<![CDATA[Ara Balears - Melcior Comes]]> 10 <![CDATA['Go home']]> El debat entorn del turisme, ara ja transformat en reivindicació ciutadana mobilitzada als carrers, ve de molt enrere. Des de fa dècades sabem o debatem sobre el model econòmic basat en el turisme, molt sovint sense haver acabat d’entendre les implicacions de tot plegat, quina és l’arrel profunda del problema o quina és la viabilitat possible de les solucions. Des de l’ecologisme sempre se’ns ha dit que el turisme destrueix l’entorn, perquè òbviament on hi ha un hotel hi podria haver un pinar, i cabres salvatges en lloc d’un matrimoni d’holandesos. Tota la generació dels meus padrins, per exemple, va veure com Mallorca es transformava d’un país d’horts i pobles a un entorn d’hotels i blocs d’apartaments, i alguns van saber aprofitar l’embranzida de tot això i es van fer molt rics, i van començar a veure l’antiga Mallorca com un cau de rates, o de pagesos ofuscats que no sabien adaptar-se als temps encesos d’una febre d’or.

]]> <![CDATA[Triomfadors]]> Aquests dies de celebració patriòtica en honor dels futbolistes d’Espanya que han guanyat el mundial, veiem com no hi ha forma de nacionalisme que no es faci a la contra de bona part de les ‘nacions’ implicades. Espanya pot guanyar a l’Argentina o a qui sigui, però el que hauria de ser el símbol d’una superioritat esportiva d’un grup humà sobre un altre es converteix en l’emblema del supremacisme d’un grup o d’una idea de la nació espanyola per damunt dels altres pobles d’Espanya. 

]]> <![CDATA[Babel i la nació]]> La maledicció de Babel –com ens recorda Joan-Lluís Lluís en un assaig magnífic, Balla amb Babel– es basa en l’equívoc de suposar que la varietat lingüística és una maledicció divina, un càstig, quan, de fet, és tot el contrari: un regal de Déu, o d’una Humanitat que s’enriqueix a ella mateixa quan aborda el problema de la comunicació i la memòria i el coneixement personal i col·lectiu des de milers de perspectives diferents.

]]> <![CDATA[El bumerang]]> En aquest món es parlen més de 7.000 llengües. Lamentablement, però, més de 3.000 estan amenaçades de desaparició. I no estic parlant de la nostra llengua catalana, que per molt que pateixi atacs cada dia està lluny, encara, de patir les circumstàncies que han d’entomar les llengües que d’aquí a pocs mesos no parlarà ningú. Perquè estem deixant morir llengües a un ritme furibund: cada dues setmanes desapareix una llengua en aquest món. Això, en ple segle XXI, quan sembla que la IA fa miracles, i que la moralització de la societat havia arribat a nivells més alts que en cap altre període de la història. Perquè la immensa majoria de persones d’aquest planeta parlen llengües que són grans demogràficament parlant, uns pocs centenars de llengües que acaba parlant el 90% de la població global.

]]> <![CDATA[Obsessió i consentiment]]> L’estrena de la pel·lícula Obsessió ha coincidit en el nostre racó del món amb una polèmica –sexual?– remarcable. Un polític de més de 30 anys ha estat finalment expulsat d’un partit polític nacionalpopulista, perquè manté relacions afectives amb una menor d’edat, per bé que la nena ja té 16 anys, la mínima per al consentiment sexual (recordem que abans era 14). Entre els dos hi havia una relació d’alumna-professor, fet que encara enterboleix més la cosa.

]]> <![CDATA[Motos]]> Una pràctica usual a certes cadenes de supermercats ha estat oferir, al principi, productes de tota mena, per al final descobrir què vol vertaderament el client. Una vegada fet aquest ‘descobriment’, però, es deixen de vendre aquests productes per començar a vendre productes iguals o similars però només de la marca del mateix supermercat. Allà on hi havia un producte ‘de marca’ ara n’hi ha un de genèric o de ‘marca blanca’, potser més barat i de qualitat més o menys idèntica. Així, hi ha supermercats (i grans venedors online) que gairebé només han acabat venent productes del seu mateix segell, fins i tot de coses tan bàsiques com l’aigua o els ous. Hi ha llibreries que bàsicament venen llibres –els tenen més visibles o ben col·locats– de les editorials que pertanyen al mateix conglomerat d’empreses a qui pertany la llibreria: tot queda a casa. I una cosa molt similar ha passat amb les anomenades xarxes socials.

]]> <![CDATA[L’escenari del somni]]> A la pel·lícula Dream Scenario se’ns explicava què passava quan una persona normal, un professor que interpretava Nicolas Cage, es convertia en la persona més cèlebre del planeta. I no perquè hagués fet res d’especial: simplement començava a sortir en els somnis de tot Déu. Totes les persones del món afirmaven, realment o per no quedar al marge, que havien vist en somnis el professor Matthews, per als altres, un personatge gris i oblidable. La fama arribava d’una manera tan gratuïta com li està arribant ara mateix a Tim Payne, un jugador de futbol de Nova Zelanda que participa en el mundial en curs. Payne no ha fet res per ser famós; precisament és famós, ara, perquè no ho era. O perquè era el que tenia menys seguidors a les xarxes en una selecció no gaire prometedora amb vista al triomf (mai no ha guanyat cap partit d’una fase final). 

]]> <![CDATA[Creure i practicar]]> Diuen els números del CIS que el tant per cent de persones que van a missa al conjunt d’Espanya no arriba ni al vint per cent del total de la població. A Catalunya, el percentatge cau a menys de la meitat. El nombre de creients és més elevat, ja ho sabem, dels que efectivament després practiquen. Si estem parlant del catolicisme romà, això deu obligar a fer alguna cosa, no deu bastar la simple manifestació retòrica de la fe. Gairebé la meitat de la població es defineix com a atea, agnòstica o indiferent. I potser el més destacable seria saber si al bé comú li interessa més que siguem cristians o no, o si col·lectivament ens anirien millor les coses si hi hagués un acord, d’arrel cristiana, entre tots nosaltres. 

]]> <![CDATA[Mestre fracàs]]> Des de fa dècades el prestigi i el reconeixement del professorat a la nostra societat no ha fet més que decaure. Un professor d’institut ja no és més que un pobre desgraciat als ulls de massa gent, sembla, a qui menyspreen tant els alumnes intel·ligents, que s’adonen finalment de la farsa, com els mandrosos o toixos, que es posen a la contra de tot el que implica arromangar-se. Des de la política no s’ha sabut dotar d’eines i de valors aquesta professió, amb l’excusa del pressupost o que els instituts només eren zones de pas entre la universitat, on els vàlids acabarien de fer-se, i la formació professional, on els altres aprendrien un ofici per no morir-se de fam. 

]]> <![CDATA[Literatura automàtica]]> Arran d’un recent cas de plagi d’un article en l’àmbit català, que el falsari atribuïa a una mala jugada que li hauria fet la IA, i a un premi literari anglosaxó prou important, que hauria guanyat un autor fent servir també la IA, s’ha tornat a parlar en el món de la creativitat literària de què farem a partir d’ara amb els textos que vulguin circular pel món, l’autoria dels quals pugui ser qüestionada en virtut del seu possible origen algorítmic. 

]]> <![CDATA[Troia trans]]> Abans que s’hagi estrenat, tothom ja en parla… Penso en la versió de l’Odissea que ha filmat Christopher Nolan, que es veurà a les pantalles grosses el proper juliol. Ja sabem que abans aquest director, un dels artistes cinematogràfics més en forma de les últimes dècades, havia signat la història d’Oppenheimer i abans les aventures d’en Batman. 

]]> <![CDATA[El pastís]]> Si una societat és conscient del que provoquen els canvis demogràfics, aquesta és la societat illenca. S’ha dit moltes vegades i és ben veritat: Mallorca, per exemple, ha estat una mena de laboratori social on s’han pogut experimentar moltes de les idees econòmiques que han acabat donant perfil a moltíssimes bandes d’Occident. 

]]> <![CDATA[Les sirenes]]> Potser la metàfora més bona per entendre el que ens passa l’ha posat per escrit Chris Hayes, el periodista nord-americà, l’assaig del qual, El cant de les sirenes, acaba de sortir traduït al castellà. És una obra seriosa, divulgativa i alhora molt crítica amb l’actual societat del capitalisme de l’atenció, quan vivim immersos en un mar de soroll continuat i hem après a no fer cas més que allò que fa més renou —que sobresurt enmig del batibull continu—, o al cant de les sirenes. 

]]> <![CDATA[Ping-pong IA]]> Una notícia m’assabenta que han inventat la màquina de jugar a ping-pong. Els jugadors de tennis taula ja disposaven d’una mena de robot que els servia per entrenar i que col·locava les pilotes amb força i precisió, però l’estri d’ara és tota una altra cosa. La màquina pot jugar un partit seguit; disposa d’una gran plataforma rere la taula i un braç mòbil amb una pala, i tot de càmeres que filmen el joc i el rival i, gràcies a la IA, poden saber on anirà la pilota i respondre amb màxima contundència i malícia. 

]]> <![CDATA[Sant Jordi o la gran il·lusió del llibre: molt de renou i poca literatura?]]>

Després de Sant Jordi sembla que ve de gust fer una mica de balanç. El món del llibre sembla abocat, en els últims anys, a una festa del comerç cultural en què bona part de la facturació anual es concentra en un sol dia. No deixa de ser una bona notícia que la festa de la rosa i el llibre continuï tenint tan bona acceptació, i que hi hagi tanta gent que encara té el deler de regalar-li un llibre i una rosa a la seva estimada. 

]]> <![CDATA[La primavera tenia un preu]]> Sembla que hem tornat a tenir, aquests dies, una mica –massa– de controvèrsia cultural arran de la publicació en castellà del que ara considerem que és la millor novel·la de Mercè Rodoreda. David Uclés, la recent estrella de la literatura castellana (porta trenta edicions venudes de la seva primera novel·la, i la segona, premiada amb el Nadal, s’està venent força bé) n’escriu un epíleg i fins i tot il·lustra, més aviat lletjament, la coberta de l’obra. 

]]> <![CDATA[El milió]]> La dotació d’un nou premi literari a l’estat espanyol ha aixecat una certa polèmica. En teoria, segons les bases, els llibres que poden ser premiats amb un milió d’euros per Aena han estat publicats l’any anterior en una de les llengües oficials de l’Estat, per bé que, ara que ja sabem qui n’eren els cinc finalistes (tots rebran 30.000 euros, menys la guanyadora, Samanta Schweblin, que s’endurà el milió) són en castellà. 

]]> <![CDATA[Morir quan vols]]>

La fixació per la mort que es té des de certes interpretacions dels credos religiosos i ara des de l’anomenada agenda ultra –el conservadorisme més o menys ranci– no deixa de ser preocupant i reveladora. Segons la religió cristiana se’ns vindria a dir que la nostra vida no ens pertany, i que per tant no està bé voler morir o posar-hi fi quan sensatament vulguem. La vida és una mena de regal diví, del qual només som dipositaris, com un llibre meravellós que no és nostre i que hem de tornar més o menys intacte al Bibliotecari de Dalt. Això potser és així, o podria ser-ho, però la veritat és que no en tenim cap certesa que les coses responguin a aquests paràmetres. Al final, Déu no es manifesta, sinó que ho fan els sacerdots. 

]]> <![CDATA[Menjadores]]> No importaria dir que, en principi, la iniciativa és digna de lloa… Que un portal web ens vulgui informar de com es gasten els diners públics no deixa de ser un pas més en la transparència democràtica, la que ens empeny a no haver d’amagar res dels assumptes que ens concerneixen a tots. Paguem impostos perquè aquests satisfacin les necessitats col·lectives, però de quina manera els diners van cap a certes coses i no a d’altres no deixa de ser discutible, és a dir, pura política. 

]]> <![CDATA[Art i paritat]]> Arran de la recent concessió del premi a la millor novel·la de l’any, ha tornat a treure el cap la polèmica de l’escassa presència de les dones a la llista de les deu novel·les nominades. Tot i que la guanyadora va ser una dona, Antònia Carré-Pons, no va deixar de destacar en el seu discurs que només hi havia dues novel·les escrites per dones a la llista de deu finalistes (la qual incloïa una novel·la de qui escriu aquest paper). M’incloïa a mi o incloïa la meva novel·la? Els que tenen present una certa idea de paritat són els mateixos jurats que elaboren aquestes llistes. Si les dones publiquen quatre de cada deu llibres, almenys hi hauria d’haver aquesta proporció a les distincions i als guardons, llevat que se’ns estigui dient que ho fan pitjor –cosa que potser no podem deduir si finalment són les distingides… 

]]>