Tarongers i taronges

GastrònomDes de fa unes setmanes es parla de la polèmica davallada del preu de compra dels nostres cítrics per part dels venedors als productors per mor de l’entrada de taronges de tercers països, com Sud-àfrica, que estan perjudicant, i molt, els nostres agricultors, especialment els de Mallorca, perquè a Menorca la producció de taronges és ben escassa per la tramuntana, d’una banda, i per l’abandonament dels horts patit des de fa dècades, quan la pagesia deixà les feines de sembra de blat i cereals, a més de l’horticultura, per convertir-se a la ramaderia per a la producció de llet i formatge.

Aquest canvi de model implicà que l’hort i els fruiters passassin a ser productes de cultiu de lleure d’aquells particulars que tenien un hortal, dedicada la producció al consum propi.

Taronger dolç

A Menorca, els fruiters se sembraven als barrancs, per protegir els arbres del vent de tramuntana, i encara es conserven varietats de cítrics com és el cas del taronger dolç, del qual parlarem avui. Tal i com ens indica el gran amic i botànic Pere Fraga, el taronger dolç ( Citrus sinensis ), com la majoria d’altres cítrics que es cultiven per la seva fruita, és un arbre petit de fulla perenne que de manera natural ramifica seguint un patró regular i ordenat, açò fa que a la vegada aquest arbre de fruita, de vegades també sigui valorat com a planta ornamental. Com passa amb altres cítrics cultivats, el seu origen és incert. No és una espècie natural. Hi ha un cert consens a considerar-lo d’origen híbrid, però no hi ha tant d’acord sobre els seus progenitors. La versió més acceptada és que seria el resultat d’un creuament entre l’aranja grossa (Citrus maxima ) i el mandariner ( Citrus reticulata ). Com altres cítrics cultivats, el seu origen geogràfic se situaria cap al sud-est asiàtic. L’arribada a Occident va ser relativament tardana. Les primeres referències precises d’aquest cultiu a Europa són del primer quart del segle XVI, al sud d’Itàlia. Amb tota probabilitat, varen ser els portuguesos qui varen introduir les primeres plantes procedents de l’Índia després de la circumnavegació d’Àfrica.

A diferència del taronger agre (Citrus aurantium ) i del llimoner ( Citrus limon ), el taronger dolç és més exigent pel que fa a les condicions de cultiu. Per tenir un bon creixement i una producció de fruita adequada vol terres relativament fondes, no excessivament humides, però que a la vegada puguin conservar una certa frescor en profunditat. D’aquí que les terres al·luvials, les que es formen a partir del ròssec de materials per rius i torrents, sovint siguin les més favorables per al seu cultiu. Per açò mateix, a Menorca, els millors horts de tarongers es troben dins barrancs i canalons. Una altra raó per al cultiu en aquests ambients protegits és que no li agraden els vents freds i secs, com el de la tramuntana. D’altra banda, el clima mediterrani li és favorable. Com que és originari de regions càlides, agraeix l’absència de gelades fortes i continuades. Una característica de la regió d’on són originaris la majoria de cítrics és que les pluges hi poden ser estacionals, irregulars i sovint torrencials. Açò explica que responguin bé a regs ocasionals, sempre que siguin abundosos, com es feia antigament amb el sistema de canals.

Grup navel

Actualment la majoria de tarongers dolços que es comercialitzen corresponen al grup navel. El nom deriva de la presència d’una mena de “llombrígol” (en anglès navel ) a l’àpex del fruit, en el qual es veuen altres fruits més petits. L’origen és incert, però se sap que a començaments del segle XIX a Portugal ja hi havia una varietat amb aquest nom ( umbigo ). El seu èxit comercial es deu a la dolçor, a la bona conservació i a l’absència de pinyols. Abans de l’expansió de les navel, la taronja més cultivada era la que coneixem com de suc (taronja de Menorca), més petita, amb pinyols i no tan dolça. Hi havia altres varietats com la taronja reial, la més dolça de totes, i la de sang, caracteritzada per la pigmentació vermella a la carn.