“Sense anuncis! Sense jocs! Sense trucs!”. Els fundadors de WhatsApp promocionaven amb aquest lema el seu servei de missatgeria cap al 2012. Quan, dos anys més tard, Mark Zuckerberg els va comprar per 19.000 milions de dòlars, Brian Acton li va escriure al seu col·lega Jan Koum aquesta mateixa frase, perquè se la posés en un lloc visible a l’escriptori i no oblidessin la seva visió primigènia tot i haver estat absorbits pel que ha acabat sent Meta, propietària també de Facebook i Instagram, entre d’altres. La realitat, però, s’acaba imposant i la companyia ha anunciat que és imminent l’arribada d’anuncis a l’aplicació.

S'apaga una de les mirades més inquisitives sobre la ciutat de Barcelona. El periodista i escriptor Arturo San Agustín (Barcelona, 1949) ha mort, segons informa La Vanguardia, un dels diaris que havien acollit les seves cròniques i articles d'opinió. Criat a tocar del Somorrostro i la Barceloneta, va foguejar-se primer com a publicitari. Després de deu anys d'exercici, va passar-se al periodisme, en què va aplicar els coneixements de la seva etapa anterior per aconseguir una comunicació directa i creativa. Sempre atent als canvis culturals i socials de Barcelona, va centrar bona part de la seva producció a aquesta temàtica, i va publicar també a mitjans com El Mundo o El Periódico.

Els àudios de l'UCO no només han posat a prova la capacitat de resistència a la incomoditat dels seus socis polítics. També entre els suports mediàtics es detecten vacil·lacions i alguns dels tradicionals aliats als mitjans han marcat distàncies amb Pedro Sánchez durant les últimes setmanes.

L'actor i cantant Jared Leto és l'objecte d'un article al butlletí digital Air Mail en el qual nou dones relaten haver patit comportaments sexuals inadequats per part d'ell. Una de les denunciants, per exemple, tenia setze anys en el moment dels fets –l'any 2006– i detalla com el premiat intèrpret li va demanar el número de telèfon i, a partir d'aquí, li va començar a trucar insistint de quedar i fent derivar les converses cap a temes sexuals, com ara preguntar-li si havia fet mai una fel·lació.

“Quan tingui el convenciment professional que el programa no dona més de si, el retiraré. Però aquesta convicció no la tinc avui”. Són paraules del president de RTVE, José Pablo López, davant la comissió mixta del 29 de maig, referint-se al programa La familia de la tele. L’endemà, la cadena anunciava tanmateix que hi aplicava un cop de destral sever: el programa perdia tota la seva segona part, la que anava després de les dues telenovel·les per a les quals servia de contenidor. Una setmana després es constata que aquesta mesura no ha tallat la sagnia i que el programa, que ja només dura una hora i deu minuts, és un llast per a la cadena.

Nova sotragada interna a Prisa, que afecta aquest cop un dels llocs més delicats de l’imperi mediàtic: la direcció del diari El País. Pepa Bueno deixarà de comandar el rotatiu els dies vinents, qui prendrà el relleu és Jan Martínez Ahrens, fins ara director d'El País América, tal com s’ha comunicat ja a la redacció. Aquesta és l’última de les baules d’una cadena de canvis operats pel president del grup, Joseph Oughourlian, que tenen una derivada política clara, consistent en marcar distàncies amb la Moncloa. Bueno dirigia el diari des de juliol del 2021.

Els mitjans dolen i les grans tecnològiques poden, però ho fan gràcies en bona part als continguts que han elaborat els primers. Haaris Mateem és economista, professor a la Universitat de Houston i especialista en l'economia dels mèdia. L'ARA l'entrevista perquè bona part del seu treball recent s'ha centrat en estudiar quines compensacions haurien de satisfer les big tech a les empreses informatives per equilibrar racionalment una equació descompensada.

El govern de l’Estat promou la llei de protecció dels menors en l’entorn digital, que aquestes setmanes està en tramitació parlamentària. Entre les mesures que inclou, destaca la prohibició d’accedir a les xarxes socials si no es tenen un mínim de 16 anys. La mesura és controvertida perquè, tot i que hi ha consens sobre els efectes perniciosos d’aquestes plataformes sobre els adolescents, es discrepa, en canvi, en l’efectivitat que pugui tenir. Algunes veus alerten que no ataca el problema d’arrel, que és la mateixa naturalesa d’uns algoritmes que promouen la toxicitat, la polarització, l’addicció, la dispersió o els conflictes amb el propi cos.

La Sílvia (nom fictici) té 16 anys. Quan en tenia 13, va passar vuit mesos i mig ingressada en un dels centres d’Amalgama7, després d’haver tingut diverses temptatives de suïcidi i episodis d’autolesions. Avui comparteix amb valentia el seu testimoni i exposa la influència que les pantalles van tenir en el seu cas.

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha fet una crida explícita a treure Israel del festival d'Eurovisió. Ho ha fet durant un acte en què presentava dades sobre l'impacte de la cultura en l'economia. Abans d'entrar en matèria, ha dit: "Ningú es va posar les mans al cap quan es va iniciar fa tres anys la invasió de Rússia a Ucraïna i se li va exigir la sortida ni més ni menys que de competicions internacionals i també, com hem vist aquest cap de setmana, a Eurovisió. Per tant, tampoc ho hauria de fer Israel, perquè el que no ens podem permetre són dobles estàndards, tampoc en la cultura".

El sindicat Comissions Obreres de RTVE a Catalunya va emetre aquest dijous un comunicat en què lamentava la política informativa de l'ens estatal durant l'espera de la designació del nou papa. En concret, es queixava del fet que s'havia donat la instrucció que, en cas de fumata blanca, si s'estava emetent algun programa de la desconnexió catalana, calia interrompre'l immediatament i donar pas a l'especial preparat des de Madrid. L'ordre afectava fins i tot el programa informatiu El vespre, que compta amb experts propis. "Això suposa un menyspreu als professionals de RTVE a Catalunya, però també als analistes que participen en el programa, per considerar-los no aptes per valorar la situació", explica el sindicat en la seva nota.

Els centenaris premis Pulitzer tenen línia editorial i el seu palmarès acostuma a llançar algun missatge sobre l’actualitat i el moment present del periodisme. Seguint aquesta tradició, la llista de nominats d’enguany es pot interpretar de manera diàfana com un toc d’atenció a Donald Trump, ja que la majoria de guardonats han patit l’hostilitat de l’actual president americà o poden relacionar-se amb la seva victòria.

Ja fa dotze anys que va morir José Luis Uribarri, l’històric comentarista d’Eurovisió per a La 1, capaç de preveure què votaria cada país, però una cosa el sobreviu: la persistent sensació que la geopolítica del certamen va a la contra de les aspiracions de les candidatures espanyoles. Ara que s’escalfen motors per a una nova nit de cançons i brilli-brilli, el dissabte 17 de maig, és una bona ocasió per repassar algunes xifres i veure si els tòpics de les aliances creuades entre participants de països amics es compleixen.

La taca vermella s’estén en el mapa que anualment elabora l’ONG Reporters Sense Fronteres (RSF) en què mesura la salut del periodisme per països. Per primer cop, a més de la meitat dels estats les condicions per a l’exercici del periodisme són “dolentes”. I la tendència és preocupant: a sis de cada deu països la puntuació en matèria de llibertat de premsa ha baixat. Actualment aquestes condicions només són ja “satisfactòries” en menys d’un de cada quatre territoris. Espanya és de les poques excepcions que s’escapen a la regla i millora la nota, cosa que li permet pujar set posicions a la llista, de la 30 a la 23.

Se sol dir que la realitat supera la ficció, però en una època en què ens hem fet un fart de veure sèries apocalíptiques moltes de les coses que es van viure durant l'apagada d'aquest dilluns ja les havíem experimentat a través de la pantalla petita. Repassem vuit ficcions que, d'una manera o d'una altra, poden teletransportar-nos a les angoixes patides amb la fallada generalitzada de l'electricitat.

Les palmes, l’operació sortida, la mona... i les pel·lícules de romans. Entre les tradicions de Setmana Santa n’hi ha una de molt característica: que les televisions programin històries bíbliques o pel·lícules d’espasa i sandàlia, també conegudes com a pèplums. Ara bé, ¿el públic encara s’enganxa a aquestes produccions de metratge llarguíssim i, per tant, ideals per farcir un bon tros de graella en època de vacances dels seus professionals?

Josep Maria Pou em mostra la fotografia que té com a fons al mòbil: s’hi veu un Jordi Pujol deixondit, amb la corbata torta, imatge viva de la derrota en vida. M’explica que l’ha mirat hores i hores, a les pauses de rodatge i als matins, preparant les escenes, per posar-se en la pell de l’expresident de la Generalitat, a la pel·lícula Parenostre, que arriba als cinemes aquest dimecres. L’actor ens concedeix dues hores generoses per parlar amb calma sobre el teatre i la vida.

De la mateixa manera que TV3 va iniciar les emissions experimentals la vigília de l'Onze de Setembre del 1983, el canal de Televisió Espanyola íntegrament en català tindrà el tret de sortida "al voltant de la Diada Nacional", segons ha anunciat el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, en una entrevista a RTVE. Aquest abril està previst que es firmi el conveni per a la cessió de l'espai radioelèctric, que Dalmau espera que tingui una "durada de 15 anys" per proporcionar "estabilitat" (i també perquè el 2040 és la data suggerida perquè s'apagui la TDT, tot i que aquest és un debat obert a Europa). Després de la jornada inaugural, començarien les emissions en proves per la Diada amb l'objectiu que el canal en català "estigui plenament operatiu a l'octubre".

El periodisme compromès de Cristina Mas ja el coneixíem de les seves cròniques i peces a l'ARA, però en el llibre Palestina des de dins (Ara Llibres) hi trobem molt més. No només conté la substància d'una setantena d'entrevistes lluminoses, tal com correspon a una reportera de primera línia i gran coneixedora sobre el terreny de Gaza i Cisjordània, sinó que també hi deixa lliscar el seu vessant d'historiadora. El resultat és un volum clarificador i rigorós que permet entendre un dels conflictes més enquistats del planeta de manera total: amb la perspectiva del temps però alhora des de la proximitat amb els que el viuen, o el pateixen.

El dia és ben rúfol però la reportera russa Ielena Kostiutxenko diu que li resulta molt agradable la primavera barcelonina. És la teoria de la relativitat (periodística). I es fa inevitable pensar que una mica de pluja i vent deu ser el no-res per ella, coratjosa i vinguda del fred, obligada a emprendre el camí de l'exili. I que, fins i tot com a fugitiva, va viure a Berlín un intent d'enverinament. La Segona Perifèria li publica el magnífic llibre El meu país estimat i ho aprofitem per tenir una conversa propera sobre periodisme, el seu país, la guerra, l'estranyesa que algú et vulgui liquidar i el dolor colpidor de veure com Rússia ha davallat cap al feixisme.