El model Meloni està fet de contradiccions. La primera ministra italiana està a punt d’arribar als seus primers mil dies al poder convertida en l’ideal d’una extrema dreta “soluble”, com la va anomenar Jean-Dominique Giuliani, president de la Fundació Robert Schuman, apta per dissoldre’s en aliances de conveniència o de necessitat. Però mentre la dreta europea es plega al pragmatisme d’una Giorgia Meloni que escala posicions com a referent global de la dreta radical, l’autoritarisme va fent forat en la malmesa democràcia italiana.

Fa temps que la retòrica europea s’ha desconnectat de la realitat de la seva (in)acció. Com més apuja el to del seu discurs menys poder real té. L’autoanomenada Europa geopolítica és, en veritat, una Europa irrellevant en política exterior, humiliada pel seu aliat tradicional i necessitada de reconnectar amb un Sud Global amb una visió pròpia del món i de les amenaces que desafien l’estabilitat dels Vint-i-set. Res explica millor aquest camí cap a la inoperància que la reacció dels europeus a l’escalada bèl·lica a l’Iran.

Cada nou front de guerra incrementa la sensació de descontrol que viu la Unió Europea. "Occident tal com el coneixem ja no existeix", declarava Ursula von der Leyen en una entrevista al diari alemany Die Zeit l’abril passat. El veïnat europeu està en flames. L’escalada bèl·lica entre Israel i l’Iran ha acabat convertida en qüestió de dies en una guerra oberta que alimenta, encara més, el risc de proliferació nuclear que acompanya aquest procés de rearmament que es viu a escala global.

El duel d’egos del Despatx Oval estava condemnat al desastre. El narcisisme d’un acabaria fixant els límits del poder de l’altre. Però l’enfrontament retransmès entre Donald Trump i Elon Musk és molt més que un simple xoc de personalitats. Supera els espectacles televisats que el president dels Estats Units ofereix acompanyat dels mandataris internacionals que el visiten a la Casa Blanca. La nova Guerra Freda de Washington també té capacitat de destrucció mútua. Les empreses de l’home més ric del món necessiten contractes públics, i el president dels Estats Units sap que està en deute amb un Musk que es va convertir en l’instrument essencial del seu retorn a la Casa Blanca.

Polònia continuarà sent un país dividit en dos. La victòria per la mínima de Karol Nawrocki, declarat euroescèptic i admirador d’Orbán i de Trump, a les presidencials de diumenge confirma la polarització de l'electorat polonès. El partit Llei i Justícia (PiS) continuarà sent la primera força de Polònia i deixa tocat l’executiu liberal reformista d’un Donald Tusk convertit en un altre ànec coix de la política europea. La missió de Nawrocki, a partir d’ara, serà preparar el camí per al retorn del PiS al govern el 2027. Tot i els seus poders limitats, la presidència –així ho ha demostrat fins ara Andrzej Duda– té la capacitat de vetar lleis, i Nawrocki ja ha anunciat que mantindrà els vetos del seu predecessor al reconeixement dels drets LGBTIQ+ o a la píndola de l'endemà. És partidari de no rebaixar el to de la llei de l’avortament, ha dit que bloquejarà els esforços d'Ucraïna per unir-se a l'OTAN, i ha promès un referèndum contra les polítiques mediambientals de la UE.  

Vint mesos després de la massacre del 7 d’octubre del 2023 per part de Hamàs, el “dret a l’autodefensa” d’Israel ja no ho empara tot. La incomoditat política comença a fer forat a Europa. Després de més de 53.000 morts, 120.000 ferits i més del 60% dels edificis de Gaza destruïts, la Unió Europea ja no pot seguir mirant cap a una altra banda. L’enduriment dels bombardejos israelians sobre la Franja arriba, a més, després de la gira de Donald Trump per l'Orient Mitjà amb una agenda més carregada d’interessos comercials (i familiars) que de posar límits a l’aniquilació dels gazians, i s’acompanya d’una cada cop més desacomplexada retòrica de la deshumanització dels palestins per part de l’ala més extremista del govern de Benjamin Netanyahu.

Europa segueix apedaçant la democràcia. Cada victòria per la mínima és un nou alleujament. Liberals i conservadors es jugaran la presidència de Polònia en una segona volta que s’ha de disputar l’1 de juny. El primer ministre portuguès, el conservador Luis Montenegro, ha sortit reforçat en unes eleccions que han ensorrat encara més la socialdemocràcia, empatada a escons amb l’extrema dreta de Chega. I a les presidencials de Romania, el candidat proeuropeu, Nicusor Dan, ha barrat el pas al trumpisme de l’ultradretà George Simion. Tres victòries per a un centre polític europeu cada vegada més estret i diluït, davant d'una extrema dreta que continua a l’alça. Tres capítols més del gir conservador d’una Unió Europea que no aconsegueix revertir el descontentament social i del fracàs continuat d’una esquerra que ha acabat convertida en la defensora d’un statu quo decebedor, castigada electoralment en bona part de la UE.

Alemanya també s’ha sumat a l’Europa de les coalicions fràgils. Friedrich Merz ha arribat ferit a la cancelleria. El cristianodemòcrata, etern aspirant a succeir Angela Merkel, volia fer de la seva arribada al poder una demostració de força del retorn alemany al lideratge europeu, però hi aterra convertit en el símbol més evident de la feblesa de la coalició que lidera entre la CDU-CSU i una socialdemocràcia en davallada. Amb un Bundestag fragmentat i amb l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya convertida en la primera força de l’oposició, Merz es va estrenar amb una revolta parlamentària inèdita que apunta a una Alemanya imprevisible. La primera potència de la UE, en plena crisi existencial, i amb urgències polítiques, econòmiques i de seguretat pendents, veu com la lògica del consens que fins ara havia convertit Alemanya en un dels pilars de l’estabilitat europea també s’ha posat en qüestió. 

L’extrema dreta lidera la mobilització electoral a Romania. La primera volta de les presidencials, celebrades aquest diumenge, han donat el 40% dels vots al candidat ultra, George Simion, defensor de la Gran Romania, contrari a l’ajuda europea a Ucraïna, declarat trumpista i partidari de la “melonització” d’Europa. Simion s'enfrontarà ara a l'alcalde centrista de Bucarest, Nicușor Dan, que va quedar vint punts per sota però que espera recollir el suport del vot proeuropeu a la segona volta, prevista per al 18 de maig. 

En la guerra, fins i tot la idea d’una treva es converteix en ostatge de la confrontació. El conflicte d’Ucraïna ha entrat també en una guerra d’altos el foc; d’anuncis incomplerts; de suposades promeses de treva que coincideixen amb atacs sobre el terreny. Dissabte Vladímir Putin va anunciar per sorpresa una pausa de dos dies per la Pasqua i Volodímir Zelenski s’hi afegia. Però, des d’aleshores, tant Kíiv com Moscou han denunciat centenars de violacions de l’alto el foc al front de guerra. Amb uns Estats Units que amenacen de desentendre’s del conflicte si no hi ha avenços negociadors, l’oferta de treva s’ha convertit en una maniobra més per guanyar-se el favor d’un Donald Trump àvid de gestos.

Donald Trump declara la guerra comercial per etapes. Des de l’ofensiva emocional i retòrica, el trencament de la confiança global i el tremolor borsari. El president dels Estats Units pretén reformar el comerç mundial des de la bilateralitat, en només 90 dies negociant amb 90 països alhora. En el mètode del caos trumpista, la reforma del sistema s’entoma des de la incertesa però amb excepcions, amb la pausa forçada d’una setmana negra que confirma la inestabilitat amb què es redibuixa l’ordre global. Entre tanta reculada i tanta contradicció retòrica, Trump ha tastat els límits de la seva invulnerabilitat. El poder de la imprevisibilitat trumpista encara té algunes línies vermelles: el vertigen provocat per la caiguda de la borsa i l’amenaça de recessió, i la constatació dels costos que els aranzels podrien infligir sobre aquells que l’han portat al poder; d’aquí les exempcions als productes tecnològics per no penalitzar la producció exterior dels gegants nord-americans. 

La Unió Europea s’ha convertit en un actor completament irrellevant al Pròxim Orient. Desunida fins al punt de no tenir cap proposta concreta per aturar la guerra a Gaza, i acrítica fins a l’extrem de validar amb el seu silenci la destrucció total de la Franja i els crims de guerra que s’hi cometen. El llenguatge oficial de cada declaració de “preocupació”, de cada petició de “contenció” a Israel, és el retrat d’un fracàs buscat. La mesura de com han canviat les agendes i les prioritats polítiques en una UE que sempre s’havia penjat la medalla de ser el primer donant d’ajuda a Palestina i avui no té res a oferir-li. 

L’extrema dreta global ja té una nova víctima del sistema. “Jo soc Marine!”, declarava el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, després de saber-se la condemna per corrupció de la líder de Reagrupament Nacional i musa de l’extrema dreta, Marine Le Pen. Elon Musk deia a X que "quan l'esquerra radical no pot guanyar mitjançant el vot democràtic, abusa del sistema legal per empresonar els seus oponents"; i Matteo Salvini relacionava, des de Roma, la condemna per corrupció de la líder ultra francesa amb la prohibició a l’ultranacionalista Calin Georgescu de presentar-se a les eleccions presidencials que s’han de repetir a Romania. Fins i tot el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, condemnava la sentència com "una violació de les normes democràtiques".

La profunda crisi de legitimitat política que exhibeix el govern de Sèrbia pot començar a passar factura aviat a la ja feble influència de la Unió Europea als Balcans Occidentals. Quina credibilitat pot tenir un procés d’adhesió a una UE que sembla prioritzar l’estabilitat geopolítica per damunt dels principis democràtics? 

L’estat del benestar i l’estat de guerra han entrat en col·lisió a la Unió Europea. Uns governs espantats, que han perdut sobirania econòmica, abracen ara la necessitat de reforçar la sobirania militar com a resposta a un món en el qual els europeus se senten cada cop més sols.

La Unió Europea viu un moment de resistència i autoafirmació. També és un moment de por, de vertigen. Una sensació d’un canvi accelerat que aboca les institucions comunitàries a una realitat ciclotímica que fa que dijous al matí, per exemple, una diplomàtica del Servei d’Acció Exterior de la Unió Europea em confessés preocupada que “el moment de la unitat ja s’ha esvaït” parlant de la resposta dels 27 davant Rússia. Però, només unes hores més tard, la UE sortia a anunciar el suport generalitzat al pla de despesa de vuit-cents mil milions d’euros en defensa presentat per Ursula von der Leyen. Com explicava el president del Consell, el portuguès António Costa, si dels 27 només hi ha un país, Hongria, que no se suma al pla, això no és el retrat d’una divisió en el si de la Unió, sinó de l’autoexclusió d'un dels seus estats membres. Els caps d’estat i de govern feien pinya al voltant d’una encara hipotètica Europa de la defensa. El que emana de Brussel·les aquests dies, sobretot, és una voluntat de resposta. Difusa i poc concreta quan es tracta de veure d’on sortiran realment els diners, però pesa més, en aquests moments, la voluntat de ser. La necessitat imperiosa de respondre conjuntament –i amb certa fermesa, encara que sigui retòrica i inconcreta– a les aspiracions imperials que tenallen la Unió. L'Europa de la defensa és, sobretot, una idea, que s'està desplegant reunió a reunió. Però l'Europa de la urgència és una realitat.

L’any 2014, Victoria Nuland, aleshores secretària d'Estat adjunta per a Europa de l'administració Obama, va quedar retratada per la filtració d'una conversa telefònica seva amb l'ambaixador nord-americà a Kíiv. Els dos diplomàtics comentaven alleujats que l'ONU mediaria en el conflicte ucraïnès i, en plena conversa, Nuland va deixar anar un "que es foti la UE" i l'ambaixador li va contestar amb un "exactament". La frase (que continua ben present en la memòria de la diplomàcia europea) s’ha convertit en el símbol d’una desavinença transatlàntica que fa anys que accelera i s'aprofundeix. Només calia llegir els senyals: el gir cap a l’Àsia de l’administració Obama, la caòtica retirada de les tropes internacionals de l’Afganistan sense ni consultar-ho amb els europeus, el menyspreu de la primera administració Trump i la volguda dependència dels Estats Units en la guerra d’Ucraïna per evitar anar al fons de les divisions existencials que travessen la Unió Europea quan es tracta de parlar de seguretat, d’aliances geopolítiques i del cost d’assumir unes responsabilitats fins ara delegades. Però Donald Trump ha decidit convertir aquelles paraules robades d’una conversa confidencial en la idea fonamental i ben explícita de la seva relació amb el Vell Continent. I la Unió Europea, que ha trigat més d’una dècada a entendre la nova realitat, es veu abocada ara a repensar el seu futur immediat sense les garanties de la cooperació transatlàntica. 

Donald Trump i Volodímir Zelenski havien d’escenificar el primer pas cap a una negociació per l’alto el foc a Ucraïna. Però la roda de premsa conjunta va acabar convertida en una emboscada televisada en directe. Els retrets i la humiliació pública al president ucraïnès retraten la diplomàcia de Trump. L’aspirant a pacificador, que acusa Zelenski d'haver provocat la guerra i el titlla de dictador, s’ofèn, en canvi, quan el president ucraïnès li retreu que “no hi pot haver un alto el foc sense garanties de seguretat”.

Berlín, Brussel·les, Kíiv, Washington i Riad són escenari, aquesta setmana, de converses clau per al futur immediat de la seguretat europea. Amb el veredicte de les urnes alemanyes sentenciat, una Unió Europea decidida a evitar un fracàs col·lectiu a Ucraïna busca guanyar-se un lloc propi com a actor decisiu en una pau encara totalment abstracta. Tres anys després de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, i només un mes després del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, la consciència de vulnerabilitat que sent en aquests moments la UE l’obliga a repensar els equilibris i les aliances construïts durant més de mig segle de projecte comunitari. El discurs del vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, a la Conferència de Seguretat de Múnic ja s’ha convertit en el símbol d’aquest trencament existencial de l’eix transatlàntic. Un desafiament presenciat en directe pel que aviat serà el nou canceller d’Alemanya, el democristià Friedrich Merz, que va aprofitar la seva primera aparició després de confirmar-se la victòria de la CDU a les eleccions de diumenge per declarar que Europa ha d’esdevenir “independent dels Estats Units”. Merz té pressa per començar a liderar. “La meva prioritat absoluta serà reforçar Europa el més ràpid possible”, deia l’home que s'ha compromès a enviar míssils de creuer Taurus de llarg abast a Kíiv –una línia vermella que l’encara canceller Olaf Scholz mai va voler creuar– i que parla d’accelerar “una capacitat de defensa europea autònoma”.

Arriba l’hora de Friedrich Merz. Ha estat una victòria tardana i feble. Fruit d’un descontentament profund amb el tripartit liderat per una socialdemocràcia que ha patit la derrota més contundent de la seva història, i d’una onada conservadora d’abast transatlàntic. “És un gran dia per a Alemanya i per als Estats Units sota el lideratge d’un cavaller anomenat Donald J. Trump”, piulava el president nord-americà –parlant d’ell en tercera persona– i atorgant-se el mèrit de la derrota de l'SPD. Paradoxalment, un Merz que es declara admirador de Ronald Reagan, i que sempre ha estat pròxim als Estats Units, haurà de liderar el país de la Unió Europea que més damnificat podria sortir d'una eventual guerra aranzelària de l’administració Trump contra els europeus.