Tant les partícules que formen els dits que han teclejat aquestes paraules com les dels dits que les fan lliscar a la pantalla que tens al davant existien fa 13.800 milions d’anys (bilionèsima de segon amunt, bilionèsima de segon avall). Només estaven organitzades d’una altra manera. El procés de recombinació que han experimentat per donar lloc a una cosa capaç de pensar en elles mateixes per escriure’n i a una cosa capaç de llegir sobre elles mateixes per pensar-hi, tal com està passant ara a través d’aquest text, és un misteri. En idees com aquesta fa pensar la pel·lícula Superradiance, dels artistes Memo Atken i Katie Peyton Hofstadter, que recentment va inaugurar el programa Ciència radical al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, un projecte cultural que proposa una reflexió sobre la ciència de frontera actual a través de mirades de diverses disciplines.

Només tenia dos anys quan va ensenyar a nens de cinc anys a comptar. Més endavant, quan a casa seva es netejaven les finestres, demanava que es dibuixessin números amb el sabó. I si els seus pares volien que estigués una estona tranquil, només calia que li donessin una sèrie de problemes matemàtics per resoldre. No és estrany, doncs, que Terence Tao (Adelaida, Austràlia, 1975) s’hagi dedicat a les matemàtiques i sigui professor a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA).

El descobriment més important de Didier Queloz (Lausana, 1966) va desafiar el coneixement científic acumulat sobre els planetes. Quan el 1995 va anunciar que havia descobert el primer planeta que girava al voltant d’una altra estrella ningú se’l va creure. No tan sols es tractava d’un descobriment sorprenent, sinó que el planeta no era tal com especificaven els models científics del moment. Era massa rar. No encaixava. Estava fora de la norma.

Amb tres preguntes en té prou. Primer escolta atentament durant cinc minuts la recerca d’una jove investigadora en astrofísica. Tot i que ell és expert en refredament per làser, a continuació fa dues preguntes, escolta les respostes i, finalment, llança una tercera pregunta del tipus "I si proves de fer això i allò altre?"

"Premiem els millors estudis sobre el més gran, el més petit i el més complex". Així explicava sempre el filantrop Fred Kavli els premis que porten el seu nom i que, amb la vocació de competir amb els premis Nobel, reconeixen cada dos anys avenços en els camps de l’astrofísica, la nanociència i la neurociència.

Fins fa poc no tenia cotxe. Anava a tot arreu amb bicicleta, però amb l’augment de temperatures a l’estiu ja no es veu amb cor de pedalar una hora cada dia a més de 40 graus. "Com que treballo en aquest àmbit, m’agrada provar les coses per entendre què funciona i què no", explica Mar Reguant, investigadora ICREA de l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC i professora de la Northwestern University, als Estats Units. "A casa tenim aerotèrmia, que en teoria consumeix molt poc, però em vaig adonar que si no regules bé els paràmetres pot consumir moltíssim", avisa.

Cada vegada que els mitjans de comunicació es fan ressò d’un dels avenços científics del seu laboratori, el telèfon mòbil d’Eduard Batlle bull d’activitat. La bústia de correu electrònic també se li omple de missatges. Són pacients o familiars de pacients que volen saber quin impacte tindrà la descoberta en les seves vides.

"Feu-vos rics amb els meus premis". No és l’eslògan de cap administració de loteria sinó un dels apartats més destacats de la web del matemàtic francès Michel Talagrand, que acaba de guanyar el premi Abel (650.000 euros), atorgat per l’Acadèmia Noruega de Ciències i considerat el Nobel de les matemàtiques.

Al món de la ciència hi ha moltes coses que passen per casualitat. Ara bé, per aprofitar-la es necessita iniciativa i una sòlida base de coneixement. Això és el que va donar lloc a una de les aplicacions més conegudes de la recerca de la física canadenca Donna Strickland, per la qual va guanyar el premi Nobel de física el 2018.

Per què Lisboa i Nova York tenen climes tan diferents si estan gairebé a la mateixa latitud? La resposta s’amaga en els corrents oceànics, que són diferents a prop de cadascuna de les dues ciutats. De fet, la circulació oceànica global és responsable de l’estabilitat climàtica de moltes regions del món. Aquesta estabilitat, però, podria canviar. Un estudi publicat recentment a la revista Science Advances mostra que la circulació de l’Oceà Atlàntic podria alentir-se i provocar canvis en el clima de moltes parts del món. El més notable seria un refredament del continent europeu.

Llum verda a un "instrument de ciència-ficció", tal com l’ha qualificat Valeriya Korol, investigadora de l'Institut Max Planck d’Astrofísica a Garching, Alemanya, en declaracions a la revista Nature. L’Agència Espacial Europea (ESA) ha aprovat la missió LISA (Laser Interferometer Space Antenna), un detector d’ones gravitatòries espacial que es començarà a construir el 2025 i es llançarà el 2035.

Les idees no són patrimoni exclusiu del cervell humà. Ni tan sols del cervell animal. Els gens, sotmesos prou temps a un procés de replicació imperfecte, també en poden tenir. No són idees procedents d’una consciència, esclar. Tampoc entren en la nostra desmenjada classificació de racionals o irracionals, felices o treballades. Però si, tal com proposava Jorge Wagensberg, una idea és un principi de coneixement amb certa probabilitat d’acabar amb un problema, és clar que els gens en tenen. Una de les més interessants de la història dels 3.800 milions d’anys de vida a la Terra és la ploma.

"Acabo de mirar la temperatura de l’aigua marina de l’Antàrtida i està a 1 °C", explica des del seu despatx a Barcelona Jordi Sorribas, director de la Unitat de Tecnologia Marina (UTM) del CSIC, que acaba de tornar d’Ushuaia per posar en marxa un nou observatori al continent glaçat. Es tracta del segon observatori submarí de l’Antàrtida, que funciona des de fa uns dies gràcies a la col·laboració entre el CSIC i l’Ocean Networks Canada (ONC) de la Universitat de Victòria, al Canadà. Tal com demostra l’observació de Sorribas, aquesta instal·lació permet monitorar contínuament una zona marina de l’Antàrtida i que tothom tingui accés a les dades. "Totes les dades que es generen a l’Antàrtida són obertes i reutilitzables", assegura.

Per començar, un experiment. La pròxima vegada que aneu a nedar en una piscina, porteu un sobret de sucre. Abans d’entrar a l’aigua n’agafeu un polsim amb dos dits, la quantitat més petita que pugueu, i el llanceu a la piscina. Espereu una estona perquè el xipolleig dels altres nedadors dissolgui i dispersi el sucre. A continuació, demaneu a algun company que tasti l’aigua per veure si hi troba alguna cosa diferent de l’habitual. M’hi jugo un pèsol que dirà que no. Si ho poguéssiu preguntar a una falena, però, la resposta us sorprendria.

Tres metres d’alçada i fins a tres-cents quilos de múscul recobert de pèl taronja. Aquestes eren les mesures del primat més gros que ha trepitjat la Terra, el gigantopitec (Gigantopithecus blacki). Va viure a les selves del sud-est de la Xina fa centenars de milers d’anys i va desaparèixer misteriosament. Un nou estudi liderat per científics xinesos i australians que s’acaba de publicar a la revista Nature resol el misteri de la desaparició del tità que alguna vegada s'ha suggerit com a origen de la llegenda del ieti.

Hi han estat sempre. Al nostre costat. Però, majoritàriament, no hem fet més que aprofitar-nos-en. Primer ens en menjàvem la carn i fèiem servir les pells per abrigar-nos, i els ossos i els tendons per fabricar eines. Després vam aprofitar la seva força per desplaçar-nos i llaurar els camps. Ara, a més, alguns ens fan companyia. N’hi ha que ens serveixen per experimentar amb medicaments.

Lluís Tort és catedràtic de fisiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, degà del Col·legi de Biòlegs de Catalunya, expresident de la Societat Catalana de Biologia i membre de diverses societats científiques internacionals. Amb més de 200 treballs publicats, és expert en investigació sobre l’estrès i la immunodepressió en peixos.

Fàrmacs contra l’obesitat

Feia temps que se sabia que alguns medicaments per tractar la diabetis fan que els pacients perdin pes. Es tracta de fàrmacs que imiten el funcionament d’una hormona anomenada GLP-1, que, a més d’estimular la producció d’insulina, alenteix el buidatge gàstric i produeix sensació de sacietat. Un exemple és el que comercialitza la farmacèutica danesa Novo Nordisk amb el nom d’Ozempic.

]]>

Totes i cadascuna de les espècies s’haurien de considerar patrimoni de la humanitat. No només per l’estabilitat que aporten als ecosistemes dels quals depenem els humans per sobreviure, sinó perquè, ara que l’estem aprenent a llegir, al seu ADN hi poden haver claus per elaborar nous medicaments, nous materials, o, simplement, informació sobre la història de la vida i el planeta.

]]>

"No m’esperava aquests resultats", assegura a l'ARA Cristina Candal-Pedreira, investigadora de la Universitat de Santiago de Compostel·la i autora principal d’un recent estudi sobre l’ètica de la conducta científica a Espanya. Els resultats indiquen que dels 403 científics enquestats, el 78,8% coneixia almenys un cas de conductes poc ètiques i el 40,3% reconeixia haver incorregut en algun d’aquests comportaments alguna vegada.

]]>