Veig l’anunci a la televisió, abans d’una sèrie. Simula un concurs. La participant és una dona amb sobrepès, però no obesitat. El presentador li demana a la dona que completi la frase: “L’obesitat augmenta...”. I ella diu: “La capacitat d’autoacceptació”. I ell afegeix: “I a més a més augmenta el risc cardíac”. La fórmula es repeteix diverses vegades. La dona diu tot de coses que no desentonarien en un espai televisiu sobre això que ara anomenem grassofòbia, de manera que les paraules del presentador són com un senyal d’alerta davant l’autoajuda. El final, però, és cursi i pelleringós i destrossa l’inici. La dona es desmunta i diu que l’obesitat és “No poder jugar amb els meus fills” o “Sentir vergonya quan menjo davant dels altres”, per acabar dient que “L’obesitat és una malaltia”.

Expliquen a Catalunya Ràdio que la DGT actualitzarà alguns pictogrames dels senyals de trànsit. Per exemple, el senyal del cérvol que representa “animals salvatges” serà canviat pel d’un senglar. Això és una mala notícia. Vol dir que se’n perpetua la presència. També canviaran el de la màquina de tren amb xemeneia, que indica que a prop hi ha un pas a nivell, o una via (acabo de fer l’examen teòric i ja no me’n recordo), pel d’un tren més modern, sense fumarola. I també el que indica “escolars a prop”, que és el d’un nen que corre agafat de la mà d'una nena, més petita.

L’altre dia, l’editorial de l’ARA parlava d’un problema gravíssim: Catalunya encapçala –en altres coses no– el consum de droga mundial. Hi llegíem: "Què se n'ha fet, del «No a la droga» de fa unes dècades? Hi ha una certa frivolitat a l'hora de parlar-ne. El tabac està afortunadament estigmatitzat, i l'alcohol cada cop més. Sobre l'abús dels ansiolítics (també aquí som líders mundials en consum) hi ha un debat obert. També sobre l'heroïna, que, associada a una drogoaddicció dura i marginal, està en reculada. En canvi, la cocaïna, vinculada a l'èxit glamurós (econòmic, artístic), lluny de crear alarma social, circula amb impunitat".

El president de l’Aragó ha dit aquestes paraules sobre les obres de Sixena: “La sentència s’executarà de grat o per força”. Deunidó, la frase que ha deixat anar, mentre el MNAC manifestava “la incapacitat tècnica de dur a terme l’operació en el termini establert per la llei d’enjudiciament civil”.

Aquests anuncis del RACC que fan a Catalunya Ràdio em tenen subjugada. Són tot de gent que fa viatges accidentats. L’un va anar al Vietnam i va llogar una moto, tot i que no sap conduir-ne, de manera que es va trencar la cama (sort del RACC). Una altra duia el fill a fer un Erasmus, però el cotxe va tenir pana (sort del RACC). N'hi ha un, també, que se’n va a Mèxic, diria, i té mal de panxa. No eren cagarrines. Era apendicitis (“la pendis”, que en dèiem de petits) i el van tornar a casa en un avió medicalitzat (sort del RACC).

Duus una gorra de color corporatiu i, a sota, un mocador, com si fossis de la Guardia Mora de Franco. La roba és una granota, també corporativa. Als peus, botes. Ni tan sols xancletes. T’estàs a la carretera, en aquest revolt, amb l’eina a la mà.

Llegim a l'ARA que investigadors de la Universitat d’Edimburg (que no és pas la Universitat No-T’hi-Fixis) "han descobert en un estudi que un bacteri anomenat Escherichia coli pot convertir una molècula d’una ampolla de plàstic en paracetamol". Les conclusions es publiquen a la revista Nature Chemistry.

A diferència de Lluís Llach, trobo molt bé que els monarques espanyols hagin anat a Montserrat. No, no, sisplau, lectors! Esperin-se! No corrin a donar-se de baixa de subscriptors! No donin aquest disgust a la nostra directora! M’explico!

El Govern diu que les faltes ortogràfiques dels vals escolars que s’han repartit aquests dies són culpa de “l'empresa subcontractada” i que “no els reimprimirà”. Repassem-les, primer de tot. N’hi ha una que vull creure que és tipogràfica. Comergos per comerços. Tot i que al teclat la G és molt lluny de la Ç. La segona també sembla tipogràfica. Allà on hauria de dir adherits diu acherits. La C i la D són a prop. Les altres dues són faltotes grosses. Bescanvials per Bescanvia’ls. Aquí l’autor no entén res de la llengua que escriu. No entén que hi ha un pronom. I ens trobem també amb un trobaras que hauria de dur un accent: trobaràs. Aquest error és incomprensible. Cap corrector passa per alt qualsevol d’aquests quatre nyaps, tret, esclar, que no sigui filòleg o que no sigui catalanoparlant. En un ordinador, qualsevol robot et subratlla aquestes paraules.

La paraula castellana tardeo pot ser una versió de l’anglès after work, que defineix aquella copa que hom es pren al capvespre, en sortint de la feina o de les obligacions, en companyia. S’associa al vi i a l’escumós, també al còctel, no només a la cervesa. És la copa d’abans de sopar, lenta i agradable, la de riure, la de parlar de tot i de res.

Cada dia que passa em sento més propera al gran José Luis Ábalos i ara, quan me’n miro fotografies i li veig aquest mig somriure, dolentot, comprenc de què somreia. Si ahir l’admirava, avui el venero. Llegim a l’ARA que una unitat de la Guàrdia Civil, l'UCO, “ha informat el Tribunal Suprem que el dia que va escorcollar la casa [d'Ábalos] a València, una dona que estava amb ell va intentar sortir del domicili amb un disc dur amagat als pantalons amb l'excusa de treure a passejar el gos”. Sembla un bon truc si no fos per això, que també llegim a l’ARA: “[Ábalos] Va demanar als agents que la seva acompanyant pogués sortir a passejar i a treure el gos. Ara bé, abans va indicar a la dona que s'emportés «una mica d'esmorzar», i va anar a una habitació de l'habitatge'".

El senyor Z deixa menjar i aigua per al gat a la cuina i, tot seguit, obre la finestra del terrat i surt de casa.

“Hola, Montserrat, es correcto?”, pregunta la veu de dona amb accent colombià. “No, no, no es correcto”, crida la senyora Prim, mentre s’ajusta el sonotone. “Mire, le hablo en relación a la dirección de la calle Salamanca, es correcto?”, fa, llavors, la veu de dona amb accent colombià. I ella llavors li vol dir que no, que ni una, però s’atura, de cop, i en lloc de penjar diu: “Digues, digues... Entens el català?”.

Estimada Anna Manso, t’escric, mitjançant el sistema epistolar que ens sol caracteritzar als lletraferits, perquè l’altre dia escrivies un article a l’ARA que em va omplir el cor de sutge. Es deia: “Persona que no em coneixes de res, no em diguis guapa”. Hi explicaves, farta de la pressió estètica, les vegades que els homes et diuen això. Amb exemples. En una botiga de telèfons, al súper, en un restaurant... Deies que això no va de bellesa i que als homes, en canvi, no els ho diuen.

Em poso, una vegada i una altra, aquestes paraules del president de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, Carles Vilarrubí, que va pronunciar aquest dimecres a la festa dels Premis Nacionals de Gastronomia. Deia (copiat al vol): “La gastronomia no ha de ser només per als turistes. Ha de ser també per a la gent que viu aquí. Per a tota la ciutadania. Quan viatgem, volem menjar com menja la gent del lloc. Els monuments són molt importants, però sovint no ens expliquen on som com ho fa la cuina. Des de fora ens diuen que som una potència gastronòmica. I ho som. Aprofitem-ho sense manies. No podem tenir un sistema de prestigi per als que ens visiten i un altre per a nosaltres”.

Doncs mira, em dic Agustina Oliveras Calsina. Vaig néixer... Espera’t...! El 10 de setembre del 1942. A pagès, vaig néixer. Però no fèiem de pagesos, a casa. El meu pare, com que la pagesia no donava per viure, de seguida va comprar un camió i feia el transport dels paletes. Tota la vida havia fet això.

Aquest dimecres els alumnes de selectivitat (sembla que ja no agrada gaire, la paraula) s’examinaven de literatura. Sempre m’espero per veure quina és la figura literària que els demanen. I, mentre m’esperava, vaig llegir aquest titular a l'ARA: “Aena, el gestor aeroportuari que pilotarà l'ampliació del Prat”. Jo, el dia abans, a Catalunya Ràdio, vaig fer una peça sobre el mateix assumpte amb una broma similar, de la qual vaig advertir. És a dir, fas servir un verb que té a veure amb l’activitat a què et refereixes. Com que parlem d’avions, “pilotarà”. Si parléssim de militars, podríem escriure “comandarà”. A les revistes del cor aquesta tècnica es fa servir tot sovint. Et diuen que el matrimoni de tal nedadora olímpica “fa aigües” o que tal actor, ara que és pare, “s’enfronta al paper més difícil de la seva vida”. Et poden dir que el cuiner Marc Ribas “cuina a foc lent” el seu amor o que tal sommelier “es decanta” per ser solter.

Aquests dies, les estudiants d’algunes zones d’Espanya on ja han fet la selectivitat pengen a internet uns vídeos on diuen quines són les notes que creuen que han tret. Una amiga grava, l’altra té els resultats al mòbil i ella, la interfecta, que no els sap, aventura la nota.

Iñaki Urdangarin explica a La Vanguardia la seva nova quotidianitat. I diu així: "És molt rutinària. Em llevo d'hora, faig esport, em poso a treballar i després em dedico a fer diferents aficions i faig les feines de casa al costat de la meva parella. Quan tinc els meus fills, gaudeixo amb ells. És una vida ordenada".

Isabel Díaz Ayuso va dir que “sortiria de la Conferència de Presidents” si es parlava “en qualsevol idioma que no fos l’espanyol”, després que Pedro Sánchez “permetés” als presidents, per primer cop, utilitzar les llengües cooficials.