En un país normal no caldria que ningú alçàs la veu per defensar la seva llengua perquè, en un país normal, hi hauria un govern normal que no aprovaria lleis per fer que l’idioma propi deixàs de ser necessari per als empleats de l’administració pública, ni aprovaria decrets llei per reduir-ne el pes en l’ensenyament, ni s’inventaria normes per perseguir uns llaços en defensa de la llengua. En un país normal no caldria que haguessis de canviar de llengua si topassis amb la policia o amb la justícia, ni caldria que fessis malabarismes per poder veure una pel·lícula en el teu idioma, perquè les podries veure a la televisió autonòmica o als cinemes. Però, com que aquest no és un país normal, els ciutadans han de sortir periòdicament al carrer per reclamar un país normal, on es pugui viure en català amb tota normalitat.
