Amb 38 anys, Novak Djokovic està llest per acomiadar-se de Wimbledon. El serbi no ha confirmat si aquesta és l'última temporada, però ho sembla. Quan va caure a Roland Garros a les semifinals, va fer un petó a terra en senyal de comiat. Tot i que segueix competint a un alt nivell, veu com l'arribada de Carlos Alcaraz i Jannik Sinner el deixa en un segon pla. És l'últim supervivent d'una era daurada del tenis i li toca cedir pas als joves.

Amb onze anys s'ha acostumat a derrotar adults. El que sembla extraordinari ja és normal en la vida del jove Ladimir Mayorov, palista del TT Cassà que acaba de fer història. Mayorov, número 1 del món en categoria de menys de tretze anys, s’ha proclamat campió d’Espanya juvenil de tenis taula a la Nucía (Alacant). El jugador, que viu a Calella, hauria de competir als torneigs en categoria aleví, amb la seva edat. Però ja fa temps que va entendre que podia enfrontar-se a gent més gran, així que va demanar no jugar com aleví aquests campionats. Tampoc com a infantil. Tampoc com a cadet. Volia fer-ho a la juvenil. Així va ser i, de fet, l'ha guanyada, derrotant pel camí jugadors majors d'edat. A la final Mayorov es va imposar a l’andalús Martin Reche per tres sets a zero. Un menut jugador que derrota nois de disset, divuit i dinou anys.

Ara fa just un segle molta gent va entendre que això del futbol no era un esport qualsevol. Fa cent anys les autoritats espanyoles van rebre indignades un telegrama que els informava que a Barcelona una gentada havia xiulat la marxa reial, l’himne estatal. I ho feien en plena dictadura de Primo de Rivera. La xiulada es va fer el 14 de juny del 1925 abans d’un partit amistós entre el Barça i el Júpiter a l’estadi de les Corts, organitzat per retre homenatge a l’Orfeó Català, que tornava d’una gira exitosa per Roma. El partit era un duel entre el Barça, que s’havia proclamat campió d’Espanya a la Copa, i el Júpiter, campió d’Espanya B. La xiulada va provocar una forta repressió de les autoritats contra el Barça, que gairebé va desaparèixer. Però ha quedat més amagat en els llibres d’història que la nombrosa afició del Júpiter també va xiular. I el club també va ser castigat per les autoritats.

"¿Ets conscient que ets la persona que manarà més en l'esport mundial?", li va preguntar fa poc el seu marit a Kirsty Coventry abans d'esmorzar. "Vaig mirar-lo com dient... què coi diu?", explicava aquests dies Coventry. La que va ser campiona olímpica de natació ja és la primera dona a presidir el Comitè Olímpic Internacional, després de l'acte d'aquest dilluns en què l'alemany Thomas Bach li ha cedit el testimoni. Una fita històrica, ja que es tracta de la primera dona al capdavant de la institució fundada pel baró Pierre de Coubertin el 1894 i la primera persona africana. I també és la segona persona que arriba a la presidència més jove, amb 41 anys, només per darrere de De Coubertin, que va arribar al càrrec amb 33.

Abans que Iuri Gagarin es convertís en el primer home a arribar a l’espai, un munt de bestioles van orbitar per sobre dels caps dels humans. Durant els anys 50 els soviètics i els nord-americans van portar la seva rivalitat més enllà del nostre planeta, iniciant una cursa espacial que faria immortals noms com Gagarin, Neil Armstrong, Aléksei Leónov, Buzz Aldrin o Valentina Tereixkova. Però abans d’ells, van existir la Laika, el Baker, la Belka, el Ham i la Strelka. Els primers animals a l’espai, però no els primers a volar, ja que el 1783 els germans Montgolfier havien posat una ovella, un ànec i un gall dins d'un globus d'aire calent per veure què passava si els feies volar.

No és fàcil ser aficionat al motociclisme a Itàlia, aquests dies. Per una banda, veuen com Ducati s'imposa, però ho fa gràcies a Marc Márquez. El cerverí (Ducati Desmosedici GP25) ha aconseguit el cinquè triomf de la temporada a l'històric circuit italià de Mugello, davant una part de l'afició que l'ha xiulat, ja que Márquez derrota els pilots locals. El català encara és més líder del Mundial de la categoria després d'una nova exhibició, en una cursa en què ha esperat el moment clau per superar el seu germà, Àlex Márquez (Ducati Desmosedici GP24), i el seu company d'equip, l'italià Francesco Pecco Bagnaia (Ducati Desmosedici GP25). Al contrari del que ha passat altres vegades, Bagnaia no ha pogut defensar la tercera posició del podi dels atacs del seu compatriota Fabio Di Giannantonio (Ducati Desmosedici GP25), que, a dues voltes del final, ha superat el que va ser dues vegades campió del món.

Tot va començar amb Joaquim Purito Rodríguez. Ell va ser un dels primers ciclistes que va entendre ara farà uns 20 anys podia ser una bona idea que passar llargues temporades a Andorra. I no només pels beneficis fiscals. "Aquí surts de casa i et trobes de seguida un port de muntanya. En tens més de 20 ben senyalitzats i cuidats. Entrenes en altura, és ideal. Gent com el Purito, el Xavier Florencio o l'Ángel Vicioso van ser els primers professionals que van formar un nucli a Andorra, en una època en què la gent deia que el clima no ajudaria. Però van demostrar que Andorra era "una base ideal per entrenar", diu Carlos Verona (San Lorenzo del Escorial, 1992). El corredor madrileny de l'equip Lidl-Trek ja fa 10 anys que resideix a Andorra i s'ha convertit en el pal de paller de la primera edició de l’Andorra MoraBanc Clàssica, la primera cursa ciclista professional al Principat.

Centímetre a centímetre, Armand Mondo Duplantis es va fent més gran. Aquest any el saltador de perxa suec ja ha superat dos cops el seu propi rècord mundial, i ha deixat sempre la sensació que no serà el darrer. Ara fa un any Duplantis va protagonitzar un dels grans moments dels Jocs Olímpics de París quan va batre el rècord mundial un cop ja s'havia assegurat la medalla d'or, esdevenint el primer home a revalidar el títol olímpic des de Bob Richards (Estats Units) el 1956.

Només a Catalunya podia passar que un poble de tan sols 735 habitants tingui un equip campió mundial d'hoquei sobre patins. Un esport arrelat a casa que ha permès a moltes localitats tenir equips que ja formen part de la seva identitat, de Sant Hipòlit de Voltregà a Reus, de Sant Sadurní d'Anoia a Caldes de Montbui. El cas del Vila-sana, però, és diferent. Mai una població tan petita havia arribat tan lluny, perquè aquest any l'equip femení del Pla d'Urgell ha guanyat el Mundial de Clubs celebrat a l'Argentina i la Copa de la Reina l'últim cap de setmana. Dos títols que permeten fer festa grossa a un club fundat tot just el 2003.

La primera edició del Mundial de Clubs de la FIFA va començar amb un empat sense gols entre l’Inter Miami i l’Al-Ahly egipci. El partit es jugava a l’estadi Hard Rock de la ciutat de Florida, on normalment es juga a futbol americà. Unes 60.000 persones s'hi van aplegar sense acabar d’omplir del tot el recinte, en part per la por d’alguns aficionats d’anar a l’estadi, ja que per arribar-hi calia passar per diferents controls de seguretat. I molts dels aficionats que volien anar-hi són immigrants llatins, alguns sense els papers en regla.

"El tenis està en molt bones mans", deia aquesta setmana Rafa Nadal. Lògicament, parlava de les mans de Carlos Alcaraz i Jannik Sinner, els dos jugadors que semblen destinats a lluitar per dominar aquest esport la dècada vinent. Després de la preciosa final de cinc hores i mitja a Roland Garros, en què el murcià va sortir vencedor amb una remuntada que recordava molt a aquelles que feia el jugador de Manacor, tots dos ja pensen en la cita de Wimbledon. Per arribar en forma al Grand Slam sobre herba, han escollit camins diferents: l’italià participarà en el torneig de Halle, on va guanyar el 2024, mentre que Alcaraz aposta per Queen’s, tot i que encara no ha confirmat al 100% si hi serà. "El pla és jugar-hi, però d'aquí a uns dies prendrem una decisió final. A mig camí del torneig en vam parlar i Alcaraz ens va dir que volia anar-hi. Després d'aquests dies de descans farem una prova per veure com està físicament i anímicament. Reprendrà la formació específica per a l'herba. Anirem a Wimbledon amb moltes ganes; li encanta jugar-hi", ha explicat Juan Carlos Ferrero, el seu tècnic.

Un dels darrers fitxatges del Barça és ben mediàtic. Però no juga a futbol. Aquesta setmana la fundació del club ha estrenat al Festival Internacional de Cinema de Guadalajara de Mèxic el seu documental Més que un refugiat. Un treball fet amb la col·laboració de l'Agència de l'ONU per als Refugiats (ACNUR) amb un narrador especial, l'actor i cantant mexicà Alfonso Herrera. El documental ens explica com a Uganda, el país africà amb més persones refugiades, el futbol ajuda a millorar vides. Com l'esport és un espai de seguretat i esperança per als gairebé dos milions de refugiats que fugen de guerres cruels. Entenc que es parli més del fitxatge de Joan Garcia, però si el Barça és especial és per motius com aquest.

Jenni Hermoso i Montse Tomé viuen enfrontades. La jugadora internacional espanyola ha respost amb duresa a les declaracions de la seleccionadora estatal Montse Tomé a la SER en què aquesta afirmava que la jugadora del Club Tigres mexicà “estava enfadada i ho ha de saber gestionar” per la seva absència a la llista de l'Eurocopa: “De veritat que jo també tinc la consciència molt tranquil·la i més quan aparto de la meva vida entorns amb energia molt dolenta. ¿Gestionar? Això és el que haurien d'aprendre a fer altres, que aquesta part els queda molt gran”, ha respost Hermoso a X.

Just quan Lleida viu una època dolça del seu bàsquet, amb l'Hiopos a Primera fent del seu pavelló un fortí, el futbol de la terra ferma plora. Els dies vinents es farà oficial la desaparició del Lleida FC, el club hereu de la històrica UE Lleida. Serà el segon cop en quinze anys que el principal club de la capital del Segrià desapareix, després de la fallida econòmica de l'estiu del 2011. Llavors va néixer un nou club amb els colors i valors de l'anterior, que va mantenir viu l'esperit d'aquell vell Lleida que va jugar a Primera Divisió. Fins ara.

Robert Martínez (Balaguer, 1973) s'ha guanyat el cor dels portuguesos. Quan el 2023 va rebre la proposta per ser el seu seleccionador, va tenir clar que calia anar a viure a Lisboa i aprendre portuguès. La primera roda de premsa ja la va fer amb un portuguès prou digne, però després de caure als quarts de final de l'Eurocopa el 2024 sentia certa pressió, ja que a Portugal es parlava de la possibilitat d'apostar per José Mourinho com a seleccionador de cara al Mundial del 2026. Amb la Lliga de les Nacions al sac, Martínez respira tranquil. Mourinho haurà d'esperar.

Després d’una temporada de clubs que semblava no acabar-se mai, la final de la Lliga de les Nacions es va decidir de forma agònica: als penals i després d’una pròrroga. Un duel titànic entre veïns que va coronar Portugal, primer equip que guanya dos cops aquest torneig. Durant el partit, ni Lamine ni Pedri van aconseguir brillar, atrapats a la teranyina tàctica de Robert Martínez. Va ser una final bonica i igualada, en què el joc col·lectiu va manar més que les individualitats. Una aturada de Diogo Costa a Morata va servir per donar el primer gran títol de seleccions a Martínez, un rodamon del futbol que va deixar Balaguer fa anys per buscar fortuna lluny. Primer al Regne Unit, després a Bèlgica i ara a Portugal, on va saber tallar les ales d'Espanya: Ni Nico ni Lamine van marcar diferències.

Roland Garros ja té nou monarca. Tot semblava llest per fer un relleu natural entre espanyols a la pista central Philippe-Chatrier, amb Carlos Alcaraz ocupant el lloc del manacorí. I així ha estat, tot i que per moments semblava que Jannik Sinner faria la guitza. Alcaraz ha revalidat el títol aconseguit ara fa un any contra Zverev en una final preciosa en què ha arribat a salvar tres pilotes de partit. Quan tot semblava decidit a favor de Sinner, el murcià s'ha disfressat de Nadal amb una d'aquelles remuntades que no semblen lògiques. La copa ja estava a punt per ser entregada al número 1 mundial, que aspirava a ser el primer italià campió a París des d'Adriano Panatta el 1976. Haurà d'esperar. Alcaraz s'ha aixecat de les cendres i en una demostració d'orgull ha guanyat el seu cinquè torneig del Grand Slam amb la mateixa edat amb què ho havia aconseguit Nadal (4-6, 6-7, 6-4, 7-6 i 7-6). Encara no ha perdut cap final del Grand Slam. Les ha guanyat totes.

Després de la decepció de la final de la Lliga de Campions perduda a Lisboa contra l’Arsenal, el Barça va tancar la temporada de la millor manera, guanyant la Copa de la Reina a Osca contra l’Atlètic de Madrid (2-0). La ferida de la Champions fa mal, però a la lliga espanyola, l’equip de Pere Romeu segueix sense rival com ha quedat clar en una temporada on absolutament tots els títols els han guanyat les blaugrana: Lliga, Supercopa, i finalment, Copa de la Reina. Clàudia Pina, sempre elèctrica, sempre decisiva, va ser l’encarregada de decidir el partit amb dues dianes, la segona de les quals va ser preciosa.

Amb 21 anys, Coco Gauff —Cori Gauff—s'ha coronat a París quan ha guanyat per primer cop Roland Garros després de derrotar la número u del món, la bielorussa Aryna Sabalenka, 6-7, 6-2 i 6-4, en 2 hores i 38 minuts. El segon Grand Slam de la jugadora, una jove que fa anys que carrega la pressió de ser la gran esperança nord-americana, la jugadora que podria revolucionar el circuit femení. El 2023, Gauff va aconseguir amb 19 anys el seu primer gran títol a Flushing Meadows. La rival? També Sabalenka.

Un segle més tard, als carrers i bars de Barcelona es torna a parlar d’un porter que canvia de bàndol. El fitxatge de Joan Garcia, que deixarà l’Espanyol per vestir-se de blaugrana, ha ferit els sentiments dels seguidors blanc-i-blaus i ha encès els dels barcelonistes de la mateixa manera que va passar fa 100 anys amb Ricardo Zamora. Només el temps dirà si el porter de Sallent aconsegueix ser tan famós com l’etern Zamora, un dels millors porters de tots els temps. I un home que va sacsejar la ciutat no un sol cop, sinó en dues ocasions, amb viatge d’anada i tornada.