Amb la mà al pit, llançant un petó d'agraïment a l'entusiasme amb què l'Estadi Olímpic Lluís Companys va viure l'hora i tres quarts de concert. Aquest era el gest de Dan Reynolds, el cantant, líder i portaveu d'Imagine Dragons, quan va acabar Believer, punt final d'una actuació plena de confeti, rock corejable i un so gairebé excel·lent. Quantitativament, el grup de Las Vegas és la banda de rock més important sorgida en els últims 15 anys. Només a Spotify, cançons com Demons, Thunder i Believer tenen més de 2.700 milions de reproduccions, més o menys com Viva la vida de Coldplay. Quin és el secret?

Xavier Puig (Cervera, 1973) ha detallat aquest dimarts com serà la seva primera temporada com a director de l'Orfeó Català, una responsabilitat que compaginarà amb la del Cor de Cambra del Palau de la Música, que dirigeix des del 2018. Precisament a la sala d'assaig de l'Orfeó, al Palau de la Música, ha manifestat la voluntat de "servei" amb què agafa el relleu de Pablo Larraz, que deixa el càrrec per qüestions familiars però que continuarà lligat a les formacions corals de la casa com a director del Cor Jove i de l'Escola Coral. "Vull agrair la tasca feta pel Pablo, la seva saviesa"; ha dit Puig, que assumeix el repte de "donar continuïtat a l'excel·lència i la progressió artística" del cor, tal com ha dit Joaquim Uriach, president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana.

El musical Mar i cel; l'òpera Carmen; Tres danses espanyoles, d'Enric Granados, i El somni d’una nit d’estiu, de Felix Mendelssohn seran les protagonistes dels concerts gratuïts que es faran els dies 9 i 10 de juliol (21 h) a la platja de Sant Sebastià, a Barcelona. Es tracta d'una nova edició de Clàssica a la platja, una iniciativa de L'Auditori, el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música i l'Ajuntament de Barcelona, amb el patrocini de la Fundació la Caixa i el suport de Casa Seat-Cupra, Hutchison Ports Best, El Corte Inglés i Aigües de Barcelona.

Qui és el millor director del que portem del segle XXI? Segons la llista publicada pel diari de The New York Times, Christopher Nolan, si més no perquè és el més representat, amb cinc títols, entre les 100 millors pel·lícules estrenades des del 2020 (el diari nord-americà considera que el segle XXI comença el 2000 en comptes del 2001). Els cinc films que han triat de Nolan ocupen els llocs 28, 53, 62, 65 i 89. Si es prioritza la posició en el rànquing, potser tenen més valor les quatre pel·lícules que hi surten de Paul Thomas Anderson (3, 25, 42 i 56), dels germans Ethan i Joel Coen (6, 36, 76 i 83) i d'Alfonso Cuarón (13, 18, 46 i 97). Tanmateix, cap d'aquests cineastes encapçala la llista elaborada amb les votacions de més de 500 personalitats del món del cinema. El número 1 és per a Paràsits, del sud-coreà Bong Joon-ho, del qual hi ha un altre títol al rànquing: Memories of murder (crònica d’un assassí en sèrie).

Hi ha un moment especialment simbòlic en el concert de Rigoberta Bandini. Després de mitja dotzena de cançons i abans de cantar In Spain we call it soledad, es treu la perruca. S'acaba el simulacre o el malson? Amb el Palau Sant Jordi ple d'un públic implicat en l'eufòria melodramàtica de la nit, la diva postpandèmica va començar l'actuació amb material del disc Jesucrista Superstar (2025). La posada en escena era pur teatre, que diria La Lupe, entre el plató d'un programa musical dels anys seixanta i un concurs tronat. En aquest decorat pop i decadent, semblava desubicada i a punt del col·lapse existencial. Tot plegat justejava una mica, fins i tot la qualitat del so, però l'ajudava a projectar l'angoixa i la inseguretat de C.X.T. (Club Xavalas Tristes), que va interpretar gairebé com si fos un titella. Era com Mari Trini adonant-se que no vol ser la diva que la resta vol que sigui. I aleshores apareix un personatge absurd, una mena de presentadora tòxica escapada d'una clínica de rehabilitació. "Rigoberta Martínez", "Roberta", "Renata", "Robertita"... "És cantautora", diu. Es força tant el simulacre, que resulta grotesc. "No ens facis pensar, fes-nos ballar", crida la presentadora, qui sap si representació de la Bruixa de l'Oest, de la indústria musical o de la crítica.

[En aquest article, del heavy metal també en diem mètal, amb accent obert, tal com recomana el Termcat, però mantenim metal, sense accent, en les denominacions estilístiques, com ara black metal, death metal i thrash metal]

Una de les progressions rítmiques més populars del segle XX va ser creada pel músic argentí Lalo Schifrin, que ha mort aquest dijous a Los Angeles als 93 anys a causa d'una pneumònia. És la del tema principal de la sèrie (i després pel·lícula) Missió: impossible, composta el 1966. Schifrin, contemporani de Henry Mancini, va ser un dels grans renovadors de la música per a cinema i televisió als anys seixanta, quan la indústria audiovisual va entendre el potencial del jazz.

La indústria de la música en directe entra en un dels moments més fructífers de l'any a Catalunya. Tot i perdre una mica de pistonada respecte al 2023, la facturació per venda d'entrades el 2024 va ser de 138.577.703 euros, una de les xifres més altes de la història. I bona part d'aquests ingressos corresponen a la primavera i l'estiu, època de festivals i de concerts en estadis.

En general agradable i distesa, l'actuació al Liceu de l'actor nord-americà Bill Murray i el trio del violoncel·lista alemany Jan Vogler va tenir un parell de moments extraordinaris, curiosament com menys comèdia hi havia. Un va permetre constatar la fondària interpretativa de Murray. Va ser al principi d'aquest espectacle titulat New worlds i que combina lectures literàries amb peces musicals de Ravel, Piazzolla, Gershwin, Xostakóvitx i Bernstein, entre altres compositors. Tot plegat és un projecte fruit de l'amistat entre Murray i Vogler, el director artístic del Festival de Música de Dresden i impulsor, juntament amb el director Kent Nagano, de la interpretació historicista de la tetralogia de Wagner.

25.000 persones van celebrar divendres el retorn de Bad Gyal a Barcelona. Cap al final del xou que va tancar la primera jornada del Share Festival al Parc del Fòrum, l'artista de Vilassar de Mar va exclamar: "Barcelona, la millor puta ciutat del món!" Després, a l'acabar Fiebre, el millor moment de l'hora i vint d'actuació, va somriure mentre afegia "Barcelona, t'estimo". L'ambient era festiu, com correspon al tancament del curs escolar; i el públic era eminentment juvenil i havia pagat entre 45 i 79 euros per viure un dia especial amarat per la xafogor barcelonina. Hi havia també uns quants progenitors asseguts a la zona de restauració, alguns llegint un llibre, d'altres simplement mirant de passar l'estona aliens a aquella Disneylàndia del sexe romàntic que experimentaven els fills.

Víctor Medem (Barcelona, 1977), fins ara director artístic de la Schubertíada i de Ciutat de Clàssica, s'estrena l'1 de juliol com a director de L'Auditori després de guanyar un concurs públic en què la comissió de valoració va considerar que el seu projecte era "ambiciós, sòlid i amb personalitat", i amb "un full de ruta narratiu entorn d'Europa com a resposta al context polític i social actual".

"Som tres persones de Vic molt vinculades al Mercat des de molt petites, com a públic, com a músics i ara com a directors artístics", explica Joan Rial, un dels tres nous directors artístics del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV). Rial, juntament amb Jordi Casadesús i Rubén Pujol, va guanyar el concurs per fer-se càrrec de la fira estratègica. Tots tres han detallat aquest dimecres la programació de la 37a edició del MMVV, que es farà del 17 al 21 de setembre. S'inaugurarà amb l'actuació de l'andalusa Rocío Márquez i entre una setantena de concerts n'inclourà de La Ludwig Band, Maria Arnal, Mazoni, Sidonie, Maika Makovski, Fades, Ferran Palau, Biznaga, Lorena Álvarez, Triquell, 31 Fam i Ouineta, a més de l'estrena de Durruti, t'estimo, un musical de Guillem Caballero i l’escriptor Tuli Márquez sobre el líder anarquista Buenaventura Durruti (1896-1936).

Hi ha gent que és musical de mena, com Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) i Salvador Sobral (Lisboa, 1989). També són fins i tot obsessius amb la feina i ho aboquen tot als seus projectes. Pérez Cruz ho va donar tot a Toda la vida, un día (Sony, 2023) i a la gira corresponent, que va deixar fites històriques com els concerts al Teatre Tívoli. Sobral va fer el mateix a Timbre (Warner, 2023), que va presentar al Liceu. Alliberats de pressió, però igualment autoexigents, han fet plegats Sílvia & Salvador (Warner, 2025), un disc-diàleg entre ells, amb compositors com Jorge Drexler i Lau Noah i amb poetes com Miquel Martí i Pol. En parlen al terrat de l'hotel Me de Barcelona, on també recorden anècdotes relacionades amb la música, el metro de Nova York i un part.

La rumba i el delta del Llobregat amaren el disc nou d'Alfred García (el Prat de Llobregat, 1997). Es titula T’estimo es te quiero (Música Global, 2025), i és el primer del músic pratenc en què la majoria de les cançons són en català.

[Les fotografies que acompanyen aquesta crònica són del concert de Billie Eilish al Palau Sant Jordi del 14 de juny. Les ha facilitades la promotora Live Nation amb el vistiplau de l'artista nord-americana, que en aquesta gira no autoritza la presència de fotògrafs de premsa ni càmeres de televisió]

El Sónar tanca l'edició del 2025 amb xifres d'assistència molt semblants a les de l'any passat: 52.500 al Sónar de Dia (1.500 menys que el 2024) i 66.500 al Sónar de Nit (500 més); és a dir, un total de 119.000 assistents, 1.000 menys que l'any passat. Tanmateix, les dades facilitades pel festival inclouen també els 42.000 assistents a l'OffSónar i a la resta d'activitats de la Sónar Week als diferents espais de la ciutat. Això dona una xifra total de 161.000 visitants (7.000 més que el 2024).

Tots els camins de la segona jornada diürna del Sónar portaven a Maria Arnal. Tancat el projecte amb Marcel Bagés (memorable rave còsmica al festival el 2022), Arnal ha estat uns anys investigant, entre altres coses, les possibilitats expressives de la intel·ligència artificial. De fet, va ser reconeguda als premis S+T+ARTS per la instal·lació Maria CHOIR que formava part de l'exposició IA: intel·ligència artificial del CCCB i en què va col·laborar amb científics del Barcelona Supercomputing Center. També ha canviat d'agència de representació, i ara treballa amb Live in Dallas, la mateixa que porta artistes i grups com Rigoberta Bandini, La Élite i gavina.mp3. Estirant el fil d'experimentació vocal va fer la banda sonora de la pel·lícula Polvo serán, i ara per fi presenta un nou espectacle titulat Ama. El Sónar, obert de mena a estrenes d'aquest tipus, li ha cedit el SonarHall en horari rellevant (les 20.45 h) per estrenar-lo, i el públic l'ha omplert amb entusiasme i reverència.

Espanya i Palestina han portat aquest dijous al plenari de les Nacions Unides una resolució de condemna a la invasió israeliana de Gaza. El mateix dia s'inaugurava a la Fira de Montjuïc la 32a edició de Festival Sónar. És una edició marcada per la retirada d'una trentena d'artistes, disconformes amb KKR, el fons proisraelià que l'octubre del 2024 es va convertir en l'inversor principal de Superstruct Entertainment, l'empresa que va comprar el Sónar el 2018. Posteriorment, el festival va sumar una vintena d'artistes, amb la qual cosa el cartell presenta, numèricament, un 87% de la programació prevista inicialment. Entre les ultimíssimes incorporacions, una llegenda del house de la magnitud de Todd Terry.

Per respecte a la feina dels fotoperiodistes, aquesta crònica es publica sense fotografia del concert de Guns N' Roses perquè en aquesta gira el grup no autoritza la presència de fotògrafs professionals. Tampoc hi acredita redactors, però com que les entrades per al xou a l'Estadi Olímpic Lluís Companys no s'havien exhaurit, res no impedia que un periodista de l'ARA en comprés una, a 130 euros, per seguir el concert des de la pista.

Vibrant, divertida i desacomplexadament política actuació del trio irlandès Kneecap a l'Apolo diumenge, en la cloenda de les activitats del Primavera Sound en sales de concerts de Barcelona. Els autors de l'àlbum Fine art, un dels millors discos del 2024 segons l'ARA, van oferir una hora de hip-hop (en irlandès i anglès) entre la determinació de clàssics com Public Enemy i l'esperit rave més incendiari, per celebrar la llengua irlandesa i un activisme combatiu antibritànic eminentment festiu. Perquè Kneecap, format per músics de l'oest de Belfast i Derry, no és un grup d'Irlanda del Nord, sinó del nord d'Irlanda. El matís és un abisme de significat, tal com ells mateixos expliquen a la pel·lícula Kneecap, el biopic protagonitzat per ells mateixos i Michael Fassbender que està disponible a Filmin.