L'apagada d’aquesta setmana ens va portar a viure, de nou, una situació desconcertant, sobtada i mai viscuda. De sobte ens trobàvem altre cop amb la incertesa. Enmig del caos, amb informació escassa i propagació constant de fake news, amb hipòtesis contradictòries i conspiranoiques, la capacitat de resposta individual i col·lectiva es posava a prova. En aquells moments no podíem predir el que passaria, però havíem de prendre decisions i actuar. De fet, enmig de l'emergència sovint adquirim coneixement, comunitari i personal, que reforça la nostra resiliència. Aquesta és la bona notícia: de la crisi en podem fer oportunitat. 

La setmana passada les autoritats de la Unió Europea presentaven un pla en què demanaven a la població que tingués sempre a mà un kit de supervivència per a eventuals situacions d’emergència en què ens puguem trobar –com ara desastres naturals o, fins i tot, una possible guerra.

¿El context patriarcal anul·la o condiciona la capacitat de decisió de les dones? ¿Si ho fa, com i per què? Aquesta incapacitat –si és que l'assumim– ¿és inherent en totes les dones, o hi ha diferències? ¿On es poden començar a posar límits? ¿Com ha contribuït la ficció a distorsionar la idea de consentiment? En aquesta peça coral, sis opinadores exploren la (im)possibilitat o la dificultat de dir que no de les dones i les escletxes obertes a través de les quals es pot operar per revertir aquesta desigualtat.

Aquesta setmana ha quedat vist per a sentència el judici contra Luis Rubiales. En altres articles hem parlat del petó, parlem ara de les coaccions. 

Aquesta setmana hem pogut veure un clar exemple de com no hauria de ser l'interrogatori d’un jutge a una víctima de violència sexual. Adolfo Carretero ens ha fet una classe magistral de què és la violència institucional i en què consisteix la revictimització. 

Darrerament, arran de la denúncia pública d’Ana Polo, Mar Bermúdez i altres periodistes, s’ha desvelat una realitat present en l’àmbit periodístic, i per desgràcia en la majoria d’àmbits professionals, que té a veure amb el poder i amb el fet que la seva pèssima gestió pot concretar-se en situacions d’assetjament o de violència sexual. I una de les coses que aquest debat ha posat de manifest és que com a societat som poc conscients i estem poc preparats per tot el que implica l’exercici del poder, i que falta una reflexió profunda sobre les relacions que es deriven del poder, sobre la (doble o fins i tot triple) responsabilitat que implica per a qui l'ostenta i sobre com el gènere hi està imbricat.

En la nostra història col·lectiva hi ha persones a qui cal donar les gràcies perquè fan del món un lloc millor. Dissortadament, en l’àmbit de les violències masclistes o sexuals, aquests agraïments els hem de donar a dones que han viscut experiències terribles de violència però, paradoxalment, han aconseguit que les societats avancin. Són dones el dolor de les quals és escoltat col·lectivament: així es converteixen en altaveu i motor de canvi. Les seves veus, els seus testimonis, les seves vivències actuen com a element de conscienciació social i arraconen el relat patriarcal, fent avançar els drets de les dones i la societat en el seu conjunt.

Aquesta setmana, coincidint amb el 25-N, es feia pública la petició de la Fiscalia de 20 anys de presó per a Dominique Pelicot. És la pena màxima en el sistema judicial francès, que encara té una gran assignatura pendent: la incorporació del concepte del consentiment en relació amb les violències sexuals. Gràcies al cas, però, la societat francesa està reaccionant (també l'europea), i s'està accelerant un procés de presa de consciència col·lectiva. És trist, però real: en la lluita contra les violències masclistes avancem a batzegades a partir de casos d’extrema gravetat que trenquen imaginaris. 

“És impossible assimilar tot això”. Aquestes paraules d’una dona valenciana que era entrevistada enmig del fang i la devastació que havia deixat la DANA al País Valencià reflecteixen l’impacte traumàtic que deixa un desastre natural.

Aquesta setmana Íñigo Errejón ens sorprenia amb un comunicat en què explicava que deixa la política. En un escrit dens i poc clarificador parlava d’un moment personal complex i, amb una gran confusió, intentava definir-se com una víctima del patriarcat repleta de contradiccions. Tot plegat semblava respondre a una estratègia per protegir-se i sobretot justificar-se abans que arribés el tsunami d’històries de violència contra diferents dones que sembla que li passarà per damunt.

Aquesta setmana la conselleria de Justícia presentava una sèrie de mesures per a la prevenció del suïcidi a les presons: control ambiental, formació per a interns com a element clau de detecció de casos, mesures d’aïllament sota supervisió psiquiàtrica o l'anàlisi d’aquest fenomen amb perspectiva de gènere (atès que la masculinització dels centres penitenciaris ha invisibilitzat la realitat del suïcidi de les dones preses, tot i que, en proporció, aquestes intenten suïcidar-se amb més freqüència, però són menys detectades). 

Aquesta setmana hem viscut un nou terrible crim masclista. L’assassí, comissari del Cos Nacional de Policia, ha posat fi a la vida de la seva parella i a la de la seva exparella i després s’ha suïcidat. Es tracta d'un cas d’extrema complexitat i si volem fer-ne una anàlisi és important assenyalar una sèrie de factors clau. Perquè els feminicidis comparteixen una base estructural comuna (una societat en què la violència masclista és la principal causa d’inseguretat i de mortalitat violenta de les dones), però cal veure cada cas de forma singular per entendre els elements de risc o els desencadenats. Només així, amb un bon mapa, es poden dissenyar bé les polítiques de prevenció. 

Aquestes darreres setmanes és constant la pregunta sobre l’augment dels feminicidis. I la resposta no es deu a un sol factor, sinó a la interacció de diversos elements –algun d’estructural i altres d’individuals.

La indústria del true crime ha colonitzat les nostres televisions, ràdios i xarxes socials. Els continguts que neixen dels crims, especialment els de casa nostra (com més proper, més morbo generen), tenen unes audiències elevadíssimes.

Com un home pot assassinar la seva família? Com un pare pot matar les seves criatures i la seva parella? Aquestes preguntes tan dures que no deixem de repetir-nos aquests dies evidencien el dolor social i la desorientació col·lectiva que ens han generat els assassinats masclistes que últimament han posat fi a la vida de diverses criatures i dones.

L'assetjament sexual i per raó de sexe en l'àmbit laboral és un dels grans reptes socials als quals hem de fer front perquè històricament les organitzacions han donat l’esquena a aquesta problemàtica, i han alimentat el silenci i la impunitat pel que fa a una de les violències masclistes més esteses.

En el cas Alves sembla que els canvis de versió del futbolista, juntament amb la constància en la declaració de la víctima, les proves aportades i els testimonis que han declarat aquesta setmana han empès l’advocada de la defensa a parapetar-se rere el darrer salvavides: l’atenuant d’embriaguesa davant les acusacions de violació. Segons aquest nou relat, l’estat d’embriaguesa del futbolista minvava les seves capacitats cognitives i per tant no era conscient dels seus actes.

La setmana passada coneixíem un altre possible cas de violència vicària. L’assassinat de dues criatures a mans del seu pare. Un dels delictes més ignominiosos i dolorosos que existeixen. El pare mata els seus fills o filles amb una única intencionalitat: generar el màxim de dolor i patiment a la mare d’aquestes criatures. Una mena d'intent de matar-la a ella en vida.

Les violències masclistes continuen extremadament presents arreu i es configuren com un dels principals problemes de salut i seguretat pública de la nostra societat. Així ho evidencien les dades disponibles. Segons l’Enquesta Europea de Violència de Gènere 2022, el 28,7% de les dones espanyoles d’entre 16 i 74 anys han patit algun tipus de violència (física, psicològica, sexual) en l’àmbit de la parella o l’exparella en algun moment de la seva vida; el que representa una xifra de gairebé cinc milions de dones.

Aquesta setmana passada es presentava l’informe del Defensor del Poble sobre les violències sexuals a l’Església. L'informe, més enllà de les dades, suposa un pas essencial per pal·liar el menysteniment, el silenci i l’abandonament que han patit aquestes víctimes per part de les institucions i molt sovint també per part de la societat. Només podrem respondre al seu dolor posant-les al centre, escoltant el que necessiten i el que demanen. I això cal fer-ho independentment de si en l’informe el càlcul de la incidència és més o menys aproximat –un debat que ha captat part de l'atenció aquests dies–. Amb el deute humà que tenim amb aquestes persones, situar el debat en el volum del fenomen és una altra forma de revictimització, perquè estem altre cop posant el focus on no toca, perdent l'oportunitat de parlar d’elles, de per què han estat silenciades, o no prou (o gens) reconegudes. Recordem que encara hi ha sectors de l’Església que intenten negar aquesta realitat històrica (i global).