Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

A vegades eren els amics i d’altres, els enemics

Sabem que el cas Son Espases no ha fet més que començar. Sense anar més enfora, ahir el Govern anuncià que es persona com a acusació particular. Començam a conèixer declaracions d’algunes de les persones directament o indirectament implicades. I a mi em va fer especialment gràcia que, davant la declaració de l’exconsellera de Sanitat, Aina Castillo, qui assegurà que Jaume Matas li havia dit que si no li adjudicaven l’hospital a Florentino Pérez (segons les notícies, per a ella “Florentino” només), tindrien problemes, davant aquesta declaració (deia), un periodista tuitaire escrivia: “Que pasen mis amigos...”. I sí, és cert que moltes vegades, en els casos de corrupció que coneixem i els que encara ens queden per conèixer, són els amics pecuniaris els qui solen passar davant la resta de candidats a qualsevol negoci. Però hauríem de saber que també els enemics, en aquestes qüestions tèrboles, poden adquirir certs privilegis, per dir-ho de qualque manera. ¿Seria la primera vegada que qualcú canvia de sobte de parer perquè algú altre li estreny tant el camí que a qualsevol li faria angoixa només pensar a passar-hi? ¿Seria absurd pensar que a Jaume Matas qualcú li dibuixàs un futur tant o més negre que el que viu i té al davant? Quan les històries són opaques, al darrere hi pot haver qualsevol cosa, des de promeses d’amistat eterna o amenaces de tota classe i condició. Sí, entre la foscor s’hi mouen de manera tan barroera els amics com els enemics. A vegades són uns, i a vegades, els altres. I entre amics i enemics, qui ha volgut jugar al bell mig de l’obscuritat, acaba engrunat com un animaló que cau en la pròpia trampa.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF