Polo, traduït per Manel Forcano i amb pròleg i epíleg de Francesco Andolino. És el relat del mercader venecià per l’Àsia del segle XIII, sobretot per la Xina de Kublai Khan, l’emperador a qui va servir durant disset anys. Polo es va convertir en una mena d’ambaixador i emissari oficial. El llibre és un dels textos fundacionals de la literatura de viatges occidental, amb unes històries a mig camí entre la crònica, la fabulació, el relat d’aventures i la descripció etnogràfica. La fascinació de Marco Polo per aquest món que descriu amb passió s’encomana al lector.

Nou fenomen absurd que provoca cues en algunes botigues i que ha col·lapsat els estocs a plataformes de venda per internet. Les nines Labubu, una mena de petits monstres peluts, han agafat el relleu dels Sonny Angels, aquests nadons despulladets amb gorret amb forma de fruita que es porten enganxats al mòbil, al portàtil o al retrovisor del cotxe. Les Labubu tenen orelletes de conill, uns ulls enormes i un somriure que mostra una llarga filera de dents punxegudes. Tot i esforçar-se en fer cara de trapelles, evidencien una candidesa absoluta. Busquen despertar sentiments de tendresa. Els ninotets els ha creat l’artista Kasing Lung i formen part de l’univers Pop Mart, que sempre busca aquests tipus de personatges que provoquen una reacció emocional tot i l’aparent imperfecció. S’ajusten a l’estètica kawaii, que vol dir adorable en japonès i que està vinculada a generar respostes de compassió i afecte. La Hello Kitty és, segurament, la bestioleta paradigmàtica d’aquest corrent. Culturalment, s’ha interpretat el naixement d’aquesta estètica en els anys setanta i vuitanta com una reacció a la rigidesa social del Japó que s’ha acabat globalitzant.

Dilluns Antena 3 premiava l’espectacle del cap de setmana d’Isabel Díaz Ayuso a la Conferència de Presidents entrevistant-la al programa de Susanna Griso. La periodista la rebia amb un vídeo de presentació inaudit. Imatges alentides d’ella saludant amb la mà i somrient. I atenció, hi posaven una música tremendament sensual. Sonava la cançó More, more, more cantada per Andrea True Connection, que abans de dedicar-se a la música havia sigut actriu porno. El vídeo de presentació demostrava una fascinació eròtica per la presidenta de Madrid. Ayuso va mirar-se el vídeo amb satisfacció i va agrair-lo: “Soy fan de la música que habéis puesto”. Tot al seu gust. No és d’estranyar, perquè tenia efluvis de sex symbol i regalimava sexisme: difícilment es presentaria així un càrrec polític mascle.

Dimarts a la nit, l’audiència de TV3 va prendre consciència d’una catàstrofe que no va arribar a ser, però que ens va anar d’un pèl. Si no el vau veure, el podeu recuperar de la plataforma 3Cat. Els herois de Vandellòs I són tres capítols que, per a l’emissió televisiva, es van condensar en un únic documental. Una estratègia que desvirtua els plantejaments creatius de la producció. La història té una potència indiscutible. Els protagonistes que van evitar una tragèdia nuclear expliquen, en primera persona, l’angoixa i el turment de veure com estaven al límit d’una explosió que en alguns moments va semblar inevitable. Però a més, té l’afegit que el director, Álvaro Sanz, té una implicació emocional en els fets. És fill d’un d’aquests treballadors de la central nuclear de Vandellòs i, per tant, té un vincle molt directe amb bona part dels testimonis que apareixen en el documental i el record de la comunitat. Aquest aspecte fa sentir l’espectador més a prop de la realitat del cas.

Poca estona després que el Barça es proclamés campió de Lliga, quatre jugadors del primer equip van ser identificats pedalant per Barcelona. Dani Olmo, Iñigo Martínez, Eric Garcia i Pedri van agafar unes bicicletes del servei de Bicing de la ciutat per anar al sopar de celebració del títol després de visitar Ferran Torres a l’hospital. Els vídeos dels quatre futbolistes, eufòrics, circulant junts per la Diagonal, ens remetien a una felicitat adolescent i vibrant que recordava algunes pel·lícules dels anys vuitanta. El vídeo del mateix Olmo gravant-se en primer pla mentre conduïa la bici, parlant als seus companys, encara hi remetia més. Pel·lícules com ET, l’extraterrestre i Els Goonies, amb imatges dels nens protagonistes corrent amb les seves bicicletes, s’han convertit en icòniques, i ens transporten a aquest estat d’ànim i a una època molt concreta de les nostres vides. Són molt significatives per a aquelles generacions que, als estius, tenien la sensació de controlar les seves vides agafant fort el manillar als carrers que feien baixada. La bicicleta, en el cinema i en les sèries, significava l’evasió del món adult i de les normes. Esdevenia un símbol d’amistat, d’aventura i, per sobre de totes les coses, de llibertat. Les fugides en bicicleta sempre representaven un viatge cap a l’emoció i el descobriment. De fet, quan ara tornes a agafar una bicicleta sembla que recuperis una part d’aquella infantesa. De totes les celebracions que hem vist de la Lliga, aquesta de l’excursió intrèpida sobre dues rodes sembla respondre a una necessitat instintiva de canalitzar una alegria desbordant. L’acte de circular en bicicleta multiplica la felicitat, la fa més tangible, més real. Incrementa la intensitat del moment. Perquè anar en bicicleta et fa sentir part del món. La bicicleta ha sigut també el sistema de transport dels més humils. Aquell trajecte curt dels quatre futbolistes del Barça té alguna cosa de retorn a l’essència d’ells mateixos, alliberant-se de la pressió i les convencions que et limiten quan ets una estrella del futbol.

La notícia del violador d’una nena de dotze anys tutelada per la DGAIA i els detalls de com la va gravar sotmetent-la a altres pederastes ha creat, en els mitjans de comunicació estatals, una comparació periodística inadequada i amb una fórmula comunicativa cridanera molt desafortunada. Cadenes com Cuatro i La Sexta han utilitzat el concepte "el Pelicot catalán" per referir-se a l’acusat. Ho vam veure dijous a En boca de todos, quan el programa es preguntava pels detalls de "la red de prostitución del Pelicot catalán". Va passar el mateix a Noticias Cuatro, on parlaven del fet com “el caso Pelicot de Barcelona”. A Más vale tarde repetien el recurs. No han sigut els únics. També ho han fet emissores de ràdio com la SER i tota mena de mitjans digitals. Fins i tot la web de RTVE recorre, sorprenentment, a aquest concepte.

Aquest mes de maig fa cinquanta anys que les dones poden tenir compte bancari propi a Espanya sense haver de demanar permís a ningú. Fins aleshores, per dur qualsevol tipus d’activitat econòmica havien de requerir l’autorització del marit o del pare. Si havien de firmar un contracte laboral, administrar els seus béns, acceptar herències o emprendre un negoci, es trobaven sotmeses a la restricció de la pàtria potestat i la figura del cap de família. Però el 2 de maig del 1975 una reforma del Codi Civil va eliminar el consentiment marital. Aquell canvi que suposava una porta per a la independència de les dones no va tenir repercussió. La majoria no recorden que fos notícia. En va quedar constància a la lletra petita del BOE, però a la premsa de l’època no hi ha ni rastre de la notícia. Això sí, aquells dies, a pàgina sencera als diaris, trobaves l’anunci d’uns grans magatzems que convidava les noies a fer la llista de noces: “¡Hazte la lista y te casarás enseguida!” Eren llestes, però automàticament perdien el dret a administrar la seva economia. Darrere del silenci mediàtic hi havia l’interès per mantenir aquella forma de dominació.

Dijous a la tarda es notava que algun rum-rum intern havia fet que les diferents cadenes de televisió estiguessin previngudes per la fumata blanca. A La 1 emetien la telenovel·la La promesa amb un requadre lateral fix ensenyant la xemeneia amb les gavines que l’han custodiat tots aquests dies. Just abans que emanés el fum, tallaven abruptament la sèrie per anar a publicitat. Quan tornaven dels anuncis ja ens ensenyaven la boira blanca sobre la teulada i les enviades especials de la cadena ho comunicaven a l’audiència: “Habemus papam!” A TV3, La selva estava fent tertúlia sobre aquesta qüestió i la fumera va ser oportuníssima. Però Xavier Grasset va haver de tancar la parada ràpidament per donar pas als serveis informatius. Xavi Coral semblava haver-se quedat de guàrdia després del TN per donar la notícia. A Telecinco anunciaven: “Posible fumata blanca inminente”, anticipant-se a qualsevol senyal de la xemeneia. De fet, altres cadenes privades com Cuatro i La Sexta van anar a publicitat minuts abans que sortís el fum, preparant-se per poder encarar el comunicat del nou papa sense tanta càrrega publicitària.

Ni els col·laboradors de Sálvame podien aspirar a més ni la televisió pública a menys. L’espectacle inaugural de La família de la tele, amb una gimcana i una desfilada pels estudis de TVE, va ser tan demencial que feia venir ganes d’arrencar-se els ulls. L’esperpent va tenir dues etapes. En una primera part, durant la sobretaula, es posava a prova els protagonistes principals. Part de l’elenc expulsat de Telecinco –Belén Esteban, María Patiño, Lídia Lozano, Kiko Matamoros o Víctor Lozano– va protagonitzar una paròdia inicial del Màgic d’Oz. Disfressats dels personatges de la novel·la, van començar un camí aberrant. Si la Dorothy i els seus amics havien de trobar la Ciutat Maragda seguint les rajoles grogues, aquí el duet Esteban-Patiño i companyia havien d’arribar al pirulí de Torrespaña. Un preliminar tronat, amb el segell més genuí del difunt Sálvame, que desembocaria en una cursa d’obstacles en directe. Un cop arribats a l’objectiu, l’equip del programa, esverat i fora de control, començava una competició de vint-i-cinc quilòmetres per arribar als estudis de Prado del Rey. El caos televisiu va ser absolut: els col·laboradors van assaltar cotxes de particulars i treballadors de la cadena perquè els portessin al seu destí. Fallava el so, no se’ls sentia, els crits saturaven el canal i els càmeres no donaven l'abast. La imatge embogia. L’únic fil conductor era l’extravagància delirant. Un xou grotesc que havien de narrar Paloma del Río, la veterana periodista d’esports de TVE, i l’actriu Cayetana Guillén Cuervo. Acabada la competició, i amb els protagonistes a Prado del Rey, hi va haver una treva de l’horror. La 1 va donar pas a les dues sèries de la tarda, Valle salvaje i La promesa, perquè La família de la tele farà de contenidor de les dues telenovel·les. Un cop acabada la ficció, tornàvem a una realitat desenfrenada. Arrencava la segona part: una desfilada de col·laboradors desorbitada i excessiva. Una rua de furgonetes, camions, autocars i carruatges que portaven les sorpreses. L’excusa narrativa era la pròpia història de la cadena. Van fer desfilar alguns dels col·laboradors i convidats amb vestits històrics dels presentadors. Tenia un caràcter simbòlic. Reapropiar-se de la identitat televisiva era una manera de justificar aquella bogeria aberrant en aquell context. Un homenatge com a tapadora d’una conquesta impensable. Des dels programes de varietés de José Luis Moreno que la televisió pública no havia caigut tan baix. Processons de flamenques per celebrar la presència de la filla d’Isabel Pantoja, Lídia Lozano ho guarnia amb una versió del seu baile chuminero i, per arrodonir-ho, una coreografia a ritme de zumba com si fos un carnaval brasiler. Una xaronada de baix nivell amb uns gegants i capgrossos de farciment. Enmig de l’espectacle frenètic, s’anaven introduint píndoles que anunciaven els futurs continguts i seccions. La família de la tele ha començat amb una sacsejada que afecta clarament els fonaments del servei públic. Donem per inaugurada l’era del tot per l’audiència. La reanimació d’un monstre amb els diners dels contribuents.

Al final del funeral del Papa, el periodista Jordi Llisterri felicitava TV3 per “la sobrietat i la dignitat de la retransmissió”, lamentant que hi ha ocasions en què aquest tipus d’esdeveniments es narren com si fossin partits de futbol. Els adjectius s’ajustaven al que vam veure. Carles Costa va repartir el joc entre els experts a la taula, la periodista de la casa Mireia Prats i Francesc Romeu, periodista i capellà, col·laborador recurrent en matèria eclesiàstica. Com ha sigut habitual des del decés de Francesc, en alguns moments la informació i l’anàlisi acaben derivant en una emocionalitat evangèlica que perd una mica la distància. Des de Roma, Xavi Coral i Ferran Moreno completaven la mirada a una posada en escena monumental i sumptuosa. Tot i els desitjos del papa Francesc de rebaixar l’ostentació vaticana i les inèrcies periodístiques de parlar de senzillesa, l’espectacle va ser majestuós i teatral. Les formes geomètriques que dibuixava la munió ordenada d’assistents, el disseny arquitectònic de la plaça Sant Pere, les zones cromàtiques uniformes que provocava la indumentària dels religiosos i la narrativa visual èpica dels drons i les càmeres elevades feien inevitable pensar en la influència fílmica de Leni Riefenstahl.

La setmana passada, a la localitat alemanya de Rostock, la policia va dedicar moltes hores d’investigació a un homicidi que va resultar ser fals. Un home que passejava un gos pel camp els va advertir de la troballa del cadàver d’una dona. Els agents ho van confirmar quan es van desplaçar fins al lloc dels fets i, després d’acordonar la zona, convocar els diferents equips i professionals implicats en aquests casos i procedir a l’aixecament del cos, es van adonar que en realitat es tractava d’una nina sexual hiperrealista fabricada amb silicona. El problema és que no és la primera vegada que perden el temps d’aquesta manera i la freqüència d’aquestes confusions els comença a preocupar. La policia fins i tot va fer un comunicat aconsellant que els homes que es vegin amb la necessitat de desfer-se d’aquestes nines sexuals les llencessin als contenidors de reciclatge, tot i que la solució no sembla una alternativa gaire millor. No serà la primera vegada que es troba un cadàver en un abocador de brossa.

Fa cinc mesos La Sexta va emetre un reportatge a Equipo de investigación titulat Bosé, el negacionista en què aprofundien en la degeneració del discurs públic de Miguel Bosé, obsessionat en difondre tota mena de teories conspiratives. També denunciava les col·laboracions del cantant amb metges inhabilitats i curanderos. El programa es preguntava per què aquest personatge podia continuar escampant tota mena de disbarats sobre tractaments mèdics, plantejaments científics, la sanitat o la política, i el considerava un perill per a l’opinió pública.

Donald Trump ha sacsejat l’ordre mundial, i és lògic que tots els informatius ho reflecteixin a les seves notícies. Encara que la imatge del president dels Estats Units no aparegui en moltes de les informacions de l’àmbit internacional, sí que s’hi fa referència o expliquen conseqüències de les seves polítiques. Cada cop que veiem en pantalla l’escena de la rúbrica del xòuman agafant el retolador gruixut per firmar un nou decret, en les hores i els dies següents es desencadenen un seguit d’informacions que tenen a veure amb aquella signatura. Dilluns, al Telenotícies vespre el bloc d’internacional l’obria la notícia dels viatges dels dirigents europeus a Washington per buscar solucions a la política d’aranzels de Trump. La crònica de Lídia Heredia posava el focus en la reunió del ministre Carlos Cuerpo per negociar amb el secretari del Tresor nord-americà. La periodista també avançava qüestions que es desenvoluparien posteriorment.

La plataforma 3Cat acaba d’estrenar Entre quatre parets, un programa en el qual l’arquitecta, divulgadora i música Núria Moliner ens ensenya, a cada capítol, la casa d’un famós mentre hi conversa. És inevitable que el format ens remeti al llegendari La casa dels famosos de Julià Peiró, amb l’esperit estètic i televisiu dels nous temps. En el quart episodi, en Joan Pons d’El Petit de Cal Eril comença demanant a la presentadora que, sobretot, no vol que allò sembli un programa d’aquests de pijos ensenyant casa seva. Doncs bé, la petició no va servir gaire de res perquè, tot sigui dit, el resultat és bastant aquest. Ensenyar l’interior de les cases ha esdevingut un gènere televisiu extremadament explotat. Des de les transformacions miraculoses de les reformes fins al voyeurisme i l'ostentació del luxe, passant per la xafarderia més blanca i innocent, al final sempre anem a parar al mateix lloc. Ensenyar casa teva sense reserves és un acte molt íntim, perquè el lloc on vivim és un espai que diu molt de nosaltres. Núria Moliner és una entrevistadora càlida i curiosa que fa lleugera la visita. I a nivell de realització i imatge s’ha donat al programa un tractament modernet i molt cuqui que combina un tractament vintage amb efluvis de filtres d’Instagram, amb la superficialitat pròpia dels continguts digitals.

Després de l’anunci de la Unió Europea sobre la necessitat d’un kit de supervivència per als ciutadans, ja s’han començat a vendre als principals supermercats virtuals els primers paquets de material amb aquesta finalitat. El preu oscil·la entre els 25 i els 120 euros. La mesura és una de les trenta accions clau per afrontar els desafiaments de la geopolítica, la ciberseguretat i el canvi climàtic. Com va dir la comissària europea Hadja Lahbib, el kit ha de servir per resistir setanta-dues hores de crisi, tot i que no va especificar per a quina mena de crisi en concret. No deu ser necessari el mateix kit si es tracta d’un atac nuclear, una gran apagada digital, un èxode massiu, una catàstrofe meteorològica, l’impacte contra la Terra d’un superasteroide o una nova pandèmia. El que va sorprendre i provocava certa alarma va ser la frivolitat amb què Lahbib va promocionar el kit: un vídeo a les xarxes socials com si fos una influencer traient d’una petita bossa de mà, molt selecta, tota mena d’objectes: unes ulleres, barretes energètiques, un lot, uns llumins, la documentació personal, diners en efectiu, els medicaments, una ampolla d’aigua, una navalla suïssa, llaunes de conserva, un carregador, un aparell de ràdio i, fins i tot, una baralla de cartes per passar l’estona. “Això no ha fet mai mal a ningú”, justificava la comissària amb la brometa final. Els nous kits a la venda inclouen cordes, brúixoles, mantes tèrmiques plegables i tota mena de ginys més propis per escalar l’Everest que per tancar-te a casa.

Netflix acaba d’estrenar Manual para señoritas, una comedieta d’època romàntico-carrinclona que imita Los Bridgerton, tant en la forma com en el contingut. En aquesta versió, la protagonista és la Señorita Bianda, una jove que es guanya la vida fent de dama de companyia de noietes en edat de casar-se per garantir que els homes que escullen respectaran el seu honor. Un vidu la contractarà per gestionar la vida sentimental de les seves tres filles. I un fillol ociós serà l’últim en discòrdia en tota mena de triangulacions i embolics eròtico-festius. Ara bé, si algú espera veure els culs, els pits, les exhalacions de plaer i les cavalcades intenses dins dels carruatges, que no es faci il·lusions perquè aquest Manual para señoritas és força més pudorós que la seva referent nord-americana. Aquesta sèrie té els efluvis de la literatura de Benito Pérez Galdós, amb intrigues matrimonials, discussions entre germanes, conflictes reputacionals i estratègies per mantenir l’estatus. Un còctel mal barrejat de Fortunata y Jacinta, La de Bringas i Tormento. Com és habitual en aquest tipus d’arguments, es busca el diàleg enginyós, el sarcasme picantó, la coqueteria trapella i el decòrum impostat. Ara bé, les trames són extremadament previsibles i busca seduir l’audiència més adotzenada pel pessigolleig dels flirtejos que no pas per l’esperit crític i l’audàcia per construir conflictes.

Aquesta setmana, un jutge ha autoritzat la publicació d’El odio, de Luisgé Martín, però la Fiscalia de Menors de Barcelona ha recorregut contra la decisió i l'editorial Anagrama manté aturada indefinidament la publicació del llibre. És un retrat de José Bretón, l’home que el 2011 va assassinar i cremar els seus fills per fer mal a la mare dels nens, Ruth Ortiz. Tant ella com la Fiscalia de Menors van sol·licitar la paralització de la publicació perquè vulnerava el dret a l’honor, el dret de reparació de les víctimes, la intimitat i la imatge dels nens.

Hi ha biblioteques que comencen a disposar d’esterilitzadors de llibres. Alguns usuaris, sorpresos per la innovació, n’han penjat la fotografia a les xarxes socials. Potser és propi dels processos de preservació dels llibres, però, si més no, no és tan habitual que aquests aparells estiguin a la vista dels usuaris. Si fa no fa, tenen l’aspecte d’un microones. A dins hi ha ganxos o faristols que permeten col·locar els llibres oberts, amb les pàgines formant un ventall. Així, el sistema de desinfecció es duu a terme de manera integral. Funciona amb llum ultraviolada. Quan s’engega, un ventilador estimula lleugerament el moviment dels fulls facilitant que els rajos es filtrin a l’interior de totes les pàgines. Els fabricants asseguren que aquests aparells tenen la capacitat d’acabar amb bacteris, virus i fongs. Però el que no acaba de quedar clar és si aquest servei té l’objectiu de tenir cura del llibre o és per la seguretat del lector. O totes dues coses a la vegada.

Adolescence (Adolescencia) és, sens dubte, la millor sèrie que s’ha estrenat en els últims mesos. No te l’esperaves a Netflix, per l’enfocament narratiu que va més enllà de l’acció, per la voluntat d’exploració social i per la tècnica fílmica que determina el ritme. Creada i protagonitzada per l’actor Stephen Graham, és un drama familiar que arrenca quan la policia esbotza la porta d’una casa per detenir el seu fill de tretze anys, acusat d’assassinar una companya de l’escola. La història es desenvoluparà en quatre capítols: la detenció, la investigació de la policia a l’institut, una sessió del Jamie amb la psicòloga i, finalment, els esforços de la família per tornar a la rutina malgrat l’estat de devastació. La sèrie recorda la pel·lícula Hem de parlar d’en Kevin, de Lynne Ramsay, basada en la magnífica novel·la de Lionel Shriver, en què ens endinsem en les circumstàncies familiars d’un adolescent que ha provocat una massacre en el seu institut. En tots dos casos, la ficció ha vingut motivada per històries reals que irrompen en els mitjans de comunicació i que ens obliguen a preguntar-nos per les causes d’aquestes atrocitats.