28/03/2015

El sector de l’aviació fa l’orni amb el clima

2 min

Biòleg I EmpresariEl Protocol de Kyoto, l’any 1997, va establir que calia reduir les emissions provinents del transport aeri i el transport marítim. Representen el entre el 2% i el 3% de les emissions globals respectivament. El Protocol esmentava que els estats haurien de treballar “a través” de l’Organització Internacional de l’Aviació Civil (OIAC) i de l’Organització Marítima Internacional (OMI). I des de llavors... res. Per bé que la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides ha treballat sobre aquests sectors, les dues patronals internacionals han bloquejat sistemàticament qualsevol avenç, adduint que s’han de prendre acords en el seu si, segons demana el Protocol. I, mentrestant, no en prenen cap.

El 2011, la Unió Europea va decidir tirar pel dret i incorporar l’aviació com a sector regulat pel mercat d’emissions de CO. Va exigir el càlcul de les emissions de tots els vols amb origen o destí a Europa i va assignar una contingudíssima proposta de reducció del 3% (ara és el 5% per al 2020). Les grans companyies no europees -especialment americanes i xineses- van saltar a la jugular i, finalment, van aconseguir que la UE congelés la mesura, que ara només és d’aplicació obligada dins la UE. La gran excusa va ser que la mesura era unilateral i que ja s’estava plantejant un acord en el marc de l’OIAC.

Entre un 4% i un 6% de les emissions mundials poden semblar poc, però, si es redueixen les emissions a tots els altres sectors i el transport aeri i marítim segueix creixent com ho ha fet en els últims anys, aquesta proporció s’incrementarà significativament i es podria arribar a triplicar. Les darreres informacions de l’OIAC diuen que veuen difícil que en la seva propera assemblea del 2016 es pugui aconseguir un acord. Hauran passat gairebé 20 anys des d’aquell primer mandat. El sector de l’aviació civil està treballant amb mesures d’eficiència energètica i de nous combustibles, però amb això no n’hi ha prou.

La convenció del desembre de París és una bona oportunitat perquè els estats donin un cop sobre la taula i posin un límit temporal per decidir. O que prenguin ells les decisions. Ja ningú pot seguir fent l’orni a l’hora de mitigar el canvi climàtic.

stats