Ja no és notícia que Donald Trump es complagui en la burla a les persones i estigui produint una presidència que ofèn els sentiments humans. Ja sabem que Trump gaudeix atemorint i escandalitzant. Però com que les accions d’un president dels Estats Units tenen ressò, imitadors i, probablement, hereus, no podem considerar com una anècdota més de la seva presidència la construcció d'Alligator Alcatraz i els comentaris obscens amb què l’ha presentat. 

He seguit des de Barcelona el malestar que hi ha a Girona pel sistema de recollida d’escombraries que va posar en marxa l’Ajuntament i que ara l’alcalde Salellas ha rectificat en part, veient que molts veïns acabaven llençant la brossa qualsevol dia en qualsevol contenidor o al costat de qualsevol contenidor. En alguns districtes de Barcelona va passar el mateix, temps enrere.

Santos Cerdán podria estar representant (si el condicional acaba sent sobrer, ho haurà de demostrar la justícia) l’escandalós i alhora vell episodi de corrupció econòmica de quan algú veu passar milions per davant i es creu que ha trobat la manera d'untar-se els dits ell, el partit o tots dos, fins que al final l’enxampen. De moment, d’indicis n’hi ha hagut prou perquè Pedro Sánchez continuï penjant d’un fil. El seu criteri triant secretaris d’organització és dubtós pel cap baix, i si apareixen proves sòlides de finançament il·legal, el fil es trencarà.

L'estiu ha començat fent-nos passar calor “en gran”, per dir-ho com el vassall Rutte quan parlava de la milionada que ens gastarem en bombes i tancs, i tot gràcies a la simpatia de l’únic que ens podia posar a tots d’acord, el Daddy Trump. T'extorsiona però és pel teu bé. I pel de les empreses americanes d'armament, però això és el menys important.

Acabava de fer 93 anys, va compondre música que la pantalla va immortalitzar, com la de Missió Impossible, i fins i tot havia rebut un Òscar, o sigui que havia tingut una carrera llarga i plena. Però per més llei de vida que sigui, la notícia de la mort de Lalo Schifrin m'ha causat un sentiment de tristesa i de nostàlgia. 

L’altre dia, un votant del PP de tota la vida (i quan dic de tota la vida, vull dir de tota la vida del partit, des del 1977, quan el partit fundat per sis exministres de Franco es deia AP i va treure cent mil vots i un diputat a Catalunya) em deia: “Quan jo era jove, el Felipe era el dimoni per a mi. Ara, en canvi, cada vegada que parla hi estic d’acord al 100%”. Doncs no hi ha cap més pregunta, senyoria.

Pedro Sánchez em recorda el monòleg El nàufrag, de Joan Capri, on sortia aquell fabricant de teixits que era l’únic que nedava tan tranquil enmig del naufragi perquè “ui, aquest, que en fa de temps que està amb l’aigua al coll”. La justícia, que no li perdona ni els indults ni l’amnistia, li investiga la família i va darrere del ministre Bolaños (“el que pugui fer, que faci”), i l’autogol escandalós del cas d’Ábalos, Cerdán i Koldo, l’han deixat penjant d’un fil.

Quan sents com parlen de Trump els seus ministres, sembla que els Estats Units s’estiguin convertint en Corea del Nord. El dia del bombardeig a l’Iran, el secretari de Defensa, Pete Hegseth, va fer servir expressions com ara: “Gràcies al lideratge audaç i visionari del president Trump…” , “Molts presidents havien somniat clavar aquest cop final, i cap va poder, fins al president Trump”, “L’operació que el president Trump va planejar va ser audaç i brillant”, “Vull felicitar el nostre comandant en cap. Ha estat un honor veure’l aquesta nit liderant aquesta exitosa operació”. M’imagino Trump mirant-se’l per la tele i comptant lloances. Aviat veurem tots els homes del president caminant darrere seu, amb un llapis i una llibreteta per apuntar tot el que diu.

La visita dels reis d’Espanya a Montserrat va ser decebedora. No es pot estar una hora i mitja glossant l’esperit de Pau i Treva de l’Abat Oliba sense parlar de Catalunya i Espanya i el seu mal encaix. No es poden fer afirmacions com ara que “el diàleg comença per l’escolta” si no es porten a la pràctica. Dir que el “diàleg és un procés, és un treball”, i que no sigui possible mantenir davant el rei un diàleg sincer, és fer servir les paraules en va. L’acte va acabar sent una funció de normalitat impostada. Hi va faltar veritat.

Vist que l’esquinçament de vestidures del món per l’anorreament de Gaza i els més de 50.000 morts ha estat bàsicament declaratiu (amb especial contenció en la resposta dels països àrabs) i que Rússia té altra feina a Ucraïna, Israel ha convertit el Pròxim Orient en l’autopista dels desitjos més cobejats dels seus falcons: Gaza primer i ara l'Iran.

L’Ajuntament de Torrelameu (Noguera), inaugura aquest dissabte el carrer Johan Cruyff. És el segon municipi del nostre país que li dedica un carrer a Cruyff, després que el 2016, el mateix any de la mort del Johan, Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) s’avancés a tothom.

El cas Cerdán ha caigut com una bomba de dispersió que, molt més enllà d’un president o d’un govern, està enviant metralla contra la moral de la societat i la qualitat de la democràcia mateixa. Per això, aquests dies, hi ha tota mena d’esquinçaments de vestidures. Per exemple: “L’esquerra no roba”, va dir Rufián. Error. La corrupció és una possibilitat tan antiga com la condició humana: pels segles dels segles, a tot arreu, ha robat gent de tots colors.

Roma, 1970. El papa Pau VI rep l’abat de Montserrat Cassià Just. Dies abans, l’abat havia obert les portes del monestir perquè s’hi tanquessin uns 300 intel·lectuals, en protesta pel Procés de Burgos contra militants d’ETA, entre els quals dos capellans. L’Església basca es regira contra el judici militar, que dicta nou penes de mort que Franco evitarà amb un indult a última hora. Montserrat és fortament atacat per la dictadura, i l’abat va a buscar la protecció de la Santa Seu. I l’obté: Pau VI el tranquil·litza amb un “rebeu tothom”.

Es fa difícil parlar de res mentre Israel, que ve de devastar Gaza, ha començat una guerra contra l'Iran, Trump abandona precipitadament la cimera del G-7 mentre parla d’evacuar Teheran i a Ucraïna ja fa més de tres anys que continua la invasió russa, tot amb un sagnant peatge en vides humanes.

Sánchez s’ha transformat en Nadal i Alcaraz d'aquelles tardes de final de Grand Slam, amb dos sets en contra i servei i pilota de partit per al rival. El manual de resistència diu que encara que els dos secretaris d’organització que has posat tu (un dels quals has fet ministre) estiguin gravats repartint-se comissions i dones durant anys, mentre tu eres a la figuera, el partit es pot aixecar. Això sí, cal molta autoestima i saber començar la remuntada donant un cop guanyador: “Som el millor govern davant la pitjor alternativa, som l’esperança de milions de persones que no volen que caigui un govern com aquest, som l’únic gran govern progressista que encara queda dret a la UE”. Per tant, res d’eleccions i a continuar fins al 2027. Ahir vam passar del “si tu no hi vas, ells tornen” al “si jo no em quedo, ells tornen”.

Aquest cap setmana hem tornat a sentir el vertigen de viure en un món que penja d’un fil, amb els atacs d’Israel a l'Iran i l’assassinat d’una congressista demòcrata de Minnesota.

Ara que s’han acabat els exàmens de la selectivitat, deixo aquí el comentari d’una professora que ahir va acompanyar els seus alumnes a la prova: “L’examen de mates ha sigut un drama, la meitat n'han sortit plorant. Per no parlar del fet que deu fer dies que dormen malament i s’alimenten de cafè o de Monsters, però és que en general qualsevol contrarietat els és un drama”. 

Ja la pots agafar en cap de setmana o en dia feiner, a primera hora o a l’hora de dinar, a l’estiu o a l’hivern, que en algun moment quedaràs atrapat a l’AP-7. El volum de trànsit que suporten els conductors de l’autopista és aclaparador, i fins i tot angoixant.

No ha estat cap sorpresa que un president que va ser capaç d’enviar la gent a assaltar el Capitoli perquè el col·legi electoral no el proclamés perdedor de les eleccions ara sigui capaç d’enviar els marines contra manifestants i militaritzi l’ordre públic contra la voluntat del governador de Califòrnia. I si algun dia els ordenés disparar tampoc no seria estrany, perquè això és el que fan els dictadors: disparar contra el seu poble. Donald Trump troba el seu hàbitat natural en el caos polític i en el conflicte civil, i no desaprofitarà cap oportunitat per abusar del seu poder, perquè això li permet actuar de president dur i, sobretot, de líder necessari per frenar els avalots que s’aniran estenent per tot el país i que ell mateix ha provocat amb les seves persecucions contra els immigrants. Recordeu que el referent espanyol de Trump és Vox.

Havent de donar espai massa sovint en aquest Bon dia al més obscur catàleg de lletjors contemporànies, no saben amb quina alegria l’omplo avui amb els colors de Joan Miró, amb motiu dels 50 anys de la inauguració de l’edifici de la Fundació que porta el seu nom, al parc de Montjuïc.