La producció de cinema a Catalunya va viure el 2024 un dels millors anys. Aquest seria el resum de l'estudi elaborat per l'Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) de la Universitat Pompeu Fabra que ha fet públic aquest dijous l'Acadèmia del Cinema Català, coincidint amb la seva tradicional Festa d'Estiu, que se celebra al vespre a l’edifici de les Tres Xemeneies, futura seu del hub audiovisual Catalunya Media City. Segons l'Informe sobre la producció de cinema a Catalunya 2025, l'any passat es va assolir la xifra rècord de 114 pel·lícules qualificades i es va triplicar el nombre de produccions de pressupost mitjà gràcies a un augment significatiu de la inversió pública.

Una nova missió impossible realitzada per Tom Cruise. L'actor nord-americà, considerat per molts l'última gran estrella de cinema de Hollywood, rebrà un Oscar honorífic durant la gala dels Governor Awards que celebrarà l'Acadèmia de Hollywood el diumenge 16 de novembre. "L'increïble compromís de Tom Cruise amb la comunitat de cineastes, l'experiència del cinema en sales i la comunitat d'especialistes ens ha inspirat", justifica l'Acadèmia en el seu comunicat. Serà el primer Oscar de Cruise, que en el passat havia estat nominat en quatre ocasions: com a actor per Nascut el 4 de juliol (1989), Jerry Maguire (1996) i Magnòlia (1999) i com a productor per Top Gun: Maverick (2022).

El pianista austríac Alfred Brendel, un gegant de la música que també es va dedicar a l'escriptura, ha mort aquest dimarts als 94 anys al seu domicili londinenc, segons ha informat la seva família. En el llegat que deixa Brendel destaquen les seves interpretacions de Beethoven, Mozart i, sobretot, Schubert. El compositor sabadellenc Benet Casablancas, que va tenir "el privilegi de tractar-lo personalment", descriu Brendel com "un músic, pianista, assagista d'enginy agut, humanista i un referent únic de la música dels segles XX-XXI". Estava retirat dels escenaris des del 2008, quan va tancar seixanta anys de carrera amb un concert final a Viena.

L'actor Manuel Zarzo (Madrid, 1932-2025), conegut popularment com a Manolo Zarzo, ha mort aquest dimarts als 93 anys. Zarzo va debutar al cinema quan tenia 19 anys i va participar en més de 170 pel·lícules i sèries, la majoria en papers secundaris. Entre les més destacades hi ha Los golfos (1959) de Carlos Saura, La colmena (1982) de Mario Camus, Los santos inocentes (1984) també de Camus i Entre tinieblas (1983) de Pedro Almodóvar. També va treballar en llargmetratges internacionals amb estrelles com Ettore Scola, Monica Vitti i Marcello Mastroianni, amb qui va coincidir a El demonio de los celos (1972). L'actor va rodar en països com el Vietnam, Itàlia, Angola i Cambodja. Els darrers anys de la seva carrera va centrar-se sobretot en projectes televisius i va aparèixer en sèries com Compañeros (1998), El Súper (1999), La verdad de Laura (2002), Aquí no hay quien viva (2003), Cuéntame cómo pasó (2001) i Amar es para siempre (2015).

Una cambrera que es recupera d'un accident mentre enllesteix un documental pasolinià sobre el desamor; un músic de trap que es refugia en els jingles de publicitat; un dealer reconvertit en zelador d'hospital i enamorat d'una exaddicta enganxada al record d'una nit de festa memorable. Són les quatre ànimes perdudes d'Esmorza amb mi, que s'estrena aquest dijous, la primera pel·lícula que dirigeix Iván Morales (Barcelona, 1979), conegut sobretot per la seva tasca com a dramaturg i director teatral. Amb Anna Alarcón, Álvaro Cervantes, Iván Massagué i Marina Salas, Esmorza amb mi radiografia la fragilitat emocional de quatre personatges a la deriva, però també la seva resiliència i capacitat de transformació. Un retrat amb tocs generacionals que Morales filma amb la intensitat dels debutants que salten al buit sense mirar enrere.

Brian Wilson, un dels genis absoluts del pop, un gegant amb l'ànima fràgil que va canviar per sempre la història de la música popular, ha mort als 82 anys, segons ha confirmat la seva família. Amb la banda que va fundar, The Beach Boys, Wilson va portar la cançó de pop de tres minuts al seu cim, amb èxits com I get around, Help me, Rhonda, Surfing USA i Good vibrations. Però la seva obra mestra va ser el disc Pet sounds (1966), una simfonia pop amb arranjaments i melodies excelses que inclou clàssics com God only knows i Wouldn't it be nice. La seva mort és una pèrdua terrible que arriba només dos dies després de la de Sly Stone, un dels altres grans protagonistes de la revolució musical de la dècada.

Un dels avantatges d'escriure crítiques de concerts és que no t'has de preocupar dels espòilers, només d'aixecar acta del que passa al llarg d'una actuació. Però el concert que El Petit de Cal Eril van fer aquest dimarts al Centre d'Arts Ideal en un iglú inflable ens enfronta al vell dilema de la crítica cinematogràfica: ¿com analitzar les sorpreses i girs de l'obra sense rebentar-les per al lector? Una pregunta especialment legítima quan es tracta del primer dels set concerts especials en iglú (quatre consecutius a Barcelona i, més endavant, a Lleida, Girona i Tarragona) amb què la banda liderada per Joan Pons es retroba amb els seus fans per presentar el nou disc, Eril Eril Eril, després de dos anys i mig d'aturada. Així que l'única opció per no esguerrar-li la festa al públic ni al grup és mirar d'explicar un concert extraordinari sense entrar en el detall de què fa que sigui extraordinari.

Sylvester Stewart, conegut artísticament per Sly Stone, ha mort diumenge als 82 anys a Los Angeles, on vivia des dels anys 70. Sense el músic i el grapat de discos emblemàtics que va publicar a finals dels anys 60 i principis dels 70 amb la banda Family Stone segurament no existirien Prince, Red Hot Chili Peppers o OutKast. Stone va revolucionar el funk i el soul de l'època amb un estil que incorporava el rock i la psicodèlia i llançava consignes polítiques: una banda sonora inflamada i interracial (dos dels membres de la banda eren blancs) en sintonia amb l'esperit convuls de l'època. La causa de la mort ha estat "una llarga batalla contra la seva malaltia pulmonar crònica" i "altres problemes de salut subjacents", han explicat els seus representants.

L’endemà de guanyar el Premi del Jurat del Festival de Canes, Oliver Laxe (París, 1982) va tornar a la seva terra d’elecció, la serra dels Ancares, per projectar Sirat a Navia de Suarna, un poblet de Lugo de menys de 1.000 habitants. Un gest que explica moltes coses d’aquest cineasta gallec forjat entre Galícia, Barcelona i el Marroc que s’expressa durant tota l’entrevista en el català que va aprendre mentre estudiava a la Universitat Pompeu Fabra. Sirat, que s’estrena aquest divendres, és una de les sensacions cinematogràfiques de la temporada.

Úrsula Corberó (Sant Pere de Vilamajor, 1989), l’actriu catalana més internacional del moment, s’estrena en el cinema argentí amb El jockey, una tragicomèdia dislocada en què ella i Nahuel Peréz Biscayart són dos genets de carreres rivals i, tanmateix, amants. Com si l’humor hieràtic de Kaurismäki es trobés amb el cinema cartoon de Wes Anderson, la pel·lícula de Luis Ortega (El ángel) que arriba aquest divendres als cinemes –un dels grans èxits del cinema argentí recent– mostra una Corberó juganera i carismàtica, una actriu a la recerca de noves maneres d’utilitzar el talent i la cinegènia.

Per valorar la importància del Premi del Jurat del Festival de Canes que ha guanyat la pel·lícula d’Oliver Laxe Sirat (ex aequo amb l’alemanya Sound of falling) es pot anar a l'hemeroteca: cap producció majoritàriament catalana —i aquesta ho és en un 60%— ha aconseguit guanyar un premi de la competició oficial de Canes en 78 edicions del festival. És una fita històrica. Però també es pot mirar una altra dada: poc després de l’anunci del premi a Sirat, la revista Screen va anunciar que la pel·lícula de Laxe s’havia venut a més de vint països, inclosa tota Llatinoamèrica, el Regne Unit, Alemanya, el Japó, Corea del Sud, Itàlia, Turquia i els Estats Units.

La producció catalana Sirat, dirigida pel gallec Oliver Laxe, ha fet història al Festival de Canes, on s’ha endut un dels premis més importants del palmarès, el Premi del Jurat, ex aequo amb Sound of falling, de l'alemanya Mascha Schilinski. Canes és un talismà per a Laxe, que ha presentat les seves quatre pel·lícules al festival, sempre en seccions diferents i sempre premiat. La pel·lícula de Laxe, una road movie a través del Sàhara en què Sergi López és un pare que busca de rave en rave la seva filla desapareguda, és una obra que combina la capacitat del cinema per sorprendre i sacsejar l’espectador i una dimensió espiritual més profunda i reflexiva.

Segona visita consecutiva al Festival de Canes de Margaret Qualley, que un any després de deixar tothom espaterrat amb La substància torna al certamen amb la comèdia detectivesca i orgullosament queer Honey don’t, segona entrega de la trilogia de “pel·lícules lesbianes de sèrie B” dirigides per un dels germans Coen, Ethan (en solitari sense el seu germà Joel), i escrites per la seva dona, Tricia Cooke, amb qui, per cert, forma un matrimoni gens convencional: ell és heterosexual, ella lesbiana i tots dos conviuen a la mateixa casa amb altres parelles sexoafectives i els dos fills del matrimoni.

Poc després de les deu del matí s'ha produït una apagada total al Festival de Canes, l'esdeveniment més important del cinema europeu, que estan cobrint centenars de periodistes internacionals. De seguida ha caigut també el senyal dels mòbils. Davant l'estupefacció de tothom, l'apagada s'ha revelat com un tall d'electricitat massiu a tota la zona oest dels Alps Marítims, al sud-est de França. Ha deixat 160.000 llars a les fosques a la zona que fa frontera amb Itàlia, i ha afectat també el transport ferroviari. A més, els bombers han hagut de fer un centenar d’intervencions, sobretot per rescatar persones atrapades en ascensors. El tall ha durat unes cinc hores i les autoritats ho consideren un sabotatge. La Fiscalia francesa ha obert una investigació.

Dos anys després de saquejar tombes etrusques a La quimera, Josh O’Connor torna al Festival de Canes com a lladre d’art, però aquest cop no són relíquies de l'antiguitat el que rapinya, sinó pintures abstractes. A The mastermind, de Kelly Reichardt, l'actor britànic és un fuster a l’atur, casat i amb dos fills i una vida convencional als suburbis de Massachusetts que, clarament, està per sota del que s’esperava d’un fill d’un jutge. Els petits furts que fa de tant en tant al museu de la ciutat no tenen conseqüències, però sí el robatori de quatre obres del pintor abstracte Arthur Dove que s’emporta a plena llum del dia d’un museu amb l’ajut de dos sequaços, criminals de segona.

Després d'estrenar dimarts passat la pel·lícula d'un director vetat i perseguit al seu país com l'iranià Jafar Panahi, la competició del Festival de Canes ha projectat aquest dijous una altra pel·lícula iraniana, però amb el segell oficial d'aprovació estatal, és a dir, el vistiplau de la censura. Això ha generat un debat abans i tot de la projecció de les pel·lícules, sobretot perquè una associació de cineastes iranians independents va qualificar de "propaganda" el film iranià Woman and child, de Saeed Roustaee. Per als denunciants, que no han vist el film, fer una pel·lícula que passa la censura d'un règim autoritari implica un grau de complicitat amb el govern repressor.

El 2016, un any abans de dirigir Estiu 1993, Carla Simón va fer un curtmetratge, Llacunes, a partir de textos de les cartes que conservava de la seva mare, Neus Pipó, morta a causa de la sida el 1993, i d’un fragment de pel·lícula domèstica en què apareixia una Pipó jove i despreocupada traient-se la son de les orelles. Una dècada després, convertida en la cineasta catalana de referència per a una nova generació de directors, Simón torna a les cartes de la seva mare, convertides ara en frases del diari matern que una adolescent llegeix durant un viatge a Galícia per conèixer la família del seu pare, que va morir quan ella era petita, igual que la mare. L’anhel de posar imatges a la història d’amor dels pares i, sobretot, de saber qui eren aquelles persones que no recorda recorre Romería, el tercer llargmetratge de Simón, la darrera entrega de l’extraordinari univers que la directora ha construït a partir dels seus materials familiars íntims.

No deixa de ser bonic que Carla Simón (Barcelona, 1986) presenti Romería al Festival de Canes embarassada de més de vuit mesos o, com ella mateixa diu, “prenyadíssima i preparada per a tot el que hagi de passar”, perquè la pel·lícula és la carta d’amor d’una filla a uns pares que va perdre massa d’hora i dels quals no té gairebé records. La tercera pel·lícula de la directora d’Estiu 1993 i Alcarràs acompanya una adolescent catalana amb l’anhel d’estudiar cinema en el seu viatge a Galícia per conèixer la família paterna i els espais on va transcórrer la història d’amor dels seus pares. Romería, que parla en català, castellà i gallec, torna a demostrar el talent extraordinari de Simón per capturar els ritmes de la vida i el llenguatge secret de les famílies, però en la segona meitat del film també obre una porta nova en el seu cinema, una de més lliure i fantàstica que abandona el realisme estricte del seu cinema anterior.

Una de les curiositats d’aquesta edició del Festival de Canes és la coincidència en la secció paral·lela Una Certa Mirada dels debuts com a directores de dues actrius populars, estrelles consagrades del cinema nord-americà: Kristen Stewart, que va enlluernar fa uns dies amb la poètica i turmentada biografia de Lidia Yuknavitch The chronology of water; i Scarlett Johansson, que ha presentat aquest dimarts Eleanor the great, una comèdia dramàtica sobre una vídua amb molta empenta i caràcter que, després de la mort de la seva millor amiga, amb qui compartia pis a Florida, torna a la Nova York natal amb més de 90 anys per viure amb una filla acabada de divorciar i un net enganxat a la pantalla del mòbil.

D’algunes pel·lícules se’t grava per sempre una seqüència, un diàleg o una imatge; potser només un gest. Però de la pel·lícula que Julia Ducournau ha presentat a Canes aquest dilluns serà difícil oblidar-ne els símptomes del virus fictici que va convertint a poc a poc els cossos dels malalts en pedra, el marbre avançant per la pell i pols en la respiració. A la directora de Cru (2016) i Titane (2021) li segueix interessant explorar el body horror i les mutacions, però a Alpha ho fa en el context d’una història de transformacions internes protagonitzada per una adolescent de tretze anys que viu sola amb la mare i que fa saltar les alarmes quan un bon dia apareix amb un tatuatge que s’ha fet en una festa amb qui sap quines agulles. “Es deu haver infectat?”, es pregunten la mare, els companys de classe i ella mateixa, víctimes de l’estat de paranoia i desconfiança que s’ha apoderat de la societat.