Koldo-Ábalos-Cerdán. I la Guàrdia Civil entrant a Ferraz 33 anys després. Ha tornat a passar –el mateix de sempre, caldria dir–. Quan tornar al passat sempre és regressiu, involutiu, depressiu. I això que la novetat és que no n’hi ha cap. I l’única sorpresa no és pas que torni a passar sinó que torni a passar, immutablement, de la mateixa forma, sense cap canvi i en la versió matussera més barroera –diners bruts i ministeris, enregistraments i sobres, prostitutes i constructores–. Sense cap sofisticació afegida. La fossa sèptica del trinco-trinco i avall. El mateix de sempre. Però l'any 25 del segle XXI. És a dir, que passa quan volíem creure que de la dècada anterior, l'ominosa dècada de la metàstasi de les corrupcions –1.611 casos de corrupció l’any 2014, 305 dels quals macrosumaris–, n’havíem après alguna cosa, s’havien establert tallafocs sòlids i ens havíem conjurat a un particular mai més perquè mai més passés. I no. Ja ho veuen. Sant tornem-hi. El mateix. Al cap del carrer. Tan gran el cràter del forat negre com denses la frustració, la impotència i la devastació democràtica. 

Si el govern municipal, el català i l'estatal han fixat la democràcia i la transparència com a guia i motor potser caldrà recordar les vies d’aigua que tenen obertes. Arrencant pel cas Ábalos, que no és cap qualsevol ni el darrer regidor del penúltim poble sinó tot un exministre, apparàtxik, impulsor del sanchisme i totpoderós exsecretari d’organització del PSOE. I acabant per Leire de España, amb la seva aparició estel·lar de vodevil celtibèric, inclosa l’escena de sainet madrileny amb la irrupció de Víctor de Aldama: talment com fa tants anys l’aparició estrellada de Juan Guerra o el "que te pego, leche" de Ruiz-Mateos amb Boyer. Des d’aquesta perspectiva, el gag del Polònia de dijous passat és el resum més lúcid, riure per no plorar, d’un panorama paradoxal, tan bescanviable i invers que PP i PSOE intercanvien les mateixes acusacions, sense distinció i en doble sentit. S’acusen per igual del mateix, i això que parlem d’escales, dimensions i intensitats força distintes, que no minven cap gravetat. I, tanmateix, si alguna cosa sabem de bon començament és que aquestes trames, fangars i potineries passen molta més factura a esquerra que a dreta –i per això les dretes premen tant–. Que la manifestació convocada per la màfia aquest diumenge invoqui precisament la lluita contra la màfia, en nom de la democràcia, no deixa de ser un icònic mirall del temps. Si aquest govern és màfia, com qualificaríem l’anterior? Miralls xinesos sense màgia: si uns tenen Villarejo, caldrà recordar que els infiltrats als moviments socials són cortesia exclusiva de Grande-Marlaska. I que tots dos van emprar Pegasus per igual. Al capdavall, la broma pesada de la setmana és que a Blanca Serra no li deixen consultar, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, els expedients que documentarien els detalls de la seva denúncia per tortures sota el franquisme. La broma macabra és que aquells arxius són seus i va ser ella mateixa qui els va donar fa molts anys a la institució que preserva la memòria i avui la impedeix. Una rere l’altra sense solució de continuïtat.

Amb motiu dels actes oficials del 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, totes les cròniques d’aquest dilluns destacaven que, per primer cop, un cap d’estat del regne d’Espanya visitava finalment el camp de Mauthausen. Allà on van perir 7.000 republicans sota la infàmia perpètua del nazisme. Que el primer cop hagi estat el maig de 2025 gairebé que ho explica tot i no caldria afegir gairebé res més. I, tanmateix, el titular tampoc és exacte. L’hemeroteca no diu ben bé el mateix. Primer cop i mig, primera volta i escaig, primera vegada i una que va fer misto, si de cas. Perquè caldria afegir que el febrer del 1978, Juan Carlos I hi va anar i no hi va anar alhora. De puntetes. Durant una visita oficial a Àustria va preferir enviar una mínima delegació al camp, fora de tota agenda oficial, mentre ell visitava la potent indústria d’acereries de Linz i se n'anava a l’òpera de Viena. El ministre Marcelino Oreja també va escapolir-se de qualsevol visita. La discreta delegació menor estava integrada per dues persones, un cap de protocol i un membre de la secretaria de la Casa del Rei, que van deixar unes flors on es llegia: "El Rey de España a los españoles muertos fuera de su patria". Com no dir res –van morir fora de casa i això era tot.

Plou sobre mullat, quan creus que ja s’acaba torna a començar, la història interminable –primer com a tragèdia, després com a farsa– i sant tornem-hi al cap del carrer. O dit d’una altra forma: Sísif a la carrera rere la pedra que puja i baixa i mai no para de rodolar, però en aquest cas només cap avall i mai amunt. Ho dic perquè Catalunya és el país amb menys pes de la filosofia en el currículum educatiu des de fa molt de temps, urpada rere urpada. I si fa tant que som aquí significa que fa anys que som en un lloc pitjor. Des de l’escola de la llibertat, sempre urgeix pensar –contra qui només ens vol súbdits, consumidors, espectadors i usuaris– i repensar-ho tot. Perquè si avui, posem per cas, és 25 d’abril –d’arrel valenciana, ànima portuguesa i esperit italià partisà– caldrà atendre per què tenim com tenim el País Valencià, què se n’ha fet de la revolució democràtica dels clavells cinquanta anys després i com carai hem arribat a la sinestèsica paradoxa de commemorar la italiana Diada de l’Alliberament amb Meloni governant Itàlia. Fa pensar –oi tant–. Perquè també fa massa que ens conviden, inciten i modulen barroerament a deixar de fer-ho.

Aquest divendres al matí, després d’unes hores d’espera, enmig d’una gentada que exercia de mur democràtic, de mur solidari i de mur humà per defensar un veí a punt de ser desnonat, el Sindicat de Llogateres va anunciar des d’un dels balcons de la Casa Orsola que el desnonament havia quedat aturat. El veí, un veí que podríem ser qualsevol de nosaltres, i aquí rau l’allau d’empatia i de solidaritat, és en Josep, que hi viu des de fa 23 anys i cada mes paga el lloguer. Va faltar poc, que les bones notícies s’esvaeixen d’hora, perquè des de la mateixa balconada comuniquessin que la comitiva judicial havia assenyalat, amb la celeritat de la injustícia, un nou intent de desnonament per al cap de 88 hores. L’argument judicial, que ja venia escrit en ordinador, adduïa que hi havia massa gent i massa premsa –excés de democràcia, potser– per executar el llançament. No deixa d’haver-hi un punt sàdic, de traïdoria i nocturnitat per dir-ho en termes penals, en la ràpida decisió de reprogramar el desnonament per dimarts a les cinc de la matinada. I alhora hi ha també un punt ingenu, gairebé ignorant, com si la nova hora alterés gaire res –alterarà la son i l’espera d’uns molts, sí, però no pas una vigília integral de solidaritat–. Continuarà havent-hi, per decisió popular, massa gent i continuarà havent-hi, contra la voluntat d’apagada, massa premsa. Des d’aquell proverbi africà tan exacte que aclareix que si ells tenen el rellotge nosaltres tenim el temps. I des de l’evidència política, socioeconòmica, ètica i cultural que la Casa Orsola ja ha esdevingut un símbol, un exemple i una alerta.

Em va sorprendre –o no– la posició de la portaveu del Govern, Sílvia Paneque, quan dimarts passat li van preguntar pel reportatge del 30 minuts sobre les infiltracions policials als moviments socials dels Països Catalans. Breument, va dir ben bé una cosa i la contrària, contradient-se i errant. Quadrant un cercle impossible va sostenir en fals que aquelles operacions d’Estat es van fer d’acord amb la llei i amb totes les garanties –i ella, com a veïna de Girona, legitimava així que a l’Òscar Campos li infiltressin tres anys una policia a casa, a la cuina, al llit. Malauradament, i ja és dir molt, temo que la portaveu no sabia ni de què parlava perquè confonia, deliberadament o no, la figura de l’agent encobert –regulada legalment i amb supervisió judicial– amb la d’agent d’intel·ligència –opaca, no regulada, fora de tot control i sense cap manament judicial, que és el que denuncia l’Infiltrats de Gemma Garcia i Sonia Calvó. La portaveu, però, reconeixia alhora els "danys psicològics" produïts. Però es va descuidar d’aclarir quin article legal empara generar aquest dolor. I és normal: perquè tal article no existeix enlloc. Per reblar-ho va dir que els afectats podien denunciar-ho –desconeixent que ja ho han fet fa temps– perquè disposen d’un marc normatiu efectiu de protecció de drets. Una altra mentida efectista: toparan amb el mur infranquejable del secret d’Estat. Bona nit, Marlaska, i bona sort –podríem afegir.

Tombant l’any, una de les notícies que ens va deixar el desembre va ser el detall del divuitè aniversari de la llei de dependència. En estricte resum, poc o res a celebrar. Perquè el que es palesava era l’incompliment manifest del seu desplegament integral dues dècades després. Només l’any passat, fent cua davant l’Estat, 33.000 persones van morir sense que mai arribés l'ajuda. La dada gebradora recorda que cada dia moren 91 persones esperant-la. Una cada 16 minuts. Com esperant Godot. Des del 2007, la xifra s’enfila fins a les 900.000 persones que han mort en aquella insondable llista d’espera. Catalunya no en surt gaire ben parada: encapçala, amb 48.470 persones, el respit per a una prestació de dependència, i des de la seva aprovació 103.000 catalans han mort sense rebre-la. Encara avui, la mitjana de temps de resposta per tramitar un expedient és una agonia de 330 dies. Anunciada fa quasi 20 anys, a bombo i platerets i com allò que havia d’esdevenir el quart pilar imprescindible de l’estat de benestar –per anar endavant en matèria de cures, per no recular més i per atendre els canvis socials estructurals–, el seu abast ha quedat esquerdat i limitat. En entredit. En un país, matís no menor, on morir-se és una darrera extorsió que costa pel cap baix dos salaris mitjans i on, en els llimbs de l’espera i de la mort, molts hi fan negocis rodons. En tot cas, però, com hauríem d’anomenar l’incompliment reiterat per part d’unes administracions públiques fallides de les seves obligacions en protecció social? És en aquesta irresoluble contradicció simultània entre obligacions i incompliments legals –que paguem impostos per uns serveis públics que no es reben– on nien bona part de les frustracions democràtiques d’avui. Cap bon auguri per al demà.

“Deixar allò que és dolent però segur

A Joan Rocamora, per sempre més

Tot just arrencar formalment el curs polític, al setembre, unes declaracions de la Sílvia Paneque, portaveu del nou Govern, em van dur, de cap i de cop, a la permanent contradicció que ens assetja entre simulacre i realitat. L’escissió adolorida, l’escletxa oberta, la distància desigual, quotidiana i estructural, entre fets i paraules que massa probablement alimenta tot el descrèdit que recorre el món. A redós de les càrregues policials contra la protesta per la vulneració del dret a l’habitatge davant la fira immobiliària The District, la portaveu va sostenir que el paper del Govern era garantir alhora el dret a la trobada i el dret a la protesta. Formalment equidistant i aparentment neutre, el conflicte real és que la realitat nega radicalment aquelles paraules. Perquè els qui hi eren dins d’aquell fòrum d’especulació planificada tenen garantit –i de quina manera i des de fa quan– el no-dret a trinxar la vida dels de fora. En canvi, els que hi protestaven pel dret que no te la trinxin, no. Tot al contrari i fa massa i amb el lleuger matís que els (ir)responsables de garantir-ho són els governs. Perquè abans no acabin de llegir aquest article el preu de l’habitatge de lloguer –d’habitació de lloguer, així estan les coses– s’haurà enfilat més encara sense solució de continuïtat governamental. És a dir, sense que cap govern, inclòs el de la portaveu, s’obligui a les seves responsabilitats i sigui capaç de garantir un dret fonamental recollit, sobre cada paper mullat, en totes les legislacions vigents. 

Bufen nous vents, com vasos comunicants, i el que puja, baixa; i el que baixa, puja. També en el taulell polític dels canvis de cicle i els conflictes irresolts, que no acaben, només muten. Si abans-d'ahir era Catalunya qui s’esquerdava i es polaritzava, ara és a la inversa: a Catalunya, un 80% del Parlament està a favor de l’amnistia; al Congrés, un 50,8%. Espanya es trenca. El 2021 –fa només tres anys, que en política no és res– un 80% del Congrés estava aclaparadorament en contra de l’amnistia mentre l’independentisme, que havia perdut set-cents mil vots respecte al 2017, assolia un inèdit 51% del vot a les eleccions catalanes. El canvi de rasant és tan complet que hem passat de veure els barons –així del PP com del PSOE– bramant contra el nacionalisme economicista a brandar-lo desacomplexadament. Hem passat de l'"Espanya ens roba" al "Catalunya ens furta". Per llogar-hi cadires, ahir mateix el president de la Junta d’Andalusia, Juanma Moreno, afirmava que si Catalunya assolia un millor finançament la Junta perdria 6.000 milions. Els que abans negaven tota veracitat de qualsevol balança fiscal són els que ara corren a afirmar-les sense embuts. Fins i tot, bestial paradoxa final, els que porten una dècada –i uns quants segles– exigint l’estricte compliment de l’imperi de la (seva) llei ara corren a desobeir-la. I els que desobeïen raonablement ordres injustes del Constitucional ara li exigeixen que es compleixi la llei –d’amnistia–. Viure per veure –i viceversa– el nou cicle polític global ha capgirat tant les coses que es veu que ara, per ser antisistema en un sistema que fa aigües per tot arreu, s’ha de ser d’extrema dreta. És a dir, la cosa més brutament sistèmica que hi ha –i més caníbal i més inhumana i més brutal.

Un podria arrencar dient que el lloguer d’habitació a Barcelona bat rècords de nou –565 euros al mes; per una habitació, insistim-hi, no pas per un pis–; que encetarem el curs tal com el vam acabar, amb un 30% de la societat catalana en risc d’exclusió social i els desnonaments assenyalats per a la setmana vinent a punt de produir-se; o llegint que el 80% dels lloguers a la Barceloneta ja són de temporada, com a conseqüència directa de la Copa Amèrica. Metàfores que solquen el món d’ahir i d’avui –qui sap si el de demà–, que ens hagin repetit fins a l’avorriment que aquesta és la cursa més antiga del món –173 anys– l’única cosa que em suscita és la certesa fefaent que fa dos segles que uns molt pocs fan el que els rota, sempre de parranda, a costa dels altres. I que, a sobre, els paguem la festa: 55 milions públics com a mínim i ara per ara. Esperarem, caparra rere cada barrila, el balanç definitiu de l’esdeveniment i les xifres no opaques del cost real del miratge –perquè que poc que se n’ha parlat, del frau, nyap i forat que va ser l’edició valenciana–. Però en qualsevol cas, sí: darrer dia d’agost amb un estiu amb pocs incendis forestals, sense la sequera prevista, amb els habituals focs d’artifici i amb aquestes eloqüents xifres, economia del monocultiu a Eivissa, que parlen de molt més turisme però molts menys ingressos. Ara bé, tal com han anat les coses, si em fessin triar un sol fet polític –per mi, massa polític– triaria a cegues –per veure-ho tot– la mort d’un pescador mallorquí de 20 anys, en Guillem Comamala. Va ser atropellat per un iot alemany, valorat en quatre milions d’euros i conduït per un membre d’una de les famílies més riques d’Alemanya, que va fugir mentre hi celebraven una festa esbojarrada.

Hiperrealitat iniqua, potser caldrà recordar, enmig de l’agost i segons dades oficials, que un 29,8% de la societat catalana no es pot permetre ni una sola setmana de vacances. No pertoca afegir el matís temporal d’enguany, com si fos una xifra circumstancial, excepcional o passatgera fruit d’un mal semestre. No. La dada, malauradament, és crònica, constant i estructural des de fa massa temps. Fins allà on es perd la memòria dels records dels que sí que podem estiuejar –els que no poden, no en tenen–. Ens podríem remuntar fins al 2008, quan la dada era del 36%. El pic àlgid arribaria el 2013, quan afecta un 48% de la societat catalana, segons l’històric de l’Enquesta de Condicions de Vida. Remuntar-se al 2008 no és balder: és l’inici inacabat, només el prolegomen, de les crisis encadenades, simultànies o consecutives que ens assetgen. D’ençà del 2008, fa 16 anys que parlem d’exclusió residencial, desnonaments diaris i orgia immobiliària sense solució de continuïtat. Per contra, el preu de l’habitatge s’enfila sense aturador. No cal aclarir qui guanya i qui perd, perquè sempre han guanyat, i han perdut, els de sempre. Però una dècada i mitja perduda –impotència democràtica, inacció pública, mosques contra canons– dona per a molt i per a tot. El passat gener la Cambra de Comerç ja alertava que l’esforç per pagar el pis estava en màxims històrics. Aquest agost, canícula perpètua, el Consell de la Joventut ha recordat que el preu del lloguer supera en 80 euros el sou mitjà d’una persona jove. Un jove català necessita el 100% del salari per pagar-se el lloguer i això que Catalunya encapçala el rànquing estatal d’emancipació juvenil, amb un minso 20,9%. El 79% no pot fer-ho.

Des que els dos mots combinats han entrat en escena, després de les eleccions catalanes i enmig de l’agenda política del moment, que no deixo de barrinar-hi. I el que queda de neurona, a aquesta alçada del curs, va recuperant el cúmul de finançaments singulars acumulats que som –i alhora, que no ens deixen ser. Alguns d’ells són estructurals, d’altres són paradoxals i d’altres, definitoris del moment que vivim. I la neurona es mareja, és clar. El més recent, que no anecdòtic, podria ser el de la Fórmula 1. Mentre vèiem com un cotxe de competició derrapava a tot drap –i a tot fum– a la zona de baixes emissions de Barcelona, una de les ciutats més contaminades d’Europa, era imperatiu rememorar que la factureta del forat del Circuit de Catalunya ens ha costat la cremada de 12 milions d’euros públics. Podríem afegir la Copa Amèrica –50 milions d’euros i un contracte draconià on s’hi detalla que, en cas de beneficis, l’últim a veure un duro seran les administracions públiques que el financen. O el Mobile –150 milions d’euros pel cap baix entre 2012 i 2021. Només poso les xifres i anticipo la reflexió: molta inversió pública per a molts guanys privats; socialització de costos i privatització de beneficis, en l’estela d’acabar pagant festes privades sense cap retorn social. El turisme, sí, deixa molts milions, però els deixa en llocs molt concrets –a quin preu, amb quins costos i amb quina factura endossada a la ciutadania? Mil preguntes per a cada tupinada.

El darrer cicle electoral deixa unes quantes paradoxes entròpiques sobre l’abast del desordre local, europeu i global. El mateix diumenge de les eleccions catalanes, després que sota un divendres de rigor Jordi Pujol reaparegués en vídeo per donar suport a Junts, vaig trobar-me, amb el primer cafè matiner, amb un article d’en Francesc Cabana, el seu cunyat. Reconec que vaig haver de comprovar dos cops que no em confonia i que el signava ell, cofundador de Banca Catalana amb l’expresident i autor, fa anys, del llibre L’agonia del capitalisme. I no, en aquell article no hi havia cap error ni en forma ni en fons. Des del títol –"Sobre el capitalisme"–, passant pel que s'hi deia –"cal revisar el capitalisme i buscar una solució més ètica [...] o ens estavellarem contra una paret"– i fins a la conclusió final: "el sistema econòmic actual no ens porta enlloc". No són poques les veus que, cada cop més i des de dins, constaten raonadament l’obsolescència, la inviabilitat o la insostenibilitat d’un model ludòpata, caníbal i desbocat.

Abans del dissabte de reflexió, ja tenim una primera xifra electoral confirmada. 1.200.000 persones no votaran diumenge. I no és que ho facin seguint una aposta llibertària d’abstenció crítica, de legítima arrel anarquista, o que votin en blanc inspirats i enlluernats per aquell Assaig sobre la lucidesa de José Saramago. No, no pas. Són un milió dos-cents mil catalans i catalanes d’orígens molt diversos a qui prohibeixen votar, com ens recorden el CIEMEN i altres entitats antiracistes en cada contesa electoral. Una altra cara més d’un racisme estructural que no cessa, en aquest cas d’evident biaix electoral i de confirmada exclusió política del dret de participació. No disposen de nacionalitat espanyola encara, tot i que molts fa anys que hi són i altres molts hi han nascut. És a dir, que no ho podran fer perquè estan institucionalment vetats i desproveïts d’aquest dret fonamental. Són un 16% de la nostra societat. En canvi, els qui els odien a tots indistintament i sense exclusió (al milió dos-cents mil d’orígens molt diversos que conformen el país sencer) sí que podran votar i ser votats, sigui sota la flama inquisitorial de la rojigualda o sota l’embrutiment xenòfob de l’estelada. Sense dades exactes encara, caldrà afegir-hi, abans no acabi el paràgraf, l’abstenció estructural que nia en una exclusió social cronificada i que, com tot, va per codi postal i per barris. En algunes perifèries catalanes, no vota ni el 10%. Els barris alts voten sempre i l’abstenció mai hi passa del 25%. Tot apunta que així serà de nou –i de vell.

"Ara que som junts / Diré el que tu i jo sabem / I que sovint oblidem" cantarà sempre Raimon. De tot el que s’ha dit sobre la carta de Pedro Sánchez publicada a les xarxes socials, em quedo amb un tuit de dijous d’uns dels afectats per la causa contra els indignats del 15-M, rere el mal anomenat setge al Parlament. El setge real, a criteri del sotasignat, eren aquells pressupostos que passaven la serra elèctrica de les retallades per una sanitat, una educació i uns serveis públics que encara avui en paguen les conseqüències i que no tenien cap responsabilitat en la crisi financera-especulativa. El conseller d’Interior del moment lluïa, a vegades, de forma macabra, un bat de beisbol. El pedagògic missatge de l'exjove indignat –que avui és menys jove, però molt més indignat– anava educadament adreçat al PSOE, a una part de l’independentisme i al món de Podem. Era un brevíssim recordatori on sostenia, en carn pròpia, que el fang judicial i el femer repressiu no va començar amb cap d’ells ni tampoc amb ell. Recordin el cas, perquè són vuit joves condemnats a presó i onze anys de càstig informal, que acabarien en no res i de la forma més agònica. Perquè el govern més progressista de la història no va moure mai cap peça des de 2018. Tot es va tancar de sobte el maig de 2022 per prescripció de la pena i l’endarreriment en la resolució d’un indult que mai no va arribar. I cap a casa, després de quatre mil dies de tensa espera quotidiana.

Una cadira buida a la redacció de La Directa. Una cadira buida a la mesa del Parlament. Una cadira buida a la seu d’Òmnium Cultural. Una cadira buida en una llar de Girona. La segona onada d’exilis coneguda la setmana passada, que opera com la torna perversa de l’amnistia, són massa coses alhora. L'enèsima prova de fins on arriba, i a qui pot enxampar, la repressió en l’ecosistema democràtic, que va d’un periodista d’investigació a un emprenedor, d’un diputat a un editor, d’un president de la Generalitat a la secretària general d’una formació política. Però també sobre quins paràmetres excepcionals resistim i quin és el moment precís que afrontem. L’exili –escrivia Joseba Sarrionandia– és tancar-se dins un armari i tenir por que ningú l’obri i, tot alhora, que algú l’obri. Se sap amb exactitud quin dia arrenca, i queda enregistrat en cada cos en quin moment es va prendre la decisió. Però mai se sap del cert com i quan acabarà –però sempre acaba, la qüestió és a quin preu i després de quants anys–. A hores d'ara, però, en els meandres tèrbols de la futura aplicació de la llei d’amnistia, ningú sap quan tornaran el Jesús, l’Oleguer, el Rubèn o el Josep –i el Jaume o el Nico–. Com fa set anys –dos mil tres-cents dies ja– que sí que sabem que encara no han tornat ni el Carles, ni la Marta, ni el Toni ni el Lluís.

La mort tràgica –l’assassinat luctuós– de la Núria, la cuinera de Mas d’Enric, ha tornat a posar el focus en les presons catalanes –aquest focus que tan sovint s’apaga i quasi sempre s’amaga–. També ens ha posat, com a país, un mirall a la cara i ha desencadenat alguns discursos que esparveren i esglaien. Al capdavall, tots som a la presó, els que hi són a dins i els que la legitimen des de fora com a política de final de canonada d’un sistema que fa aigües en tants sentits. Ningú no ens tornarà la Núria –i que no torni a passar ja només depèn dels supervivents–. No caldria ni dir-ho, però la primera mort d’una treballadora en quaranta anys –una cuinera– no desvirtua cap model ni cap dret de vaga. Ni el dret de crítica ni les segones oportunitats, ni el dret fonamental de protesta per reclamar millores ni el principi de reinserció social. El que sí que s’autodesvirtua sol és el càstig col·lectiu i la vulneració de drets contra 5.000 persones preses i llurs familiars, la propagació de discursos ultrasecuritaris d’escopeta de fira i la reducció de la sempre sensible qüestió penitenciària a un debat únic i unívoc que bandeja tots els principis rectors de l’humanisme penal. Com s’evita, distopia de Minority Report, que torni a passar? Treure de les tasques de cuina vuit presos condemnats per homicidi equival directament a convertir-los en presumptes culpables per equiparació al que ha fet només un. Tan absurd com l'intent judicial recent de tancar Telegram d’una revolada, amb 8,5 milions d’usuaris directament afectats.

Fangar, femer o merder, un dels riscos del 12 de maig és que, de seguida i sense massa sorpresa, tornem a ser de nou al cap del carrer. Al mateix lloc, amb tot una mica pitjor, amb els mateixos nusos i amb la sequera trucant a totes les portes. Al capdavall, un país no canvia gaire en 54 dies. I al capdamunt, l’endemà, els dinosaures –que n’hi ha uns quants– continuaran allà. Ara bé, sí que sabrem com ha impactat en la societat catalana el darrer cicle polític, social i econòmic; set anys d’excepcionalitat repressiva encara irresolta, amb exilis vigents i una amnistia acabada d’aprovar; una guerra a l’Est, un genocidi a Gaza i una onada reaccionària global. I un nou cicle de corrupcions, de tots els colors en la psicopatologia del poder, vinculada als qui es van enriquir miserablement amb la pandèmia. Veurem què passa. També sabrem com s’avalua electoralment la darrera legislatura catalana, particular i singular, sorgida d’unes eleccions en què l’abstenció va fregar el 49%; aquella mateixa que va néixer amb un 52% independentista –tot i perdre 700.000 vots en la bugada–, que de poc ha servit i que va acabar dimecres passat pel desacord pressupostari per un casino –política de repòquers i farols– que no constava als comptes generals.