Després que el Reial Madrid empatés en la seva estrena al Mundial de Clubs contra l’Al-Hilal saudita jugant a les dotze del migdia a Miami, amb 30 graus de temperatura i un 70% d’humitat, Florentino Pérez va aparèixer amb el seu to evangelitzador habitual i va deixar anar: “Per fi hem aconseguit una cosa per la qual feia molt de temps que lluitàvem, i a més, com que és gratuït, tots els nens del món poden veure avui el Reial Madrid. Per a nosaltres és una gran il·lusió, ja que hem lluitat molt perquè tothom ho pugui veure”.

Dies abans de l'Espanya-França Lamine Yamal ja va expressar la seva opinió sobre la Pilota d'Or afirmant que no depenia d'un partit, sinó de qui era millor durant una temporada. En la majoria de fòrums periodístics es posava el focus entre ell i Ousmane Dembélé, que jugarà a més el Mundial de Clubs amb el PSG. Després de la semi de la Nations League, en la qual Lamine va ser triat com el millor del partit, després de marcar dos gols i donar una altra exhibició, el blaugrana va sortir amb la gorra decantada a la sala de premsa i va deixar anar amb tot el morro: “La Pilota d'Or es dona al millor jugador de l'any, però si la volen donar pel partit d'avui, no hi tinc cap problema”. De debò: que l'hi donin ja, demà mateix a poder ser, i no en parlem més.

Hi ha, des de fa temps, un nou gènere periodístic, el dels columnistes esportius que escriuen sobre la seva canalla, del qual he dit fàstics generosament i sense frens per recurrent, cursi i gastat. Fins que Luka Modrić va anunciar que marxava del Reial Madrid, moment en què, casualitats de la vida, jo estava dinant amb la meva neboda Martina, de 14 anys, que quan se'n va assabentar es va posar a plorar i no hi va haver manera de consolar-la.

És un símptoma d'intel·ligència respectar esportivament el Reial Madrid i ser conscient de les seves virtuts, sobretot perquè a la final de Copa es respiraven a l'ambient culer uns aires de superioritat que després no es van traslladar sobre el terreny de joc de manera aclaparadora tot i que hi havia porres que apostaven per una golejada segura. A la segona part a Sevilla el Madrid va donar un ensurt, i després de la dolorosa eliminació del Barça a les semis de la Champions és natural sentir vertigen i cert pessigolleig a la panxa tenint en compte el tarannà patidor del barcelonista al costat de la certesa que el futbol sovint no té lògica. Però fins aquí.

El bon rendiment del Reial Madrid a la segona part de la final de Copa d'aquest dissabte no pot tapar, no hauria de tapar, la imatge lamentable del club abans i de diversos jugadors després. No pot ser que una entitat que presumeix de señorío, honor i grandesa s’hagi convertit en un manicomi amb símptomes de paranoia. Tothom els persegueix: la UEFA, la FIFA, els àrbitres, Tebas, Louzán, els mitjans de comunicació i fins i tot els veïns del Bernabéu. És un Madrid trastocat, hipersensible i sovint macarra que veu fantasmes a tot arreu i que provoca enrojolament, per no dir vergonya.

Hansi Flick va decretar fa una setmana que l'estat d'optimisme estava permès. "Dreaming is allowed", va deixar anar en anglès perquè a hores d'ara ja ha entès que seguir fent-se l'alemany li va bé i suma a favor seu i al del seu equip. Així, s'estalvia les renyines, les polèmiques absurdes, contesta a allò que vol i evita allò que no li convingui. Està signant una de les pàgines més impressionants del barcelonisme: en només nou mesos ha estat capaç de girar com un mitjó no només la plantilla, sinó també un ambient, una sensació de foscor i peatge llarg en les tenebres per transformar-la en llum, alegria, gresca, bon joc i aferrament identitari cap a una idea i uns futbolistes criats majoritàriament a l'escola Barça.

Si per casualitat llegeixes això vull que sàpigues que jo sí que et crec i que sé que no soc ni de bon tros l'única. Que no estàs sola i que som moltes les que no dubtem mai del teu testimoni. Que vas fer molt bé a confiar en els que en un primer moment van activar el protocol contra les agressions sexuals, igual que quan vas acudir a l'Hospital Clínic, que és el centre de referència en aquests casos. Que la teva iniciativa al principi de renunciar als diners de la indemnització em va commoure perquè vaig sentir com a propi el teu desig ferotge de ser creguda, però que em vaig alegrar moltíssim quan vas canviar d'opinió perquè ser rescabalada econòmicament era, és, el teu dret. I vaig comprendre que estaves guanyant força i augmentant la confiança en tu mateixa i en la teva advocada.

Estem començant a normalitzar que un equip ple d'adolescents, amb una estrella ja mundial de 17 anys com Lamine Yamal i un entrenador que fa només nou mesos que és al càrrec, sigui el favorit per guanyar ja no la Lliga o la Copa del Rei, sinó fins i tot la Champions. I el més curiós de tot és que no és un deliri ni estem patint una alienació col·lectiva, sinó que el Barça és tan divertit, transmet tan bona energia i té tants bons jugadors que el que semblava impossible a l'estiu s'ha convertit en una probabilitat, una cosa que pot passar. Aquest, i no pas un altre, és el gran miracle de Hansi Flick.

Raúl Asencio va ser substituït al descans del partit de Copa que va disputar el Reial Madrid a Anoeta després de sentir càntics que li desitjaven la mort. Ancelotti va confirmar, després, que el futbolista estava afectat, i aquest dissabte, a Sevilla, l'ha deixat a la banqueta. El duel de Champions contra l'Atlètic pot servir d'excusa per a la suplència contra el Betis, però el que ja és impossible tapar és que Asencio té un problema.

Abans que Mapi León marqués el gol de l'empat davant el Madrid CFF, el públic del Johan Cruyff ja l'havia aplaudit i també havia corejat el seu nom al minut 4, el número del seu dorsal. Com sempre, com si res. Alguna cosa funciona rematadament malament si una jugadora toca les parts íntimes d'una altra –tothom ho pot veure en unes imatges que es van fer virals i que encara que no eren inequívoques sí que són prou clares– i que el següent siguin crits i aplaudiments, com si res.

Aquell lema que va començar amb un tuit d'Alexia Putellas i que van seguir sense fissures totes les futbolistes de la selecció espanyola en suport a Jenni Hermoso després del vergonyós discurs de Luis Rubiales a l'assemblea de la RFEF, aquell "S'ha acabat" que va retrunyir en tota la societat, va fer la volta al món i que cridem després als carrers el 8-M, va ser només el principi. Perquè lamentablement no s'ha acabat, no. Tant de bo, però no.

El Barça –conjuntament amb el Liverpool– és l'equip més divertit d'Europa quan té al davant algú amb cara i ulls, un gran rival amb ambició i que, com que no té por, li juga de tu a tu i en surt escaldat. Li ha passat al Reial Madrid dues vegades i una al Bayern. El partit de l'Atlètic va ser l'excepció que confirma la regla, una raresa, encara que l'aplaudiment va ser generalitzat, així com la idea que jugant d'aquesta manera l'orgull compensa el resultadisme: hi ha tant futur amb jugadors formats a casa que és qüestió de temps que el marcador reflecteixi el que s'aprecia al terreny de joc. Així que obro el meló: i si aquest és un Barça de Champions?

Dani Olmo i Pau Víctor segueixen sense estar inscrits mentre Joan Laporta continua mut i sense oferir cap explicació del desastre, del ridícul. Ni tan sols ha estat capaç d'emetre un comunicat oferint algun detall de l'acord a què ha arribat per malvendre les llotges d'un Camp Nou al qual tampoc no se sap quan es tornarà, tot i que, segons els seus càlculs, ja hauria d'estar obert. Llotges venudes a Qatar i Dubai, que ell mateix qualificava de corruptes, diners bruts. I encara caldrà donar gràcies que el comissionista Darren Dein aquí no hi ha sucat pa, que ja és notícia. Qui s'ha despertat, finalment, ha estat l'oposició: deu plataformes culers han signat un document en què reclamen la sortida del president del club o que se sotmeti a una qüestió de confiança.

Des que el Barça va atropellar a finals d'octubre el Reial Madrid no ha tornat a ser el mateix. Durant aquella setmana fantàstica dels quatre gols al Bayern i els quatre més al Bernabéu, l'equip de Flick semblava imparable, però des de llavors només ha guanyat dos dels vuit partits que ha disputat a la Lliga –Espanyol i Mallorca– n'ha empatat dos –Celta de Vigo i Betis– i ha perdut contra la Reial Societat, el Las Palmas, el Leganés i l'Atlètic de Madrid. Dels últims 21 punts, només n'ha sumat cinc i els tres últims partits a Montjuïc s'han saldat amb derrota. Les dades indiquen que hi ha un problema i la corba descendent se situa just després del 0-4 a Chamartín, com si fos una maledicció. Però ara que ja no és líder i la pròxima jornada serà ja el 2025, al Barça li convé no perdre la perspectiva.

Tenia previst escriure sobre la dependència de Lamine Yamal i apuntar una teoria: que el que és extraordinari en aquest Barça de Hansi Flick no és el que està passant ara, sinó el que va passar abans, al començament. Per exemple, en la setmana dels quatre gols al Bayern i els quatre més al Madrid. I que és molt difícil, per no dir impossible, mantenir aquest nivell d'excel·lència amb un entrenador nouvingut, una plantilla curta i una majoria d'adolescents en llocs clau rendint per sobre de les expectatives.

Retorçar la realitat o directament inventar-se'n una de nova feta a mida és el signe dels temps que vivim. Passa als Estats Units amb Donald Trump, a València amb Carlos Mazón i al Reial Madrid de Florentino Pérez. El discurs messiànic del president aquest diumenge a l'Assemblea passarà a la història –ell, que està tan preocupat pel seu llegat– però no precisament pels motius que li agradaria; el primer motiu seria la vergonya aliena.

Rául Asencio va debutar aquest dissabte amb el Reial Madrid. Va sortir al camp en el lloc del lesionat Militao i va ser rebut amb aplaudiments per les graderies del Santiago Bernabéu. El jugador de La Fábrica figura com a investigat en la causa per difondre un vídeo sexual amb una menor d'edat el juny del 2023. Fins a quatre jutges van veure indici de delicte en la conducta d'Asencio perquè van entendre que havia estat clau en la propagació del vídeo en xats que alguns mitjans van fer públics i que no penso reproduir perquè em generen un profund fàstic. La defensa del jove futbolista va demanar l'arxivament de la causa contra ell perquè no havia participat en la trobada sexual.

Lamine Yamal i Raphinha van patir insults racistes al Santiago Bernabéu. Diversos vídeos pujats a les xarxes no deixen lloc al dubte. Crits de "puto negre", "puto mena", "ves al semàfor a vendre mocadors" i "moro de merda" són inequívocament racistes i xenòfobs. El Reial Madrid els ha condemnat i ha iniciat una investigació per identificar els agressors i la Lliga denunciarà els fets davant la policia i també n'informarà el fiscal de sala coordinador de la Unitat de Delictes d'Odi i Discriminació de la Fiscalia General de l'Estat.

Enric Masip, assessor presidencial de Joan Laporta i membre de la comissió esportiva del Barça, va entrar "molt empipat" –segons les seves paraules– al programa Tu diràs de RAC1 per assenyalar Xavier Pascual, Emil Nielsen i Gonzalo Pérez de Vargas i, de pas, la premsa que no rema a favor com, segons el seu criteri, caldria. Es va erigir en portaveu del club per mostrar el seu empipament i també com a garant dels valors de l'entitat posant-se fins i tot a si mateix com a exemple. Estava contrariat perquè el Veszprém, equip en què entrena l'exblaugrana Pascual, fitxarà Nielsen en el que ell entén com un "desmantellament".

Els culers no són els únics perplexos amb el començament de temporada del Barça. Ningú, absolutament ningú, ho podia preveure. No només el ple de victòries a la Lliga, sinó com s'ha fet i amb qui: un grup d'adolescents liderats per un Lamine Yamal que està en mode crac mundial. L'onada d'il·lusió està absolutament justificada, però mentre els altres assisteixen sorpresos a l'arrencada estupenda, els del Barça de tota la vida comencen a inquietar-se perquè aquest èxit inesperat comença a ser tan bonic que es resisteixen a creure-se'l. Que ja van amb la mosca darrere de l'orella, vaja.