Gemma Recoder –directora del Canet Rock i de la productora Sun Music, que organitza grans concerts solidaris– acaba de ser triada per la revista Forbes com una de les 100 catalanes més influents. El Canet Rock és dissabte que ve: 25.000 persones veuran sortir el sol amb un cartell d’artistes que canten en català com Mushka, The Tyets, Julieta, Els Catarres i Figa Flawas. Gemma Recoder va tenir una vida prèvia, on era ella qui pujava a l’escenari a cantar o gravava centenars de cançons per a anuncis. Al mes d’abril es va casar amb Fede Sardà, la seva parella des de fa trenta anys. El secret: no anar mai a comprar junts al súper.

La veu i l’enginy lingüístic de Màrius Serra (Barcelona, 1963) formen part del paisatge cultural català. 18 anys d’Enigmàrius a Catalunya Ràdio, 35 anys de mots encreuats a La Vanguardia, cinc mil articles i una trentena de llibres són algunes de les seves cartes de presentació. Ara acaba de publicar una reedició actualitzada de Verbàlia, el país on el Màrius va descobrir el plaer de jugar amb les paraules. La primera vegada que es va editar aquest llibre, l’any 2000, acabava de néixer el seu fill Lluís, amb una encefalopatia greu que li va impedir parlar i caminar durant els seus nou anys de vida.

Miqui Puig (l’Ametlla del Vallès, 1968) va ser el líder de Los Sencillos, una banda que va triomfar als anys 90, sobretot amb Bonito es, un tema que a dia d’avui encara es balla. Però què passa quan això s’acaba, tu continues fent cançons i el gruix del teu públic s’ha evaporat? Miqui Puig, discjòquei i realitzador de Pista de fusta, un programa diari de l’emissora iCat, ha escrit un llibre profund sobre la fama, la música, l’amor i tot un catàleg de pors i addiccions que l’han acompanyat. Es titula –diria que enganyosament– Yo no quería ser Miqui Puig.

L’advocat Toni Freixa (Barcelona, 1968) és un d’aquells personatges que formen part de l’entorn del Barça des de fa gairebé un quart de segle. Va tenir responsabilitats jurídiques en el primer mandat de Joan Laporta, va ser directiu i portaveu de la junta de Sandro Rosell i, quan aquest va dimitir, va continuar amb Josep Maria Bartomeu. Ha conegut de prop els tres últims presidents, i s’ha presentat a les dues últimes eleccions al Barça. El 2015 no va arribar ni als dos mil vots i el 2021 en va tenir menys de cinc mil. En aquesta entrevista, admet que el soci no el veu com a president del Barça, i elogia Joan Laporta i també Sílvia Orriols.

Hi va haver un temps en què el crític televisiu més llegit i més temut a Catalunya era Ferran Monegal (Barcelona, 1947). Et podia atacar des de la premsa (32 anys a El Periódico), des de la ràdio (17 anys de col·laboracions amb Júlia Otero) o des de la televisió (10 anys a Betevé). Ara porta un any sense opinar enlloc, però encara no ha dit la seva última paraula com a periodista: busca una plataforma on poder fer el programa que TV3 no li ha comprat, té al cap el guió d’una pel·lícula i, alerta, continua fent kick-boxing, als 78 anys, ell que és cinturó negre de karate. Amb tots vostès, Ferran Monegal.

Òscar Andreu Fernández (Terrassa, 1975) comptava de jove que el 2000 tindria 25 anys i li semblava impossible que el 2025 en pogués complir 50. Doncs bé, aquest moment ha arribat i ha enganxat l’Òscar amb parella, dos fills (un de cinc anys i l’altre d’un any i mig) dues feines fixes i exitoses (La competència, a Rac1, i l’Està passant, a TV3) i un monòleg (Ocells de colors llampants), que és l’autobiografia lingüística d’un noi que fins als 18 anys només parlava català amb la seva mare, que als 40 agafa consciència de la situació injusta que viu la llengua a Catalunya i que ara la denuncia en un escenari o en aquesta mateixa conversa.

Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) ha fet un pas al costat. És el propietari de Radio Tele Taxi, continua anant a l’emissora, gravant anuncis o veient clients, però ja no fa un programa de ràdio cada matí. El seu grup d’emissores, amb milers d’oients i anunciants fidels, ha sigut molt llaminer històricament per als polítics que han governat Catalunya i volien accedir als nous catalans arribats de tot Espanya. A Justo Molinero li han reconegut els mèrits amb la Creu de Sant Jordi, el premi Ondas o nomenant-lo Fill Adoptiu de Mataró. Als seus 75 anys, ha abaixat el to i les revolucions.

Arnau Tordera (Tona, 1986), compositor, guitarrista i cantant, és el líder del grup Obeses, ha creat el musical Sardana Superstar i l’òpera La gata perduda. Potser el vau descobrir en una Marató de TV3 cantant Show must go on; al FAQS, interpretant Els Segadors al cim de Sant Jeroni, només amb guitarra elèctrica; o en alguna de les seves seccions amb Jordi Basté, a RAC1. És llicenciat en filosofia i ha estudiat a l’Esmuc, al Taller de Músics i al Conservatori de Vic. Té talent, discurs i estètica per anar a contracorrent. Les seves maneres em fan pensar, a vegades, en les d’Albert Serra.

Isona Passola i Vidal (Barcelona, 1953) acaba de ser reelegida per presidir l’Ateneu Barcelonès quatre anys més. Expresidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, el seu gran èxit com a productora va ser la pel·lícula Pa negre, amb tretze premis Gaudí, nou Goya i la candidatura als Oscar. Involucrada en múltiples projectes culturals, intento que aquesta conversa amb Isona Passola transiti per terrenys més personals. El seu pare, l’empresari catalanista Ermengol Passola; el seu marit, Jordi Teixidor, mort el 2016; el seu fill Joan, que gestiona els cines Texas, i el seu nom, que ja és una marca: Isona.

Toni Soler i Guasch (Figueres, 1965) va començar a escriure el guió de Parenostre, la pel·lícula sobre el cas Pujol, la primavera del 2020, en plena pandèmia. Cinc anys després, espera ansiós el dia de l’estrena, el 16 d’abril. Dirigida per Manuel Huerga i protagonitzada per Josep Maria Pou (Jordi Pujol), Carme Sansa (Marta Ferrusola) o Pere Arquillué (Jordi Pujol Ferrusola), Parenostre és una ficció basada en fets reals, recents i sensibles: com encaixa la família Pujol el seu descens als inferns quan es publica que tenen diners a Andorra. Un exercici valent que acapararà les properes setmanes la conversa política catalana.

El músic Quimi Portet (Vic, 1957) acaba de publicar Cançons en bell llemosí, un llibre on recull les lletres de les seves 130 cançons en català. El pròleg el signa Quim Monzó i l’epíleg és de Manolo García, amb qui –entre moltes altres coses– Portet va viure una dècada de bogeria amb El Último de la Fila. Llegides sense l’acompanyament musical, les lletres que escriu Quimi Portet són encara més divertides, delicades, poètiques o metafísiques. Per això a l’entrevista d’avui no hi haurà preguntes. Només versos de les seves cançons que he seleccionat per mantenir la conversa amb Quimi Portet.

El director de cinema Albert Serra (Banyoles, 1975) estrena aquest cap de setmana Tardes de soledad, el documental sobre la tauromàquia que va guanyar l’última Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià. Les persones que saben que ja he vist la pel·lícula pregunten: "però va a favor o en contra de les corrides de toros?" L’opció artística de Serra és retratar-les com mai les havíem vist. Amb les càmeres i els micròfons tan a prop que la bellesa i la brutalitat es magnifiquin. El toro i el torero, dues bèsties, enfrontades en un ritual ancestral i mortal, prohibit a Catalunya des de l’any 2011.

Marina Portabella (Barcelona, 1972) va ser durant 20 anys la relacions públiques de la discoteca Luz de Gas, fins que va decidir deixar la nit, fer un canvi de vida i dedicar-se als altres. És la fundadora i presidenta de l’ONG Dream Nepal, que es dedica a rescatar nens i nenes que malviuen a les presons de Katmandú, i a oferir-los una llar i un futur. El 7 d’abril organitza al Teatre Victòria una Nit d’humor per recaptar fons per als seus projectes. Portabella també és la directora d’una altra ONG, Valora’t, que ha replicat el projecte nepalès en presons de Colòmbia, de manera que trobar-la a Barcelona és cada vegada més difícil.

Ivette Nadal (Granollers, 1988) té dos grans projectes entre mans: el 28 de març, al festival Barnasants, estrena un espectacle amb cançons de Pau Riba i Jaume Sisa, i al maig publicarà el llibre autobiogràfic Justícia poètica. Igual que ha fet amb els sis discos anteriors i els quatre llibres de poemes, la Ivette haurà de combinar la seva vigorosa trajectòria artística amb una salut fràgil. Des dels 9 anys ha conviscut amb un trastorn de la conducta alimentària que l’ha tingut entrant i sortint de centres hospitalaris, i ara li ha arribat un altre diagnòstic: esclerosi múltiple.

50 dies en la vida d’una dona de 50 anys, l’actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974). El 23 de desembre és distingida amb la Creu de Sant Jordi; el 15 de gener obté el premi Cygnus, a la universitat d’Alcalá de Henares; el 18 de gener no pot recollir el Gaudí a millor actriu de repartiment perquè és al teatre amb Tots ocells; el 25 de gener li donen el premi Feroz, però tampoc pot ser a la gala de Pontevedra pel mateix motiu, i el 8 de febrer, dissabte, entre una funció de teatre a Vic divendres i una altra diumenge a Balaguer, sí que va a Granada per aixecar el seu primer Goya. Després del tsunami d’emocions, la conversa.

Abans d’encarar aquesta entrevista amb l’escriptor Ferran Torrent (Sedaví, 1951) hauríeu de llegir la que li va fer Laura Serra a l’ARA el 12 de novembre. Allà parlava a raig del hat trick que ha hagut de viure en quatre anys: la pandèmia, un càncer de pròstata i la DANA. La riuada va deixar Ferran Torrent sense cotxe i sense casa durant un mes i mig. Aquesta setmana ha vingut a Barcelona a promocionar el seu últim llibre, El jo que no mor, i a parlar amb una mica més de distància del que ha significat la DANA per a ell i per al País Valencià. La conversa la comencem parlant del restaurant on dinava Carlos Mazón aquell 29 d’octubre.

Joel Joan Juvé (Barcelona, 1970) ha tornat a trobar amb Escape room la tecla per connectar amb el públic. Dijous van celebrar 300 funcions d’Escape Room 2, a finals d’any rodaran la pel·lícula i es posaran a escriure, amb Hèctor Claramunt, la tercera part de l’obra de teatre. Creador i primer president de l’Acadèmia de Cinema Català, els últims mesos li han coincidit uns quants aniversaris d’èxits televisius que ell va protagonitzar: Poble Nou (30), Plats bruts (25), Porca Misèria (20) i El crac (10). En aquesta conversa, parlem de per què fa anys que no el veiem ni a TV3 ni a la gala dels premis Gaudí.

Aquest 2025, que farà cinquanta anys de la mort de Franco, és un bon moment per conversar amb Magda Oranich Solagran (Barcelona, 1945), l’advocada que va defensar l’últim condemnat a mort pel franquisme –el militant d’ETA Jon Paredes, Txiki– i que en va presenciar l'afusellament a Cerdanyola, el 27 de setembre de 1975. Oranich, a punt de complir vuitanta anys, continua a dia d’avui exercint d’advocada amb el seu ímpetu característic. En aquesta entrevista repassa una vida de lluita feminista, catalanista i animalista, viscuda entre la dictadura i la democràcia.

L’escriptor Antoni Puigverd (la Bisbal d’Empordà, 1954) és un home de veu dolça i pensament sòlid. Nen a l’Escolania de Montserrat, jove antifranquista i, ja d’adult, catedràtic d’institut, poeta, narrador i articulista habitual a La Vanguardia. La seva posició contrària al Procés li va fer perdre algunes amistats, entre elles la del president Puigdemont. Acaba de publicar Ocell de bosc, un llibre a mig camí entre el dietari i les memòries, on parla de política, però també de cuina, de música, de literatura i on, sobretot, radiografia el món d’avui. Una frase, com a exemple: “Nedem en un mar d’àcid que corrou sense parar els lligams socials i culturals”.

Ricard Ustrell i Garrido (Sabadell, 1990) tanca un 2024 en què ha estat pare per segona vegada, li han donat un premi Ondas per Col·lapse –el seu programa setmanal a TV3– i ha retallat la distància que el separa de Jordi Basté en la cursa pel lideratge dels matins radiofònics. Amb 34 anys acabats de fer i més de mitja vida davant d’un micròfon, Ustrell s’estima més treballar que parlar, però quan parla no fuig d’estudi. La lluita pels convidats, la imatge que projecta, la precocitat en l’èxit o els quadres que (no) penja apareixen en aquesta conversa.