<![CDATA[Ara Balears - Melcior Comes]]> 10 <![CDATA[IA i por]]> I ara, tot de sobte, la IA ens matarà tots. Encara no fa ni quatre anys que va arribar aquest estri a les nostres vides, i ja hi ha tot de veus dins de la mateixa indústria que li dona corda, que ens adverteix que els seus responsables estan espantats, i que davant del poder del que estan posant en marxa no saben si parar o bé demanar que els parin amb la llei a la mà. Aquesta IA era ben diferent del que teníem abans: aquesta redacta, resumeix, tradueix, argumenta i fins i tot programa, llevant la feina, pel que es veu, al tipus de professionals que li van donar corda en primera instància. Però si un s’informa o fa una mica de recerca veu que la IA ara mateix ja està salvant vides: en la radiologia i detecció de càncer, per exemple, o en oftalmologia, on la IA examina fotos de retines i detecta tot d’una retinopaties a l’atenció primària sense haver d’anar a l’especialista. Hi ha tot de sistemes que troben també arrítmies, imatges cardíaques ara tractades amb IA, dades que el sistema pot processar d’una manera més accelerada i eficient que la intel·ligència del metge, i fa més complicat que fins i tot les anomalies més petites passin desapercebudes. Només aquests darrers anys, des que la IA ha començat a fer de metge, per dir-ho així, s’estima que s’han salvat gairebé 50.000 vides addicionals anualment arreu del planeta. Però ara resulta que aquesta tecnologia ens ha de matar…: hi ha gent que s’està prenent pastilles desenvolupades gràcies a molècules que la IA ha estructurat i alhora tem que, d’alguna manera, la IA també sigui responsable d’alguna mena d’apocalipsi. 

]]> <![CDATA[Les conseqüències]]> Una de les observacions més gracioses que m’han fet com a escriptor és que per a mi devia ser senzill escriure, fins i tot “escriure bé”, perquè jo soc “de Mallorca”. Com si ser “de Mallorca” ja ho donés tot fet; ja sabem que sa Pobla és com Bagdad, i que tothom que hi viu o hi passa està carregat d’històries o romanços sempre meravellosos i interessants, i que l’únic que hem de fer els escriptors és parar l’orella i posar fil a l’agulla. He pensat en aquesta anècdota llegint ‘Les conseqüències’, de Pere Antoni Pons, que acaba de veure la llum a l’editorial Proa. 

]]> <![CDATA[Aures]]>

Walter Benjamin ens va ensenyar que les obres d’art, en veure-les reproduïdes en un llibre o en una postal, perden ‘l’aura’. És obvi que una reproducció pot ser boníssima, fins i tot absolutament fidel als colors i a les mides originals –en el cas d’una pintura–, o que l’observador pot fer-se una idea molt cabal del que és, per exemple, la Mona Lisa. 

]]> <![CDATA[Caràcter local]]> Supòs que quan un està fora de casa es fixa més en el caràcter de la gent. Fa unes dècades, per Mallorca corria un llibre que es deia Queridos mallorquines, atribuït a un autor anomenat Guy de Forestier. L’autor era realment un arquitecte català, em sembla, que feia anys que es movia per Mallorca i deia haver descobert les particularitats del caràcter local, que s’encarregava d’exposar amb una més que qüestionable gràcia, però amb prou èxit i reedicions. 

]]> <![CDATA[Xenelasia]]> Un dels factors que més deuen decantar la balança a l’hora de saber si una zona del planeta té un futur o no turístic deu implicar determinar el grau d’autoestima o d’identitat més o menys marcada que tenen els seus nadius. No deu ser senzill turistificar aquells llocs on els autòctons són tancats i sorruts, entre ells i a davant dels altres, o aquells llocs on la llengua local està tan arrelada i és tan impenetrable que els forans no hi acaben mai de fer-se un lloc ni que ho vulguin. A Esparta existia fins i tot la institució de la ‘xenelasia’, o el dret d’expulsar els forasters que poguessin corrompre els costums locals. 

]]> <![CDATA[El temple del Sol]]> Enmig de la marjal poblera, l’eclipsi s’ha vist collonut. Des de dies abans que havia provat d’apamar com estaria el Sol a aquella hora, i la veritat és que segons les previsions i la zona, en aquell moment el Sol quedaria rere la nostra Serra, perdut més enllà de Búger i Campanet. Molt probablement no era el millor lloc de Mallorca per apreciar la cosa, però ho volia fer des de damunt de la paret del safareig del meu padrí Joan, a qui la cosa hauria divertit sobre manera. És ben cert que la temptació de mirar el Sol és tan antiga com Dèdal, i que, saturats d’espectacles, ja no ens quedava altra cosa per consumir que un espectacle còsmic. Si una cosa caracteritza el capitalisme d’ara és que es basa en l’atenció, en la capacitat de tota martingala per atraure els ulls de la gent i mantenir-los a damunt. El que crea riquesa no és vendre coses sinó comprar i vendre atenció, perquè qui aconsegueix això pot construir-hi a damunt qualsevol tripijoc comercial. L’eclipsi, però, ha democratitzat l’atenció, i ha posat a l’abast de tothom d’aquestes contrades la possibilitat de veure com la bolla de foc del Sol, rere el vidre de les ulleres segures i assequibles, s’anava tapant per una bola negra que irrompia des de l’esquerra i des de sota, com un globus afamat. És una banalitat, i al mateix temps una meravella. 

]]> <![CDATA[Nàufrags]]> Un dels esports preferits dels intel·lectuals, pel que estem veient, és posar-se en contra del que agradi a les masses. El que menys es deu perdonar a Christopher Nolan no és el seu cine, sinó que aquest agradi, faci caixa, i al mateix temps compti amb el prestigi de bona part de la crítica i de l’Acadèmia.

]]> <![CDATA['Go home']]> El debat entorn del turisme, ara ja transformat en reivindicació ciutadana mobilitzada als carrers, ve de molt enrere. Des de fa dècades sabem o debatem sobre el model econòmic basat en el turisme, molt sovint sense haver acabat d’entendre les implicacions de tot plegat, quina és l’arrel profunda del problema o quina és la viabilitat possible de les solucions. Des de l’ecologisme sempre se’ns ha dit que el turisme destrueix l’entorn, perquè òbviament on hi ha un hotel hi podria haver un pinar, i cabres salvatges en lloc d’un matrimoni d’holandesos. Tota la generació dels meus padrins, per exemple, va veure com Mallorca es transformava d’un país d’horts i pobles a un entorn d’hotels i blocs d’apartaments, i alguns van saber aprofitar l’embranzida de tot això i es van fer molt rics, i van començar a veure l’antiga Mallorca com un cau de rates, o de pagesos ofuscats que no sabien adaptar-se als temps encesos d’una febre d’or.

]]> <![CDATA[Triomfadors]]> Aquests dies de celebració patriòtica en honor dels futbolistes d’Espanya que han guanyat el mundial, veiem com no hi ha forma de nacionalisme que no es faci a la contra de bona part de les ‘nacions’ implicades. Espanya pot guanyar a l’Argentina o a qui sigui, però el que hauria de ser el símbol d’una superioritat esportiva d’un grup humà sobre un altre es converteix en l’emblema del supremacisme d’un grup o d’una idea de la nació espanyola per damunt dels altres pobles d’Espanya. 

]]> <![CDATA[Babel i la nació]]> La maledicció de Babel –com ens recorda Joan-Lluís Lluís en un assaig magnífic, Balla amb Babel– es basa en l’equívoc de suposar que la varietat lingüística és una maledicció divina, un càstig, quan, de fet, és tot el contrari: un regal de Déu, o d’una Humanitat que s’enriqueix a ella mateixa quan aborda el problema de la comunicació i la memòria i el coneixement personal i col·lectiu des de milers de perspectives diferents.

]]> <![CDATA[El bumerang]]> En aquest món es parlen més de 7.000 llengües. Lamentablement, però, més de 3.000 estan amenaçades de desaparició. I no estic parlant de la nostra llengua catalana, que per molt que pateixi atacs cada dia està lluny, encara, de patir les circumstàncies que han d’entomar les llengües que d’aquí a pocs mesos no parlarà ningú. Perquè estem deixant morir llengües a un ritme furibund: cada dues setmanes desapareix una llengua en aquest món. Això, en ple segle XXI, quan sembla que la IA fa miracles, i que la moralització de la societat havia arribat a nivells més alts que en cap altre període de la història. Perquè la immensa majoria de persones d’aquest planeta parlen llengües que són grans demogràficament parlant, uns pocs centenars de llengües que acaba parlant el 90% de la població global.

]]> <![CDATA[Obsessió i consentiment]]> L’estrena de la pel·lícula Obsessió ha coincidit en el nostre racó del món amb una polèmica –sexual?– remarcable. Un polític de més de 30 anys ha estat finalment expulsat d’un partit polític nacionalpopulista, perquè manté relacions afectives amb una menor d’edat, per bé que la nena ja té 16 anys, la mínima per al consentiment sexual (recordem que abans era 14). Entre els dos hi havia una relació d’alumna-professor, fet que encara enterboleix més la cosa.

]]> <![CDATA[Motos]]> Una pràctica usual a certes cadenes de supermercats ha estat oferir, al principi, productes de tota mena, per al final descobrir què vol vertaderament el client. Una vegada fet aquest ‘descobriment’, però, es deixen de vendre aquests productes per començar a vendre productes iguals o similars però només de la marca del mateix supermercat. Allà on hi havia un producte ‘de marca’ ara n’hi ha un de genèric o de ‘marca blanca’, potser més barat i de qualitat més o menys idèntica. Així, hi ha supermercats (i grans venedors online) que gairebé només han acabat venent productes del seu mateix segell, fins i tot de coses tan bàsiques com l’aigua o els ous. Hi ha llibreries que bàsicament venen llibres –els tenen més visibles o ben col·locats– de les editorials que pertanyen al mateix conglomerat d’empreses a qui pertany la llibreria: tot queda a casa. I una cosa molt similar ha passat amb les anomenades xarxes socials.

]]> <![CDATA[L’escenari del somni]]> A la pel·lícula Dream Scenario se’ns explicava què passava quan una persona normal, un professor que interpretava Nicolas Cage, es convertia en la persona més cèlebre del planeta. I no perquè hagués fet res d’especial: simplement començava a sortir en els somnis de tot Déu. Totes les persones del món afirmaven, realment o per no quedar al marge, que havien vist en somnis el professor Matthews, per als altres, un personatge gris i oblidable. La fama arribava d’una manera tan gratuïta com li està arribant ara mateix a Tim Payne, un jugador de futbol de Nova Zelanda que participa en el mundial en curs. Payne no ha fet res per ser famós; precisament és famós, ara, perquè no ho era. O perquè era el que tenia menys seguidors a les xarxes en una selecció no gaire prometedora amb vista al triomf (mai no ha guanyat cap partit d’una fase final). 

]]> <![CDATA[Creure i practicar]]> Diuen els números del CIS que el tant per cent de persones que van a missa al conjunt d’Espanya no arriba ni al vint per cent del total de la població. A Catalunya, el percentatge cau a menys de la meitat. El nombre de creients és més elevat, ja ho sabem, dels que efectivament després practiquen. Si estem parlant del catolicisme romà, això deu obligar a fer alguna cosa, no deu bastar la simple manifestació retòrica de la fe. Gairebé la meitat de la població es defineix com a atea, agnòstica o indiferent. I potser el més destacable seria saber si al bé comú li interessa més que siguem cristians o no, o si col·lectivament ens anirien millor les coses si hi hagués un acord, d’arrel cristiana, entre tots nosaltres. 

]]> <![CDATA[Mestre fracàs]]> Des de fa dècades el prestigi i el reconeixement del professorat a la nostra societat no ha fet més que decaure. Un professor d’institut ja no és més que un pobre desgraciat als ulls de massa gent, sembla, a qui menyspreen tant els alumnes intel·ligents, que s’adonen finalment de la farsa, com els mandrosos o toixos, que es posen a la contra de tot el que implica arromangar-se. Des de la política no s’ha sabut dotar d’eines i de valors aquesta professió, amb l’excusa del pressupost o que els instituts només eren zones de pas entre la universitat, on els vàlids acabarien de fer-se, i la formació professional, on els altres aprendrien un ofici per no morir-se de fam. 

]]> <![CDATA[Literatura automàtica]]> Arran d’un recent cas de plagi d’un article en l’àmbit català, que el falsari atribuïa a una mala jugada que li hauria fet la IA, i a un premi literari anglosaxó prou important, que hauria guanyat un autor fent servir també la IA, s’ha tornat a parlar en el món de la creativitat literària de què farem a partir d’ara amb els textos que vulguin circular pel món, l’autoria dels quals pugui ser qüestionada en virtut del seu possible origen algorítmic. 

]]> <![CDATA[Troia trans]]> Abans que s’hagi estrenat, tothom ja en parla… Penso en la versió de l’Odissea que ha filmat Christopher Nolan, que es veurà a les pantalles grosses el proper juliol. Ja sabem que abans aquest director, un dels artistes cinematogràfics més en forma de les últimes dècades, havia signat la història d’Oppenheimer i abans les aventures d’en Batman. 

]]> <![CDATA[El pastís]]> Si una societat és conscient del que provoquen els canvis demogràfics, aquesta és la societat illenca. S’ha dit moltes vegades i és ben veritat: Mallorca, per exemple, ha estat una mena de laboratori social on s’han pogut experimentar moltes de les idees econòmiques que han acabat donant perfil a moltíssimes bandes d’Occident. 

]]> <![CDATA[Les sirenes]]> Potser la metàfora més bona per entendre el que ens passa l’ha posat per escrit Chris Hayes, el periodista nord-americà, l’assaig del qual, El cant de les sirenes, acaba de sortir traduït al castellà. És una obra seriosa, divulgativa i alhora molt crítica amb l’actual societat del capitalisme de l’atenció, quan vivim immersos en un mar de soroll continuat i hem après a no fer cas més que allò que fa més renou —que sobresurt enmig del batibull continu—, o al cant de les sirenes. 

]]>