<![CDATA[Ara Balears - Melcior Comes]]> 10 <![CDATA[L’escenari del somni]]> A la pel·lícula Dream Scenario se’ns explicava què passava quan una persona normal, un professor que interpretava Nicolas Cage, es convertia en la persona més cèlebre del planeta. I no perquè hagués fet res d’especial: simplement començava a sortir en els somnis de tot Déu. Totes les persones del món afirmaven, realment o per no quedar al marge, que havien vist en somnis el professor Matthews, per als altres, un personatge gris i oblidable. La fama arribava d’una manera tan gratuïta com li està arribant ara mateix a Tim Payne, un jugador de futbol de Nova Zelanda que participa en el mundial en curs. Payne no ha fet res per ser famós; precisament és famós, ara, perquè no ho era. O perquè era el que tenia menys seguidors a les xarxes en una selecció no gaire prometedora amb vista al triomf (mai no ha guanyat cap partit d’una fase final). 

]]> <![CDATA[Creure i practicar]]> Diuen els números del CIS que el tant per cent de persones que van a missa al conjunt d’Espanya no arriba ni al vint per cent del total de la població. A Catalunya, el percentatge cau a menys de la meitat. El nombre de creients és més elevat, ja ho sabem, dels que efectivament després practiquen. Si estem parlant del catolicisme romà, això deu obligar a fer alguna cosa, no deu bastar la simple manifestació retòrica de la fe. Gairebé la meitat de la població es defineix com a atea, agnòstica o indiferent. I potser el més destacable seria saber si al bé comú li interessa més que siguem cristians o no, o si col·lectivament ens anirien millor les coses si hi hagués un acord, d’arrel cristiana, entre tots nosaltres. 

]]> <![CDATA[Mestre fracàs]]> Des de fa dècades el prestigi i el reconeixement del professorat a la nostra societat no ha fet més que decaure. Un professor d’institut ja no és més que un pobre desgraciat als ulls de massa gent, sembla, a qui menyspreen tant els alumnes intel·ligents, que s’adonen finalment de la farsa, com els mandrosos o toixos, que es posen a la contra de tot el que implica arromangar-se. Des de la política no s’ha sabut dotar d’eines i de valors aquesta professió, amb l’excusa del pressupost o que els instituts només eren zones de pas entre la universitat, on els vàlids acabarien de fer-se, i la formació professional, on els altres aprendrien un ofici per no morir-se de fam. 

]]> <![CDATA[Literatura automàtica]]> Arran d’un recent cas de plagi d’un article en l’àmbit català, que el falsari atribuïa a una mala jugada que li hauria fet la IA, i a un premi literari anglosaxó prou important, que hauria guanyat un autor fent servir també la IA, s’ha tornat a parlar en el món de la creativitat literària de què farem a partir d’ara amb els textos que vulguin circular pel món, l’autoria dels quals pugui ser qüestionada en virtut del seu possible origen algorítmic. 

]]> <![CDATA[Troia trans]]> Abans que s’hagi estrenat, tothom ja en parla… Penso en la versió de l’Odissea que ha filmat Christopher Nolan, que es veurà a les pantalles grosses el proper juliol. Ja sabem que abans aquest director, un dels artistes cinematogràfics més en forma de les últimes dècades, havia signat la història d’Oppenheimer i abans les aventures d’en Batman. 

]]> <![CDATA[El pastís]]> Si una societat és conscient del que provoquen els canvis demogràfics, aquesta és la societat illenca. S’ha dit moltes vegades i és ben veritat: Mallorca, per exemple, ha estat una mena de laboratori social on s’han pogut experimentar moltes de les idees econòmiques que han acabat donant perfil a moltíssimes bandes d’Occident. 

]]> <![CDATA[Les sirenes]]> Potser la metàfora més bona per entendre el que ens passa l’ha posat per escrit Chris Hayes, el periodista nord-americà, l’assaig del qual, El cant de les sirenes, acaba de sortir traduït al castellà. És una obra seriosa, divulgativa i alhora molt crítica amb l’actual societat del capitalisme de l’atenció, quan vivim immersos en un mar de soroll continuat i hem après a no fer cas més que allò que fa més renou —que sobresurt enmig del batibull continu—, o al cant de les sirenes. 

]]> <![CDATA[Ping-pong IA]]> Una notícia m’assabenta que han inventat la màquina de jugar a ping-pong. Els jugadors de tennis taula ja disposaven d’una mena de robot que els servia per entrenar i que col·locava les pilotes amb força i precisió, però l’estri d’ara és tota una altra cosa. La màquina pot jugar un partit seguit; disposa d’una gran plataforma rere la taula i un braç mòbil amb una pala, i tot de càmeres que filmen el joc i el rival i, gràcies a la IA, poden saber on anirà la pilota i respondre amb màxima contundència i malícia. 

]]> <![CDATA[Sant Jordi o la gran il·lusió del llibre: molt de renou i poca literatura?]]>

Després de Sant Jordi sembla que ve de gust fer una mica de balanç. El món del llibre sembla abocat, en els últims anys, a una festa del comerç cultural en què bona part de la facturació anual es concentra en un sol dia. No deixa de ser una bona notícia que la festa de la rosa i el llibre continuï tenint tan bona acceptació, i que hi hagi tanta gent que encara té el deler de regalar-li un llibre i una rosa a la seva estimada. 

]]> <![CDATA[La primavera tenia un preu]]> Sembla que hem tornat a tenir, aquests dies, una mica –massa– de controvèrsia cultural arran de la publicació en castellà del que ara considerem que és la millor novel·la de Mercè Rodoreda. David Uclés, la recent estrella de la literatura castellana (porta trenta edicions venudes de la seva primera novel·la, i la segona, premiada amb el Nadal, s’està venent força bé) n’escriu un epíleg i fins i tot il·lustra, més aviat lletjament, la coberta de l’obra. 

]]> <![CDATA[El milió]]> La dotació d’un nou premi literari a l’estat espanyol ha aixecat una certa polèmica. En teoria, segons les bases, els llibres que poden ser premiats amb un milió d’euros per Aena han estat publicats l’any anterior en una de les llengües oficials de l’Estat, per bé que, ara que ja sabem qui n’eren els cinc finalistes (tots rebran 30.000 euros, menys la guanyadora, Samanta Schweblin, que s’endurà el milió) són en castellà. 

]]> <![CDATA[Morir quan vols]]>

La fixació per la mort que es té des de certes interpretacions dels credos religiosos i ara des de l’anomenada agenda ultra –el conservadorisme més o menys ranci– no deixa de ser preocupant i reveladora. Segons la religió cristiana se’ns vindria a dir que la nostra vida no ens pertany, i que per tant no està bé voler morir o posar-hi fi quan sensatament vulguem. La vida és una mena de regal diví, del qual només som dipositaris, com un llibre meravellós que no és nostre i que hem de tornar més o menys intacte al Bibliotecari de Dalt. Això potser és així, o podria ser-ho, però la veritat és que no en tenim cap certesa que les coses responguin a aquests paràmetres. Al final, Déu no es manifesta, sinó que ho fan els sacerdots. 

]]> <![CDATA[Menjadores]]> No importaria dir que, en principi, la iniciativa és digna de lloa… Que un portal web ens vulgui informar de com es gasten els diners públics no deixa de ser un pas més en la transparència democràtica, la que ens empeny a no haver d’amagar res dels assumptes que ens concerneixen a tots. Paguem impostos perquè aquests satisfacin les necessitats col·lectives, però de quina manera els diners van cap a certes coses i no a d’altres no deixa de ser discutible, és a dir, pura política. 

]]> <![CDATA[Art i paritat]]> Arran de la recent concessió del premi a la millor novel·la de l’any, ha tornat a treure el cap la polèmica de l’escassa presència de les dones a la llista de les deu novel·les nominades. Tot i que la guanyadora va ser una dona, Antònia Carré-Pons, no va deixar de destacar en el seu discurs que només hi havia dues novel·les escrites per dones a la llista de deu finalistes (la qual incloïa una novel·la de qui escriu aquest paper). M’incloïa a mi o incloïa la meva novel·la? Els que tenen present una certa idea de paritat són els mateixos jurats que elaboren aquestes llistes. Si les dones publiquen quatre de cada deu llibres, almenys hi hauria d’haver aquesta proporció a les distincions i als guardons, llevat que se’ns estigui dient que ho fan pitjor –cosa que potser no podem deduir si finalment són les distingides… 

]]> <![CDATA[Dones estrangeres]]>

Als homes, en general, ens importa bastant poc el feminisme. Hi ha qui s’hi mostra directament contrari, dient que les dones són unes exagerades, o que els greuges i desigualtats que manegen ja no tenen fonament a la societat igualitària i democràtica, o que tot plegat només és una pantomima per fer-se mirar o per arreplegar subvencions per la via del victimisme. Hi ha qui mira d’entendre-ho més enllà del Dia de la dona, i prova de posar sensatesa a un plegat de reivindicacions que, em sembla a mi, tenen tot el sentit, i més encara quan veiem les xifres de la violència domèstica i sexual, o les desigualtats econòmiques més que manifestes. Tanmateix, és complicat que un home se senti directament concernit per aquestes reivindicacions. Com si les dones que ens envolten fossin un país estranger que té les seves guerres i misèries i injustícies, les quals podem comprendre, però no s’espera que fem res més que simpatitzar de lluny i no mostrar-nos gaire partidaris –i col·laboradors– dels opressors. Fins i tot entre les noves generacions sembla que això té mala fama, o com si ja fos un debat superat, o que les dones no necessiten cap mena d’ajut o de suport, o bé com si el feminisme fos el que crea el problema perquè assabenta d’un plegat de diferències que haurien de ser ja invisibles. També hi ha part de les dones que se senten més a gust pensant la batalla com a guanyada, o com a innecessària o incòmodament plantejada. O que troben que el paper tradicionalment domèstic de la dona és alliberador i fantàstic, la terra promesa i perduda. Sovint, però, si haguéssim d’adreçar la solució des d’una òptica d’esquerres, tampoc queda gaire clar quina mena de polítiques es podrien empènyer.  

]]> <![CDATA[Bombes]]> A l’extraordinària sèrie Teherán (Apple Tv) veiem tots els tripijocs horribles que fan els israelians per acabar amb el règim teocràtic de l’Iran. La ficció és israeliana, i podríem pensar que és un missatge políticament dirigit al règim o al poble de l’Iran per mostrar-los les enormes misèries del seu govern, com ho és, en bona mesura. Però al mateix temps el que se’ns evidencia és la falta d’escrúpols del mateix espionatge israelià, el Mossad, la manera com usa i abusa dels seus agents, l’horrible i alhora tràgica desmesura dels seus mètodes per acabar amb un règim que vol armar-se no només per dominar la regió sinó també per arrasar amb Israel. 

]]> <![CDATA[Com els cans]]> Potser l’únic que podem dir del fenomen therian és que és un fenomen. Que la gent surti disfressada d’animal, que digui identificar-s'hi fins al punt de confondre la seva personalitat amb la d’una bèstia, o que vagi pel món de quatre grapes i fent renous animalístics, no és una cosa menor. Però que se’n parli arreu del planeta com si fos una cosa a tenir en compte, o un perill, o un senyal de bogeria col·lectiva, o una més de les proves que demostren que vivim en 'la decadència d’Occident', no deixa de ser encara més revelador. 

]]> <![CDATA[Ficció artificial]]> Pel que sembla, les coses estan anant molt de pressa. Dins el camp de la IA, els estralls laborals que està causant la tecnologia s’estan començant a notar, però sobretot entre els mateixos treballadors de les tecnològiques. És dins de les empreses que donen corda a la IA que la mateixa IA usurpa la feina als programadors, que veuen que el que estaven contribuint a crear era un competidor que faria el mateix que ells, i molt més ràpid, millor i més barat. No sé què pot arribar a passar amb aquests professionals, per bé que sabem que dins les empreses tecnològiques van molt buscats certs perfils tècnics. Però tots els experts ho estan avançant, entre apocalíptics i integrats dins d’un sistema que ara es lamenten de no saber embridar: la IA serà una revolució que ho capgirarà tot. 

]]> <![CDATA[El conill dolent]]>

Com és obvi, el pitjor no ha estat la música, sinó les reaccions que ha provocat. Bad Bunny canta en castellà a la final de la Superbowl, i el nacionalisme espanyol s’ofega amb les seves pròpies baves, tot perquè això s’ha fet davant de la carota de Trump. 

]]> <![CDATA[Llei seca]]> La idea que l’accés a les xarxes socials s’ha de restringir als majors de setze anys, com s’està parlant en el nostre país, o com ja es legisla a altres països de l’entorn, posa sobre la taula tot un conjunt de qüestions sobre per què aquests instruments han arribat a considerar-se tan nocius, o si el que tocaria no seria regular-ne els continguts i no els usuaris. 

]]>