Publicitat
Publicitat

Sota vigilància per incomplidor

La Moncloa s'allunya del programa econòmic que el PP va defensar a les eleccions

Mariano Rajoy va cometre un error inicial que el perseguirà tota la legislatura: endarrerir els seus primers pressupostos per no perjudicar el PP a les eleccions andaluses. Era un moment delicadíssim en què, com en un castell de cartes, si Espanya fallava es podia ensorrar tot l'edifici de la moneda única. La premsa europea tenia els ulls posats en el nou president i va prendre bona nota de la seva manera de gestionar. Aquell comportament, sumat a evidents incompliments electorals, ajuda ara a entendre dues variables que es poden intensificar a la tardor: l'estricta vigilància de Brussel·les i el malestar al partit per la manca d'un rumb clar.

En aquest context, no és d'estranyar que, el maig d'aquest any, The Economist alertés encara dels perills de la "fatiga reformista" del cap de l'executiu espanyol a l'hora d'apuntalar la recuperació econòmica. La publicació qüestionava el seu "instint" per passar més la tisora, per exemple, a salaris i pensions. A Alemanya, Der Spiegel ja aposta per la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, com a relleu. La número 2 del govern ha assumit el pes de la governabilitat -és la coordinadora real de l'àrea econòmica-, posa cara i veu a les reformes que aprova la Moncloa i, malgrat tot, és un dels membres del consell de ministres més ben valorats per la ciutadania, segons l'enquesta del CIS.

A la falta de determinació inicial, Rajoy ha hagut d'acabar admetent que s'ha allunyat del programa electoral del 2011. El discurs oficial ho atribueix a l'herència rebuda de José Luis Rodríguez Zapatero. L'oposició li retreu que, abans de guanyar els comicis, coneixia de primera mà els números, en bona mesura perquè el dèficit també provenia de comunitats governades pel PP. La seva promesa als electors d'oferir "veritat i credibilitat" n'ha quedat ressentida. Probablement, el cop més dur d'encaixar per als simpatitzants conservadors és l'alça impositiva (IVA, IRPF, IBI). Era just el que havien retret al PSOE. Paral·lelament, Hisenda donava llum verda a una amnistia fiscal, encara més difícil de pair amb el cas Bárcenas a totes les portades. Els populars havien promès una reforma tributària a fons per facilitar la "lluita contra el frau".

En més d'un any i mig el PP, però, ha travessat altres línies vermelles. Ha abraçat el rescat bancari afirmant que no repercutiria en la butxaca dels contribuents: al final el FROB ha donat per perduts 36.000 milions d'euros. Contra el que s'havia promès, Madrid també ha abaratit més el cost de l'acomiadament i no ha revaloritzat les pensions d'acord amb l'IPC, unes decisions que xoquen amb la paraula donada. A això cal sumar-hi els deutes pendents amb Catalunya.

Si per l'entorn presidencial es tracta del preu a pagar per assegurar que l'economia rebroti amb força, per l'ala més liberal del seu partit és hora de canviar la ruta, sobretot vistos els magres resultats en l'ocupació. José María Aznar n'ha estat el portaveu, reclamant un "reformisme d'alta intensitat". La batalla pel finançament autonòmic pot acabar sent el primer escenari on s'escenifiquin aquestes tensions entre l'oficialista Cristóbal Montoro i una part de la dreta que vol canvis, mirant nostàlgica al 1996.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 18/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF